divendres, 25 de maig del 2012

Homilia de la missa de l’aparició


L’Evangeli no és una història per a contar, és una vida per viure.
Mn. A. Roquer

Homilia:
Avui hem de demanar perdó a sant Beda el Venerable per no celebrar la seva missa, o al papa Gregori VII, el gran papa Gregori VII, o a santa Magdalena de Pazzi, la mística florentina, i, possiblement, hem de demanar perdó a la Mare de Déu que, tot i ser el mes de maig, hem fet la missa de Pasqua.

Sé una cosa, tots la sabem, la Mare de Déu està contenta que celebrem, nosaltres aquí al seu Santuari, la resurrecció del seu fill. Ella com ningú ha valorat i ha estat ella mateixa, per dir-ho així, fruit d’aquest do de la vida eterna.

Nosaltres avui, doncs, celebrem la Pasqua del Senyor. I les lectures d’avui, sobretot l’Evangeli, han estat com una preparació del què serà la vida de l’Església. Nosaltres, oficialment, cada diumenge celebrem la Pasqua del Senyor. I diumenge, d’una manera molt especial, celebrarem la vinguda de l’Esperit Sant amb la Pasqua Granada. L’Esperit animador i guia d’aquella primera comunitat creixent i de totes les comunitats basades sempre, ahir i avui, en l’amor a Jesucrist.

I ho hem escoltat a l’Evangeli de Joan. I a la Primera Lectura hem escoltat el final de la vida de Pau, entregat del tot al servei de l’Evangeli. Festus, governador romà de Judea, no és expert en coses de religió, i com a bon polític no vol barrejar religió i política; i per estalviar-se maldecaps, o compromisos, adopta el camí més curt (sempre s’ha acostuma a fer així, o potser encara el més pràctic): condemna a Pau; i Pau, que és ciutadà romà, apel·la, hi tenia dret, a l’emperador de Roma.

A l’Evangeli hem vist com Pere, que fou elegit com a capdavanter dels Apòstols, és ratificat en el seu càrrec. Alguns creuen que la triple afirmació d’amor del mestre respon a l’anterior triple negació del dia de la Passió per part de Pere. No crec que la cosa vagi per aquí. Seria allò de jo perdono però no oblido; i no em lliga amb Jesucrist. Em refereixo més aviat a que Jesucrist li demana tres vegades si l’estima, no per fer-li un retret de les seves negacions. Més aviat, diria, que m’inclinaria a pensar que és qüestió, simplement, de gramàtica hebrea. M’explico: en hebreu no hi ha superlatiu: no es diu moltíssim, es diu tres vegades molt (recordeu que cada dia a missa diem tres vegades Sant, i no per això Déu és tres vegades sant).

Per tant, quan Jesús pregunta a Pere si l’estima, li diu si l’estima no molt, sinó moltíssim!. I té dret a preguntar-li perquè la missió que li encomana, de pasturar les seves ovelles, és de moltíssima responsabilitat.

Però allò que avui ens interessa a nosaltres no és fer disquisicions gramaticals que no en posarem cap tros a l’olla. Allò que ens interessa nosaltres avui és, sobretot, el què va fer sant Pere, el nostre patró. Allò que ens interessa és si avui nosaltres som capaços, davant la mateixa pregunta, donar la mateixa resposta de Pere.

L’Evangeli no és una història per a contar, és una vida per viure.