diumenge, 31 d’agost del 2014

Lectures i homilia del diumenge 22 de durant l’any

Només en Déu té sentit l’absurd de la Passió;
només en Déu el dolor pot ser font de vida;
només en Déu hi ha lloc per l’esperança més enllà de tot, fins i tot de la mort.
L’amor ho pot tot. Només l’amor pot capgirar-ho tot.
Mn. A. Roquer
Lectura del llibre de Jeremies (Jr 20,7-9)
M’heu afalagat, Senyor, i m’he deixat seduir; us heu apoderat de mi i m’heu dominat, però ara passen el dia divertint-se a costa meva, tothom es riu de mi. Sempre que parlo, dono el crit d’alarma, el meu clam anuncia invasions i devastació. Tot el dia la paraula del Senyor m’és un motiu d’escarnis i de burles. A la fi pensava: No en vull parlar més, no diré res més en nom d’ell, però llavors sentia en el meu cor un foc que cremava, sentia un incendi dintre els meus ossos. Estic rendit de tant aguantar, ja no puc més.
Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Roma (Rm 12,1-2)
Germans, per l’amor entranyable que Déu ens té, us demano que li oferiu tot el que sou, com una víctima viva, santa i agradable. Això ha de ser el vostre culte veritable. No us emmotlleu al món present; transformeu-vos renovellant la vostra manera de veure les coses, perquè pugueu reconèixer quina és la voluntat de Déu: reconèixer allò que és bo, agradable a Déu i perfecte.
Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 16,21-27)
En aquell temps, Jesús començà a deixar entendre als deixebles que havia d’anar a Jerusalem, que havia de patir molt de part dels notables, dels grans sacerdots i dels mestres de la Llei, i que havia de ser mort i de ressuscitar el tercer dia. Pere, pensant fer-li un favor, es posà a renyar-lo: «De cap manera, Senyor: a vós això no us pot passar!» Però Jesús es girà i li digué: «Fuig d’aquí, Satanàs! Em vols fer caure, perquè no penses com Déu, sinó com els homes.»
Llavors Jesús digué als deixebles: «Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui la seva creu i m’acompanyi. Qui vulgui salvar la seva vida la perdrà, però el qui la perdi per mi, la retrobarà. Què en trauria l’home de guanyar tot el món si perdia la vida? Què podria pagar l’home per rescatar la seva vida? Perquè el Fill de l’home ha de venir en la glòria del seu Pare voltat dels seus àngels, i ell pagarà cadascú segons les seves obres.»
Homilia:
L’evangeli d’avui segueix, com sempre acostuma a ser així, el mateix evangeli que vam llegir el diumenge passat, però han canviat els trumfos.

Si ho recordeu Jesús, diumenge passat, donava a Pere el poder de les claus perquè l’havia reconegut com el fill del Déu viu; i amb aquella lògica: “Sortós de tu, Simó”. I avui fa Pere la relliscada més sonada i rep de Jesús el retret més dur: “Fuig d’aquí Satanàs”. Què ha passat per a què les coses canviïn tan radicalment? Doncs una cosa ben simple: l’anunci de la Passió, el Messies ha de patir, ha de ser rebutjat i mort. Pere ja... és així Pere, ja no escolta res més, ni tan sols el final de les paraules de Jesús quan parla de resurrecció: “No pot ser. Això no us pot passar”. Que potser volia dir: això no ens pot passar! El retret de Jesús és encertat: “Pere, no penses com Déu, penses com els homes”. És que la inclinació dels homes és la comoditat, el camí fàcil, el triomf; mai el fracàs ni la derrota.

Pere pot assumir aquest anunci perquè és humà, imatge de tots nosaltres. D’una humanitat que sovint s’ho juga tot a un sol nivell. Una aspiració purament material, superficial, sense comptar amb Déu. I només Déu pot capgirar les nostres aspiracions, perquè només són humanes. Només en Déu té sentit l’absurd de la Passió; només en Déu el dolor pot ser font de vida; només en Déu hi ha lloc per a l’esperança més enllà de tot, fins i tot de la mort. La posició de Pere és lògica des d’aquest punt de vista humà.

N’és tan de difícil entendre els camins de Déu... quan no són els nostres camins. Jesús està a un altre nivell, està en Déu, veu amb els ulls de Déu. En aquest pla més elevat tot agafa un color diferent. L’amor va per altres camins. Només l’amor pot anar pels altres camins perquè supera tots els camins humans.

