dissabte, 25 de desembre del 2010

Homillia missa de Nadal

Que puguem viure la Nativitat del Senyor que és la Llum, com hem, escoltat a l’evangeli, la llum que il·lumina la nostra vida amb amor amb amor, pau, felicitat, alegria.
Mn. E. Mateu
Lectura del llibre d’Isaïes (Is 52,7-10)
Quin goig de sentir a les muntanyes els passos del missatger que anuncia la pau i porta la bona nova, que anuncia la salvació i diu a la ciutat de Sió: «El teu Déu és rei.» Escolta els crits dels teus sentinelles, escolta quins esclats de goig: veuen cara a cara com el Senyor torna a Sió. Danseu, ruïnes de Jerusalem, alceu totes el crit d’alegria: el Senyor ha consolat el seu poble, ha redimit Jerusalem. Als ulls de tots els pobles el Senyor ha estès el seu braç sant, i d’un cap a l’altre de la terra veuran la salvació del nostre Déu.
Lectura de la carta als cristians hebreus (He 1,1-6)
En diverses ocasions i de moltes maneres Déu antigament havia parlat als pares per boca dels profetes; però ara, en aquests dies que són els darrers, ens ha parlat a nosaltres en la persona del Fill, que ell ha constituït hereu de tot, per mitjà del qual ja havia creat el món. Ell, que és resplendor de la glòria de Déu i empremta del seu mateix ésser, i que sosté l’univers amb el poder de la seva paraula, acabada l’obra de purificació dels pecats s’ha assegut a les altures, a la dreta de la majestat divina, i ocupa un lloc tant més superior als àngels com més incomparable és el títol que posseeix en herència. Perquè, a quin dels àngels Déu ha dit mai: «Ets el meu Fill, avui t’he engendrat»? I encara: «Jo seré el seu pare, i ell serà el meu Fill»? Diu també quan presenta al món el seu primogènit: «Que es prosternin davant d’ell tots els àngels de Déu.»
Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 1,1-18)
Al principi ja existia el qui és la Paraula. La Paraula era amb Déu i la Paraula era Déu. Era, doncs, amb Déu al principi. Per ell tot ha vingut a l’existència, i res del que ha vingut a existir no hi ha vingut sense ell. Tenia en ell la Vida, i la Vida era la Llum dels homes. La Llum resplendeix en la foscor, però la foscor no ha pogut ofegar-la.
[Déu envià un home que es deia Joan. Era un testimoni; vingué a donar testimoni de la Llum, perquè per ell tothom arribés a la fe. Ell mateix no era la Llum; venia només a donar-ne testimoni.]
Existia el qui és la Llum veritable, la que, en venir al món, il·lumina tots els homes.
Era present al món, al món que li deu l’existència, però el món no l’ha reconegut. Ha vingut a casa seva, i els seus no l’han acollit. Però a tots els qui l’han rebut, als qui creuen en el seu nom, els concedeix poder ser fills de Déu. No són nascuts per descendència de sang, ni per voler d’un pare o pel voler humà, sinó de Déu mateix.
El qui és la Paraula es va fer home i plantà entre nosaltres el seu tabernacle, i hem contemplat la seva glòria, que li pertoca com a Fill únic del Pare, ple de gràcia i de veritat.
[Donant testimoni d’ell, Joan cridava: «És aquell de qui jo deia: El qui ve després de mi m’ha passat davant, perquè, abans que jo, ell ja existia.» De l’abundància de la seva plenitud tots nosaltres hem rebut gràcia sobre gràcia. Perquè la Llei, Déu la donà per Moisès, però la gràcia i la veritat ens han vingut per Jesucrist.
Déu ningú no l’ha vist mai; Déu Fill únic, que està en el si del Pare, és qui l’ha revelat.]
Homilia:
Estimats germans i germanes en el Senyor.

Ahir vaig posar el Telenotícies del migdia tot esperant algun esdeveniment que em fes aixecar de la butaca i provoqués en mi un atacat d’alegria, però l’únic que vaig veure va ser com les persones estaven desesperades per anar a comprar els últims articles d’aliments per a aquests dies, o els esdeveniments polítics i futbolístics que aquesta setmana ens porten de cap; però la gran notícia que pensava escoltar no ha aparegut en cap moment. És estrany, estimats; ¿com pot ser que aquesta notícia, que tothom espera amb tantes ànsies, durant tants segles, ningú no n’ha fet ressò?.

