El que ens interessa és el final: els deixebles fan aquesta afirmació de fe, que és l’afirmació de fe que s’espera avui de tots nosaltres: “Realment aquest home és el Fill de Déu”
Mn. A. Roquer
Lectura del primer llibre dels Reis (1Re 19,9a.11-13a)
En aquells dies, Elies arribà a l’Horeb, la muntanya de Déu, i passà la nit en una cova. El Senyor li va fer sentir la seva paraula, i li digué: «Surt fora i estigue’t a la muntanya, a la presència del Senyor que ara mateix passarà.» Llavors vingué una ventada tan forta que esberlava les muntanyes i esmicolava les roques davant el Senyor, però el Senyor no hi era. Tot seguit vingué un terratrèmol, però el Senyor tampoc no hi era. Després vingué foc, i el Senyor tampoc no era en el foc. Finalment vingué el so d’un aire suau. Així que Elies el sentí, es cobrí la cara amb el mantell, sortí a fora i es quedà a l’entrada de la cova.
Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Roma (Rm 9,1-5)
Germans, us asseguro per Crist que dic la veritat, que no menteixo; la meva consciència, guiada per l’Esperit Sant, n’és també testimoni: Sento una gran tristesa i un dolor constant al fons del cor: tant de bo fos jo proscrit del Crist, en lloc dels meus germans, el poble del meu llinatge. Com a israelites, és d’ells la gràcia de fills, la glòria de la presència de Déu, les aliances, la Llei, el culte i les promeses; són d’ells també els patriarques, i finalment, com a home, ha sortit d’ells el Crist, que és Déu per damunt de tot. Sigui beneït per sempre, amén.
Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 14,22-33)
Quan la gent hagué menjat, Jesús obligà els deixebles a pujar tot seguit a la barca i avançar-se-li cap a l’altra riba, mentre ell acomiadava la gent. Després d’acomiadar tothom, pujà tot sol a la muntanya per pregar. Al vespre encara era allà tot sol. La barca ja s’havia allunyat bon tros de terra, però les ones la destorbaven d’avançar, perquè el vent era contrari.
Passades les tres de la matinada, Jesús hi anà caminant sobre l’aigua. Quan els deixebles el veieren, s’esveraren pensant que era una fantasma, i cridaren de por. Però Jesús els digué de seguida: «No tingueu por, que sóc jo.» Pere li digué: «Senyor, si sou vós, maneu-me que vingui caminant sobre l’aigua.» Jesús contestà: «Ja pots venir.» Pere baixà de la barca, es posà a caminar sobre l’aigua i anà on era Jesús. Però en adonar-se del vent que feia, s’acovardí i començà d’enfonsar-se. Llavors cridà: «Senyor, salveu-me.» A l’instant Jesús li donà la mà i li digué: «Quina poca fe! Per què dubtaves?» I quan hagueren pujat a la barca, el vent amainà. Els qui eren a la barca es prosternaren i deien: «Realment sou Fill de Déu.»
Passades les tres de la matinada, Jesús hi anà caminant sobre l’aigua. Quan els deixebles el veieren, s’esveraren pensant que era una fantasma, i cridaren de por. Però Jesús els digué de seguida: «No tingueu por, que sóc jo.» Pere li digué: «Senyor, si sou vós, maneu-me que vingui caminant sobre l’aigua.» Jesús contestà: «Ja pots venir.» Pere baixà de la barca, es posà a caminar sobre l’aigua i anà on era Jesús. Però en adonar-se del vent que feia, s’acovardí i començà d’enfonsar-se. Llavors cridà: «Senyor, salveu-me.» A l’instant Jesús li donà la mà i li digué: «Quina poca fe! Per què dubtaves?» I quan hagueren pujat a la barca, el vent amainà. Els qui eren a la barca es prosternaren i deien: «Realment sou Fill de Déu.»
