diumenge, 27 de març del 2011

Homilia Diumenge III de Quaresma

La finalitat primera de la Quaresma és conèixer qui és Jesús, per tant què vol dir ser cristià.
“Si sabessis què vol donar-te Déu”: potser sí que la Quaresma no és res més que un temps per descobrir què vol donar-nos Déu.
Mn. A. Roquer
Lectura del llibre de l’Èxode (Ex 17,3-7)
En aquells dies, el poble passava tanta set que deia, murmurant contra Moisès: «Per què ens has fet pujar d’Egipte! Vols matar-nos de set amb els nostres fills i el nostre bestiar?» Moisès s’exclamà al Senyor: «Què puc fer per aquest poble? Una mica més i m’apedregaran.» El Senyor li respongué: «Passa al davant del poble i emporta’t alguns ancians d’Israel; pren la vara amb què vas tocar el Nil i posa’t en camí. Jo estaré allà davant teu dalt la roca, a l’Horeb. Tu dóna un cop a la roca i en sortirà aigua, i tot el poble podrà beure.» Moisès ho va fer així davant els ancians d’Israel.
I donà a aquell lloc els noms de Massà i de Meribà, perquè els israelites havien discutit i havien posat a prova el Senyor quan deien: «El Senyor, és amb nosaltres o no hi és?»
Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Roma (Rm 5,1-2.5-8)
Germans, ara que ja som justos, com a creients que som, estem en pau amb Déu, gràcies a Jesucrist, el nostre Senyor. És per ell que la fe ens ha donat entrada en aquesta gràcia que posseïm tan en ferm, i és per ell que tenim la satisfacció d’esperar la glòria de Déu. I l’esperança no pot defraudar ningú, després que Déu, donant-nos l’Esperit Sant, ha vessat en els nostres cors el seu amor.
Adoneu-vos bé d’això: Quan nosaltres érem encara incapaços de tot, Crist va morir pels qui érem dolents. Qui trobaríem disposat a morir per un home honrat? Potser sí que per un home bo trobaríem qui tingués la valentia de donar la vida. Doncs bé, Déu donà prova de l’amor que ens té quan Crist morí per nosaltres, que érem encara pecadors.
Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 4,5-42)
En aquell temps, Jesús arribà a una població samaritana que s’anomena Sicar, prop dels terrenys que Jacob havia donat al seu fill Josep. Allà hi ha el pou de Jacob. Era cap al migdia quan Jesús, cansat de caminar, s’estava assegut bonament a la vora del pou. Els deixebles havien anat al poble a comprar provisions. Arribà una dona samaritana, que venia a treure aigua.
Jesús li diu: «Dóna’m aigua.» Li diu la samaritana: «Com? Vós, un jueu, em demaneu aigua a mi, que sóc una dona samaritana?» Cal saber que els jueus no es fan amb els samaritans. Jesús li respongué: «Si sabessis què vol donar-te Déu i qui és el qui et demana que li donis aigua, ets tu qui li hauries demanat aigua viva, i ell te l’hauria donada.» Ella li diu: «Senyor, aquest pou és fondo i no teniu res per treure aigua. D’on la traieu, l’aigua viva? Jacob, el nostre pare, ens va donar aquest pou i en bevia tant ell, com els seus fills, com el seu bestiar. Sou més gran vós que no pas ell?» Jesús li respongué: «Els qui beuen aigua d’aquesta tornen a tenir set, però el qui begui de la que jo li donaré, mai més no tindrà set; l’aigua que jo li donaré es convertirà en una font que brollarà sempre dintre d’ell per donar-li vida eterna.» Li diu la dona: «Senyor, doneu-me aigua d’aquesta: que no tingui mai més set ni hagi de tornar mai més aquí a treure aigua del pou.» [Ell li diu: «Vés a cridar el teu marit i torna.» La dona li contesta: «No en tinc, de marit.» Li diu Jesús: «Tens raó: n’has tingut cinc, i l’home que ara tens no és el teu marit. Això que has dit: “No en tinc, de marit”, és veritat.» Ella li diu:] «Senyor, veig que sou un profeta. Els nostres pares adoraren Déu en aquesta muntanya, però vosaltres, els jueus, dieu que el lloc on cal adorar-lo és Jerusalem.»
Jesús li respongué: «Creu-me, dona; s’acosta l’hora que el lloc on adorareu el Pare no serà ni aquesta muntanya ni Jerusalem. Vosaltres no sabeu qui adoreu; nosaltres sí que ho sabem, perquè la salvació ve dels jueus. Però s’acosta l’hora, més ben dit, és ara mateix, que els bons adoradors adoraran el Pare en esperit i en veritat. Aquests són els adoradors que vol el Pare. Déu és esperit. Per això els qui l’adoren han de fer-ho en esperit i en veritat.» Li diu la dona: «Sé que ha de venir el Messies, és a dir, l’Ungit. Quan ell vingui, ens ho explicarà tot.» Ell li respon: «El Messies sóc jo, que parlo amb tu.» [Llavors mateix arribaren els deixebles. S’estranyaren que parlés amb una dona, però cap d’ells no gosà preguntar-li què volia o de què parlava amb ella. La dona deixà estar la gerra i se n’anà al poble a dir a la gent: «Veniu a veure un home que m’ha dit tot el que he fet. No serà el Messies?» La gent sortí del poble i anà a trobar-lo. Mentrestant els deixebles li deien invitant-lo: «Mengeu, rabí.» Però ell els contestà: «Jo, per menjar, tinc un altre aliment que vosaltres no sabeu.» Els deixebles es preguntaven entre ells: «És que algú li ha portat menjar?» Jesús els diu: «El meu aliment és fer la voluntat del qui m’ha enviat i acomplir la seva obra. Vosaltres dieu: “Quatre mesos més i ja serem a la sega.” Doncs jo us dic: Alceu els ulls i mireu els camps: ja són rossos, a punt de segar. El segador ja rep la part que li toca i recull el gra per a la vida eterna, perquè s’alegrin plegats el sembrador i el segador. En aquest cas té raó la dita «un és el qui sembra i un altre el qui sega». Jo us he enviat a segar on vosaltres no havíeu treballat. Són altres, que van treballar-hi; vosaltres sou sobrevinguts, en el treball que ells havien fet.»] Molts samaritans d’aquell poble van creure en ell [per la paraula de la dona que assegurava: «M’ha dit tot el que he fet.»] Per això, quan els samaritans anaren a trobar-lo, li pregaven que es quedés amb ells. I s’hi va quedar dos dies. Després de sentir-lo parlar a ell mateix, encara molts més van creure, i deien a la dona: «Ara ja no creiem només pel que tu deies; nosaltres mateixos l’hem sentit, i sabem que aquest és de debò el Salvador del món.»
Homilia:

Un evangeli una mica llarg avui, però sap greu de retallar-ne algun fragment perquè és molt bonic. I avui és diumenge, és un temps escoltar l’evangeli sencer i és capital!.

Al leccionari d’enguany hi ha tres diumenges que són capitals: avui, tercer; diumenge que ve, quart; i l’altre, el cinquè. En els tres llegirem textos de l’evangelista Joan: la samaritana, el cec de naixement i la resurrecció de Llàtzer. Són tres magnífiques catequesis destinades a aquells que es preparaven per rebre el Baptisme la nit santa de Pasqua. Ja veieu que els elements són claus: la samaritana, l’aigua; el cec de naixement, la llum; la resurrecció de Llàtzer, la vida nova del Baptista.

Avui  posem en relleu una de les finalitats de la Quaresma. Que com podeu suposar, avui no són ni els dejunis ni les abstinències que han quedat reduïts a una mínima expressió.  És capital. L’evangeli que acabem d’escoltar és una de les pàgines més  emotivament belles de l’evangeli de Joan; però hi ha una mena de misteri que jo no acabo de treure’n l’entrellat: Jesús, assegut bonament al bancal del pou, diu que té set; el veurem el divendres sant, penjat a la creu, que diu “Tinc set”. De què té set?. No crec que es tracti, podríem dir, d’un simple malentès. Jesús parla des d’una dimensió espiritual; la dona només ho pot entendre des de la seva dimensió material: Que no hagi de tornar mai més a treure aigua d’aquest pou!. Doneu-me d’aquesta aigua que dieu... “Si sabessis què vol donar-te Déu”. Si sabéssim que vol donar-nos Déu!. Evidentment que no parla de l’aigua, ni de la Coca-Cola que encara fa més set. I aquesta expressió, avui, no s’ha dit a cap dona samaritana al pou de Sicar, sinó a nosaltres.

L’escena es desenvolupa al pou de Jacob, a la calma xafogosa de migdia, únicament Jesús i la dona samaritana. Jesús enceta el diàleg, i trenca la tradició, el costum, de parlar amb una dona samaritana (“Dóna’m aigua”). La dona aprofita la set del jueu per humiliar-lo (“Vós em demaneu aigua a mi que sóc una dona i samaritana”). I Jesús desafia l’orgull de la dona (“Si sabessis qui soc, tu m’hauries demanat aigua a mi”).

