dilluns, 25 de novembre del 2013

Mn. Roquer. Missa de Santa Maria, Reina del Món. Missa de l’Aparició.
Allò que ja s’ha realitzat en Maria es farà també en nosaltres, que com ella som membres de l’Església.
Homilia:
L’any 1954, el papa Pius XII instituïa la festa de Maria, reina del món per a que fos celebrada cada any el 31 de maig com a final del mes de Maria; i l’any 1969, Pau VI la traslladà el 22 d’agost, o sigui 8 dies després de la festa de  l’Assumpció de Maria. Sembla més adient aquesta segona opció del papa Pau VI.

El concili Vaticà II ens diu: “Maria fou enlairada al cel i enaltida com a reina per a que s’assemblés en tot al seu fill”. Així com el regne del seu fill no és d’aquest món, com ell mateix va afirmar davant de Pilat, tampoc ho és la reialesa de Maria, no ens enganyem.

Els textos de la missa de Maria Reina ressalten, per un cantó, la humilitat, i per un altre la maternitat, i també la intercessió suplicant com a mare. Reina gloriosa... perquè a la terra fou serventa fidel. Com digué Jesús “el que s’humilia serà enaltit”.

Ell, Jesús, serà rei; però quan serà coronat d’espines? Davant de Pilat, quan ningú ja no pugui confondre les coses.

Mare del rei de la glòria. I així ho cantem nosaltres a la Salve: “Reina i mare de misericòrdia”. Intercessora davant del rei, com la reina Ester. Això d’intercedir encara ho fem avui els fills. Totes les mares tenen unes entranyes de misericòrdia; i això ho sabem per pròpia experiència.

Maria és també “model d’esperança certa per al poble que camina”. Allò que ja s’ha realitzat en Maria es farà també en nosaltres, que com ella som membres de l’Església. I en el baptisme se’ns va dir, a l’ungir-nos en l’oli sant, “per a que siguis rei i profeta per sempre”. Així ho demanem també nosaltres: que tots els cristians, en el regne celestial, obtinguem la glòria que pertoca als fills.

Ara ja sabem perquè nosaltres, a Reus, li diem a Maria Reina i Mare de Misericòrdia. El que cal no és només que ho diguem; el que cal és que ho fem, que ho sapiguem de veritat i que això sigui una realitat viva a la nostra vida.


No som només devots de la Mare de Déu de Misericòrdia, som fills! I el fill sempre té la dèria d’imitar a la seva mare. Imitem-la, doncs, i com ella procurem ser cristians d’esperit misericordiós. Només aquell que ha experimentat la misericòrdia, i l’hem experimentat tots, pot ser misericordiós, sap què és la misericòrdia. És així com aconseguim, en el regne del cel, la glòria que pertoca als fills de Déu. Si ho creiem així, si ho fem així, tot allò que el Senyor ens ha dit es complirà. Com es complí en Maria allò que l’àngel li digué.

