diumenge, 28 de novembre del 2010

Homilia Diumenge I d'Advent

 Cal mantenir viva l’esperança, sempre nova, d’un Déu que ve com el primer Nadal. Enguany el Senyor també vindrà per portar-nos allò que no tenim: la Salvació.
Mn. A. Roquer
Lectura del llibre d’Isaïes (Is 2,1-5)
Paraules revelades a Isaïes, fill d’Amós, sobre Judà i Jerusalem.
Als darrers temps s’alçarà ferma la muntanya del temple del Senyor al cim de les muntanyes i per damunt dels turons. Totes les nacions hi afluiran, hi aniran tots els pobles dient: «Veniu, pugem a la muntanya del Senyor, al temple del Déu de Jacob, que ens ensenyi els seus camins i seguim les seves rutes; perquè de Sió en surt l’ensenyament, de Jerusalem, l’oracle del Senyor.»
Ell posarà pau entre les nacions i apaivagarà tots els pobles, forjaran relles de les seves espases i falçs de les seves llances. Cap nació no empunyarà l’espasa contra una altra, ni s’entrenaran mai més a fer la guerra.
Casa de Jacob, veniu, caminem a la llum del Senyor.
Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Roma (Rm 13,11-14a)
Germans, siguem conscients dels moments que vivim. Prou de dormir; ja és hora d’aixecar-nos. Avui tenim la salvació més a prop nostre que quan vam abraçar la fe. S’acaba la nit i el dia s’acosta. Despullem-nos de les obres pròpies de la fosca, revestim-nos l’armadura del combat a plena llum. Comportem-nos dignament com a ple dia. Fora l’abús de menjar i beure, fora els plaers i les impureses, fora les renyines i les enveges. Que el vostre vestit sigui Jesucrist, el Senyor.
Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 24,37-44)
En aquell temps, deia Jesús als seus deixebles: «Quan vindrà el Fill de l’home passarà com en temps de Noè. Els dies abans del diluvi tothom continuava menjant i bevent i casant-se, fins que Noè hagué entrat a l’arca. No s’havien adonat de res quan els sorprengué el diluvi i se’ls endugué tots. Igual passarà en l’adveniment del Fill de l’home. Si hi hagués llavors dos homes plegats al camp, potser l’un fóra pres i l’altre deixat; si hi hagués dues dones molent plegades, potser l’una fóra presa i l’altra deixada. Vetlleu, doncs, perquè no sabeu quin dia vindrà el vostre Senyor. Estigueu-ne segurs: si el cap de casa hagués previst l’hora de la nit que el lladre vindria, no s’hauria adormit ni hauria permès que li entressin a casa. Estigueu a punt també vosaltres, que el Fill de l’home vindrà a l’hora menys pensada.»
Homilia:
Avui, com sabeu, comencem un nou temps litúrgic, un temps bonic, el temps d’Advent; temps de preparació per al Nadal. Mossèn, no calia que ens digués això perquè és evident. O és que vostè no va pel carrer i no ha vist ja els aparadors i els llums...?. Això que enguany, segons tinc entès, Nadal no és fins el dia vint-i-cinc de desembre!

“Estigueu alerta perquè el Senyor pot venir a l’hora que menys us penseu”. Són 3 les vingudes de Jesús segons l’esperit del temps d’Advent: Jesús que va venir, Jesús que ve i Jesús que vindrà. Que vingué de manera humil, senzilla, difícil d’entendre i de copsar. Que ve de manera normal cada dia, com el sol que surt cada matí. I que vindrà de manera definitiva al final de la història.

La vinguda de Déu al món no és una intervenció espectacular. Per tant cal estar alerta. No és res que espanta o que enlluerna. Ni una acció que resolt amb força, amb imposició, tots els conflictes humans (això encara n’hi ha molts que ho esperen de Déu). La seva arribada fou pobra, senzilla, des de Betlem fins el Calvari. Ell ha realitzat, de manera inesperada, i fins a cert punt escandalosa, l’esperança i el desig de part de la Humanitat. És per això que sant Pau ens ha fet un advertiment necessari: “Prou de dormir; siguem conscients del moment que vivim”. Per això, ja de bon començament, se’ns fa un advertiment: “Vetlleu”. Tenim el perill, som humans, de viure molt en la indiferència, en la monotonia, en l’anar fent, si més no en la frivolitat (jo diria que deu ser un nou pecat capital). “Tothom continuava (fent tot normal) menjant i bevent i casant-se. No s’havien adonat de res”.

L’Advent té també un crit d’esperança. I això toca el nervi d’un altre perill del nostre temps: el desencís, el desencantament de tot, la pèrdua de tota esperança, el convenciment que les coses no poden canviar. És Jesucrist l’arrel de la nostra esperança; quan tot s’enfonsa Ell continua fidel. L’esperança cristiana no és la convicció de que les coses milloraran irremeiablement, sinó que Déu pot fer possible l’amor i la pau que els homes no fem possible. No sabem què passarà demà, o com afrontarem el problemes greus que puguin venir o que ja hi ha (la fam del món, les guerres, el terrorisme, els enfrontaments culturals, les corrupcions...). Nosaltres creiem, i esperem, que Déu pot fer possible allò que nosaltres encara no hem fet possible. La persona humana no pot viure sense esperança, i si li prenem l’Esperança, en majúscula, es fabricarà petitetes esperances per anar vivint, per anar tirant.