Homilia:
L’evangeli d’avui, que acabem d’escoltar, és, sense dubte, una meditació seriosa sobre l’Església, assetjada com la barca de Pere tantes vegades per innombrables perills: onades, vents contraris... fins i tot els tripulants perden el sentit de l’orientació i es pensen que van sols, que Jesús no va embarcat en aquesta barca!. I tenen por!. La por, la maleïda por!, que ens fa dubtar de tantes coses, que paralitza moltes vegades tantes decisions. Per por de... “No tingueu por” els dirà Jesús, com també els dirà el mateix un cop ressuscitat.
Elies, el profeta, també té por. Està cansat, té problemes greus, és l’únic profeta que ha quedat en tot Israel fidel a Déu; el poble ha abandonat l’Aliança i al pobre Elies li toca remar a contracorrent; tot li van en contra, és un home derrotat!; s´ho ha jugat tot a una carta (la causa de Déu) i ha perdut!. Si Déu no hi intervé, tot està perdut. Certament que hi intervé, però d’una manera estranya, d’una manera, per tant, inesperada; Déu no és a la ventada que ho esberla tot, no!; n’hi és al terratrèmol, ni és en el foc. Déu és en aquella brisa d’un aire suau. I els apòstols a la barca, remem i no avancen.
Tot això, no us fa pensar en res?. Hem de fer referència només a uns temps passats, molt passats, que no ens afecten avui?. Ara no és qüestió d’una tempesta al desert, al Sinaí; ni d’una tempestat al llac de Galilea. Són les dificultats de la vida que hem d’afrontar i ens fan trontollar, i ens prenen la seguretat. Les dificultats, les tempestes de la vida, poden provocar en nosaltres dues reaccions completament oposades: ens aparten de Déu o ens apropen a Déu; tot depèn de en quin Déu creiem i de com creiem que som nosaltres.
Els Apòstols es pensaven que Jesús era un fantasma. O bé, mirat per l’altre costat, veiem la inseguretat de Pere: té por d’enfonsar-se... però que no sabia nedar sant Pere, que era pescador?. Nedar, segurament que sí; caminar sobre l’aigua, segurament que no.
Por i fe no lliguen, no poden coexistir. Pere, arrauxat com sempre, posa a prova la seva fe; per tant, té dubtes. I qui no en té?. “Senyor, si sou vós...”. No sap si ho és! Punts suspensius. Es mou entre la por i les ganes de creure. Tot creient, com Pere, és una arrauxat. Pere posa a prova Jesús (la por sempre posa a prova): “...maneu-me que vingui caminant sobre l’aigua”. Jesús accepta el repte i ara és Ell qui posa a prova Pere: “Vine”. I es troba amb unes dificultats que no hi comptava, unes dificultats que no són imaginació seva, sinó molts reals, com sempre!; tal com passa normalment amb tothom que dóna el pas de la fe i va a l’encontre amb Jesús, sempre envoltat d’entrebancs, de dubtes, d’incerteses, d’enemics de tot seguiment d’aquell “Vine amb mi”. Altra vegada la por enemiga de la fe, i enemiga de la Paraula de Jesús (Vols dir?). I comença a enfonsar-se. L’inici de tota davallada de la persona que creu és creure excessivament més en ell que en la Paraula de Déu.
Aquesta escena de l’evangeli d’avui pot semblar com una anècdota, si només ens quedem en el Jesús que camina sobre l’aigua o en el Pere que s’enfonsa. La catequesi de Mateu no ens vol fer anar només a descobrir un anècdota, vol que donem un pas més. El que ens interessa és el final: Jesús i Pere pugen a la barca, la tempesta es calma i els deixebles fan aquesta afirmació de fe, que és l’afirmació de fe que s’espera avui de tots nosaltres: “Realment aquest home és el Fill de Déu”. Si no arribem fins aquí no hem llegit bé l’Evangeli; ens hem quedat només, i és molt bonica, amb l’anècdota.