Jesús respon sempre fent una referència al Pare. El seu amor salvador, la voluntat d’aquell que l’ha enviat... passen per damunt de tot; del reconeixement humà, de la fama, de l’èxit, fins i tot de la pròpia vida. Això només ho pot entendre aquell que estima tal com Déu estima. Només ho entén una mare o un pare que prefereixen patir ells enlloc dels seus fills. L’amor ho pot tot. Només l’amor pot capgirar-ho tot.

Paraules dures, certament, les afirmacions de Jesús. I fins i tot, certament, difícils d’entendre des d’un ambient on totes volem que ens ponguin. Difícils d’entendre sobretot des de l’escena del diumenge passat: si Jesús era el messies esperat, l’enviat de Déu, no podia fracassar; Déu no pot fracassar; ser eliminat justament pels dirigents d’Israel seria una altra cosa; però no pot ser perquè ells són els representants de Déu...

Les paraules de Jesús sonen a les oïdes dels seus com un escàndol. Pere ja no espera, ja no escolta el final quan Jesús diu que al tercer dia ressuscitarà. Quan, per haver obeït al Pare fins a la creu, esdevindrà aleshores amb la resurrecció l’únic que podrà jutjar la humanitat.


Allò que veuen els deixebles és el dolor en negatiu, no el dolor com un camí de salvació. Quants encara avui, com Pere pensen com els homes i no com Déu?

dilluns, 25 d’agost del 2014

Un sí on s’hi amaga una experiència de trobada amb Ell, una experiència de pregària, una experiència de vida que segueix i experimenta la trobada amb el Pare del cel.

Mn. E. Mateu. Missa de l’aparició. Missa Santa Maria Reina del Món.
Homilia:
25 de cada més... 25 de cada mes que la Mare de Déu ens convoca a participar del seu amor, a participar de la trobada joiosa a l’Eucaristia per donar gràcies.

Avui en aquest 25 d’agost, com us deia, celebrem el títol de la Mare de Déu “Santa Maria, Reina del Món”.

L’any 1954, Pius XII va instituir la festa de la “Mare de Déu, Reina del Món” per a que se celebrés el 31 de maig. Però l’any 1969, el papa Pau VI, quan vam canviar el calendari romà i molts sants, ho recordareu, van canviar de dia, també aquesta festa i la van posar el 22 d’agost, justament quan s’escau el final de la vuitada després de l’Assumpció de Mare de Déu. Encertat per ajudar-nos a viure amb més intensitat la nostra devoció a Santa Maria, la mare de Jesús, dormida per al món i assumpta al cel; i al cel tornada pel seu fill com a Reina del Món.

Però fixeu-vos que de tots els títols de la Mare de Déu mai pot oblidar-se el de mare. La mare... tan important a les nostres llars, tan important per a cadascun de nosaltres. Punt referencial, punt testimonial per a la nostra vida, per a la vida de la casa, per a la vida del món. I és així que Jesús li dóna a la seva mare tot. Déu hi va confiar en Santa Maria i Maria també va confiar en Déu.

És així que a l’evangeli hem escoltat aquest sí. Un sí on s’hi amaga una experiència de trobada amb Ell, una experiència de pregària, una experiència de vida que segueix i experimenta la trobada amb el Pare del cel. És així que en nosaltres l’exemple de la vida de Santa Maria ens ajuda en el nostre dia a dia, i en ha d’ajudar a trobar-nos amb el Pare del cel; a fer-ne una experiència viva; a descobrir-lo a Ell en mig de totes les coses de la nostra vida, ja sigui en els moments bons, alegres, intensos o en els moments difícils, dolorosos. Perquè sempre de la nostra vida, de l’experiència, s’esdevé el missatge que el Senyor ens dóna: “No tinguis por, jo sóc amb tu”.

“Maria Reina”, però no una reialesa d’aquest món; una reialesa que li ha donat el seu fill per gràcia. Però fixeu-vos que la devoció popular és molt sàvia també; per tant aquest títol, aquesta estima, aquesta devoció ja era molt més antiga. I això ha de fer en nosaltres, quan mirem a Santa Maria, quan depositem la nostra vida, la nostra pregària, ens ha de fer mirar també a aquell que ella senyala, a aquell que ella ens presenta, a Jesucrist.

Que cada dia puguem veure el Senyor i que amb la nostra pregària li pugem fer aquesta pregunta: ¿Què vols de mi, que em demanes, que demanes de la meva vida, per a que pugui oferir, pugui donar als altres; no només pensant en mi mateix, no només pensant en el que tinc o en el que no tinc, sinó en allò que puc oferir a l’altre, allò que puc donar, a tot allò que m’envolta, a tot allò que estimo, però també a tot allò que a vegades no entenc?.