Les 3 vingudes són esperades i les 3 vingudes són sorprenents, inesperades. Davant de l’espectacle d’una societat que viu sense adonar-se de la presència salvadora de Déu (“No s’havien adonat de res”), Mateu convida els cristians de la seva comunitat, i avui també a nosaltres, a fer una lectura creient de tot el què passa. Com es pot deixar de ser deixeble de Jesús en aquestes circumstàncies concretes?. La pregunta també val avui per a nosaltres. Davant del Senyor que ve a portar la salvació, no podem creure en la lleugeresa dels contemporanis de Jesús (“No s’havien adonat de res”). I això va passar amb Jesús, en temps del diluvi i avui.

La vinguda de Jesús és un do gratuït, és una gràcia; és la gràcia de Déu que irromp en la vida humana i convé estar preparats perquè la vinguda del Senyor ens pot agafar desprevinguts, o neguitosos, preocupats per moltes altres coses, instal·lats còmodament a la vida; ens podem acostumar a tot, fins i tot a l’Evangeli, fins i tot al Nadal, a la vinguda de Déu fet home, i viure endormiscats.

Només Jesús ens pot portar cap allò que realment és bàsic per a la nostra vida. Serveix de ben poc discutir sobre temes o qüestions, per exemple, de moral sexual, de si això és pecat si no és pecat, de si Jesús va néixer o no va néixer el 25 de desembre... Continuarem menjant i bevent i no ens adonarem del què passa. No veieu que ens acaba d’arribar un crit que porta la salvació; i això és per a avui.

Si l’Advent, si el Nadal no va més enllà d’uns signes bonics, d’unes tradicions casolanes, entranyables, d’unes vacances potser, o d’unes cançons, no ens haurem adonat de res. No sabrem què passa.

Hem de fer la corona d’Advent, hem d’encendre els llums dels carrers, molt bé!. Hem de preparar el pessebre, es clar que sí!, o el tió, només faltaria!. Però si no donem un pas més serem d’aquells que no s’adonen del què està passant.

Contra la rutina de la vida, que ens fa vells abans d’hora, cal mantenir viva l’esperança, sempre nova, d’un Déu que ve com el primer Nadal. Enguany el Senyor també vindrà per portar-nos allò que no tenim: la Salvació.

dijous, 25 de novembre del 2010

Homilia de la Missa de l'Aparició

Que aquest temps d’Advent, que estem disposat a començar, ens faci capaços d’esperar en les promeses de Déu, com Maria.
Mn. Roquer. Missa de l’Aparició.
Diumenge que ve encetarem una vegada més el temps d’Advent, el temps que podríem anomenar amb tota propietat temps de l’esperança. Per això, avui, anticipant-nos una mica a aquest temps d’Advent que ja s’apropa (també s’hi anticipen els aparadors i no passa res) hem triat la missa en motiu de la Mare de Déu en la Santa Esperança.

Ens avancem potser, uns dies, però és que la necessitem cada dia l’esperança i, si més no, la petita esperança com diu Peguí.

A Maria l’anomenen, amb tota propietat, Mare de l’Esperança. Fou el Concili Vaticà II que l’anomenà així. Esperança certa del poble de Déu que peregrina. I en el cant de la Salve cada vegada diem Esperança nostra. I a la festa de l’Assumpció, el 15 d’agost, diem Esperança certa de salvació.

L’esperança, com a virtut teologal, té a Déu com objecte. És Déu el qui esperem. Com a virtut humana, l’objectiu és allò que necessitem, o bé allò que ens fa il·lusió. No sé ben bé si s’espera allò que no es té, o s’espera allò que ja es té però només com un tast i el que esperem és el plat fort. Llavors esperem, d’alguna manera, allò que potser ja tenim, al menys en penyora, mentre no ho posseïm en plenitud.

Així, tota esperança ha de ser prou curta per no caure en el desànim, i ha de ser prou llarga per crear expectació creixent, cada vegada més, en allò que esperem.

Si el llenguatge humà no podrà mai abastar el misteri de Déu, també podríem dir que tota esperança humana es pot quedar curta; perquè és possible que allò que ens espera sigui més del què esperem. Allò que Déu ens ha promès, allò que esperem, és més del que podem imaginar i, fins i tot, més del que podem arribar a desitjar.

Sense esperança no es pot viure. Si a la persona li preneu l’esperança, en fabricarà d’altres. No es pot viure sense esperar. Tot i que a vegades ens podem fabricar esperances il·lusòries.

Que un dia aconseguim allò que tenim dret a esperar hem dit a la pregària inicial d’aquesta celebració. Tenim dret a esperar, no pas perquè ens faci il·lusió, sinó perquè és el Senyor que ho ha promès i nosaltres tenim plena confiança en les promeses de Déu. Si tenim confiança no és perquè sí, és perquè tenim experiència de que el Senyor ha complert allò que ha promès, per estrany que sigui.

