Homilia de la missa de l’aparició

 Nosaltres també, com Judit, i més que Judit, podem ben dir: Tu, i només tu ets l‘honor del nostre poble!.

Mn. Roquer

Homilia:

Pròpiament la festa de l’Immaculat Cor de Maria se celebra cada any l’endemà de la festa del Sagrat Cor de Jesús. Enguany, per tant, hauríem vingut dissabte que ve. Però sí que vuit dies abans, per nosaltres el dia 25, podem ben bé anticipar una festa celebrant aquesta missa com a missa votiva de l’Immaculat Cor de Maria, en aquest Santuari.

Tant la festa d’avui com la del Sagrat Cor no es van escapar del Romanticisme; més o menys l’època en què es van crear aquestes festivitats. Amb tot, si ho interpretem en un sentit bíblic, i fins i tot també en un sentit popular, tenen un altre sentit: el cor designa la persona, la manera de ser de la persona, el més íntim de la persona, el centre de la vida interior!. Així d’una bona persona en diem una persona de bon cor. I és en aquest sentit que hem d’entendre la devoció del Cor Immaculat de Maria; i així podríem parlar del cor de Maria com a testimoni exemplar i únic de l’amor de Déu. El mateix amor amb el qual ella estima Déu, estima també tots els fills de Déu, com a mare.

L’evangeli d’avui, sobretot en sant Lluc, ens mostra com batega aquest cor en els diferents moments de la vida del seu Fill, i ho sabem per l’Evangeli, tant a Natzaret, en la Visitació, a Betlem i, sobretot, al peu de la creu, al Calvari. D’aquí ve que la Litúrgia l’anomeni un cor net, immaculat; un cor senzill, ferm, dòcil, atent... Comptat i debatut: un cor de mare! Oi mares?.

I aquí, nosaltres, encara hi podem afegir, no ho traiem de la Paraula de Déu però sí de l’experiència d’un poble, el cor immaculat de Maria per Reus. Quina mare no serà sensible a la misèria dels fills?. Reus passa el tràngol de la pesta, la misèria de la pesta, i atribueix a Maria veure-se’n lliure. I és això com li donen el títol i ben guanyat, de Mare... diem de Misericòrdia, potser hauríem de dir de Mare en la Misericòrdia.

I si be és cert que podem haver canviat en algunes coses (poden haver canviat evidentment els símptomes que manifesten una pesta concreta, i ara es poden tenir uns altres símptomes, unes altres pestes) no ha canviat el sentiment del cor d’una mare, sempre amatent de la pregària dels fills. Ni tampoc, és cert, ha canviat el sentiment dels fills per la Mare, i vosaltres sou els testimonis. Perquè allò de l’amor amb amor es paga.

L’amor, moltes vegades, s’ha de saber entendre, fins i tot l’amor de mare. Déu parlar també com un amor de mare, i a vegades parla entre línies, i s’ha de saber llegir. A l’evangeli hem dit: “Més feliços són encara els que escolten la Paraula de Déu i la guarden”.

Nosaltres també, com Judit, i més que Judit, podem ben dir: Tu, i només tu ets l‘honor del nostre poble!.

Homilia de la festivitat de la Santíssima Trinitat

 La Trinitat no és un jeroglífic, és la font de la vida. I és la font de l’amor. És gràcies al Fill, que moguts per l’Esperit Sant, a Déu li podem dir Pare.

Mn. A. Roquer

Lectura del llibre de l’Èxode (Ex 34,4b-6.8-9)

En aquells dies, Moisès es llevà a la matinada i pujà a la muntanya del Sinaí, tal com el Senyor li havia manat. Portava a les mans les dues tauletes de pedra. El Senyor baixà enmig del núvol i proclamà el seu nom. Moisès s’estigué allà amb ell. Llavors el Senyor passà davant d’ell tot cridant: «Jo sóc el Senyor, Déu compassiu i benigne, lent per al càstig, fidel en l’amor.» Moisès es prosternà tot seguit, l’adorà amb el front fins a terra, i digué: «Senyor, si m’heu concedit el vostre favor, vingueu vós mateix a acompanyar-nos. És veritat que és un poble rebel al jou, però vós ens perdonareu les culpes i els pecats, i fareu de nosaltres la vostra heretat.»

Lectura de la segona carta de sant Pau als cristians de Corint (2Co 13,11-13)

Germans, estigueu contents, refermeu-vos, animeu-vos, viviu en pau i ben avinguts, i el Déu de l’amor i de la pau serà amb vosaltres. Saludeu-vos els uns als altres amb el bes de pau. Us saluda tot el poble sant.
Que la gràcia de Jesucrist, el Senyor, l’amor de Déu i el do de l’Esperit Sant siguin amb tots vosaltres.

Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 3,16-18)

Déu estima tant el món, que ha donat el seu fill únic, perquè no es perdi ningú dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna. Déu envià el seu Fill al món no perquè el condemnés, sinó per salvar el món gràcies a ell.
Els qui creuen en ell, no seran condemnats. Els qui no creuen, ja han estat condemnats, per no haver cregut en el nom del Fill únic de Déu.

