diumenge, 18 de novembre del 2012

Homilia del diumenge 33 de durant l’any

L’anunci d’avui és una porta oberta a l’esperança
Mn. A. Roquer.
Lectura de la profecia de Daniel (Dn 12,1-3)
En aquell temps es presentarà Miquel, comandant dels exèrcits celestials, que vetlla pels fills del teu poble; hi haurà un temps de desgràcies com no se n’havien vist des que existeixen les nacions fins aquell moment.
Però en aquell moment serà salvat el teu poble, tots els qui estaran inscrits en el llibre. La multitud dels qui dormen a la pols de la terra es desvetllarà, uns per a la vida eterna, altres per a la vergonya d’una reprovació eterna.
Els justos resplendiran com la llum del firmament, els qui hauran conduït el poble pel bon camí brillaran com els estels per sempre més.
Lectura de la carta als cristians hebreus (He 10,11-14.18)
Tots els sacerdots oficien diàriament i ofereixen sovint unes víctimes semblants, que mai no poden treure els pecats.
Però Jesucrist, després d’oferir-se una sola vegada com a víctima pels pecats, s’ha assegut per sempre a la dreta de Déu, esperant que Déu faci dels seus enemics l’escambell dels seus peus. Amb una sola oblació ha consagrat del tot i per sempre els qui havien de ser santificats. Un cop Déu ha perdonat els pecats, ja no cal presentar cap més ofrena per obtenir-ne el perdó.
Lectura de l’evangeli segons sant Marc (Mc 13,24-32)
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Aquells dies, després d’aquelles desgràcies, el sol s’enfosquirà, la lluna no farà claror, les estrelles aniran caient del cel i els estols que dominen allà dalt trontollaran. Llavors veuran venir el Fill de l’home sobre els núvols amb gran poder i amb gran majestat. Mentrestant enviarà els àngels per reunir els seus elegits, que vindran de tots quatre vents, des dels extrems més llunyans de la terra i del cel. Mireu la figuera i apreneu-ne la lliçó: quan les seves branques es tornen tendres i neixen les fulles sabeu que l’estiu s’acosta. Igualment, quan vosaltres veureu tot això, sapigueu que ell s’acosta, que ja és a les portes. Us dic amb tota veritat que no passarà aquesta generació sense que s’hagi complert tot això. El cel i la terra passaran, però les meves paraules no passaran. Ara, del dia i de l’hora, ningú no en sap res, ni tan sols els àngels ni el Fill; només ho sap el Pare.»
Homilia:
Avui hem acabat, ja, la lectura de l’evangeli de Marc que hem anat llegint durant tot aquest any. Diumenge que ve, celebrant la festa de Crist Rei, l’evangeli serà de sant Joan i tancarem un nou any litúrgic. Cada any aquest diumenge, l’últim pràcticament de l’any litúrgic, lliga també amb el primer diumenge d’Advent que ja tenim ben proper. Els extrems es toquen.

La lectura ens convida a mirar les coses i els esdeveniments més enllà de la seva realitat i de la seva immediatesa. La història, les persones no caminem cap a un  final catastròfic, caminem cap a un començament gloriós; mirant-ho, això sí, des de la perspectiva i de la llum de la fe. Tenim, doncs, futur!. Però aquest futur juga amb la carta del present. Així, allò que ens interessa de veritat no és què passarà demà sinó què haig de fer avui. El món, perquè és matèria, té data de caducitat, Déu no! Sinó també fora matèria.

La caiguda de Jerusalem, la fi del Temple... Vés! Qui s’ho havia d’imaginar. Pobres de nosaltres! deien la gent d’aquell temps... I ja són passat. Ah! I constatable històricament.

El que de veritat ens convé saber no és què passarà i quan passarà, que no ens servirà de res avui. Allò que ens convé és què hem de fer avui, que és el que tenim entre mans. És en el temps que ens hi juguem l’eternitat.

Jesús ha parlat de la caducitat de les coses creades, però l’anunci no és per aterrar ningú. És per constatar una realitat que la sabem tots: Tota cosa feta és desfà. La lliçó que ens vol donar no és de mort, no és de desolació, no és una guerra de les galàxies, ni és l’Apocalipsis now, no!; és l’anunci de l’esclat de la vida, que aquí és irrealitzable. Dit d’una altra manera: el mal, el pecat, no tenen la darrera paraula!

L’anunci d’avui és una porta oberta, doncs, a l’esperança. Vés qui ho havia de dir!. Tot i que per a molts l’esperança, a vegades, és massa curta (on anirem aquest cap de setmana; què hi ha per dinar?) i no arribem més enllà. L’esperança, com a virtut, no és mai una tapadora per a la resignació. És una virtut teologal que, com dèiem de petit en el Catecisme, té a Déu per objecte i per motiu: és en Déu que esperem, no en les coses caduques. I aquesta és la lliçó de l’Evangeli d’avui. Per tant el que convé és calcular bé les coses, calcular bé les despeses per preparar a consciència el demà.

L’anunci de la fi del món no és per aterrar ningú, és per infondre esperança justament. I ho diem a cada celebració, o no?: “Esperem el vostre retorn, Senyor Jesús”. No diem tenim por del vostre retorn, Senyor Jesús. Una esperança que no és fàcil de mantenir quan en temps del profeta la sang del poble començava a córrer o quan les dificultats ens aclaparen molts dies.

Més enllà de tot hi ha aquesta afirmació: “Llavors veureu venir el Fill de l’home, aquell que van crucificar”. Ell, i només Ell, és la mesura exacte de totes les coses. El sol que senyala la durada dels anys, s’apagarà, perquè ja no hi haurà anys. La lluna que marca la durada dels mesos no farà claror, perquè ja no hi haurà mesos. No hi haurà ni dies ni nits, no hi haurà temps; avui diríem no hi haurà rellotges. Les estrelles cauran del cel perquè s’hauran eliminat totes les distàncies materials. El cel i la terra seran una mateixa cosa. No hi haurà espai.

No només això. El veuran tots els homes de la terra. I llavors veuran... Què veuran? On és la veritat, veuran on és la mentida; llavors veurem què és justícia i què és injustícia; llavors veurem quin és el valor autèntic de l’amor; llavors veurem i sabrem en què hem esperat. En una paraula, aquesta vida, a vegades tant injusta, tan cruel, passarà. Les paraules de Jesús no passaran. “El Senyor vindrà a reunir els seus fills del quatre punts cardinals i seran els seus fills”. Ja ho som! I què us penseu que fem aquí cada diumenge quan ens reunim sinó sentir-nos convocats per aquell que ens convocarà també l’últim dia per donar-nos la vida per a sempre. Aquesta trobada aquí cada diumenge anticipa el que esperem viure amb plenitud l’últim dia.

Definitivament l’anunci de la fi del món és un cant a l’esperança. Nosaltres creiem en Jesús vencedor de la mort, de tota mort!