Que el Senyor ens ajudi. Que la Mare de Déu, com us deia abans, Mare sempre en la seva saviesa com a mare, que ens ajudi també a nosaltres. I puguem recordar a les nostres mares, si és en vida doncs poder donar-les un petó ben fort i ajudar-les en allò que puguem; i si ja són al cel, doncs amb la nostra pregària.

diumenge, 17 d’agost del 2014

Lectures i homilia del diumenge 20 de durant l’any

Mateu ens ha deixat ben clar la universalitat de la fe.
Ha obert la porta de la fe a tots aquells
que hi vulguin entrar, siguin d’on siguin.
Mn. A. Roquer
Lectura del llibre d’Isaïes (Is 56,1,6-7)
Diu el Senyor: «Compliu els vostres manaments, obreu el bé, que està a punt d’arribar la meva salvació, i de revelar-se la meva bondat. Els estrangers que s’han adherit al Senyor, que es posen al seu servei per amor del seu nom i volen ser els seus servidors, si es guarden de violar el repòs del dissabte i es mantenen fidels a la nova aliança, els deixaré entrar a la muntanya sagrada i celebrar les seves festes en la meva casa d’oració; acceptaré en el meu altar els seus holocaustos i les altres víctimes, perquè tots els pobles anomenaran el meu temple casa d’oració.»
Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Roma (Rm 11,13-15.29-32)
Germans, tinc una cosa a dir-vos a vosaltres, els qui no sou jueus: Ja que sóc el vostre apòstol, miro de posar ben alt el meu servei, esperant que els jueus, que són del meu llinatge, n’estaran gelosos i podré salvar-ne alguns. Si del fet d’haver estat ells exclosos n’ha vingut la reconciliació del món, què no vindrà quan ells s’incorporin? No serà un pas de mort a vida? Quan Déu concedeix a algú els seus favors i el crida, no es fa mai enrere. Vosaltres, en altre temps, no éreu obedients a Déu, però ara que ells l’han desobeït, Déu s’ha compadit de vosaltres; igualment Déu es vol compadir d’ells, que ara, mentre es compadia de vosaltres, no li han estat obedients. Déu ha deixat els uns i els altres captius de la desobediència, per compadir-se finalment de tots.
Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 15,21-28)
En aquell temps, Jesús es retirà a la regió de Tir i de Sidó, i sortí d’allà una dona cananea cridant: «Senyor, fill de David, compadiu-vos de mi: la meva filla està endimoniada.» Jesús no li contestà ni una paraula, però els deixebles li demanaven: «Despatxeu-la d’una vegada: només fa que seguir-vos i cridar.» Jesús els respongué: «Únicament he estat enviat a les ovelles perdudes del poble d’Israel.» Ella vingué, es prosternà i digué: «Senyor, ajudeu-me.» Jesús li respon: «No està bé de prendre el pa dels fills per tirar-lo als cadells.» Ella li contestà: «És veritat, Senyor, però també els cadells mengen les engrunes que cauen de la taula dels amos.» Llavors Jesús respongué: «Dona, quina fe que tens! Que sigui tal com vols.» I a l’instant es posà bona la seva filla.
Homilia:
Els textos que acabem de llegir de la Paraula de Déu, avui, tenen un fil conductor i és l’obertura de la Salvació a tots els pobles del món. El profeta Isaïes ens ha dit: “El Senyor deixa entrar a la muntanya santa els estrangers”. Jesús, a l’evangeli, es retira a la regió pagana de Tir i de Sidó, que avui correspondrien a El Líban. I sant Pau s’adreça als que no són jueus.

El terme estranger avui vol dir aquell que no resideix al nostre territori, ve d’altres llocs; i sobretot ara, els que venen a l’estiu a passar la temporada aquí a casa nostra. En temps de Jesús, l’estranger era qui no formava part del poble escollit, d’Israel; per tant era, en principi, un enemic. I així s’explica la reacció dels deixebles amb la dona cananea, estrangera: “Deixeu-la; no és dels nostres.”

Però allò que se’ls fa més difícil d’entendre és la reacció de Jesús: “Únicament he estat enviat a les ovelles del poble d’Israel”. Però la reacció de la dona cananea encara és més sorprenent; la seva súplica té més força que la norma establerta; la dona cananea té una gran fe. Els que avui, molt sovint, afirmen que han perdut la fe, potser, han començat per perdre la pregària: no demanen res! La pregària demana humilitat; no hi pot haver fe sense humilitat.

