Per què ens costa tant d’entendre que allò que Déu ens demana, encara que no ens agradi, és bo? Tot queda reduït a una sola cosa: “Jo sóc el Senyor, el teu Déu. No tinguis altres déus fora de mi”.
Mn. A. Roquer
Lectura del llibre de l’Èxode (Ex 20,1-17)
En aquells dies, Déu digué aquestes paraules: «Jo sóc el Senyor, el teu Déu, que t’he fet sortir de la terra d’Egipte, d’un lloc d’esclavatge. No tinguis altres déus fora de mi.
»[No et facis cap escultura ni cap imatge de res del que hi ha dalt al cel, a baix a la terra o a les aigües que neixen de sota la terra. No adoris imatges ni els donis culte, perquè jo, el Senyor, el teu Déu, sóc el Déu gelós: castigo les culpes dels pares en els fills fins a la tercera i la quarta generació dels qui no m’estimen, però sóc bondadós fins a milers de generacions dels qui m’estimen i guarden els meus manaments.
»Quan juris,] no prenguis en va el nom del Senyor, el teu Déu, perquè el Senyor no deixa sense càstig el qui pren en va el seu nom. Celebra el repòs sagrat del dissabte.
»[Durant sis dies treballa i ocupa’t en les feines que calgui, però el dia setè és dia de repòs, dedicat al Senyor, el teu Déu. No us ocupeu en cap treball, ni tu, ni els teus fills, ni les teves filles, ni els teus criats, ni les teves criades, ni els teus animals, ni els forasters que resideixin a les teves poblacions, perquè el Senyor en sis dies va fer el cel, la terra i el mar, i tot el que es mou en aquests llocs, però el dia setè va reposar. Per això el Senyor beneí el dissabte i en va fer un dia sagrat.]
»Honra el pare i la mare, i tindràs llarga vida al país que et dóna el Senyor, el teu Déu. No matis. No cometis adulteri. No robis. No declaris falsament contra un altre. No desitgis la casa d’un altre, ni tampoc la seva esposa, el seu criat, la seva criada, el seu bou o el seu ase; ni res que sigui d’ell.»
»[No et facis cap escultura ni cap imatge de res del que hi ha dalt al cel, a baix a la terra o a les aigües que neixen de sota la terra. No adoris imatges ni els donis culte, perquè jo, el Senyor, el teu Déu, sóc el Déu gelós: castigo les culpes dels pares en els fills fins a la tercera i la quarta generació dels qui no m’estimen, però sóc bondadós fins a milers de generacions dels qui m’estimen i guarden els meus manaments.
»Quan juris,] no prenguis en va el nom del Senyor, el teu Déu, perquè el Senyor no deixa sense càstig el qui pren en va el seu nom. Celebra el repòs sagrat del dissabte.
»[Durant sis dies treballa i ocupa’t en les feines que calgui, però el dia setè és dia de repòs, dedicat al Senyor, el teu Déu. No us ocupeu en cap treball, ni tu, ni els teus fills, ni les teves filles, ni els teus criats, ni les teves criades, ni els teus animals, ni els forasters que resideixin a les teves poblacions, perquè el Senyor en sis dies va fer el cel, la terra i el mar, i tot el que es mou en aquests llocs, però el dia setè va reposar. Per això el Senyor beneí el dissabte i en va fer un dia sagrat.]
»Honra el pare i la mare, i tindràs llarga vida al país que et dóna el Senyor, el teu Déu. No matis. No cometis adulteri. No robis. No declaris falsament contra un altre. No desitgis la casa d’un altre, ni tampoc la seva esposa, el seu criat, la seva criada, el seu bou o el seu ase; ni res que sigui d’ell.»
Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint (1Co 1,22-25)
Germans, els jueus demanen signes prodigiosos, els grecs volen saviesa, però nosaltres prediquem un Messies crucificat, que és un escàndol per als jueus, i per als altres un absurd. Però aquells que Déu ha cridat, tant jueus com grecs, veuen en ell el poder i la saviesa de Déu, perquè en l’absurd de l’obra de Déu hi ha una saviesa superior a la dels homes, i en la debilitat de l’obra de Déu hi ha un poder superior al dels homes.
Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 2,13-25)
Quan s’acostava la Pasqua dels jueus, Jesús pujà a Jerusalem, i trobà al temple els venedors de vedells, moltons i coloms i els canvistes asseguts. Llavors es va fer un fuet de cordes i els tragué tots, moltons i vedells, fora del temple, escampà la moneda dels canvistes i els bolcà les taules, i digué als venedors de coloms: «Traieu això d’aquí; no convertiu en mercat la casa del meu Pare.» Els deixebles recordaren allò que diu l’Escriptura: «El zel del vostre temple em consumia.» Llavors els jueus el van interrogar: «Quin senyal ens dónes que t’autoritzi a fer això?» Jesús els contestà: «Destruïu aquest santuari i jo el reconstruiré en tres dies.» Els jueus respongueren: «Fa quaranta-sis anys que treballen en la seva construcció, i tu el vols reconstruir en tres dies?» Però ell es referia al santuari del seu cos.