Mireu què diu Elisabet a Maria: “Feliç tu que has cregut. Allò que el Senyor t’ha fet saber es complirà”. I es complí. I Maria, la dona de l’esperança, li respon: “Ha protegit Israel, el seu servent, com ho havia promès. S’ha recordat del seu amor a Abraham i a seva descendència”.

És a través de Maria que Déu dóna compliment a la seva promesa.

Que aquest temps d’Advent, que estem disposat a començar, ens faci capaços d’esperar en les promeses de Déu, com Maria.

diumenge, 21 de novembre del 2010

Festivitat de Crist Rei

Al món se’l serveix i se’l salva estimant. “No hi ha amor més gran que donar la pròpia vida per aquells qui s’estimen
Mn. A. Roquer.
Lectura del segon llibre de Samuel (2Sa 5,1-3)
En aquells dies, les tribus d’Israel anaren a trobar David a Hebron i li digueren: «Som família teva, som os del teu os i carn de la teva carn. Ja abans, mentre Saül era el nostre rei, tu conduïes les tropes d’Israel quan anaven a la guerra i quan en tornaven, i el Senyor et digué: «Tu pasturaràs Israel, el meu poble, seràs el seu sobirà.» Així, quan els ancians d’Israel anaren a trobar el rei a Hebron, el rei David va fer amb ells un pacte davant el Senyor i l’ungiren rei d’Israel.
Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Colosses (Col 1,12-20)
Germans, doneu gràcies al Pare, que us ha fet dignes de tenir part en l’heretat del poble sant, en el regne de la llum. Ell ens alliberà del poder de les tenebres i ens traspassà al regne del seu Fill estimat, en qui tenim el nostre rescat, el perdó dels nostres pecats.
Ell és imatge del Déu invisible, engendrat abans de tota la creació, ja que Déu ha creat totes les coses per ell, tant les del cel com les de la terra, tant les visibles com les invisibles, trons, sobirans, governs i potestats. Déu ha creat tot l’univers per ell i l’ha destinat a ell. Ell existeix abans que tot, i tot es manté unit gràcies a ell.
Ell és també el cap del cos, que és l’Església. Ell n’és l’origen, és la primícia dels qui retornen d’entre els morts, perquè ell ha de ser en tot el primer. Déu volgué que residís en ell la plenitud de tot el que existeix; per ell Déu volgué reconciliar-se tot l’univers, posant la pau en tot el que hi ha tant a la terra com al cel, per la sang de la creu de Jesucrist.
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 23,35-43)
En aquell temps, les autoritats es reien de Jesús clavat en creu i deien: «Ell, que en salvava d’altres, que se salvi ell mateix, si és el Messies de Déu, l’Elegit.» Els soldats també se’n burlaven: tot oferint-li vinagre, li deien: «Si ets el rei dels jueus, salva’t tu mateix.» Sobre d’ell hi havia un rètol que deia: «El rei dels jueus.»
Un dels criminals penjats a la creu també li deia insultant-lo: «No ets el Messies? Salva’t a tu mateix i a nosaltres.» Però l’altre, renyant-lo, li respongué: «Tu, que estàs sofrint la mateixa pena, tampoc no tens temor de Déu? I nosaltres ens ho mereixíem, perquè estem sofrint el càstig que ens correspon pel que hem fet, però aquest no ha fet res de mal.» I deia: «Jesús, recordeu-vos de mi, quan arribeu al vostre Regne.» Jesús li respongué: «T’ho dic amb tota veritat: Avui seràs amb mi al paradís.»
Homilia:
Avui celebrem el final de l’any litúrgic; diumenge que ve iniciarem un nou temps amb  l’Advent, la preparació del Nadal. Avui acabem quelcom que ha estat important, molt important a la nostra vida: trobar-nos aquí, cada diumenge, durant aquest any, per escoltar la Paraula de Déu i escoltar, també, la promesa que ens fa el Senyor, no d’aquest banquet, sinó del banquet de la vida eterna. I com que ha estat molt important per a nosaltres ho acabem amb una festa solemne: “Crist Rei”.

Nosaltres no mirem Jesús, només, com un jueu de Natzaret; com un home que ha marcat, concretament, una història; ni només, tampoc, com un home bo que fa miracles, que ens cura, que ens consola...; o com un home de fa dos mil anys. El veiem per damunt de tots els llocs i per damunt de tots els temps. El Rei de l’univers, i ho era des d’una creu. “Rei del món”, que no vol dir com un rei del món.

Potser no és el centre del món avui, però si que ho és el centre de la nostra vida. I si som seguidors d’un crucificat, certament, no som uns arribistes, uns aprofitats, uns aduladors d’aquell qui mana. Som seguidors d’aquell “qui estima com ningú mai no ha estimat”. Seguir un crucificat no ens pot portar mai a cap malentès, no ens pot portat a falses interpretacions interessades o aspiracions vanes d’altres reialmes que no són el seu reialme. Al món se’l serveix i se’l salva estimant. “No hi ha amor més gran que donar la pròpia vida per aquells qui s’estimen”, i ho fa!. Jesucrist no és només el camí, és més!. És el camí perquè és la veritat, i perquè és la veritat és la vida. I gran paradoxa: és la vida justament quan mor, morint ha donat vida. “No ets el Messies?...” doncs, baixa de la creu. La nostra dèria de sempre de voler que Déu es posi a la nostra pobra mida! Que Déu es posi d’acord amb la nostra pobra veritat.

