Homilia Diumenge 9 de durant l’any

 I roca segura on edificar la nostra fe no és altra que la Paraula de Jesús. Ell, i només Ell, és la roca ferma. L’objectiu de tota Quaresma no és altre que veure en qui creiem, i en què creiem, i fins on som capaços de creure!.

 Mn. A. Roquer.

Lectura del llibre del Deuteronomi (Dt 11,18,26-28.32)

Moisès digué al poble: «Guardeu les meves paraules en el vostre cor i al fons de vosaltres mateixos. Lligueu-vos-les a la mà com un distintiu, porteu-les posades com una marca entre els vostres ulls.
»Avui us deixo escollir entre la benedicció i la maledicció: la benedicció si obeïu els manaments del Senyor, el vostre Déu, que avui us dono; la maledicció si desobeïu els manaments del Senyor, el vostre Déu, si us aparteu del camí que avui us assenyalo, per seguir altres déus que vosaltres no coneixíeu. Procureu de complir bé els decrets i les decisions que avui us dono.»

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Roma (Rm 3,21-25a.28)

Germans, ara, al marge de les obres de la Llei, però d’acord amb el testimoni que en donen tant la Llei com els profetes, Déu ha fet conèixer la seva justícia que, per la fe en Jesucrist, fa justos tots el creients, sense cap distinció: tots havien pecat i vivien privats de la presència gloriosa de Déu. Ara, però, en la seva gràcia, Déu els ha fet justos purament per favor, en virtut de la redempció realitzada per Jesucrist.
Déu va destinar Jesucrist a servir de propiciació pels nostres pecats amb la seva sang, gràcies a la fe. Veiem, doncs, que Déu fa justos els homes perquè han cregut i no per les obres de la Llei.

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 7,21-27)

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «No entrarà al Regne del cel tothom qui em diu: Senyor, Senyor; hi entraran només els qui compleixin la voluntat del meu Pare del cel. Aquell dia molts em diran: Senyor, Senyor, no recordeu que en nom vostre profetitzàvem i trèiem dimonis i fèiem molts miracles? Però jo els diré clarament: No us he conegut mai. Aparteu-vos de mi, vosaltres que obràveu el mal!
»Per això tothom qui escolta aquestes paraules meves i les compleix és com un home prudent que ha construït la seva casa sobre la roca. Quan vénen les pluges, creix la riuada i el vent envesteix contra aquella casa, res no la fa caure, perquè té els fonaments sobre la roca.
»Però tothom qui, després d’escoltar aquestes paraules meves, no les compleix, és com un home sense seny que va construir la seva casa sobre la sorra. Quan vingueren les pluges, cresqué la riuada i el vent es llençà contra aquella casa, la casa s’ensorrà i no en quedà ni rastre.»

Homilia:

Amb la paràbola, amb aquesta al·legoria de la casa sobre la roca o de la casa sobre la sorra que ens acaba de dir Jesús, acaba el Sermó de la Muntanya que hem anat llegint tots aquests diumenges. I així esdevé, alhora, semblant allò que Moisès ha dit al poble i hem escoltat a la primera lectura: “Avui et toca triar. Escull entre la benedicció o la maledicció”.

Jesús ha parlat de dues maneres d’escoltar les seves paraules. Una és simplement escoltar les seves paraules. L’altra és escoltar i fer-ne cas. En un oient i l’altre, externament, no hi ha cap diferència. Com tampoc es nota cap diferència en una casa o en l’altra. La diferència es nota en el moment decisiu, quan hi ha la tempestat, quan bufa el vent. La casa sense fonaments s’enfonsa. Hi ha cristians que al primer cop d’aire d’una crisi ja es constipen!. Potser estem vivint uns moments molt adequats per escoltar, per entendre la comparació de l’evangeli d’avui. La qüestió radica, i ho entenem tots fàcilment, en el com està o a on està construïda la casa, o la vida!, perquè la casa és la comparació. No pas, i a vegades ens hi entretenim, simplement en els geranis que hi ha a la finestra. Tots sabem del què es tracta: no és de si la casa és bonica, sinó de si la casa és sòlida.

Però avui estem molt avesats simplement, i ens enlluerna només, a allò que és bonic; allò que fa goig. Si es tracta d’una casa, no n’hi ha prou!. L’ensenyament de Jesús és així de senzill i així de clar. I així de definitiu: no es pot edificar res durador de qualsevol manera!, ni en una casa ni en la vida. Només qui escolta les seves paraules edifica sobre la roca, edifica sobre segur.

La crisi de fe que avui estem vivint, no podria ser problema de fonaments?. És una crisi amb arrels sociològiques, culturals, de tradició, de costums..., i això ens obliga a mirar sobre quina base hem construït. Potser no hem construït la nostra fe sobre els fonaments sòlids de l’Evangeli, de la Paraula de Déu. I tot trontolla!. No és impossible que hàgim construït sobre costums, tradicions..., i això no aguanta cap maltenssada.

No és el que hem diu “Senyor, Senyor...” Hem viscut la nostra fe massa segurs de nosaltres mateixos. O massa segurs amb les normes, les rúbriques, les consignes..., i no hem aprés a caminar segurs sense crosses. Ens hem acostumat a rebre uns sagraments, i un cop els hem rebut, complerta aquesta obligació, ja no ens preocupa si això ha d’afectar la vida familiar i la vida professional. Em mig de tot dubte, de tota crisi, de tota incertesa, convé retornar a l’Evangeli, a la veritat de l’Evangeli.

“Per això tothom qui escolta aquestes paraules meves i les compleix és (una persona) prudent (assenyada) que ha construït la seva casa sobre la roca.”. Això és sobre la Paraula de Senyor, no sobre les tradicions i les costums del homes. I això Jesús ho fa com un retret als fariseus del seu temps: compliu totes les normes dels homes i no compliu els manaments de Déu.

Així, pot resultar que una crisi pot esdevenir, vés per on, una gràcia. L’hora de la crisi sempre arriba, l’hora del dubte sempre arriba, però la crisi i el dubte mai podran enrunar una casa ben fonamentada, ben solidificada en la Paraula de Déu. I roca segura on edificar la nostra fe no és altra que la Paraula de Jesús. Ell, i només Ell, és la roca ferma.

I on hem edificat es veurà a l’hora de la prova, justament!.

Tenim davant nostra una Quaresma; s’ha d’aprofitar!. L’objectiu de tota Quaresma no és altre que veure en qui creiem, i en què creiem, i fins on som capaços de creure!.

L’home viu, se’ns dirà, de la paraula que surt de la boca de Déu. Que aquesta Paraula, i només aquesta Paraula, sigui el fonament de la nostra fe. No volem paraules boniques. Volem paraules sòlides!.