Certament l’existència de qualsevol esser viu està lligada amb l’aigua. On hi ha aigua hi ha vida. Jesús ens parla d’un altra aigua, d’una altra vida (Si sabessis que Déu és un do, un regal, tot canviaria, fins i tot la teva set insaciable de vida). Assedegada vols beure, vols viure la vida a tope i beure un aigua que no et fa passar la set. Això ho sap aquell qui està preparant-se conscientment per rebre l’aigua del Baptisme la nit de Pasqua; i ho sabem nosaltres, ja batejats, i podem afirmar, com els samaritans, que és aquí on hem d’anar: “Sabem que aquest home és de debò el Salvador del món”.

Arribar a Pasqua no és qüestió de calendari. Si em pregunteu quan és enguany Pasqua, si cau alta o cau baixa, un diré, com cada any, Pasqua cau el dia que nosaltres hem descobert el do de Déu, el dia que nosaltres hem begut l’aigua de la vida; aquella aigua que el qui en veu ja no té més set; el dia que, de cor, reconeixerem en Jesús el Salvador del món. Aquell dia és Pasqua.

Per descobrir el do de Déu primer, això sí, cal que el busquem. I em fa molta por que tots plegats anem massa tips de tot!.

Preparem la Pasqua, preparem-nos per a la Pasqua!. Que sigui de debò una renovació del do del Baptista; una nova vida, aquella que només Déu pot donar, aquella que Déu vol donar!. Té set per donar-nos-en però cal que també nosaltres tinguem set.

divendres, 25 de març del 2011

Homilia missa de l’aparició. L’Anunciació del Senyor


Mn. Roquer.
Homilia:
La festa d’avui tinguda normalment com una festa de la Mare de Déu, l’anomenem Mare de Déu de març, pròpiament és una festa del Senyor.

Al còmput del temps podem pensar que està posada per aquest moment: 9 mesos abans de Nadal. Exacte!. I és ben bé al revés: Nadal s’ha posat 9 mesos després d’aquesta festa, perquè la festa de Nadal és més nova i aquesta d’avui és antiga, del segle III. Així com Nadal és una festa del Senyor, també ho és la festa d’avui. I el nom més antic de la festa d’avui és, i encara perdura: Encarnació del Senyor, o be Anunciació del Senyor (i no Anunciació a la Mare de Déu). De fet, si Déu pren carn humana ho fa, certament, en les entranyes d’una dona, Maria de Natzaret. La virginitat de Maria, llavors, esdevé, sembla mentida, una plenitud d’amor!, no una manca d’amor. I, com en tota creació, esdevé quelcom completament nou. I, també, com en tota vocació (la de Moisés, la de Jeremies...), hi ha sempre una pregunta (“Com pot ser això?”) perquè humanament és impossible. Però nosaltres, des de la nostra perspectiva humana, fem no una pregunta, fem una afirmació des de la nostra gran saviesa: Això no pot ser!.

“L’Esperit vindrà sobre teu”. Com en el relat de la Creació. Hem parlat d’una nova creació. “L’Esperit planava sobre les aigües, diu el Gènesi, i de l’aigua en naixia la vida”. Si l’Esperit planava sobre Maria, i del seu ventre en naixia el Messies. I ha començat a gestar una nova creació. La concepció del fill de Déu com a home és el preludi de tots els fill de Déu, nosaltres, nascuts de l’aigua i de l’Esperit. Ha començat, doncs, una nova humanitat.

Quan un misteri és massa gran, ens sobrepassa, i enlloc d’endinsar-nos i embadalir-nos en el misteri, ens entretenim en detalls secundaris, que neixen simplement de la pícara curiositat... no anem més enllà. Llavors s’entenen aquelles preguntes amb tan poca consistència (quin dia va ser?, com si aquí s’enfonsés el món; com era l’àngel; com era Maria?; com anava vestida?; on era sant Josep?; que feia sol o plovia aquell dia?. No donem més!. El què no val és empetitir el misteri per fer-lo més entenedor, fer-lo a la mesura de la nostra pobra intel·ligència; entenedor a la nostra certesa o a la nostra pobresa de mires. Quan allò que no té mesura humana és mesurat malament queda adulterat. Si el misteri és inexplicable no li busqueu explicacions. Al misteri o si entra o no si entra, però no el fem entrar amb calçador.

A vegades pensem que Déu és aquell qui fa allò que nosaltres som incapaços i no podem entendre. I això és veritat, però agafem-ho per l’altre cap: Déu és aquell que és capaç de abaixar-se fins on nosaltres som incapaços de baixar. Un Déu fet feblesa evidentment no l’entenem, ni el volem entendre!, des de la nostra gran prepotència. Llavors el misteri, allò que no entenem, on radica?, en Déu o en nosaltres?. No entenc l’home que no accepta que no es pot entendre. No ens salvarà la cobdícia, ni l’orgull, ni la prepotència. Només ens pot salvar un Déu fet home; “un Déu fet paraula humana per ser entenedor” com ens diu sant Joan. Un Déu fet feble que només podrà ser entès des de la feblesa, mai des de l’orgull.