És possible que en algun moment de la nostra vida, també nosaltres ens hàgim sentit decebuts per la manera com s’han produït certes coses. Quan no comprenem el per què de tants esdeveniments no ens rendim de demanar explicacions a Déu, i Déu calla!, o parla un llenguatge que no l’entenem. La resposta de Déu és el seu Fill clavat en creu. Ja està tot dit!. I si no entenem això, no entendrem res. Un dels condemnats ho ha entès.

La imatge que cadascú de nosaltres ens fem de Jesús té una importància cabdal per a la nostra vida: una manera concreta de viure la fe. El diàleg breu, però profund i decisiu, entre Jesús i un dels dos crucificat amb Ell, té una profunditat que no podem desaprofitar.

Per a les autoritats, per al poble que se’l mira, Jesús porta un rètol amb la causa de la seva condemna (“El rei dels jueus”); era una burla. Aquest rei dels jueus, per als cristians, ja des dels primers segles, ha ampliat el seu regnat, i és Rei universal. El lladre també el reconeix com a Rei. “Recordeu-vos de mi, quan arribeu al vostre Regne” li diu; i la resposta no es fa esperar, és immediata: “Avui (mateix) seràs amb mi al (Regne de Déu)”. No és una promesa per a demà, no és pot esperar. Som nosaltres que sempre tendim a escurçar les esperances. El Regne és seu. “Recordeu-vos de mi, quan arribeu al vostre Regne”; tant de bo que tots féssim aquest clam, en el fons del cor, quan passem moments de foscor, moments de mort. Quan aquell clam de Jesús a la creu és també el nostre clam: “Déu meu, Déu meu, perquè m’heu abandonat”. L’han abandonat els seus, l’ha abandonat el seu poble; Déu no, Déu sap esperar al tercer dia per retornar-li la vida que els homes li han pres.

La festa d’avui és una afirmació en la força de l’amor, en la força de la vida; l’amor engendra vida. En la vida que Crist ens ha engendrat hi ha tot un exemple i una força perquè ha estat engendrada des d’una creu. És una invitació a l’esperança en mig de les lluites i les tribulacions. Fins en la sensació de ser abandonats, a vegades, de la ma de Déu, podem ben dir també, amb Jesucrist, confio el meu alè a les vostres mans. Ell sempre ens dirà: Servent fidel entra a celebrar-ho en el Regne del teu Senyor.

diumenge, 14 de novembre del 2010

Homilia Diumenge 33 de durant l'any


El missatge que ens anuncia la fi del món no és per causar por, sinó per fer néixer en nosaltres una nova esperança.
Mn. A. Roquer
Lectura de la profecia de Malaquies (Ml 3,19-20a)
Vindrà aquell dia abrusador com una fornal. Tots els orgullosos i els injustos seran igual que rostoll, i aquell dia, quan arribi, els incendiarà, no en deixarà ni l’arrel ni la tija, diu el Senyor de l’univers. Però per a vosaltres, que venereu el meu nom, sortirà el sol de la felicitat, i els seus raigs seran saludables.
Lectura de la segona carta de sant Pau als cristians de Tessalònica (2Te 3,7-12)
Germans, ja sabeu què heu de fer si voleu imitar-nos. Entre vosaltres no vivíem mai desvagats, i a ningú no demanàvem de franc el pa que menjàvem, sinó que ens escarrassàvem treballant nit i dia per no afeixugar ningú dels vostres. No és que no tinguem dret a la nostra manutenció, però volíem donar-vos un exemple amb la nostra vida, perquè vosaltres l’imitéssiu. Recordeu que quan érem entre vosaltres us repetíem aquesta regla: «Qui no vulgui treballar, que no mengi.» Us escrivim això perquè sentim dir que alguns de vosaltres viuen desvagats i, a més de no treballar, es posen on no els demanen. A tots aquests, els ordenem i els recomanem en nom de Jesucrist, el Senyor, que treballin en pau per guanyar-se el pa que mengen.
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 21,5-19)
En aquell temps, alguns parlaven del temple, fent notar les seves pedres magnífiques i les ofrenes que el decoraven. Jesús digué: «Això que veieu, vindran dies que tot serà destruït: no quedarà pedra sobre pedra.» Llavors li preguntaren: «Mestre, quan serà tot això i quin senyal anunciarà que està a punt de succeir?» Jesús respongué: «Estigueu alerta, no us deixeu enganyar, perquè vindran molts que s’apropiaran el meu nom. Diran: «Sóc jo», i també: «Ja arriba el moment.» Deixeu-los estar; no hi aneu, amb ells. I quan sentireu parlar de guerres i de revoltes, no us alarmeu. Això ha de succeir primer, però la fi no vindrà de seguida.» Després els deia: «Una nació prendrà les armes contra una altra, i un regne contra un altre regne. Hi haurà grans terratrèmols, fams i pestes pertot arreu, passaran fets espantosos i apareixeran al cel grans senyals d’amenaça. Però abans de tot això se us enduran detinguts, us perseguiran, us conduiran a les sinagogues o a les presons, us presentaran als tribunals dels reis o als governadors, acusats de portar el meu nom. Serà una ocasió de donar testimoni. Feu el propòsit des d’ara de no preparar-vos la defensa: jo mateix us donaré una eloqüència i una saviesa, i cap dels vostres acusadors no serà capaç de resistir-la o de contradir-la. Sereu traïts fins i tot pels pares, pels germans, parents i amics, en mataran alguns de vosaltres, i sereu odiats de tothom pel fet de portar el meu nom. Però no es perdrà ni un dels vostres cabells. Sofrint amb constància us guanyareu per sempre la vostra vida.»
Homilia:
Avui, pràcticament, acabem l’any litúrgic, diríem, de manera més ordinària, ja que el diumenge que ve en farem la conclusió més solemne amb la festa de Crist Rei. Ell, Crist, és el vencedor de tot allò que els homes podem construir. Fins i tot els temples, els temples que fem els homes; perquè el veritable Temple, on realment Déu habita, no és cap casa feta pels homes, és la persona de Jesucrist; un Temple indestructible que ens assegura l’encontre amb Déu en qualsevol lloc i en qualsevol moment. Com diu Jesús a la samaritana, davant la discussió d’on s’ha d’adorar Déu, a Jerusalem o a la muntanya del Galitsell; Jesús li diu: “s’ha d’adorar allà on sigui, en esperit i amb veritat.