Quan Jesús ressuscità d’entre els morts, els deixebles recordaren que ell deia això, i cregueren en l’Escriptura i en aquesta paraula de Jesús.
Durant la seva estada a Jerusalem en ocasió de la peregrinació de Pasqua, molts, veient els miracles que feia, cregueren en el seu nom. Però Jesús no hi confiava, perquè els coneixia tots; no tenia cap necessitat que li revelessin el que són els homes; ell sabia prou què hi ha a l’interior de cada home.
Quan Jesús ressuscità d’entre els morts, els deixebles recordaren que ell deia això, i cregueren en l’Escriptura i en aquesta paraula de Jesús.
Durant la seva estada a Jerusalem en ocasió de la peregrinació de Pasqua, molts, veient els miracles que feia, cregueren en el seu nom. Però Jesús no hi confiava, perquè els coneixia tots; no tenia cap necessitat que li revelessin el que són els homes; ell sabia prou què hi ha a l’interior de cada home.
Homilia:
El diumenge passat escoltàvem, a la Primera Lectura, com Déu segellava una aliança, un pacte, amb Abraham. Avui l’aliança, el pacte, el fa amb el poble d’Israel, al Sinaí. A l’aliança del Sinai s’hi introdueix un nou element: la Llei, el que en diem els Deu Manaments. Ho hem sentit avui. El poble ha d’entendre que, si Déu l’ha alliberat de l’esclavatge d’Egipte, li demani el compliment d’unes normes. Això, les normes, com l’alliberament, només poden ser per bé, alguna una cosa beneficiosa per ells.
Per què ens costa tant d’entendre que allò que Déu ens demana, encara que no ens agradi, és bo? Tant poca confiança li tenim? O ens pensem que ens enreda? O que tira l’aigua al seu molí?. Que amb els manaments ens nega coses que ens plauen? Que en coneixeu algú de pare que negui alguna cosa al seu fill? Per tant no l’estima?.
Més encara: quan el poble trencarà l’aliança, Déu la mantindrà; l’infidel serà el poble, Déu, no!. No per la infidelitat del poble, trencarà el què ha promès. La Paraula de Déu és la Paraula de Déu!. Així ho diu el salm: “És molt vostre perdonar”. Si Déu estima tant, no és estrany que esperi una resposta generosa a tant d’amor. “No tinguis altres déus. Guarda aquests manaments”.
Per això sant Pau ens diu que els plans de Déu són molts més encertats que les curtes mirades humanes: els jueus volen signes prodigiosos, ha dit sant Pau, volen miracles, sinó no volen creure; els grecs demanen saviesa, filosofia. I Déu ofereix, a uns i altres, un Messies clavat en creu. És clar: un escàndol per als jueus perquè ells han llegit “maleït de Déu el que penja en una creu”; i una niciesa, un absurd, per als grecs.
La temptació, sempre repetida, sempre igual, de creure que nosaltres sabem més coses i millors que Déu; quan Déu no ha demostrat mai una saviesa i una omnipotència, i una força més gran, que quan, a la creu, ha carregat en el seu Fill els dolors de la Humanitat i ha mort tot el mal del món.
No és gens estrany que no acabem d’entendre les coses de Déu, només faltaria!. El perill que tenim és creure que Déu va equivocat; i és tan fàcil de creure-ho!, n’anem tant segurs de nosaltres mateixos!, ens pensem que tot queda reduït a 2 i 2 fan 4 i aquí s’ha acabat.
De l’escena de l’Evangeli, quan Jesús expulsa els mercaders del Temple, ens pot passar una cosa semblant. Som massa propensos, alerta!, a beneir la xurriacada de Jesús perquè així pensem que justifica i beneeix les nostres actituds intransigents. Alerta!. El Temple és el Temple i el mercat és el mercat, i la confusió és agafar el rave per les fulles.
La primera paraula de Jesús a l’evangeli de Lluc és aquesta: “No sabíeu (quan es perd pel Temple) que jo havia d’estar a la casa del meu Pare”, el temple de Jerusalem. I les primeres paraules de l’evangeli de Joan són aquestes que hem sentit: “No convertiu en mercat la casa del meu Pare”, el temple de Jerusalem. Però Ell parlava del temple de seu cos, aclareix l’evangelista. I també nosaltres, pel Baptisme, som temple de Déu, Déu habita en nosaltres. Doncs, convé que, de tant en tant, fem dissabte, perquè nosaltres, temple de Déu... i ja queda dit tot!. Pot ser sí que la Quaresma és un bon temps per fer dissabte, per reordenar les coses, per posar cada cosa al seu lloc; i ordenar allò que hi ha en la nostra vida (i hi és!) de desordre.
Avui, diria, només... a l’Evangeli diu el què diu, no allò que ens agradaria que digués. No val agafar de l’Evangeli només allò que ens agrada. Un Jesús amb el fuet no justifica el desig de repartir llenya que a vegades tenim. Sóc jo que s’ha d’emmotllar a l’Evangeli, i mai al revés!.
Tot queda reduït a una sola cosa: “Jo sóc el Senyor, el teu Déu. No tinguis altres déus fora de mi”.