Ens cal aquell: “Facis la teva voluntat, sóc la serventa del Senyor”; fins aquesta altra, ja a Getsemaní, cap i final: “Que no es faci la meva voluntat sinó la teva”. Tot és qüestió de fer la voluntat de Déu.

diumenge, 20 de març del 2011

Homilia Diumenge II de Quaresma

 La Transfiguració és un moment essencial en la vida de Jesús, i també en la nostra. Baixem amb Jesús, doncs, de la muntanya, i fem camí amb Ell cap a la Pasqua.
Mn. A. Roquer.
Lectura del llibre del Gènesi (Gn 12,1-4a)
En aquells dies, el Senyor digué a Abram: «Vés-te’n del teu país, del teu clan i de la casa del teu pare, cap al país que jo t’indicaré. Et convertiré en un gran poble, et beneiré i faré gran el teu nom, que servirà per beneir. Beneiré els qui et beneeixin, però els qui et maleeixin, els maleiré. Totes les famílies del país es valdran de tu per beneir-se.»
Abram se n’anà tal com el Senyor li havia dit.
Lectura de la segona carta de sant Pau a Timoteu (2Tm 1,8b-10)
Estimat: Tot el que has de sofrir juntament amb l’obra de l’evangeli, suporta-ho amb la fortalesa que Déu ens dóna. Ell ens ha salvat i ens ha cridat a una vocació santa, no perquè les nostres obres ho hagin merescut, sinó per la seva pròpia decisió, per la gràcia que ens havia concedit per Jesucrist abans dels segles, i que ara ha estat revelada amb l’aparició de Jesucrist, el nostre salvador, que ha desposseït la mort del poder que tenia i, amb la bona nova de l’evangeli, ha fet resplendir la llum de la vida i de la immortalitat.
Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 17,1-9)
En aquell temps, Jesús prengué Pere, Jaume i Joan, el germà de Jaume, els dugué dalt una muntanya alta i es transfigurà davant d’ells. La seva cara es tornà resplendent com el sol, i els seus vestits, blancs com la llum. També se’ls aparegueren Moisès i Elies, que conversaven amb ell. Pere va dir a Jesús: «Senyor, que n’estem, de bé, aquí dalt! Si voleu, hi faré tres cabanes, una per a vós, una per a Moisès i una altra per a Elies.» Encara no havia acabat de dir això quan els cobrí un núvol lluminós, i del núvol estant una veu digué: «Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m’he complagut; escolteu-lo.» En sentir-ho, els deixebles, esglaiats, es prosternaren de front a terra. Jesús s’acostà, els tocà i els digué: «Aixequeu-vos, no tingueu por.» Ells alçaren els ulls i no veieren ningú més, sinó Jesús tot sol.
Mentre baixaven de la muntanya, Jesús els manà que no diguessin res a ningú d’aquella visió fins que el Fill de l’home no hagués ressuscitat d’entre els morts.
Homilia:
Quin contrast, no?!, entre aquest evangeli i el del diumenge passat. L’evangeli del diumenge passat amb les temptacions del desert, el d’avui amb la Transfiguració dalt la Muntanya.
Tot i semblar dos fragments oposats, jo penso potser no ho són tant com sembla. Potser són simplement unes realitats tant autèntiques com la vida de cada u, feta de tants contrastos. El cristià és la persona que es debat tota la vida entre dos punts oposats: el pecat i el do de Déu, la gràcia; el “sereu com Déu” o bé aquell “no oblidis que ets fill de Déu”.