L’anunci que fa Jesús del món que ens espera no és de flors i violes. No anuncia una església triomfant, victoriosa, sinó sofrent. El deixeble no pot ser, però, catastrofista, ni pot ser tampoc ingenu. En el món dels homes el mal fa el seu camí, però la salvació de Déu també fa el seu camí. El missatge que ens anuncia la fi del món no és per causar por, sinó per fer néixer en nosaltres una nova esperança. Davant de la granduositat espectacular del Temple de Jerusalem, Jesús anuncia, i es va complint: “Això que veieu... no quedarà pedra sobre pedra”. Per què? Per qui? A causa de què? I quant serà?. Simple curiositat!. Estúpida curiositat!. Per això, en comptes de contestar la pregunta, que mira cap enfora (“Quan serà”), Jesús ens convida a mirar cap endins (“Estigueu alerta, no us deixeu enganyar”).

Per això el missatge de l’evangeli d’avui és de difícil comprensió, sobretot en un món com el nostre en el qual predominen consignes que conviden a aplicar, a la nostra vida, la llei del mínim esforç, a cercar per damunt de tot el plaer i prou, a buscar una vida fàcil. Tots sabem com n’és de complicat avui a les escoles, a la catequesi i a la mateixa família parlar d’esforç, de renúncia, de sacrifici... Tenim la impressió que no encertem ni el llenguatge, ni encertem els continguts.

No es tracta pas d’aigualir la festa, no!. És ser realistes, i Jesús és molt realista, i sap per on ens apreta la sabata, i nosaltres també ho sabem. Nosaltres estem cridats a viure la nostra fe i la manifestació d’aqueta fe sense complexos, sense pors. Diu “Serà una ocasió de donar testimoni” d’allò que creieu. I testimoni joiós, diria jo, perquè sabem en què creiem i sabem què esperem. El missatge catastrofista de la fi del món és fàcil, però és vulnerable, i sempre subjecte a tota mena de manipulacions. Exemple: els Testimonis de Jehovà.

Cert que les dificultats per viure la fe són moltes, tant si mirem fora de nosaltres o dintre de nosaltres; tant si mirem el que ens diu l’Evangeli (guerres, revoltes, terratrèmols, pestes, fam...) com si ens trobem mirant o llegint les informacions de notícies dels mitjans de comunicació... o si mirem la mateixa Església. Totes semblen senyals clars de la fi d’un món. Sempre estem en mig de fets espantosos, però, justament, en els moments de foscor, de dubte, en la temptació del desànim és quan hem de demostrar més que mai qui som, en qui creiem i què esperem!. És en el moment de dificultat i desànim que hem de sentir aquestes paraules “Sofrint amb constància us guanyareu per sempre la vostra vida”, “Per a vosaltres, (ha dit el profeta)... sortirà el sol de la felicitat”.

L’esperança cristiana no s’alimenta del fracàs de les petites esperances del homes. La fe ens permet descobrir, amb més claredat, que la salvació que esperem supera tot allò que els humans som capaços de fabricar. Tant és possible pecar d’una fi del món immediata, amb la por que això comporta, com els cas dels cristians de Tessalònica que hem sentit a la segona lectura, o pecar per un altre cantó amb aquella frase del Tenorio quan largo me lo fiais.

La caducitat de les coses d’aquest món ja ha començat, o no teniu miralls a casa vostra?. La fi del món, per tant, ja ha començat. Simplement perquè ja ha començat, amb Jesús ressuscitat, la creació d’un món nou.

El Tagore ens diria, poèticament, si plores perquè s’ha post el sol, les llàgrimes no et deixaran veure els estels que són un munt de sols!.

diumenge, 7 de novembre del 2010

Homilia Diumenge 32 de durant l'any.

