Homilia Diumenge I d'Advent

 Cal mantenir viva l’esperança, sempre nova, d’un Déu que ve com el primer Nadal. Enguany el Senyor també vindrà per portar-nos allò que no tenim: la Salvació.

Mn. A. Roquer

Lectura del llibre d’Isaïes (Is 2,1-5)

Paraules revelades a Isaïes, fill d’Amós, sobre Judà i Jerusalem.
Als darrers temps s’alçarà ferma la muntanya del temple del Senyor al cim de les muntanyes i per damunt dels turons. Totes les nacions hi afluiran, hi aniran tots els pobles dient: «Veniu, pugem a la muntanya del Senyor, al temple del Déu de Jacob, que ens ensenyi els seus camins i seguim les seves rutes; perquè de Sió en surt l’ensenyament, de Jerusalem, l’oracle del Senyor.»
Ell posarà pau entre les nacions i apaivagarà tots els pobles, forjaran relles de les seves espases i falçs de les seves llances. Cap nació no empunyarà l’espasa contra una altra, ni s’entrenaran mai més a fer la guerra.
Casa de Jacob, veniu, caminem a la llum del Senyor.

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Roma (Rm 13,11-14a)

Germans, siguem conscients dels moments que vivim. Prou de dormir; ja és hora d’aixecar-nos. Avui tenim la salvació més a prop nostre que quan vam abraçar la fe. S’acaba la nit i el dia s’acosta. Despullem-nos de les obres pròpies de la fosca, revestim-nos l’armadura del combat a plena llum. Comportem-nos dignament com a ple dia. Fora l’abús de menjar i beure, fora els plaers i les impureses, fora les renyines i les enveges. Que el vostre vestit sigui Jesucrist, el Senyor.

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 24,37-44)

En aquell temps, deia Jesús als seus deixebles: «Quan vindrà el Fill de l’home passarà com en temps de Noè. Els dies abans del diluvi tothom continuava menjant i bevent i casant-se, fins que Noè hagué entrat a l’arca. No s’havien adonat de res quan els sorprengué el diluvi i se’ls endugué tots. Igual passarà en l’adveniment del Fill de l’home. Si hi hagués llavors dos homes plegats al camp, potser l’un fóra pres i l’altre deixat; si hi hagués dues dones molent plegades, potser l’una fóra presa i l’altra deixada. Vetlleu, doncs, perquè no sabeu quin dia vindrà el vostre Senyor. Estigueu-ne segurs: si el cap de casa hagués previst l’hora de la nit que el lladre vindria, no s’hauria adormit ni hauria permès que li entressin a casa. Estigueu a punt també vosaltres, que el Fill de l’home vindrà a l’hora menys pensada.»

Homilia:

Avui, com sabeu, comencem un nou temps litúrgic, un temps bonic, el temps d’Advent; temps de preparació per al Nadal. Mossèn, no calia que ens digués això perquè és evident. O és que vostè no va pel carrer i no ha vist ja els aparadors i els llums...?. Això que enguany, segons tinc entès, Nadal no és fins el dia vint-i-cinc de desembre!

“Estigueu alerta perquè el Senyor pot venir a l’hora que menys us penseu”. Són 3 les vingudes de Jesús segons l’esperit del temps d’Advent: Jesús que va venir, Jesús que ve i Jesús que vindrà. Que vingué de manera humil, senzilla, difícil d’entendre i de copsar. Que ve de manera normal cada dia, com el sol que surt cada matí. I que vindrà de manera definitiva al final de la història.

La vinguda de Déu al món no és una intervenció espectacular. Per tant cal estar alerta. No és res que espanta o que enlluerna. Ni una acció que resolt amb força, amb imposició, tots els conflictes humans (això encara n’hi ha molts que ho esperen de Déu). La seva arribada fou pobra, senzilla, des de Betlem fins el Calvari. Ell ha realitzat, de manera inesperada, i fins a cert punt escandalosa, l’esperança i el desig de part de la Humanitat. És per això que sant Pau ens ha fet un advertiment necessari: “Prou de dormir; siguem conscients del moment que vivim”. Per això, ja de bon començament, se’ns fa un advertiment: “Vetlleu”. Tenim el perill, som humans, de viure molt en la indiferència, en la monotonia, en l’anar fent, si més no en la frivolitat (jo diria que deu ser un nou pecat capital). “Tothom continuava (fent tot normal) menjant i bevent i casant-se. No s’havien adonat de res”.

L’Advent té també un crit d’esperança. I això toca el nervi d’un altre perill del nostre temps: el desencís, el desencantament de tot, la pèrdua de tota esperança, el convenciment que les coses no poden canviar. És Jesucrist l’arrel de la nostra esperança; quan tot s’enfonsa Ell continua fidel. L’esperança cristiana no és la convicció de que les coses milloraran irremeiablement, sinó que Déu pot fer possible l’amor i la pau que els homes no fem possible. No sabem què passarà demà, o com afrontarem el problemes greus que puguin venir o que ja hi ha (la fam del món, les guerres, el terrorisme, els enfrontaments culturals, les corrupcions...). Nosaltres creiem, i esperem, que Déu pot fer possible allò que nosaltres encara no hem fet possible. La persona humana no pot viure sense esperança, i si li prenem l’Esperança, en majúscula, es fabricarà petitetes esperances per anar vivint, per anar tirant.

Les 3 vingudes són esperades i les 3 vingudes són sorprenents, inesperades. Davant de l’espectacle d’una societat que viu sense adonar-se de la presència salvadora de Déu (“No s’havien adonat de res”), Mateu convida els cristians de la seva comunitat, i avui també a nosaltres, a fer una lectura creient de tot el què passa. Com es pot deixar de ser deixeble de Jesús en aquestes circumstàncies concretes?. La pregunta també val avui per a nosaltres. Davant del Senyor que ve a portar la salvació, no podem creure en la lleugeresa dels contemporanis de Jesús (“No s’havien adonat de res”). I això va passar amb Jesús, en temps del diluvi i avui.

La vinguda de Jesús és un do gratuït, és una gràcia; és la gràcia de Déu que irromp en la vida humana i convé estar preparats perquè la vinguda del Senyor ens pot agafar desprevinguts, o neguitosos, preocupats per moltes altres coses, instal·lats còmodament a la vida; ens podem acostumar a tot, fins i tot a l’Evangeli, fins i tot al Nadal, a la vinguda de Déu fet home, i viure endormiscats.

Només Jesús ens pot portar cap allò que realment és bàsic per a la nostra vida. Serveix de ben poc discutir sobre temes o qüestions, per exemple, de moral sexual, de si això és pecat si no és pecat, de si Jesús va néixer o no va néixer el 25 de desembre... Continuarem menjant i bevent i no ens adonarem del què passa. No veieu que ens acaba d’arribar un crit que porta la salvació; i això és per a avui.

Si l’Advent, si el Nadal no va més enllà d’uns signes bonics, d’unes tradicions casolanes, entranyables, d’unes vacances potser, o d’unes cançons, no ens haurem adonat de res. No sabrem què passa.

Hem de fer la corona d’Advent, hem d’encendre els llums dels carrers, molt bé!. Hem de preparar el pessebre, es clar que sí!, o el tió, només faltaria!. Però si no donem un pas més serem d’aquells que no s’adonen del què està passant.

Contra la rutina de la vida, que ens fa vells abans d’hora, cal mantenir viva l’esperança, sempre nova, d’un Déu que ve com el primer Nadal. Enguany el Senyor també vindrà per portar-nos allò que no tenim: la Salvació.