El punt central de l’evangeli d’avui és la Veu. Una veu que l’evangeli de Mateu ressona tres vegades i en tres moments capitals: en el baptisme del Jordà (“Aquest és el meu fill, el meu estimat”), avui en la Transfiguració (“Aquest, repeteix, és el meu fill en qui m’he complagut”) i a la creu ho dirà el centurió, perquè Déu a la creu calla; i el centurió dirà “realment aquest home era el fill de Déu”. Aquest home desfigurat per la creu és el mateix que avui veiem glorificat a la muntanya. O és que és glorificat al Tabor i també glorificat a la muntanya del Calvari. I ara entenem aquell verb final: “Escolteu” al Tabor i a la creu.
Tot just començada la Quaresma ja ens trobem amb un evangeli, tot ell, ple de llum i d’esperança. Qui ha dit que la Quaresma ha de ser un temps trist?. Treure defectes pot ser dur de pelar però negatiu, trist, no ho és!. Des de quan treure el fang de les sabates és negatiu, és trist?.
La Transfiguració ja té la seva llum quan arriba la Pasqua, però no oblidem que per arribar a la muntanya del Tabor fa pujada, com per arribar a la Pasqua hem de viure intensament una Quaresma, escoltant la veu de Déu. Aquesta paraula, aquesta veu que algunes vegades no ens agradarà. I pensem que hauria de ser al revés, que Déu hauria de dir el què jo vull que digui, i no a la inversa. Llavors ve el vot de confiança, ve aquell “Aixequeu-vos, i no tingueu por”; perquè de por en tenim!, siguem realistes, i pobre d’aquell qui no té por de la Paraula de Déu (llavors a mi em fa por).
Tots tenim moments de Tabor, moments de llum, tot ho veiem molt clar. I tots tenim també moments de creu, de foscor, i tenim clar tot el contrari. “No tingueu por” diu Jesús a Pere, Jaume i Joan. “No tingueu por” ens diu avui a nosaltres. “No tingueu por” del dubte. De por potser n’hauríem de tenir de certes seguretats que nosaltres ens hem fabricats.
Al desert es té gana i és fàcil caure en la temptació (“Digues que aquestes pedres es converteixin en pans”). Al Tabor podem ser temptats d’una altra cosa, i hi caiem de quatre potes: “Que n’estem de bé aquí dalt”. Això no pot ser una temptació?.
L’evangeli de la Transfiguració amb Mateu comença i acaba amb una anotació topogràfica. Comença així: “Jesús s’enduu tres deixebles dalt de la muntanya”; i acaba així: “Baixà Jesús amb ells de la muntanya”. La vida normal, la de cada dia, no és juga a dalt la muntanya, sinó en el pla de cada dia, en el què vivim cada dia. L’Evangeli cal que es reflecteixi a la nostra vida quotidiana, no només en els moments de gran eufòria. Això farà que l’Evangeli escoltat sigui viscut en la seva realitat. Es complirà, llavors, aquell “Escolteu”.
La Transfiguració és un moment essencial en la vida de Jesús, i també en la nostra. “Aquest és el meu fill, el meu estimat”. I nosaltres, pel Baptisme, som els fills estimats de Déu.
Jesús parla amb paraules; i també hi parla la vida amb paraules, si ho sabem entendre. Jesús espera una resposta.
Baixem amb Jesús, doncs, de la muntanya, i fem camí amb Ell cap a la Pasqua; i fem-ho en silenci que, potser, és la millor manera de parlar quan el misteri ens sobrepassa. Però segurs, sempre, que caminem amb Ell!, que som els seus companys de camí.