El nostre Déu no és un Déu de morts, sinó que és un Déu de vius.
Mn. A. Roquer
Lectura del segon llibre dels Macabeus (2Ma 7,1-2,9-14)
En aquells dies, set germans, que havien estat detinguts amb la seva mare, eren forçats pel rei, sota la tortura d’assots i de fuets, a menjar carn de porc, que la Llei prohibia. Un d’ells, parlant per tots, digué: «Què vols saber de nosaltres amb aquest interrogatori? Estem disposats a morir abans que violar les lleis rebudes dels nostres pares.»
El segon, a punt d’expirar digué: «Tu ens pots privar d’aquesta vida, botxí, però el Rei del món, als qui morim per les seves lleis, ens ressuscitarà a una vida eterna.»
Després d’aquests va ser torturat el tercer. Tragué la llengua de seguida, tan bon punt li ho demanaren, estengué les mans sense por i digué amb una noble generositat: «Les havia rebudes del cel, però per fidelitat a les lleis del cel no les planyo i espero recobrar-les d’allà dalt.» El rei mateix i els de la seva comitiva quedaren corpresos de la valentia d’aquell noi, que tenia per no res el dolor de les tortures.
Mort aquest, turmentaren el quart amb la mateixa crueltat. A punt d’expirar deia: «Ara que morim a mans dels homes, és bo de confiar en l’esperança que Déu ens dóna de ressuscitar-nos, perquè tu no ressuscitaràs pas a la vida.»
Lectura de la segona carta de sant Pau als cristians de Tessalònica (2Te 2,16-3,5)
Germans, que Jesucrist mateix, el nostre Senyor, i Déu, el nostre Pare, que ens ha estimat tant i ens ha concedit per la seva gràcia un consol etern i una bona esperança, conforti els vostres cors i els faci constants en tota mena d’obres bones i de bona doctrina.
Finalment, germans, pregueu per nosaltres: que la Paraula del Senyor es propagui pertot arreu i sigui glorificada com ho ha estat entre vosaltres, i que Déu ens alliberi dels homes irresponsables i dolents, perquè no tothom té la fe. El Senyor és fidel. Ell us farà constants i us guardarà del Maligne. Us tenim tota la confiança en el Senyor, i sabem que tot això que us recomanem ja ho feu i continuareu fent-ho. Que el Senyor encamini els vostres cors a estimar Déu i sofrir amb constància com ho féu Jesucrist.
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 20,27-38)
En aquell temps, uns saduceus anaren a trobar Jesús. Els saduceus neguen que els homes hagin de ressuscitar. [Per això li proposaren aquesta qüestió: «Mestre, Moisès ens va prescriure que si un home casat mor sense fills, el seu germà es casi amb la dona del difunt, per donar descendència al seu germà. Doncs bé: hi havia set germans. El primer, que era casat, morí sense fills. El segon, el tercer, i així fins al setè es van casar amb la dona del difunt i moriren sense deixar fills. Finalment ella també morí. Aquesta dona, per tant, en la resurrecció, de quin dels set serà l’esposa? Perquè tots set s’hi havien casat.»]
Jesús els respongué: «En el món present els homes i les dones es casen, però els qui Déu considerarà dignes de tenir un lloc en el món que vindrà i en la resurrecció dels morts no es casaran, perquè ja no podran morir mai més. Pel fet de tenir part en la resurrecció són iguals que els àngels i són fills de Déu. I que els morts han de ressuscitar, Moisès mateix ho deixa entendre en el passatge de la Bardissa que no es consumia, quan diu que el Senyor és el Déu d’Abraham, Déu d’Isahac i Déu de Jacob. Déu no és Déu de morts, sinó de vius, perquè, per a ell tots viuen.»
Homilia:
Nosaltres no caurem en la trampa que preparen els saduceus a Jesús, fent un comentari inútil sobre aquest tema dels set germans. El tema és un altre.

Ja som a les acaballes de l’any litúrgic, l’acabarem d’aquí a 15 dies amb la festa de Crist Rei. I el tema de les lectures, cada any al final de l’any litúrgic, fa referència, no només al final de la història, el que en diem el final del temps, el final del món, sinó que dóna un pas més i va més enllà. El terme vers on ens encaminem és la Vida Eterna. En tot camí el més important de tot és la meta.

No és fàcil, per altra part, fer un judici des de l’òptica, o de les perspectives, o paràmetres dels coneixements humans. L’Evangeli no contradiu els judicis o les mesures humanes. Home sóc, i és humana la mesura per tot el què pugui creure i esperar, diu Maragall en el seu Cant Espiritual; que no és un evangeli però si assembla molt.

Anar més enllà del què veiem, sentim o toquem no és fàcil. És humana la mesura. Els nostres coneixements, les nostres experiències tenen un límit. No podem anar més enllà de l’àmbit, ben clar, del nostre món real. Només la fe dóna un pas més, només la fe pot anar més enllà. Però, també penso: pobres de nosaltres que només poguéssim existir o poguéssim creure en les coses que entenem o que podem experimentar!.