A les cases, a les ciutats, a la feina només sents a dir Que passeu bones festes! On anireu a dinar? Que vagin be  les vacances!. Ja ho heu comprat tot per celebrar-ho?. Que tingui molta pau, amor, felicitat!. Que puguis retrobar-te amb els teus!. Però de la gran notícia ningú no n’ha fet ressò! ¿Com pot ser que allò que necessitem per viure durant tot l’any, només ho desitgem en aquests dates? ¿Què és el que ens mou a fer-ho?. ¿El temps meteorològic, l’optimisme, els anuncis publicitaris, el poder econòmic o social, o la capacitat de disposar dels recursos necessaris al nostre abast?

Això que la societat ens dóna com a resposta ha desaparegut de les nostres mans amb aquest vent que ha fet aquests dies a la nostra ciutat, i ens hem quedat despullats del sentit d’aquestes festes. Hem quedat nus, sols, pobres; la crisi ha donat ben fort; la família i les amistats ens han deixat de banda. La mort m’ha separat dels qui estimava. No serveix per a res el Nadal, no té sentit, no el vull viure. I del fons de l’ànima de la persona surt aquest gran crit: On ets Déu? Si veritablement existeixes, ajuda’m!.

Però Déu, que no surt a les notícies del migdia, ni a les fotos de les revistes, s’ha posat a la feina, no ha perdut ni un sol moment, ens ha buscat amb moltes ànsies, però nosaltres no ens hem adonat. El més gran, el Totpoderós, el creador del cel i de la terra, ha esdevingut el més petit d’entre els petits.

On podem trobar Déu?. Tot l’Antic Testament l’esperava amb els reis, savis, personatges importants, potser en la torre del Temple de Jerusalem, o en el palau reial o a la universitat dels pensadors... A on l’esperes tu, estimat germà i germana?. ¿No t’has  parat a pensar que potser estarà en el teu lloc d’estudi o de treball, a l’associació de veïns amb una llarga llista de problemes, en el dolor humil i rutinari de la teva veïna?. ¿O dins de casa teva, en mig dels teus problemes, lluites, pors o de tu mateix? Que no ens enganyin. La presència de Jesús en mig nostre és el gran misteri de l’amor de Déu, i tots podem participar en la mesura que esdevinguem com els pastors, petits, senzills, amb la nostra vulgaritat; perquè Déu s’amaga en nosaltres; “Déu-es-amb-nosaltres”. I això és el que provoca dins nostre, i a tothom, un xoc, que a vegades no volem acceptar: Que Déu, a la seva manera, estigui a prop nostre.

Tal com escriu el bisbe emèrit Alberto Iniesta sobre el Nadal, ens diu: Perquè el més xocant és que Déu ens imita, esdevé vida nostra, amb tota la seva vulgaritat; i això és el que més ens desconcerta als miserables, afamats de màgia i miracles. Que siguem capaços de descobrir Déu en la rutina de tots els dies, en  l’enorme grandesa de la nostra vulgaritat. Fins aquí les seves paraules.

L’alegria més esperada és saber que Jesús ha vingut, ve i vindrà. I vindrà a salvar-nos, a acollir-nos tal com som, sense canviar res, perquè en la nostra feblesa és on comença la nostra fortalesa. Que puguem viure la Nativitat del Senyor que és la Llum, com hem, escoltat a l’evangeli, la llum que il·lumina la nostra vida amb amor amb amor, pau, felicitat, alegria. És aquella llum que no s’apaga; és aquella llum que ningú la pot apagar; una llum que no tremola sinó que il·lumina en els llocs més foscos. Per això és la llum veritable, és la llum del Senyor. En aquesta llum sorgeix l’amor de Déu.

Déu, que-és-amb-nosaltres, en la petitesa del seu Fill Jesucrist, ens ajudi a tots a no tenir por; i poder cantar Glòria a Déu a dalt del cel, i la terra pau als homes que l’estimen.