diumenge, 13 de març del 2011

Homilia Diumenge I de Quaresma.

Ser temptat és la situació normal de la persona humana.
“No permeteu que caiguem en la temptació”. Però, podríem dir, no ens estalvieu la temptació!, que en la temptació és com nosaltres podem demostrar fins a quin punt som fidels!.

Mn. A. Roquer
Lectura del llibre del Gènesi (Gn 2,7-9.3,1-7a)
El Senyor-Déu modelà l’home amb pols de la terra, li bufà a la cara per fer-li entrar un alè de vida, i es convertí en un ésser animat. Llavors el Senyor-Déu plantà un jardí a Edèn, a la regió d’orient, i va posar-hi l’home que havia modelat. El Senyor-Déu va fer néixer de la terra fèrtil totes les varietats d’arbres que fan goig de veure i donen fruits gustosos. Al mig del jardí hi havia l’arbre de la vida i l’arbre del coneixement del bé i del mal.
La serp era el més astut de tots els animals que el Senyor-Déu havia fet. Digué, doncs, a la dona: «Així Déu us ha dit que no mengeu dels fruits de cap arbre del jardí?» La dona li respongué: «Podem menjar dels fruits de tots els arbres del jardí, però dels fruits de l’arbre que hi ha al mig, Déu ha dit que no en mengem ni els toquem, perquè moriríem.» La serp digué a la dona: «No moriríeu pas! Déu sap que si un dia en menjàveu se us obririen els ulls i seríeu iguals que els àngels: coneixeríeu el bé i el mal.» La dona, veient que el fruit de l’arbre era bo per a menjar, que donava gust de veure i que era temptador això d’adquirir coneixement, en collí i en menjà; en donà també al seu marit, que en menjà com ella, i se’ls obriren a tots dos els ulls. Llavors s’adonaren que anaven nus i cosiren fulles de figuera per fer-se’n faldars.
Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Roma (Rm 5,12-19)
Germans, per obra d’un sol home entrà el pecat al món, i amb el pecat hi entrà també la mort, que s’estengué a tots els homes, donat que tots van pecar.
[Abans que la Llei fos donada, el pecat ja existia en el món, encara que, mentre no hi ha llei, no consta quina és la pena dels pecats. Així i tot, la mort ja imperava durant tot el temps que va d’Adam fins a Moisès, fins sobre aquells homes que no havien transgredit cap precepte, com ho havia fet Adam. I Adam prefigurava l’home que havia de venir més tard. Però el do no té comparació amb la caiguda, perquè si tants han mort per haver fallat aquell tot sol, molt més ha abundat la gràcia de Déu i el do generós que s’ha estès a tants per la gràcia d’un sol home, Jesucrist. És veritat: el do de Déu no es pot ni comparar amb tot allò que va venir per haver pecat un sol home: el judici d’un de sol tingué per desenllaç una condemna, mentre que el do de la gràcia fa justos els homes després de moltes caigudes.]
Així, doncs, si per haver fallat aquell tot sol va imperar la mort per culpa d’ell, amb molt més motiu els qui reben aquesta sobreabundància de gràcia i el do generós que els fa justos viuran i regnaran gràcies a un de sol, que és Jesucrist. Per tant, així com per haver fallat un sol home es va estendre a tots la condemna, també per haver estat just un de sol tots els homes són absolts i obtenen la vida; així com, per haver desobeït aquell home sol, els altres van esdevenir pecadors, també per haver obeït un de sol, esdevindran justos els altres.
Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 4,1-11)
En aquell temps, l’Esperit conduí Jesús al desert perquè el diable el temptés. Feia quaranta dies i quaranta nits que dejunava, i quedà extenuat de fam. El temptador se li acostà i li digué: «Si ets Fill de Déu, digues que aquestes pedres es tornin pans.» Jesús li respongué: «Diu l’Escriptura: “L’home no viu només de pa; viu de tota paraula que surt de la boca de Déu”.»
Llavors el diable se l’enduu a la ciutat santa, el deixa dalt la cornisa del temple i li diu: «Si ets Fill de Déu, tira’t daltabaix; l’Escriptura diu: “Ha donat ordre als seus àngels que et duguin a les palmes de les mans, perquè els teus peus no ensopeguin amb les pedres”.» Jesús li contesta: «També diu l’Escriptura: “No temptis el Senyor, el teu Déu”.»
Després el diable se l’enduu dalt una muntanya altíssima, li fa veure tots els reialmes del món i la seva glòria i li diu: «Tot això t’ho donaré si et prosternes i m’adores.» Llavors li diu Jesús: «Vés-te’n d’aquí, Satanàs! L’Escriptura diu: “Adora el Senyor, el teu Déu, dóna culte a ell tot sol”.»
Llavors el diable el deixà estar, i vingueren uns àngels per proveir-lo.
Homilia:
La primera lectura d’aquests diumenges de Quaresma d’enguany presenta, de diferents maneres, sis etapes clau en la vida del poble d’Israel, del poble de Déu: el paradís (la primera lectura d’avui) amb el pecat d’Adam i Eva; diumenge que ve Abraham; després seguirà l’Èxode, també pel desert; el rei David; i els profetes. I la idea és la mateixa: Déu salva.

I avui hem de dir, potser, Déu salva sempre que nosaltres siguem conscients d’aquesta salvació que se’ns ofereix i olorem per on van els camins del temptador, que sempre se’ns presenten també com a camins de salvació; millor dit, com a autopistes de salvació!: sempre fa el camí fàcil. Però les autopistes a casa nostra són de pagament i, a vegades, el preu d’una autopista és car. Però sempre són camins fàcils.

L’evangeli de les temptacions per iniciar la Quaresma és molt oportú. No per veure com Jesús va ser temptat; això ja ho sabem!; sinó per veure, i això no ho sé si ho sabem, per on podem caure nosaltres, o on caiem nosaltres. Ser temptat és la situació normal de la persona humana. Però no ens passem de vius que el temptador és més viu que nosaltres!.

Fixem-nos només avui en un detall: el temptador el localitzem al desert, el desert és el lloc on el poble de Déu ha escoltat la veu de Déu que parla (els Deu Manaments). Això ho sap el temptador, i d’aquí ve que empri, per fer caure en la temptació, paraules tretes de la mateixa Bíblia, de la Paraula de Déu (“...diu l’Escriptura...”). Per justificar les nostres aspiracions sempre trobarem frases, fins i tot a la Bíblia, que ens poden servir per confirmar allò què nosaltres volem.