La vida eterna, l’altra vida com l’acostumen anomenar, és més del què puguem entendre, sinó no és una vida eterna; per tant és més, fins i tot, del què podem esperar. Però és!

Aquest era el gran problema del saduceus del temps de Jesús. Els saduceus eren un grup polític al qual pertanyien els dirigents del Temple de Jerusalem. No oblidem que la conversa és a l’atri del Temple, i no oblidem que és passat el Diumenge de Rams en vigílies de la Passió. Els saduceus eren pocs, però molt influents. I, a més a més de ser condescendents amb els romans, no admetien la resurrecció dels morts i eren adversaris acèrrims dels fariseus, el quals es consideraven, ells, els únics defensors de la fe autèntica d’Israel. Fariseus i saduceus s’odiaven, però no fins a tal punt com per a no posar-se d’acord quan es tractava d’anar contra Jesús. El missatge que predicava Jesús no tenia per què coincidir amb el dels uns o dels altres. Ell era la Paraula de Déu feta paraula humana.

El concepte d’una vida terrena i el concepte d’una vida eterna són dues maneres no només diferents d’entendre la vida, són dues maneres diferents de viure la vida. És vida aquesta i és vida aquella.

La Llei hebrea, amb la llei, hem sentit a l’evangeli, del Lebirat, tenia la concepció de que els fills era la manera de perpetuar-se en el món, es clar. En canvi la concepció de Jesús, que té com objectiu la vida eterna, no té cap necessitat de perpetuar-se perquè és una vida on no hi ha mort. El nostre Déu no és un Déu de morts, sinó que és un Déu de vius. La resposta de Jesús sobre la vida eterna desfà tots els raonaments, tots els muntatges humans. La vida eterna no és una simple continuació del món present; ni és tampoc una reencarnació, ni és la reanimació d’unes despulles mortals. I ara que dic la paraula despulla, ¿ja sabeu que la despulla és, ni més ni menys, que la pell que deixa la serp quan passa per les bardisses? I la serp continua. Bona paraula.

I aquí Jesús ens podria dir, com diria als apòstols en el Darrer Sopar: Si no enteneu les coses de la terra quan us parlo, com podreu entendre si us parlo de les del cel?.

El problema que plantegen a Jesús pot semblar aberrant, enrevessat, com solen ser-ho moltes vegades les imaginacions nostres sobre la vida futura. I és que en realitat no la podem imaginar d’altra manera, però sí que la podem creure.

Avui, i cada diumenge, posem-nos al voltant de la taula de l’Eucaristia; un motiu d’immensa joia i de gran esperança per a nosaltres. Al final hi veiem la taula parada del banquet etern del Regne de Déu. Feliços els convidats a la taula de les noces de l’Anyell.

Aquesta és la veritat escatològica. La paraula escatologia s’ha fet servir molt malament. Escatos-logos en grec vol dir l’última paraula. I l’última paraula no la tens tu ni la tinc jo, la té Ell, el fill etern de Déu, i per això hi creiem, i per això hi podem esperar.


dilluns, 1 de novembre del 2010

Homilia Festivitat de Tots els Sants

A les benaurances s’hi troba reduït, diu sant Agustí, tot el missatge de Jesús.
Mn. A. Roquer
Lectura de l’Apocalipsi de Sant Joan (Ap 7,2-4.9-14)
Jo, Joan, vaig veure un àngel que pujava de sol ixent i tenia la marca del Déu viu, i cridà amb totes les forces als quatre àngels que havien rebut el poder de fer mal a la terra i al mar: «No feu cap mal a la terra, ni al mar, ni als arbres, fins que haurem marcat al front els servents del nostre Déu.» Llavors vaig sentir el nombre dels qui havien estat marcats: eren cent quaranta-quatre mil de totes les tribus d’Israel.
Després vaig veure una multitud tan gran que ningú no l’hauria poguda comptar. Eren gent de tota nacionalitat, de totes les races, i de tots els pobles i llengües. S’estaven drets davant el tron i davant l’Anyell, vestits de blanc i amb palmes a les mans, i cridaven amb totes les forces. «Hosanna al nostre Déu, que seu al tron, i a l’Anyell.» I tots els àngels s’estaven drets al voltant del tron, dels ancians i dels quatre vivents, i es prosternaren davant el tron amb el front fins a terra, adorant Déu, i deien: «Amén. Lloança, glòria, saviesa, acció de gràcies, honor, poder i força al nostre Déu pels segles dels segles. Amén.» Llavors un dels ancians em va preguntar: «Aquests són els qui vénen de la gran tribulació. Han rentat els seus vestits amb la sang de l’Anyell, i els han quedat blancs.»
Lectura de la primera carta de sant Joan (1Jn 3,1-3)
Estimats, mireu quina prova d’amor ens ha donat el Pare: Déu ens reconeix com a fills seus, i ho som. Per això el món no ens reconeix, com no l’ha reconegut a ell. Sí, estimats: ara ja som fills de Déu, però encara no s’ha manifestat com serem; sabem que quan es manifestarà, serem semblants a ell, perquè el veurem tal com és. I tothom qui té aquesta esperança en ell es purifica, tal com Jesucrist és pur.
Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 5,1-12a)
En aquell temps, en veure Jesús les multituds, pujà a la muntanya, s’assegué i els deixebles se li acostaren. Llavors es posà a parlar i els instruïa dient:
«Feliços els pobres en l’esperit: el Regne del cel és per a ells. Feliços els qui estan de dol: vindrà el dia que seran consolats. Feliços els humils: són ells els qui posseiran el país. Feliços els qui tenen fam i set de ser justos: vindrà el dia que seran saciats. Feliços els compassius: Déu els compadirà. Feliços els nets de cor: són ells els qui veuran Déu. Feliços els qui posen pau: Déu els reconeixerà com a fills. Feliços els perseguits pel fet de ser justos: el Regne del cel és per a ells. Feliços vosaltres quan, per causa meva, us ofendran, us perseguiran i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies: alegreu-vos-en i feu festa, perquè la vostra recompensa és gran en el cel.»
Homilia:
Si la festa d’avui, com sabem tots, per això som aquí, és la feta de Tots Sants, vés per on, resulta que és la nostra festa, si fem cas de la salutació de sant Pau a les comunitats cristianes, concretament als cristians de la ciutat de Filips; com que va escriure a Filips, parlava dels filipencs; i si hagués escrit als de Reus, parlaria pels reusencs. Diu “Saludo al poble sant que, en Jesucrist, viu a Filips”. Nosaltres som el poble sant. Sants són tots aquells qui creuen i practicant les benaurances, només que uns ja tenen allò que esperaven i nosaltres esperem allò que ells tenen.