Homilia:

La tècnica quan va bé és perfecta, però estem lligats per un fil. I quan ens falla la tècnica... Avui la megafonia, no sabem per què, no funciona... tot són problemes. Farem el què podrem.

Celebrem, com sabeu, la festa de la Santíssima Trinitat, un cop acomplertes ja les festes pasquals. Dit altrament: després de que hem celebrat el misteri de Déu Pare, que ha enviat el seu Fill, mort i ressuscitat per nosaltres, ens envia, per completar la seva obra en el món, l’Esperit Sant.

Moltes vegades només sentint el nom de Trinitat ens ve al cap la imatge d’una mena de jeroglífic teològic: tres persones, però no són tres Déus, sinó un sol Déu... No és qüestió de conceptes i d’idees estranyes. Tres persones que no són tres déus...

Parlar de la Trinitat no és parlar del resultat d’un esforç intel·lectual, sinó que és fruit d’una manera d’entendre Déu. I el nostre Déu és Trinitat. La història de Déu i la història de la humanitat han estat sempre molt lligades; que no vol dir amb un lligam fàcil, perquè és el lligam de l’amor. I els lligams de l’amor no ho són mai fàcils.

L’exemple l’hem sentit a la primera lectura. Déu dóna la Llei a Moisés, al Sinaí. I quan Moisés baixa de la muntanya veu que el poble s’ha prostituït, s’ha oblidat d’aquest Déu que l’ha tret de l’esclavatge d’Egipte; ha abandonat el Déu que l’allibera per adorar, vés per on!, un animal de fossa, però això sí: un bou d’or; un déu fet per ells mateixos. Aquesta és la gran temptació de sempre: fer-nos un déu a la nostra vida, que vol dir als nostres gustos, per no dir al nostres capricis. Però aquest déu ens esclavitza, no ens allibera.

I com reacciona Déu davant de l’infidelitat del poble?. Sorprenent!: Jo sóc un Déu de compassió; sóc benigne, lent per al càstig, gran en l’amor. Gràcies!. Això ahir i avui. Déu, al Sinaí, mostra els trets amb els quals se l’ha de conèixer i se li ha de relacionar. Un Déu que el sabem comprensiu i benigne, que ens obre el cor per a que hi puguem entrar sense temor, sinó amb plena confiança.

“La gràcia de Jesucrist, l’amor de Déu Pare i el do de l’Esperit Sant...” saludem així a l’assemblea al començar les celebracions. Això no és una salutació! És un programa de vida. L’amor entre les persones de la Santíssima Trinitat no és res que més que una imatge, en aquest cas perfecta!, de l’amor. En nosaltres, imperfecta perquè som humans. Això ens fa veure què vol dir ser persona. Només podrem arribar a la nostra perfecció personal si ens deixem guiar per l’amor, i això només s’aconsegueix del tot si estem en comunió amb Déu Pare, Fill i Esperit. Si és així, certament, Déu és per a nosaltres un misteri, però un misteri d’amor. I aquest és el nostre drama humà: estem fets per a l’amor i ens costa tant d’estimar; estem fets per a l’amor i no l’abastem mai, no arribem a la plenitud.

L’amor s’aconsegueix entrant en comunió amb el Pare, el Fill i amb l’Esperit. L’eucaristia que anem a celebrar ara, com cada diumenge, es fa dins d’una atmosfera trinitària: comencem persignant-nos en el nom de la Trinitat, acollirem l’assemblea en mom de la Trinitat i, també, en l’acabament de la gran benedicció, diem aquestes paraules solemnes: “Per Ell (el Fill), amb Ell i en Ell. A vós, Déu Pare, en la unitat de l’Esperit Sant. Tot honor i tota glòria per a sempre.”

La Trinitat no és un jeroglífic, és la font de la vida. I és la font de l’amor. És gràcies al Fill, que moguts per l’Esperit Sant, a Déu li podem dir Pare.

Homilia de Diumenge de Pentecosta

Aquells que es deixen portar per l’Esperit són una nova creació. Germans i germanes: som una nova creació!.

Mn. A. Roquer

Lectura dels Fets dels Apòstols (Ac 2,1-11)

Durant la celebració de la diada de la Pentecosta, es trobaven tots junts en un mateix lloc, quan, de sobte, se sentí venir del cel un so com si es girés una ventada violenta, i omplí tota la casa on es trobaven asseguts.
Llavors se’ls aparegueren com unes llengües de foc, que es distribuïren i es posaren sobre cadascun d’ells. Tots quedaren plens de l’Esperit Sant i començaren a expressar-se en diversos llenguatges, tal com l’Esperit els concedia de parlar.
Residien a Jerusalem jueus piadosos provinents de totes les nacionalitats que hi ha sota el cel. Quan se sentí aquell so, la gent hi anà i quedaren desconcertats, perquè cadascú els sentia parlar en la seva pròpia llengua. Estranyats i fora de si deien: «No són galileus, tots aquests que parlen? Doncs, com és que cadascun de nosaltres els sentim en la nostra llengua materna? Entre nosaltres hi ha parts, medes i elamites, hi ha residents a Mesopotàmia, al país dels jueus i a Capadòcia, al Pont i a l’Àsia, a Frígia i a Pamfília, a Egipte i a les regions de Líbia, tocant a Cirena, hi ha forasters de Roma, hi ha jueus i prosèlits, hi ha cretencs i àrabs, però tots nosaltres els sentim proclamar les grandeses de Déu en les nostres pròpies llengües.»

Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint (1Co 12,3b-7,12-13)

Germans, ningú no pot confessar que Jesús és el Senyor si no és per un do de l’Esperit Sant. Els dons que rebem són diversos, però l’Esperit que els distribueix és un de sol. Són diversos els serveis però és un de sol el Senyor a qui servim. Són diversos els miracles, però tots són obra d’un sol Déu que els fa valent-se de cadascun de nosaltres. Les manifestacions de l’Esperit distribuïdes a cadascú són en bé de tots.
Perquè el Crist és com el cos humà: és un, encara que tingui molts membres, ja que tots els membres, ni que siguin molts, formen un sol cos. Tots nosaltres, jueus o grecs, esclaus o lliures, hem estat batejats en un sol Esperit per formar un sol cos, i a tots ens ha estat donat com a beguda el mateix Esperit.

Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 20,19-23)

El vespre d’aquell mateix diumenge, els deixebles eren a casa amb les portes tancades per por dels jueus, Jesús entrà, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres.» Després els ensenyà les mans i el costat. Els deixebles s’alegraren de veure el Senyor. Ell els tornà a dir: «Pau a vosaltres. Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres.» Llavors alenà damunt d’ells i els digué: «Rebeu l’Esperit Sant. A tots aquells a qui perdonareu els pecats, els quedaran perdonats, però mentre no els perdoneu, quedaran sense perdó.»

Homilia:

La primera lectura d’avui, dels Fets dels Apòstols, i l’evangeli de Joan, que acabem d’escoltar, comencen pràcticament igual. Però hi ha una notable diferència. Avui, dia de la Pentecosta, hem escoltat a la primera lectura que es trobaven, els deixebles, reunits tots junts en un mateix lloc. I l’evangeli, que és del dia de la Resurrecció, també diu que estaven reunits tots els apòstols en un mateix lloc, però amb una particularitat; el dia de la Resurrecció diu: “amb les portes tancades per por dels jueus”. Què ha passat entre la primera pasqua i la segona pasqua?: s’han trobat amb el Ressuscitat!, i el Ressuscitat els hi ha dit “Pau a vosaltres. Rebeu l’Esperit Sant”. L’esperit de Jesús els ha dut la força necessària per crear una nova comunitat d’homes i dones ressuscitats, redimits, convertits.

A Jerusalem neix un grup d’homes i dones que viuen una mateixa experiència, una extraordinària experiència!; una única i irrepetible experiència!: el Crucificat ha ressuscitat!. I neix una comunitat nova que ho proclama, i diu allò que creu i allò que ha vist. I aquí, podem dir, s’ha realitzat el certificat de naixement de la primera Església, la nova comunitat, el nou Poble de Déu.

Pentecostès és avui, doncs, per a nosaltres una festa que té un començament perquè té un final: el Senyor no serà més amb nosaltres físicament present, però comença una nova experiència guiats pel mateix esperit de Jesús. El misteri total de Jesús no es tanca amb l’Ascensió, sinó que continuarà fins a la fi del temps quan Ell tornarà; i per això diem Esperem el vostre retorn, Senyor Jesús. Ara és l’Església guiada per l’Esperit, el mateix Esperit que guiava Jesús, que continuarà la seva mateixa obra fins a la fi dels temps. La Pentecosta jueva serà, doncs, una anticipació profètica de la Pentecosta cristiana.

Els antics, a l’Antic Testament, celebraven avui la festa de la collita, la festa dels primers fruits; i nosaltres també en diem encara la festa granada. El fruit que ha madurat, ha madurat a l’escalfor de l’Esperit Sant. Nosaltres sí que podem proclamar amb tota propietat una nova collita, els primers fruits. La Pentecosta ja no serà només la festa de l’acció de gràcies pels primers fruits de la collita; serà el dia en el qual “parts (ho hem sentit així), medes i elamites, habitants de Mesopotàmia, de Capadòcia, de l’Àsia, de Egipte, de Pamfília”.... Aquesta és la nova collita, la multitud dels creients en Jesús.

Per a nosaltres què suposa aquesta Pentecosta?. No es tracta de fer memòria, de recordar un fet passat; com per exemple quan celebrem el 12 d’octubre que fem un record del descubrimiento de América. La celebració de la Pentecosta avui no és gens diferent de la primera Pentecosta a Jerusalem: també avui podem dir estaven reunits, els seguidors de Jesús, tots, en un mateix lloc, com hi som nosaltres; gaudim dels mateixos fruits, dels mateixos dons de l’Esperit. Permeteu-me un petit suggeriment: els fruits de l’Esperit són molts, però un d’ells és el consol, i bona falta que ens fa de vegades. Com necessiten les nostres comunitats que algú les consoli!, en uns moments que es veuen massa minsos els fruits de la Pastoral; com trobem a faltar moviments parroquials, nombrosos, atrevits, sòlids, agosarats, units...; uns cristians que aconsegueixin fecundar la nova cultura amb esperit d’Evangeli!. Que som pocs?... la primera Pentecosta només eren 11, i van fer molta feina. Què ens falta?.

