Una de
les millors aportacions de l’Evangeli a l’home d’avui és d’ajudar-nos a fer un
món, simplement,
més humà!
Mn. A. Roquer.
Lectura del primer llibre dels Reis (1Re
17,10-16)
|
En aquell temps el
profeta Elies se n’anà a Sarepta. Quan arribà a l’entrada del poble hi havia
allà una viuda que recollia llenya. Elies la cridà i li digué: «Porta’m, si
et plau, una mica d’aigua per beure.» Mentre l’anava a buscar, Elies la tornà
a cridar i li digué: «Porta’m, també, un tros de pa.» Ella respongué: «Per la
vida del Senyor, el teu Déu, et juro que no en tinc gens. Només tinc un
grapat de farina i una mica d’oli. Ara estava recollint aquests branquillons
i anava a fer pa per a mi i per al meu fill. Ens el menjarem i després
morirem de fam.» Elies li respongué: «No tinguis por. Fes-ho tal com dius,
però primer fes un panet per a mi i dóna-me’l. Després ja en faràs per a tu i
per al teu fill. Això diu el Senyor, Déu d’Israel: No es buidarà el pot de la
farina ni s’abaixarà l’oli de la gerra fins al dia que Senyor enviarà la
pluja al país.» Ella va fer tal com Elies li havia dit, i durant molts dies,
tant ella com la seva família van poder menjar: no es va buidar el pot de la
farina ni s’abaixà l’oli de la gerra, tal com el Senyor ho havia dit per boca
d’Elies.
|
Lectura de la carta als cristians hebreus (He
9,24-28)
|
Crist no ha entrat en
aquell santuari, a imatge del veritable, fet per mà d’homes, sinó que ha
entrat al cel mateix, i s’ha presentat davant Déu per nosaltres. El gran
sacerdot entra cada any al santuari amb una sang que no és la seva. Crist, en
canvi, no s’ha d’oferir moltes vegades, altrament hauria hagut d’anar sofrint
la seva passió des de la creació del món. De fet no ha aparegut fins ara, a
la fi dels temps, a oferir-se ell mateix una sola vegada, com a víctima per
abolir el pecat. Els homes morim una sola vegada, i després de la mort ve el
judici. Semblantment el Crist va ser ofert una sola vegada, quan va prendre
damunt seu els pecats de tots. Després tornarà a revelar-se, no ja per raó
dels pecats, sinó per salvar aquells qui esperen el moment de rebre’l.
|
Lectura de l’evangeli segons sant Marc (Mc
12,38-44)
|
En aquell temps, Jesús,
[instruint la gent els deia: «No us fieu dels mestres de la Llei. Els agrada
de passejar-se amb els seus vestits, i que la gent els saludi a les places,
que els facin ocupar els primers seients a les sinagogues i els primers llocs
a taula; devoren els béns de les viudes i, al moment de l’oració, per fer-se
veure, es posen filactèries ben llargues. Són els qui seran judicats més
rigorosament.»]
Estant assegut al temple, davant la sala del tresor, Jesús mirava com la gent hi tirava diners. Molts rics hi tiraven molt, però vingué una viuda pobra que hi tirà dues monedes de les més petites. Jesús cridà els deixebles i els digué: «Us dic amb tota veritat que aquesta viuda pobra és la que ha donat més de tots; els altres han donat del que els sobrava, però ella, que ho necessitava per a viure, ha donat tot el que tenia.» |
Homilia:
L’any litúrgic arriba pràcticament ja a les
acaballes, i el ministeri públic de Jesús també.
La catequesi de l’evangelista sant Marc ha
començat el seu escrit, de l’evangeli, amb aquestes paraules, per a que quedi
ben clar de qui parla: “Evangeli de Jesús, el Messies, el fill de Déu”. I així exposa
ben clara quina ha de ser la relació de Jesús amb nosaltres i..., també, amb
els mestres de la Llei.
Ara, com mai, convé deixar les coses ben
clares, posar els punts sobre les is, no ens equivoquem. I Jesús
s’atreveix a dir: “No us fieu dels mestres de la Llei”. Jesús això no s’ha
de dir, això no és diplomàtic, que no ho veus!. I a més a més afegeix posar
com a model no a aquells que manen, sinó a aquella viuda pobra que ha tirat la
moneda més petita. El contrast és flagrant, però la veritat és la veritat. I
Jesús dirà, davant de Pilat, “Jo he vingut a aquest món per ser testimoni de la
veritat” (peti qui peti!).
Això ens agrada quan ho diuen dels altres,
però si aquestes veritats ens les diuen a nosaltres... arrufem del nas! No ens
fa cap gràcia. Però també és veritat! Oh no?.
Nosaltres, que som molt vius, molt!, diem: si
Jesús fa l’elogi de la viuda que ha tirat la moneda més petita, doncs, tirem la
moneda més petita! Que és l’elogi que ha fet Jesús. Però la mesura de la
generositat no és el que es dóna sinó el que queda després de donar. Portem a
Caritas la roba i els vestits que no ens atrevim a posar perquè han passat de
moda, però que deixin els nostres estalvis tranquils perquè sinó no podrem fer
vacances. Sabem donar el que ens sobra. I aquest és el cas de la viuda pobra de
l’Evangeli?. No. I l’exemple a imitar és la d’aquesta viuda pobra. Per tant no
mereix cap elogi, no!. L’elogi de la viuda pobra és perquè ha donat tot el que
tenia per viure. Sabem donar el que ens sobra, i no ens sabem estar de satisfer
tots els capricis, que en podríem prescindir tranquil·lament.
Bona ocasió ara que arribem al final de l’any
per fer una seriosa reflexió sobre el que en podríem anomenar la generositat.
Sempre serà més fàcil fer residències per a vells que tenir-los a casa. Sempre
serà més fàcil donar coses als fills que donar-los afecte; resulta
l’afecte més car que allò que podem comprar.
Jesús posa en guàrdia les mentides de tots els
llocs i de tots els temps. Les seves acusacions no són només per a la gent del
seu temps, que ja ha plogut molt!. Poden ser també per a avui. No era, doncs,
en temps de Jesús que es donaven aquells contrasentits, és de sempre!.
L’evangelista proposa una lliçó que cal que
aprenguem també avui nosaltres. Jesús fa l’elogi de la generositat. I és clar,
es queden exclosos aquells que no són generosos, i aquests són la majoria. Amb
tot, cal reconèixer, i ho hem de dir ben clar, hi ha moltes, moltíssimes
persones, i també grups, que no només es preocupen dels més necessitats sinó
que hi dediquen hores, temps, part de la seva vida.
Una de
les millors aportacions de l’Evangeli a l’home d’avui és d’ajudar-nos a fer un
món, simplement, més humà!. El model de societat que
configura el nostre viure es basa no el que cada u és, sinó el que cada u té!
Un model de societat que ens empobreix com a persones humanes. Tot això,
potser, es pot resumir dient que Jesús mirava amb els ulls del cor. Crec que en
el fons és la mirada més sincera, més autèntica. Per veure-hi clar ens caldran
sempre les ulleres del cor; ja que ho hem de reconèixer, poc o molt, tots som
una mica curts de vista. Doncs ens calen ulleres; ah!, advertiment, que no
siguin de sol.