Mirem el rostre de l’infant Jesús; l’infant Jesús és com un mirall, i quan mirem l’infant ens hi veiem a nosaltres. És aquest el gran misteri de Déu, de l’amor de Déu. Ara adorarem l’infant, com un gest, com un signe extern, però la imatge que us donarem, de guix... però el que Déu ens ha volgut transmetre és que Ell s’ha fet carn i com a mirall resplendeix a tots aquells que si vulguin veure. Aquell qui mira el mirall del Senyor s’hi veu reflectit i el Senyor és dins seu, en el seu cor, en la seva vida, en la seva vulgaritat. Vulgaritat volent dir en la seva petitesa, la petitesa de la persona: els seus dons, les seves mancances, les seves febleses. Déu, a la seva manera, ens imita, ens acull i camina amb nosaltres.

Estimada assemblea que visquem el gran tresor que avui el Senyor ens ha volgut donar. Ell ja va néixer fa 2000 anys; ara que és Nadal ens ve a salvar a tots per a que puguem estar al seu costat.

Homillia missa "del gall"

 L’alegria més esperada és saber que Jesús ha vingut, ve i vindrà a salvar-nos, a acollir-nos, tal com som, sense canviar res, perquè en la nostra feblesa és on comença la nostra fortalesa.
Mn. E. Mateu
Lectura del llibre d’Isaïes (Is 9,1-6)
El poble que avançava a les fosques ha vist una gran llum, una llum resplendeix per als qui viuen al país tenebrós. Els heu omplert de goig, d’una alegria immensa; s’alegren davant vostre com la gent a la sega, com fan festa els vencedors quan reparteixen el botí. Heu trossejat el jou que li pesava, la barra que duia a l’espatlla i l’agulló del qui l’arriava; tot ho heu trossejat com al dia de Madian. Les botes dels soldats que marquen el pas i els mantells revolcats en la sang seran cremats i el foc els devorarà.
Ens ha nascut un noi, ens ha estat donat un fill que porta a l’espatlla la insígnia de príncep. Déu li ha posat aquest nom: Conseller-prodigiós, Déu-heroi, Pare-per-sempre, Príncep-de-pau. Serà immens el principat, la pau no tindrà fi en el tron de David i en el seu regne, fonamentat i sostingut, des d’ara i per sempre, sobre el dret i la justícia. Això és el que farà el zel del Senyor de l’univers.
Lectura de la carta de sant Pau a Titus (Tt 2,11-14)
Estimats: s’ha revelat l’amor de Déu, que vol salvar tots els homes, i ens ensenya que abandonem la impietat i els desigs mundans, per viure en aquest món una vida de sobrietat, de justícia i de pietat, mentre esperem que es compleixi feliçment la nostra esperança, que es manifesti la glòria de Jesucrist, Déu gran i salvador nostre. Ell s’entregà a si mateix per nosaltres, per rescatar-nos de l’esclavatge de les culpes, deixar-nos nets i fer de nosaltres un poble ben seu, apassionat per fer el bé.
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 2,1-14)
Per aquells dies, sortí un edicte de Cèsar August ordenant que es fes el cens de tot el món romà. Era el primer cens de l’imperi, abans del que es va fer quan Quirini era governador de Síria. Tothom anava a inscriure’s a la població d’on cadascú descendia. També Josep, que era de la casa i la família de David, va pujar des de Natzaret de Galilea a Judea, al poble de David, anomenat Bet-Lèhem, per inscriure’s amb Maria, la seva esposa, que esperava un fill. Mentre eren allà es van complir els dies i va néixer el seu fill, el primogènit. Ella l’embolcallà i el posà en una menjadora, perquè no havien trobat lloc a l’hostal.
A la mateixa contrada, vivint al ras, hi havia uns pastors que vetllaven, guardant de nit el seu ramat. Els aparegué un àngel del Senyor, la glòria del Senyor els envoltà de llum, i es van esglaiar. Però l’àngel els va dir: «No tingueu por: us anuncio una nova que portarà a tot el poble una gran alegria: Avui, a la ciutat de David, us ha nascut un salvador, que és el Messies, el Senyor. Les seves senyes són aquestes: trobareu un nen en bolquers, posat en una menjadora.»
I una multitud dels exèrcits celestials s’uní llavors mateix a l’àngel, lloant Déu i cantant: «Glòria a Déu a dalt del cel, i a la terra pau als homes que estima el Senyor.»
Homilia:
Estimats germans i germanes en el Senyor.