L’evangeli deixa clar com els apòstols s’alegraren de veure el Senyor. Abans havien fet notar la por que els havia reclòs en el cenacle. Per això diu: “S’alegraren”. L’alegria és un fruit de l’Esperit. Sense el do de l’alegria no es pot viure la Resurrecció. Tot aquell que ha nascut de l’aigua i de l’Esperit té el do de la pau, i la pau porta alegria.

Jesús ressuscitat és per a nosaltres un alè de vida; una guspira, només, d’aquesta alegria que només nosaltres podem entendre. La nova Església, la minúscula Església, nascuda de l’Esperit Sant aquella Pentecosta tingué prou força creadora per canviar tot el món.

Aquells que es deixen portar per l’Esperit són una nova creació. Germans i germanes: som una nova creació!.

Homilia de la festa de l’Ascensió del Senyor

 Ara Jesús, amb la seva absència física, podrà estar present a tot arreu; no està limitat per un espai ni per un temps; a tot arreu on dos o més es reuneixin en el seu nom. Aquí, per exemple, cada diumenge.

Mn. A. Roquer

Lectura dels Fets dels Apòstols (Ac 1,1-11)

En la primera part del meu llibre, Teòfil, he parlat de tot el que Jesús va fer i ensenyar, des del principi fins al dia que fou endut al cel, després de confiar, en virtut de l’Esperit Sant, la seva missió als apòstols que ell havia elegit. Després de la passió, se’ls presentà viu, i ho comprovaren de moltes maneres, ja que durant quaranta dies se’ls aparegué, i els parlava del regne de Déu.
Estant reunit amb ells, els manà que no s’allunyessin de Jerusalem i els digué: «Espereu aquí la promesa del Pare que vau sentir dels meus llavis quan us deia que Joan havia batejat només amb aigua; vosaltres, d’aquí a pocs dies, sereu batejats amb l’Esperit Sant.» Els qui es trobaven reunits li preguntaven: «Senyor, és ara que restablireu la reialesa d’Israel?» Ell els contestà: «No és cosa vostra de saber quins temps i quines dates ha fixat l’autoritat del Pare, però quan l’Esperit Sant vindrà sobre vosaltres, rebreu una força que us farà testimonis meus a Jerusalem, a tot el país dels jueus, a Samaria i fins als límits més llunyans de la terra.»
Quan hagué dit això s’enlairà davant d’ells, i un núvol se l’endugué, i el perderen de vista. Encara s’estaven mirant al cel com ell se n’anava, quan es presentaren dos homes vestits de blanc, que els digueren: «Homes de Galilea, per què us esteu mirant al cel? Aquest Jesús que ha estat endut d’entre vosaltres cap al cel, tornarà de la manera com vosaltres acabeu de contemplar que se n’anava al cel.»

Lectura de la carta de sant Pau als cristians d’Efes (Ef 1,17-23)

Germans, demano al Déu de nostre Senyor Jesucrist, el Pare gloriós, que us concedeixi els dons espirituals d’una comprensió profunda i de la seva revelació, perquè conegueu de veritat qui és ell; li demano també que il·lumini la mirada interior del vostre cor perquè conegueu a quina esperança ens ha cridat, quines riqueses de glòria us té reservades l’heretat que ell us dóna entre els sants. Que conegueu també la grandesa immensa del poder que obra en vosaltres, els creients, vull dir l’eficàcia de la seva força i de la seva sobirania amb què obrà quan ressuscità el Crist d’entre els morts, i el féu seure a la seva dreta dalt el cel, per damunt de tots els governants i dels qui tenen autoritat, poder o senyoria, per damunt de tots els títols que es poden donar en el nostre món i en l’altre. Tot ho ha posat sota els seus peus, i a ell l’ha fet cap de tot i l’ha donat a l’Església, que és el seu cos i el seu complement, ell que té en totes les coses la seva plenitud.

Acaba l’evangeli segons sant Mateu (Mt 28,16-20)

En aquell temps, els onze deixebles se n’anaren cap a Galilea, a la muntanya que Jesús els havia indicat. En veure’l es prosternaren. Alguns, però, dubtaren. Jesús s’acostà i els digué: «Déu m’ha donat plena autoritat al cel i a la terra. Aneu a convertir tots els pobles, bategeu-los en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant i ensenyeu-los a guardar tot el que jo us he manat. Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món.»

Homilia:

La festa d’avui, la festa de l’Ascensió, és la festa amb la qual arribem al moment culminat de les celebracions pasquals. El Ressuscitat ja no forma part del nostre món limitat i del nostre temps que passa. Amb tot, la seva missió no s’ha acabat!. Ell ha començat una obra que s’ha de dur a terme fins a la fi de tot.

Segons l’evangeli de Mateu és Jesús mateix que ha convocat els seus a Galilea, a la muntanya que Ell els va indicar. És que Galilea és on Jesús havia començat a anunciar el seu Evangeli; allà havia començat tot, i ara són ells, els apòstols, és l’Església que rep també a Galilea la missió d’anar per tot arreu i anunciar l’Evangeli a tots els pobles. I tots els pobles, en aquell temps, eren els que vivien a Galilea, jueus i pagans.

