diumenge, 4 de novembre del 2012

Homilia del diumenge 31 de durant l’any

Estima els altres com a tu mateix”.
Que no és un segon manament sinó que és la segona part del primer. No es pot donar l’un sense l’altre.
Aquesta és la novetat de l’Evangeli.
Mn. A. Roquer
Lectura del llibre del Deuteronomi (Dt 6,2-6)
En aquells dies, Moisès digué al poble: «Reverencia el Senyor, el teu Déu, compleix durant tota la vida els manaments que et dono, tant tu, com els teus fills i els fills dels teus fills. Així viureu anys i més anys. Escolta, Israel, mira de posar en pràctica això que et mano; així seràs un poble feliç i nombrós en un país que regalima llet i mel, tal com el Senyor ho va prometre als teus pares. Escolta, Israel: El Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l’únic. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes les forces.
»Guarda en el teu cor les paraules dels manaments que avui et dono.»
Lectura de la carta als cristians hebreus (He 7,23-28)
Germans, els sacerdots de l’antiga aliança van ser molts, perquè la mort els impedia de continuar en les seves funcions. Però Jesús, que viu per sempre, no traspassa a ningú les funcions sacerdotals. Per això té el poder de salvar definitivament tots els qui per ell s’acosten a Déu, ja que viu intercedint per sempre a favor d’ells.
Un sacerdot així és el que ens calia: sant, innocent i sense taca; per això va ser tret d’enmig dels pecadors i enlairat més amunt del cel. Ell no necessita, com els altres, oferir víctimes cada dia tant pels seus propis pecats com pels pecats del poble: es va oferir a si mateix una sola vegada. La Llei havia fet sacerdots uns homes plens de febleses, però els termes del jurament que ha substituït la Llei han consagrat el Fill, que serà per sempre un sacerdot perfecte.
Lectura de l’evangeli segons sant Marc (Mc 12,28b-34)
En aquell temps, un dels mestres de la Llei anà a trobar Jesús i li va fer aquesta pregunta: «Quin és el primer de tots els manaments de la Llei?» Jesús li respongué: «El primer és aquest: “Escolta, Israel: El Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l’únic. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament, amb totes les forces.” El segon és: “Estima els altres com a tu mateix.” No hi ha cap altre manament més gran que aquest.» El mestre de la Llei li digué: «Molt bé, mestre. És veritat que Déu és un de sol i que no n’hi ha cap altre fora d’ell. I que estimar-lo amb tot el cor, amb tot el pensament i amb totes les forces, i estimar els altres com a si mateix és millor que tots els sacrificis i totes les ofrenes cremades a l’altar.» Jesús, en sentir aquesta resposta tan assenyada li digué: «No ets lluny del regne de Déu.» I ningú no s’atreví a fer-li cap més pregunta.
Homilia:
De totes les decisions importants que hem de prendre a la vida ens interessa molt saber què és important i què no ho és, per dedicar tot l’esforç a allò que realment val la pena i no perdre el temps en allò que no cal. I això ho sabem tots. Així, doncs, en el camp de la fe, si el que és més important és estimar Déu, tot allò altre passa a segon terme.

Diumenge passat acabàvem la lectura de l’Evangeli amb aquesta frase: “El cec, un cop curat, seguia Jesús camí enllà”. Per tant hi veia clar, amb els ulls del cos i amb els ulls de l’esperit.

Aquest sentiment també neguiteja el mestre de la Llei; per això li fa aquesta pregunta que hem escoltat a l’Evangeli: “Quin és el manament més important?”. Ell també vol encertar el camí, hi vol veure clar!. A aquell que busca o que pregunta amb bona fe, amb ganes de trobar la veritat, Jesús li mostra el camí correcte. Però no fem errada que no és pas, a vegades, un camí nou!, és un camí ben traçat, té segles, i això ho sabia tot jueu: “Estima al Senyor amb tot el cor!”. Si hem d’estimar a l’altre, quan haurem estimat Déu amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament i amb totes les forces... ho té clar!

L’escriba pregunta per un manament i Jesús hi afegeix un altre: “Estima els altres com a tu mateix”. Que no és un segon manament sinó que és la segona part del primer. No es pot donar l’un sense l’altre. Aquesta és la novetat de l’Evangeli.

Molt sovint es diu que ser cristià és estimar els altres. No és fals, però és insuficient. Estimar els altres, a vegades, només forma part d’una bona conducta, d’una bona educació, d’un bon comportament; és un fet humà. El manament que ens ha deixat Jesús és no només estimeu-vos sinó “estimeu-vos tal com jo us he estimat”. En realitat ni té sentit estimar els altres sense estimar Déu, ni estimar Déu sense estimar els altres. Només qui estima Déu estima els altres; i qui estima els altres, ni que no ho sàpiga, estima Déu; perquè l’amor és una sola cosa!.

És perquè hem conegut l’amor de Déu en Jesucrist, que ha estimat fins a donar la pròpia vida per amor, que hem aprés a estimar els altres tal com Déu els estima. Estimant els altres seguint l’exemple de Jesús que ens ha mostrat fins on és Déu capaç d’estimar. I amor amb amor es paga. El manament de l’amor sempre serà, vull dir sempre hauria de ser, el distintiu de tot seguidor de Jesús: “En això coneixeran que sou deixebles meus, si us estimeu els un als altres tal com jo us he estimat”.

Un amor a Déu que no es concreta en una amor als germans pot ser una utopia; pitjor, pot ser una mentida, un engany. I és tan fàcil que fins i tot en les coses importants, i fins i tot en les santes!, ens enganyem a nosaltres mateixos. L’amor a l’altre no és només allò que m’interessa a mi, és allò que en primer lloc interessa a l’altre. No estimo a l’altre només per compliment d’un manament, estimo a l’altre per fer la voluntat de Déu que és el que m’interessa en primer lloc.

Potser sí que el mestre de la Llei no va trobar la resposta que esperava, però sí que nosaltres hi hem trobat la resposta que ens cal, no només la que ens agrada, la que és veritat.

El cec de Jericó i el mestre de la Llei demanen veure-hi clar. I Jesús els obre els ulls a tots dos, els ulls del cos i els ulls de la fe. Sant Marc acaba dient que Jesús, en sentir la resposta del mestre de la Llei, afegir: “Doncs no ets lluny del regne de Déu. I el mestre de la Llei i ningú dels que eren allà s’atreví a fer-li cap més pregunta”. No calia, tot havia quedat molt clar!. El que cal, doncs, és fer allò que ja sabem. No calen preguntes sinó respondre allò que ja sabem amb fidelitat.