És tan bonica la temptació!, i és tan estrany el temptador!. Si l’oferta del temptador al temptat no fos bonica, com la poma del paradís, no hi cauria ningú. La temptació, diem-ho així la trampa, és sempre la mateixa, des d’Adam fins avui: sereu com Déu!. I qui no ho vol ser?. I el qui hi cau esdevé un home estrafet. Ben bé al contrari de la temptació de Jesús a la creu: “Si ets fill de Déu, baixa de la creu”.

L’home vol pujar a la categoria de Déu i, per salvar l’home, el fill de Déu baixarà a la categoria d’home però no baixarà de la creu.

Les lectures de la Quaresma d’enguany són capicua. Comencen, com hem vist, amb l’arbre del paradís, l’arbre que porta a la mort; i acabarem amb l’arbre de la creu, que és l’arbre que porta a la vida. Així sant Pau podrà dir: “On és, oh mort, la teva victòria?”.

El temptador sempre intentarà desviar-nos del camí que Déu ens marca. Intenta seduir Jesús per a que es desviï cap a un messianisme d’èxits humans; garantint, això sí, l’èxit de la seva empresa; quan l’èxit serà la mort en creu!. Aquesta temptació li donarà bons resultats en Adam i Eva, però no en Jesús de Nazaret. El temptador, l’únic error que comet és pensar que tothom ensopega en la mateixa pedra, la mateixa que jo he ensopegat. Temptar Jesús dient-li que converteixi les pedres en pans és no conèixer qui és Jesús!. Que faci l’espectacle tirant-se de daltabaix del pinacle del Temple per ser aplaudit de tothom és no conèixer Jesús!. Dir-li que adori el temptador i així el món serà seu, és no conèixer Jesús!. Aquesta és la nostra sort: que si el temptador sap quines són les nostres febleses, i ho sap, no sap també que nosaltres, per damunt de tot, sabem que el nostre aliment és la voluntat del Pare, no la seva. “Que no sols de pa viu l’home”. També viu de la Paraula de Déu.

I la Quaresma és un temps oportú per alimentar-nos d’aquesta Paraula de Déu. Que el Senyor escolti la pregària que fem tantes vegades, i sempre en la celebració de l’Eucaristia, i que ensenyà aquest Jesús que fou temptat: “No permeteu que caiguem en la temptació”.

Però, podríem dir, no ens estalvieu la temptació!, que en la temptació és com nosaltres podem demostrar fins a quin punt som fidels!.

diumenge, 6 de març del 2011

Homilia Diumenge 9 de durant l’any

 I roca segura on edificar la nostra fe no és altra que la Paraula de Jesús. Ell, i només Ell, és la roca ferma. L’objectiu de tota Quaresma no és altre que veure en qui creiem, i en què creiem, i fins on som capaços de creure!.
 Mn. A. Roquer.
Lectura del llibre del Deuteronomi (Dt 11,18,26-28.32)
Moisès digué al poble: «Guardeu les meves paraules en el vostre cor i al fons de vosaltres mateixos. Lligueu-vos-les a la mà com un distintiu, porteu-les posades com una marca entre els vostres ulls.
»Avui us deixo escollir entre la benedicció i la maledicció: la benedicció si obeïu els manaments del Senyor, el vostre Déu, que avui us dono; la maledicció si desobeïu els manaments del Senyor, el vostre Déu, si us aparteu del camí que avui us assenyalo, per seguir altres déus que vosaltres no coneixíeu. Procureu de complir bé els decrets i les decisions que avui us dono.»
Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Roma (Rm 3,21-25a.28)
Germans, ara, al marge de les obres de la Llei, però d’acord amb el testimoni que en donen tant la Llei com els profetes, Déu ha fet conèixer la seva justícia que, per la fe en Jesucrist, fa justos tots el creients, sense cap distinció: tots havien pecat i vivien privats de la presència gloriosa de Déu. Ara, però, en la seva gràcia, Déu els ha fet justos purament per favor, en virtut de la redempció realitzada per Jesucrist.
Déu va destinar Jesucrist a servir de propiciació pels nostres pecats amb la seva sang, gràcies a la fe. Veiem, doncs, que Déu fa justos els homes perquè han cregut i no per les obres de la Llei.
Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 7,21-27)
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «No entrarà al Regne del cel tothom qui em diu: Senyor, Senyor; hi entraran només els qui compleixin la voluntat del meu Pare del cel. Aquell dia molts em diran: Senyor, Senyor, no recordeu que en nom vostre profetitzàvem i trèiem dimonis i fèiem molts miracles? Però jo els diré clarament: No us he conegut mai. Aparteu-vos de mi, vosaltres que obràveu el mal!
»Per això tothom qui escolta aquestes paraules meves i les compleix és com un home prudent que ha construït la seva casa sobre la roca. Quan vénen les pluges, creix la riuada i el vent envesteix contra aquella casa, res no la fa caure, perquè té els fonaments sobre la roca.
»Però tothom qui, després d’escoltar aquestes paraules meves, no les compleix, és com un home sense seny que va construir la seva casa sobre la sorra. Quan vingueren les pluges, cresqué la riuada i el vent es llençà contra aquella casa, la casa s’ensorrà i no en quedà ni rastre.»
Homilia:
Amb la paràbola, amb aquesta al·legoria de la casa sobre la roca o de la casa sobre la sorra que ens acaba de dir Jesús, acaba el Sermó de la Muntanya que hem anat llegint tots aquests diumenges. I així esdevé, alhora, semblant allò que Moisès ha dit al poble i hem escoltat a la primera lectura: “Avui et toca triar. Escull entre la benedicció o la maledicció”.