Algú potser pensa que els sants desconeguts s’han d’assemblar als sants coneguts. I és ben bé al revés: els sants reconeguts són aquells qui s’assemblen als desconeguts. D’aquests desconeguts tots n’hem conegut; per a nosaltres no eren desconeguts i per a Déu tampoc. I aquest coneixement és una gràcia de Déu que se’ns ha concedit durant la nostra vida. Amb els sants oficials ens pot passar que pel fet d’estar tan enlairats semblin més perfectes, i això, per desgràcia nostra, ens els fa que siguin inimitables (nosaltres, pobres pecadors, tan amunt no hi arribem!). Els defectes dels sants, que també en tenien perquè eren humans, semblen més dissimulables que els nostres propis defectes, com les gràcies del ric que sempre fam més gràcia que les gràcies del pobre.

Ens cal només llegir les benaurances i fer-ne una lectura comprensible. Llegir-les, és llegeixen en tres minuts; practicar-les, és treball i esforç de tota una vida. A les benaurances s’hi troba reduït, diu sant Agustí, tot el missatge de Jesús. Entenent-les s’entén tot l’Evangeli. Els sants, els benaurats, diguem-ne la traducció que ara tenim els feliços, són molts, canonitzats o anònims; són tants que l’apòstol sant Joan ens diu que eren “una multitud tan gran que ningú no l’hauria poguda comptar” (ben diferents dels que van a les manifestacions, que sempre saben exactament quants n’hi ha). Amb aquesta afirmació, Joan volia consolar els primers cristians aclaparats per les persecucions. Però ni abans ni ara ni mai el camí de la santedat és un camí fàcil.

Contra ulgunes notícies que corren, més aviat pessimistes, sobre els seguidors de Jesucrist, sobre l’Església, els sants continuen essent molts, incomptables, menys dels qui voldríem, certament, però també més dels qui alguns es pensen o del qui alguns voldrien.

No ens han de sorprendre les incomprensions, no som del món. Déu ens reconeix com a fills seus i ho som, per això el món ni ens entén ni ens entendrà mai, ni ens estimarà mai. Les Benaurances no són ni un camí fàcil ni un camí de felicitat mundana, però asseguren la perfecta alegria. Es tracta de la perfecta alegria de sant Francesc que deia que es pot mantenir quan les coses no ens van de cara, quan ens van malament, quan no ens obren ni les portes de casa, quan tot són nuvolades espesses que amenacen tempestat. No oblidem mai que els sants “són els qui vénen de la gran tribulació”. Només així s’entén aquella expressió de Jesús en el Darrer Sopar, cara a cara ja amb la passió i mort, diu “Per a què tingueu l’alegria que jo tinc” i ho rubrica “Una alegria ben plena”.

El món ens vol manar pel camí de la facilitat, les benaurances pel camí de la felicitat, que no sempre coincideixen. L’Evangeli és un camí per anar seguint..., potser a vegades contracorrent; però a nosaltres no ens interessa si va contracorrent o riu avall, ens interessa on va!.

Ara ens disposem a participar d’aquesta eucaristia. Som pelegrins i participem de la taula del Regne etern en cada eucaristia. Amb la nostra fragilitat, amb la nostra condició de pecadors però empeltats en la vida de Déu, caminem en l’esperança de veure’l, un dia, tal com és, i poder seure a taula en la banquet del seu Regne amb tots els sants que sempre intercedeixen per nosaltres.

Aquest és el nostre camí, aquest era el seu camí. Aquest és el nostre goig i era també el seu goig. Aquesta és la nostra esperança, aquesta és la seva possessió.

Que així sigui!.