Sembla, a primer cop d’ull, que aquella dona no tingui cap dret a la Salvació, però les seves llàgrimes tenen més força que les lleis establertes pels homes: “Senyor compadiu-vos de mi”. I així comencem nosaltres també la nostra celebració cada diumenge, invocant la pietat de Déu sobre nosaltres dient. “Senyor, diem, tingueu pietat”.

Convé enfocar bé la doble intenció de l’evangelista Mateu al deixar escrit aquest fragment d’Evangeli. Per un cantó hi veiem la incredulitat del poble jueu; fins i tot, ho hem de dir, la poca fe dels seus apòstols. I per l’altre cantó veiem la fe d’aquella dona estrangera; que és un contrast amb el primer.

La intenció de Mateu es dirigeix als cristians convertits en el món pagà. Aquesta és la intenció amb la qual escriu el seu Evangeli. Jesús deixa entreveure que el seu missatge, la seva salvació va destinada a tothom. Això ens ha d’interrogar. No ens n’adonem prou de la gran sort que tenim d’haver rebut el do de la fe des del nostre baptisme. No sé si som prou conscients de ser uns privilegiats... i ens sentim contents de ser convidats, sense cap mèrit nostre, a la taula del Senyor.

Jo diria: Gràcies, dona cananea, que no sabem com te dius, però has donat volada a la nostra fe; que nosaltres tampoc érem del poble escollit, però, com tu, som del poble de la fe.

A Natzaret, Jesús no hi va poder fer cap miracle tot i que era el seu poble; a causa, diu, “de la poca fe”. La cananea, en canvi, que no és del poble escollit ha entrat de ple, per la seva fe, a formar part del poble dels que creuen. “Dona quina fe que tens!”.


Mateu ens ha deixat ben clar la universalitat de la fe. Ha obert la porta de la fe a tots aquells que hi vulguin entrar, siguin d’on siguin. “Vindran d’orient i d’occident" i s’asseuran a taula com nosaltres ho fem avui!

divendres, 15 d’agost del 2014

Lectures i homilia de la festivitat de l’Assumpció de Maria

La festa d’avui ens parla, doncs, del nostre futur “quan gaudirem d’un cel nou i un terra nova”. La festa d’avui ens diu que Jesucrist, amb la seva resurrecció, ens salva i Maria és la nostra garantia.
Mn. A. Roquer
Lectura de l’Apocalipsi de sant Joan (Ap 11,19a.12,1.3-6a.10ab)
El santuari del temple de Déu que hi ha en el cel s’obrí, i dins el temple aparegué l’arca de l’aliança de Déu. Llavors aparegué en el cel un gran prodigi: una dona que tenia el sol per vestit, la lluna sota els peus i duia al cap una corona de dotze estrelles. Al mateix temps aparegué en el cel un altre prodigi: hi havia un gran drac rogenc, que tenia set caps i deu banyes. Als set caps duia set diademes, i la seva cua arrossegà la tercera part de les estrelles i les llançà a la terra. El drac s’aturà davant la dona per devorar-li el fill així que nasqués. La dona posà al món un fill, un noi que ha de governar totes les nacions amb el ceptre de ferro; el seu fill va ser endut cap a Déu i cap al seu setial, i la dona va fugir al desert, on Déu li havia preparat un lloc. Llavors vaig sentir al cel una veu que cridava amb tota la força: «Ara és l’hora de la victòria del nostre Déu, l’hora del seu poder i del seu Regne, i el seu Messies ja governa.»
Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint (1Co 15,20-27a)
Germans, Crist ha ressuscitat d’entre els morts, el primer d’entre tots els qui han mort. Ja que la mort vingué per un home, també per un home vindrà la resurrecció dels morts: tots són d’Adam, i per això tots moren, però tots viuran gràcies al Crist. Cadascun al moment que li correspon: Crist el primer, després, a l’hora que ell vindrà, els qui són de Crist; a la fi, quan ell destituirà tota mena de sobirania, d’autoritat o de poder, com a coronament de tot, posarà el Regne en mans de Déu, el Pare. Perquè ell ha de regnar fins que Déu haurà sotmès tots els enemics sota els seus peus. El darrer enemic destituït serà la Mort. Perquè l’Escriptura diu que tot ho ha posat sota els seus peus.
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 1,39-56)
Per aquells dies, Maria se n’anà decididament a la Muntanya, a la província de Judà. Entrà a casa de Zacaries i saludà Elisabet. Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria, el nen saltà dins les seves entranyes, i Elisabet, plena de l’Esperit Sant, cridà amb totes les seves forces: «Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes. Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor vingui a visitar-me? Mira: tan bon punt he sentit la teva salutació, el nen ha saltat d’entusiasme dins les meves entranyes. Feliç tu que has cregut! Allò que el Senyor t’ha fet saber, es complirà.» Maria digué: «La meva ànima magnifica el Senyor, el meu esperit celebra Déu que em salva, perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa. Des d’ara totes les generacions em diran benaurada, perquè el Totpoderós obra en mi meravelles. El seu nom és sant, i l’amor que té als qui creuen en ell s’estén de generació en generació. Les obres del seu braç són potents: dispersa els homes de cor altiu, derroca els poderosos del soli i exalça els humils. Omple de béns els pobres, i els rics se’n tornen sense res. Ha protegit Israel, el seu servent, com ho havia promès als nostres pares; s’ha recordat del seu amor a Abraham i a la seva descendència per sempre.» Maria es quedà tres mesos amb ella, i després se’n tornà a casa seva.
Homilia:
En el cor del mes d’agost cada any l’Església ens demana que celebrem la festa de l’Assumpció de Maria. Una memòria que té arrels molt fondes des dels primers segles de l’Església. I és a l’Orient on té el seu origen i és allà on l’anomenen, a la festa d’avui, la Dormició de Maria.