Jesús ha parlat de dues maneres d’escoltar les seves paraules. Una és simplement escoltar les seves paraules. L’altra és escoltar i fer-ne cas. En un oient i l’altre, externament, no hi ha cap diferència. Com tampoc es nota cap diferència en una casa o en l’altra. La diferència es nota en el moment decisiu, quan hi ha la tempestat, quan bufa el vent. La casa sense fonaments s’enfonsa. Hi ha cristians que al primer cop d’aire d’una crisi ja es constipen!. Potser estem vivint uns moments molt adequats per escoltar, per entendre la comparació de l’evangeli d’avui. La qüestió radica, i ho entenem tots fàcilment, en el com està o a on està construïda la casa, o la vida!, perquè la casa és la comparació. No pas, i a vegades ens hi entretenim, simplement en els geranis que hi ha a la finestra. Tots sabem del què es tracta: no és de si la casa és bonica, sinó de si la casa és sòlida.

Però avui estem molt avesats simplement, i ens enlluerna només, a allò que és bonic; allò que fa goig. Si es tracta d’una casa, no n’hi ha prou!. L’ensenyament de Jesús és així de senzill i així de clar. I així de definitiu: no es pot edificar res durador de qualsevol manera!, ni en una casa ni en la vida. Només qui escolta les seves paraules edifica sobre la roca, edifica sobre segur.

La crisi de fe que avui estem vivint, no podria ser problema de fonaments?. És una crisi amb arrels sociològiques, culturals, de tradició, de costums..., i això ens obliga a mirar sobre quina base hem construït. Potser no hem construït la nostra fe sobre els fonaments sòlids de l’Evangeli, de la Paraula de Déu. I tot trontolla!. No és impossible que hàgim construït sobre costums, tradicions..., i això no aguanta cap maltenssada.

No és el que hem diu “Senyor, Senyor...” Hem viscut la nostra fe massa segurs de nosaltres mateixos. O massa segurs amb les normes, les rúbriques, les consignes..., i no hem aprés a caminar segurs sense crosses. Ens hem acostumat a rebre uns sagraments, i un cop els hem rebut, complerta aquesta obligació, ja no ens preocupa si això ha d’afectar la vida familiar i la vida professional. Em mig de tot dubte, de tota crisi, de tota incertesa, convé retornar a l’Evangeli, a la veritat de l’Evangeli.

“Per això tothom qui escolta aquestes paraules meves i les compleix és (una persona) prudent (assenyada) que ha construït la seva casa sobre la roca.”. Això és sobre la Paraula de Senyor, no sobre les tradicions i les costums del homes. I això Jesús ho fa com un retret als fariseus del seu temps: compliu totes les normes dels homes i no compliu els manaments de Déu.

Així, pot resultar que una crisi pot esdevenir, vés per on, una gràcia. L’hora de la crisi sempre arriba, l’hora del dubte sempre arriba, però la crisi i el dubte mai podran enrunar una casa ben fonamentada, ben solidificada en la Paraula de Déu. I roca segura on edificar la nostra fe no és altra que la Paraula de Jesús. Ell, i només Ell, és la roca ferma.

I on hem edificat es veurà a l’hora de la prova, justament!.

Tenim davant nostra una Quaresma; s’ha d’aprofitar!. L’objectiu de tota Quaresma no és altre que veure en qui creiem, i en què creiem, i fins on som capaços de creure!.

L’home viu, se’ns dirà, de la paraula que surt de la boca de Déu. Que aquesta Paraula, i només aquesta Paraula, sigui el fonament de la nostra fe. No volem paraules boniques. Volem paraules sòlides!.