Avui he posat el Telenotícies del migdia esperant algun esdeveniment que em fes aixecar de la butaca i provoqués en mi un atacat d’alegria, però l’únic que he vist ha estat com les persones estaven desesperades per anar a comprar els últims articles d’aliments per a aquests dies, o els esdeveniments polítics i futbolístics que aquesta setmana que aquesta setmana ens porten de cap; però la gran notícia que pensava escoltar no ha aparegut en cap moment. És estrany, estimats amics; ¿com pot ser que aquesta notícia, que tothom espera amb tantes ànsies, durant tants segles, ningú no n’ha fet ressò?.

A les cases, a les ciutats, a la feina només sents a dir Que passeu bones festes! On anireu a dinar?Que vagin be les vacances!. Ja ho heu comprat tot per celebrar-ho?. Que tingui molta pau, amor, felicita!t. Que puguis retrobar-te amb els teus!. Però de la gran notícia ningú no n’ha fet ressò! ¿Com pot ser que allò que necessitem per viure durant tot l’any, només ho desitgem en aquests dates? ¿Què és el que ens mou a fer-ho?. ¿El temps meteorològic, l’optimisme, els anuncis publicitaris, el poder econòmic, social, o la capacitat de disposar dels recursos necessaris al nostre abast?

Això que la societat ens dóna com a resposta ha desaparegut de les nostres mans amb aquest vent que ha fet avui, i ens hem quedat despullats del sentit d’aquestes festes. Hem quedat nus, sols, pobres; las crisi ha donat ben fort; la família i els amics ens han deixat de banda; la mort m’ha separat dels qui estimava. No serveix per a res el Nadal, no té sentit, no el vull viure. I del fons de l’ànima de la persona surt aquest gran crit: On és... on ets Déu? Si veritablement existeixes, ajuda’m!.

Però Déu, que no surt a les notícies del migdia, s’ha posat a la feina, no ha perdut ni un sol moment, ens ha buscat amb moltes ànsies, però nosaltres no ens hem adonat. El més gran, el Totpoderós, el creador del cel i la terra, ha esdevingut el més petit d’entre els petits.

On podem trobar Déu?. Tot l’Antic Testament l’esperava amb els reis, savis, personatges importants, potser en la torre del Temple de Jerusalem, o en el palau reial o a la universitat dels pensadors... A on l’esperes tu, estimat germà i germana?. ¿No t’has  parat a pensar que potser estarà en el teu lloc d’estudi o de treball, a l’associació de veïns amb una llarga llista de problemes, en el dolor humil i rutinari de la teva veïna? O dins de casa teva, en mig dels teus problemes, lluites, pors o en tu mateix? Que no ens enganyin. La presència de Jesús en mig nostre és el gran misteri de l’amor de Déu, i tots podem participar en la mesura que esdevinguem com els pastors, petits, senzills, amb la nostra vulgaritat; perquè Déu s’amaga en nosaltres. I això és el que provoca en nosaltres, i en tothom, un xoc que a vegades no podem acceptar.

Que Déu, a la seva manera, estigui a prop de nosaltres. A vegades no volem acceptar que Déu, a la seva manera, estigui a prop de nosaltres. Tal com escriu el bisbe emèrit de Madrid, Alberto Iniesta, sobre el Nadal, ens diu: Perquè el més xocant és que Déu ens imita, esdevé vida nostra, amb tota la seva vulgaritat; i això és el que més ens desconcerta als miserables, afamats de màgia i miracles. Que siguem capaços de descobrir Déu en la rutina de tots els dies, en l’enorme grandesa de la nostra vulgaritat. Fins aquí les seves paraules.

L’alegria més esperada és saber que Jesús ha vingut, ve i vindrà a salvar-nos, a acollir-nos, tal com som, sense canviar res, perquè en la nostra feblesa és on comença la nostra fortalesa.

Que puguem viure la Nativitat del Senyor; Ell és la nostra llum, la llum que il·lumina la nostra vida amb amor, pau, felicitat, alegria. És així que aquestes paraules tenen sentit. I Ell ens dóna la força, com a punt de partida, per a tot aquest any que començarà.

Déu, que-és-amb-nosaltres, en la petitesa del seu Fill Jesucrist, ens ajudi a tots a no tenir por; i poder cantar Glòria a Déu a dalt del cel, i la terra pau als homes que l’estimen.

Que així sigui.