La descripció que fa sant Mateu de l’Ascensió és molt escueta, molt austera. Potser, vés a saber, per a que aquelles primeres comunitats no es deixessin endur per la idea d’una absència del Senyor. Per això s’afanya en posar en llavis de Jesús aquesta afirmació que ara hem escoltat: “Jo estaré amb vosaltres cada dia, fins que el món sigui món”. Ara Jesús, amb la seva absència física, podrà estar present a tot arreu; no està limitat per un espai ni per un temps; a tot arreu on dos o més es reuneixin en el seu nom. Aquí, per exemple, cada diumenge!. L’Ascensió de Jesús és la nostra elevació, i manifesta l’esperança que tenim d’arribar on Ell ha arribat. És, doncs, la festa d’avui la festa de l’esperança.

La fe en Jesús no és apta per a impacients. L’Ascensió és, per als creient, una crida a saber esperar, malgrat les decepcions, els desenganys, els desànims... que amenacen contínuament el camí de la vida. Caminar sempre cansa, però si tens clar l’horitzó, si saps on vas, camines d’una altra manera; el que es cansa són les cames, però el cors no!. És que n’és tant de fàcil anar cansats de cor, potser més que de cames!.

Al llarg de la vida podem sentir una doble temptació: o bé desistir de la marxa perquè el camí és fatigós, o voler anticipar el final de la cursa i la parada, aleshores, se’ns converteix en el final quan encara no és el final.

L’Ascensió és un bon dia per escoltar aquella recomanació de la carta de sant Jaume: “Tingueu paciència, germans, fins que torni el Senyor”. Avui se’ns parla poc de paciència, no podem esperar; hem perdut l’hàbit, per a no dir la virtut, de saber esperar. Convé tenir present que la paraula paciència ve del llatí i vol dir patir; i avui no estem per patir. O bé confonem paciència amb resignació, i la resignació és fruit, a vegades pensem, de la debilitat, i la debilitat no forma part de la consciència humana. Segons sant Pau la paciència engendra esperança. L’home pacient aguanta ferm davant de les adversitats, manté un esperit fort. La paciència és contrària a la pressa, a l’ansietat... que ens fa viure inquiets, nerviosos; sempre corrent, potser sense saber exactament on anem, però corrent, perquè és qüestió de corre, perquè és qüestió de consumir, fins i tot el temps. La paciència ens ensenya a respectar el ritme de la vida, cada cosa té el seu temps. I no perquè jo m’impacienti les agulles del rellotge corren més despresa. És una niciesa estirar el brot de la planta que acaba de néixer perquè la planta creixi més aviat; el qui és intel·ligent la rega cada dia i espera.

Hem d’aprendre a recórrer el camí de la vida amb els seus goigs i les seves tristeses, amb els seus èxits i els seus fracassos, perquè és així el camí de la vida. I, amb aquest caminar pacient però segur, els creients sabem on anem i sabem que no anem sols (“Jo sóc amb vosaltres cada dia”). Així fa de bon caminar i fa de bon esperar.

Com ens ha dit sant Pau: “Que el Senyor ens concedeixi una comprensió profunda per a que coneguem de veritat quina esperança de glòria tenim reservada”. Si és així, creieu-me, val la pena d’esperar.

Homilia Diumenge VI de Pasqua

La comunitat que neix del Darrer Sopar, la comunitat que es reuneix cada diumenge per celebrar el Darrer Sopar, deu ser molt semblant a la que ens ha descrit la carta de sant Pere.

Mn. A. Roquer

Lectura dels Fets dels Apòstols (Ac 8,5-8.14-17)

En aquells dies, Felip baixà a la província de Samaria, i predicava el Messies als de la regió. Unànimement la gent feia cas de Felip, després de sentir-lo i de veure els prodigis que feia: els esperits malignes sortien de molts posseïts, xisclant tant com podien, i molts invàlids o paralítics recobraven la salut. La gent d’aquella província se n’alegrà molt.
Quan els apòstols, a Jerusalem, sentiren dir que Samaria havia acceptat la paraula de Déu, els enviaren Pere i Joan. Hi anaren, doncs, i pregaven per ells, perquè rebessin l’Esperit Sant, que encara no havia vingut sobre cap d’entre ells; només havien estat batejats en el nom de Jesús, el Senyor. Pere i Joan els imposaven les mans, i rebien l’Esperit Sant.

Lectura de la primera carta de sant Pere (1Pe 3,15-18)

Estimats, reverencieu de tot cor el Crist com a Senyor. Estigueu sempre a punt per donar una resposta a tothom qui us demani la raó de l’esperança que teniu; però feu-ho serenament i amb respecte. Guardeu neta la vostra consciència; així els qui critiquen la vostra bona conducta de cristians s’hauran d’avergonyir d’haver-ne malparlat. Si és voler de Déu, val més sofrir per haver obrat bé que per haver obrat malament. També Crist morí una vegada per raó dels pecats. Ell, el just, va morir pels injustos, per conduir-nos a Déu. El seu cos va ser mort, però per l’Esperit va ser retornat a la vida.

Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 14,15-21)

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Si m’estimeu, guardareu els meus manaments; jo pregaré el Pare, que us donarà un altre Defensor, l’Esperit de la veritat, perquè es quedi amb vosaltres per sempre. El món no el pot rebre, perquè no és capaç de veure’l ni de conèixer-lo, però vosaltres sí que el coneixeu, perquè habita a casa vostra i està dins de vosaltres. No us deixaré orfes: tornaré a venir. D’aquí a poc, el món ja no em veurà, però vosaltres sí que em veureu, perquè jo visc, i vosaltres també viureu. Aquell dia sabreu que jo estic en el meu Pare, i vosaltres en mi, i jo en vosaltres. El qui m’estima és aquell que té els meus manaments i els compleix; el meu Pare l’estimarà, i jo també l’estimaré i me li faré conèixer clarament.»

Homilia:

Continuem llegint a l’Evangeli fragments del discurs de comiat de Jesús després de la Cena. I aquí, a la nostra celebració dominical, les paraules de Jesús ressonen amb una força especial: “Si algú m’estima guardarà les meves paraules. I el  meu Pare l’estimarà”.

L’evangelista Joan que al llarg de tota la seva vida va anar rumiant, conservant vives, aquestes paraules pronunciades per Jesús en el Darrer Sopar, ara han arribat a nosaltres i donen ple sentit a la nostra trobada dominical. Escoltades abans de la Passió eren paraules de comiat (“Me’n vaig al Pare”). Ara, proclamades a la celebració dominical, ens confirmen la presència del Senyor en aquesta celebració (“Però tornaré a vosaltres”).

El cristià, bàsicament, per damunt de tot, és aquell que estima Jesús. I és conscient que Jesús l’estima. El cristià, doncs, ras i curt, és el que estima Jesús. Ja està tot dit!. Jesús demana els seus que l’estimin. Paraules plenes d’emotivitat en llavis del mestre, si voleu de l’amic, que busca comprensió i suport davant de la Passió. Paraules, per altra part, d’una gran profunditat teològica. “Estimar Déu” és el Primer Manament, i és el més important; i ho sabem tots!. Jesús, a l’hora de demanar ser estimat, és posa al nivell de Déu: “El Pare i jo som u”. Així nosaltres podem estimar Jesús perquè Ell ha estat el primer en estimar-nos. I quan demana ser estimat no ho fa des de l’egoisme, més o menys camuflat, com ho podríem fer nosaltres, sinó des d’una comunicació plena de vida i d’amor absolut. L’amor de veritat no és mai una amor cec, l’amor de veritat sempre és una amor clarivident, molt clarivident!.

Que estimar d’aquesta manera és difícil!... possiblement, o potser certament, però difícil no vol dir impossible, si fem cas d’aquelles paraules “si m’estimeu el Pare us donarà l’Esperit de veritat per a que estigui amb vosaltres per sempre”. I aquest esperit Joan l’anomena l’Esperit de la veritat. I potser per això, perquè és l’Esperit de veritat, Jesús dirà que el món no el pot conèixer, per tant no el pot rebre.

La mentida, algunes vegades, és més bonica que la veritat. Eh que sí!. I és tan fàcil deixar-nos emportar per allò que és més bonic. Quan una societat de la mentida en diu astúcia, o mà esquerra, de l’engany en diu un negoci rodó, de la irresponsabilitat en diu tolerància, de la injustícia ordre establert, de la sensualitat en diu amor, de la arbitrarietat llibertat, de la falta de respecte en diu sinceritat... aquí l’Esperit de la veritat no hi cap, l’Esperit de la veritat no hi és. Però és tant bonica la mentida!.

La comunitat que neix del Darrer Sopar, la comunitat que es reuneix cada diumenge per celebrar el Darrer Sopar, deu ser molt semblant a la que ens ha descrit la carta de sant Pere que hem llegit a la segona lectura; una comunitat amb dificultats per raó de la incomprensió o de les persecucions. Però amb dificultats no vol dir una comunitat amb por, ni una comunitat acovardida, sinó ben al contrari: que confia en l’Esperit de la veritat, en la força de l’Esperit que l’aguanta; una comunitat, dirà sant Pere, que sempre està a punt per donar raó del què creu i del què espera, a donar raó de l’esperança de l’amor. “Aquell que m’estima és el que guarda els meus manaments. El meu Pare l’estimarà; jo també l’estimaré i me li faré conèixer del tot”.

No podem demanar res més!. I sabem que allò el que el Senyor ens ha dit és veritat.

Homilia de la Missa de l’aparició.

 I una vegada més també escoltarem la proposta de Maria: “Feu tot el que Ell us digui”. I el vi, o la vida, el que sigui, es canviarà, es transformarà, en una cosa molt millor.

Mn. Roquer

Homilia:

M’ha semblat be celebrar el 25 de maig la missa emotiva, perquè no hi cap sant especial, de Santa Maria Auxili dels Cristians, senzillament per la proximitat d’aquesta celebració, que era ahir, dia 24.