Sant Teodor es pregunta davant de la festa d’avui: “Amb quines paraules explicaré el misteri? És un misteri insòlit, sublim, que sobrepassa tot el que podem entendre”.

Avui tot té un to eminentment pasqual. Si us hi heu fixat la primera lectura és de l’Apocalipsi, com en el Temps Pasqual, quan Durant l’any és de l’Antic Testament. Amb tot, és una festa que neix no de l’Escriptura, sinó de la tradició, del sentit del poble, del sentit de l’Església que aplica, amb lògica humana, les coses de Déu: si Maria ha compartit en tot el pla redemptor de Crist, és normal pensar que Maria resti unida en tot al seu fill, des de la seva concepció fins la seva mort. Aquesta lògica no és cega, ni és una devoció extralimitada a la Mare de Déu.

Sant Pau ens ha parlat del misteri de vida que Crist ha guanyat; i deixa entreveure un procés; cada un en el moment, diu, que li correspon; primer el Crist, després els que són de Crist. I qui és més de Crist que la seva mare? Maria té un lloc preferent. Maria, com a imatge de l’Església, és aquesta dona que l’autor de l’Apocalipsi ha anomenat “la vestida de sol, la vestida de llum”.

Per això Maria, gloriosa al cel, és imatge del que li espera a tota l’Església, el nou poble de Déu, a cadascú de nosaltres, units en tot al Crist pel Baptisme. Avui és, doncs, un anunci i una profecia de la nostra fi, que no és un sepulcre, sinó els braços del Pare que ens estima.

Maria, com és lògic, ens ha passat al davant. Ella, amb la seva assumpció, ha encetat el camí que porta al trobament definitiu amb Déu.

La festa d’avui ens parla, doncs, del nostre futur “quan gaudirem d’un cel nou i un terra nova”. La festa d’avui ens parla del triomf del bé sobre el mal, de la bellesa sobre la lletjor, de la veritat sobre la mentida. La festa d’avui ens diu que Jesucrist, amb la seva resurrecció, ens salva i Maria és la nostra garantia.

El càntic de Maria, el Magnificat, que hem escoltat, és la resposta agraïda i plena de joia de Maria; i ens deixa entreveure la nostra vida. Que sigui sempre el nostre cant d’acció de gràcies, sobretot avui.

Malgrat que som criatures mortals, com l’herba del camp que avui hi és i demà se seca, malgrat la nostra petitesa... som salvats per Déu. L’únic que té a les mans  la vida i la mort.

Com Maria podem ben dir “El Senyor ha fet en mi meravelles”. “Maria és model d’esperança certa per al poble que camina”. El pas de la mort a la vida assolit per Jesús ressuscitat, i anticipat en Maria, ens parla del nostre demà, quan gaudirem “d’un cel nou i una terra nova”.


Som, com Maria, també objecte de l’amor de Déu, i ho som sempre, en la vida i en la mort.