Tot i que sovint, i des de sempre, el poble cristià ha experimentat l’auxili de Maria en les seves necessitats, no fou fins l’any 1814 que s’establí aquesta festa. El motiu és ben singular. El papa, llavors, Pius VII fou foragitat del Vaticà per la força de les armes i es trobava pres. L’Església demana l’auxili de Maria pel seu alliberament; el papa és retornat a Roma el 24 de maig del mateix 1814, i és llavors que s’estableix per tal dia com aquest la festa de Maria Auxili dels Cristians. Aquest dia també és molt celebrat per la congregació dels Salesians fundats per sant Joan Bosco, ja que sota aquest títol la tenen per patrona de la seva congregació, a Maria Auxiliadora.

La lectura de l’evangeli, tant conegut, de les noces de Cannà ens mostra d’una manera ben clara l’auxili de Maria cap a aquella parella de nuvis quan els falta el vi. És ella que demana l’auxili del seu Fill per remeiar el problema del banquet de casament sense vi, per tant sense brindis!. I amb l’auxili de Jesús el vi de Canà esdevé el millor de tots els vins. I no pel miracle, el metre diu que aquell és el millor vi que mai no ha catat. És que Jesús quan fa les coses les fa be!, fins i tot el vi.

Tots, qui més qui menys, dels qui som aquí hem experimentat en un moment o altre l’auxili de Maria en alguna circumstància concreta, en la nostra vida. Cadascú sap la seva història, i sempre tenim racons en el cor que només nosaltres sabem, i que omplen aquest raconet amb aquesta devoció a Santa Maria, aquest Auxili del Poble de Déu.

Reus ha atribuït sempre en Maria l’auxili en la circumstància malastruga d’una pesta, i per això som aquí cada dia 25. I la trobem sempre, fidels, cada dia en aquest lloc i ben segur que respon el mateix. Serà vi o el què calgui, però per desgràcia són tantes les coses que de  vegades ens falten per viure una vida simplement normal i satisfactòria.

Que es realitzin aquelles il·lusions de vida i esperances que hem posat a la vida. I que, potser fins i tot, la vida té dret a donar-nos. I és aquí que nosaltres, com un dia a Canà, escoltem en boca de Maria aquella petició: “No tenen vi”; no tenen ... vés a saber què!. Es poden demanar tantes coses. Ens falten tantes coses a vegades.

I una vegada més també escoltarem la proposta de Maria: “Feu tot el que Ell us digui”. I el vi, o la vida, el que sigui, es canviarà, es transformarà, en una cosa molt millor.

Que així sigui.

Homilia Diumenge V de Pasqua

Jesús convida a prendre consciència d’una nova manera d’estar present; no només els sentits són garantia d’una realitat existent!.

Mn. A. Roquer.

Lectura dels Fets dels Apòstols (Ac 6,1-7)

Per aquells dies, anava augmentant el nombre dels creients, i els immigrats de llengua grega es queixaven dels nadius perquè, en la distribució diària d’ajuda als pobres, les seves viudes no eren ateses. Llavors els dotze convocaren una reunió de tots els creients i els digueren: «No estaria bé que nosaltres deixéssim la predicació de la paraula de Déu i ens poséssim a distribuir l’ajuda als pobres. Per això, germans, busqueu entre vosaltres mateixos set homes fiats, plens de l’Esperit Sant i de seny, i els encarregarem aquesta feina; nosaltres continuarem ocupant-nos de la pregària i del ministeri de la paraula.» Tothom trobà bé aquesta proposta, i elegiren Esteve, un home ple de fe i de l’Esperit Sant, Felip, Pròcor, Nicànor, Tímon, Parmenàs i Nicolau, un antioquè convertit al judaisme. Els presentaren als apòstols, i aquests, després de pregar, els imposaren les mans.
La paraula de Déu s’anava estenent, i a Jerusalem creixia molt el nombre dels creients; fins i tot molts sacerdots acceptaven la fe.

Lectura de la primera carta de sant Pere (1Pe 2,4-9)

Estimats, acosteu-vos al Senyor, que és la pedra viva. Els homes l’havien rebutjada, però als ulls de Déu és «escollida, de gran valor». També vosaltres, com pedres vives, deixeu que Déu faci de vosaltres un temple espiritual, un sacerdoci sant, que oferirà víctimes espirituals, acceptables a Déu per Jesucrist. Per això diu l’Escriptura: «Jo poso a Sió una pedra angular, de gran valor, escollida: el qui creu, no quedarà defraudat.» És de gran valor per a vosaltres, els qui heu cregut, però per als qui no creuen «la pedra que rebutjaven els constructors ara corona l’edifici», i «s’ha convertit en pedra d’ensopec, en roc que fa caure». Ensopeguen quan no fan cas de la predicació. Sempre n’hi haurà, que no en fan cas. Però vosaltres sou «un poble escollit, un reialme sacerdotal, una nació sagrada, la possessió personal de Déu», perquè «proclamo la lloança» d’aquell que us ha cridat del país de tenebres a la seva llum admirable.

Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 14,1-12)

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Que els vostres cors s’asserenin. Confieu en Déu, confieu també en mi. A casa del meu Pare hi ha lloc per a tots: si no n’hi hagués, us podria dir que vaig a preparar-vos estada? I quan hauré anat a preparar-vos-la, tornaré i us prendré a casa meva, perquè també vosaltres visqueu allà on jo estic. I ja sabeu quin camí hi porta, allà on jo vaig.» Tomàs li diu: «Senyor, si ni tan sols sabem on aneu. Com podem saber quin camí hi porta?» Jesús li diu: «Jo sóc el camí, la veritat i la vida: ningú no arriba al Pare si no hi va per mi. Si m’heu conegut a mi, heu de conèixer igualment el meu Pare: des d’ara ja el coneixeu i ja l’heu vist.» Li diu Felip: «Senyor, mostreu-nos el Pare, i no ens cal res més.» Jesús li diu: «Felip, fa tant de temps que estic amb vosaltres, i encara no em coneixes? Qui em veu a mi, veu el Pare. Com pots dir que us mostri el Pare? No creus que jo estic en el Pare i el Pare està en mi? Les paraules que jo us dic no vénen de mi mateix. És el Pare qui, estant en mi, fa les seves obres. Creieu-me: jo estic en el Pare i el Pare està en mi; si no, creieu-ho per aquestes obres. Us ho dic amb tota veritat: Qui creu en mi, també farà les obres que jo faig, i fins en farà de més grans, perquè jo me’n vaig al Pare.»

Homilia:

Des d’aquest diumenge les lectures ens preparen per a que celebrem, amb ple sentit, les festes de l’Ascensió i de la Pentecosta, que clouen el temps més solemne de l’any: la Pasqua.

I res millor que els textos d’aquesta llarga conversa, aquest comiat, que, segons l’evangeli de Joan, Jesús va mantenir amb els seus apòstols després de l’Últim Sopar, pràcticament camí de Getsemaní. Una conversa íntima que té el pes del comiat i té, també, la llum d’una nova esperança. Jesús vol aixecar l’ànim dels seus deixebles. Vol disposar-los pel do de l’Esperit, que ben aviat serà el que guiarà la seva Església. Jesús recomana als deixebles deixar-se conduir per l’Esperit, que l’ha conduit a Ell també. Mantenir-se ferms en la fe i restar units a Ell per donar bon fruit; deixar-se endur, no per la tristesa, sinó per l’amor que s'han de tenir els uns als altres tal com Ell els ha estimat.

Amb un estil de serena i, a l’hora, de pregona emotivitat (el moment és molt solemne!), aquesta descripció de Joan està tota ella impregnada d’un fort regust de celebració eucarística; per això l’interrogant de Tomàs: “Senyor, si ni tan sols sabem on aneu. Com podem saber quin camí hi porta?”. El gran interrogant de Tomàs, i de la comunitat cristiana de tots els temps!: on és ara Jesús?, com i a on el podem veure?. Jesús convida a prendre consciència d’una nova manera d’estar present; no només els sentits són garantia d’una realitat existent!.

En un comiat, però, no hi falta tampoc aquell “Tornaré i us prendré a casa meva, perquè també vosaltres visqueu allà on jo estic”, i és per això que en cada celebració proclamem: “Esperem el vostre retorn, Senyor Jesús”.

L’adéu de Jesús no és un adéu per a sempre. És sols l’adéu per un instant, com diu la cançó. Nosaltres fem el camí de la creu amb Jesús, i Jesús fa, amb nosaltres, el camí de la resurrecció i el camí cap a la casa del Pare (“A casa del meu Pare hi ha lloc per a tots. Jo sóc el camí, i ningú no arriba al Pare si no hi va a per mi”). Per tant, fora de Jesús no hi ha altre camí. Per arribar fins a Déu només hi ha un sol camí. En el moment del Darrer Sopar ja han quedat enrere les paràboles tan boniques; ara és l’hora de les grans realitats. Així ho entén l’apòstol Felip quan li diu a Jesús: “Mostreu-nos el Pare, i no ens cal res més”. La resposta de Jesús és agraïda i contundent, ben segur adreçada a Felip i a tots els felips, innombrables, que vindran després: “Felip, fa tant de temps que estic amb vosaltres, i encara no em coneixes? Qui em veu a mi, veu el Pare”.

Realment la fe ens porta de sorpresa en sorpresa. En Jesús s’hi manifesta la manera plena i definitiva de com és Déu. Ara el què cal és que ens preguntem si hem descobert Déu, nosaltres, com a Pare, o bé el considerem com un ídol, el qual cal acontentar amb els nostres obsequis per a que no se’ns enfadi o perquè ens afavoreixi en allò que li demanem. Hi ha una manera de saber-ho, fàcil i definitiva: si nosaltres, si les nostres actituds són com les de Jesús, de total confiança; o bé ens limitem a uns mínims indispensables per quedar bé, si resem ni que sigui només per obligació, si recorrem a Ell només quan en tenim necessitat... Això no és fa amb un pare!.

Només la fe i la plena confiança ens ajudaran a veure més enllà dels fets immediats, que tantes vegades ens angoixen, ens aclaparen o, potser, fins i tot ens desesperen. La fe en un Déu que el tenim com a Pare ens portarà a viure de forma, potser aparentment, infantil, ingènua, quan en realitat estem vivint en profunditat, una profunditat que mai serà entesa pels savis i entesos d’aquest món.

És Jesús, vés per on!, qui davant de la seva mort, imminent, ha de dir als seus apòstols: “Que els vostres cors s’asserenin, no tingueu por”.