diumenge, 24 de novembre del 2013

Homilia de la Festivitat de Crist Rei

El que ens planteja la festa de Crist Rei
és si regna o no regna, si mana, en la nostra vida. 
Mn. A. Roquer
Lectura del segon llibre de Samuel (2Sa 5,1-3)
En aquells dies, les tribus d’Israel anaren a trobar David a Hebron i li digueren: «Som família teva, som os del teu os i carn de la teva carn. Ja abans, mentre Saül era el nostre rei, tu conduïes les tropes d’Israel quan anaven a la guerra i quan en tornaven, i el Senyor et digué: «Tu pasturaràs Israel, el meu poble, seràs el seu sobirà.» Així, quan els ancians d’Israel anaren a trobar el rei a Hebron, el rei David va fer amb ells un pacte davant el Senyor i l’ungiren rei d’Israel.
Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Colosses (Col 1,12-20)
Germans, doneu gràcies al Pare, que us ha fet dignes de tenir part en l’heretat del poble sant, en el regne de la llum. Ell ens alliberà del poder de les tenebres i ens traspassà al regne del seu Fill estimat, en qui tenim el nostre rescat, el perdó dels nostres pecats.
Ell és imatge del Déu invisible, engendrat abans de tota la creació, ja que Déu ha creat totes les coses per ell, tant les del cel com les de la terra, tant les visibles com les invisibles, trons, sobirans, governs i potestats. Déu ha creat tot l’univers per ell i l’ha destinat a ell. Ell existeix abans que tot, i tot es manté unit gràcies a ell.
Ell és també el cap del cos, que és l’Església. Ell n’és l’origen, és la primícia dels qui retornen d’entre els morts, perquè ell ha de ser en tot el primer. Déu volgué que residís en ell la plenitud de tot el que existeix; per ell Déu volgué reconciliar-se tot l’univers, posant la pau en tot el que hi ha tant a la terra com al cel, per la sang de la creu de Jesucrist.
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 23,35-43)
En aquell temps, les autoritats es reien de Jesús clavat en creu i deien: «Ell, que en salvava d’altres, que se salvi ell mateix, si és el Messies de Déu, l’Elegit.» Els soldats també se’n burlaven: tot oferint-li vinagre, li deien: «Si ets el rei dels jueus, salva’t tu mateix.» Sobre d’ell hi havia un rètol que deia: «El rei dels jueus.»
Un dels criminals penjats a la creu també li deia insultant-lo: «No ets el Messies? Salva’t a tu mateix i a nosaltres.» Però l’altre, renyant-lo, li respongué: «Tu, que estàs sofrint la mateixa pena, tampoc no tens temor de Déu? I nosaltres ens ho mereixíem, perquè estem sofrint el càstig que ens correspon pel que hem fet, però aquest no ha fet res de mal.» I deia: «Jesús, recordeu-vos de mi, quan arribeu al vostre Regne.» Jesús li respongué: «T’ho dic amb tota veritat: Avui seràs amb mi al paradís.»
Homilia:
D’entrada hauríem de ser molt conscients del perill que s’amaga pel fet de proclamar Jesús rei. Hem de començar per eliminar els trets característics dels reis que coneixem d’aquest món; no ho podem confondre. Res de domini, res de supremacia, o bé, per part nostra, res de súbdits. Distorsionaríem del tot el missatge de Jesús. Ell està, justament, a les antípodes de qualsevol estructura de poder, de privilegi o de domini. Al mateix Jesús li va passar això de distorsionar el seu missatge; d’aquí ve que quan el volen proclamar rei, però després de multiplicar els pans i de donar menjar a tothom, Jesús fuig, s’amaga.

El títol de rei li dóna Pilat quan fa posar com a causa de la seva condemna això: “rei dels jueus”. Sr. Governador de Roma, perdoni, però no és el rei dels jueus! És més! És rei universal!

La imatge del rei amb ceptre, corona i trons es transforma en un home despullat, coronat, però d’espines, i clavat en una creu. Aquesta reialesa no té cap valor. La gent se’n burla, els soldats en fan mofa; uns dels crucificats l’insulta, tan sols l’altre pren una actitud diferent; tots li retreuen que no sigui capaç de baixar de la creu. La seva reialesa, doncs, no val per a res!

No sé si el de la dreta o el de l’esquerra, l’Evangeli no ho diu, és el que converteix les burles en una súplica. Extraordinari, el que ara en diem sant Dimas. “Recordeu-vos de mi quan arribeu al vostre regne. Avui seràs amb mi al paradís.” Això ens ha de fer entendre amb claredat quina és la reialesa d’aquest Jesús. Per això la imatge més autèntica de Crist Rei serà sempre un crist crucificat, un Sant Crist. Crucificat perquè diu que és rei, si voleu. Coronat d’espines, com una burla, com una ironia, si voleu. Però rei. Regna des de la creu.

L’himne Vexilla Regis (Les Banderes del Rei) canta a la tercera estrofa: Es complí allò que David havia dit en els salms. Déu regna des de l’arbre d’una creu.

És en la creu on brilla amb tota la seva cruesa, i a l’hora amb tota la seva veritat, quina és la manera de regnar d’aquest home, el fill de Déu, Jesucrist. És així com ell s’ha manifestat, no adulterem la seva imatge. Perquè no ens agrada... però és veritat! La veritat no sempre cal que ens agradi, però cal que sigui veritat; tant si m’agrada com si no m’agrada.

La festa d’avui és una afirmació de fe en la manera que té Déu de regnar. La litúrgia de la festa d’avui té una antífona que ho diu ben clar. Diu: “La mort fou morta justament a la creu, quan hi moria l’autor de la vida”. Fins aquí tot arriba a entendre’s. Aquí ha arribat la saviesa o l’astúcia dels homes. Però la saviesa de Déu va més enllà. És en el moment de la creu on es posa de manifest per un cantó l’amor de Déu, per l’altre l’astúcia dels homes.

Nietzsche, el filòsof, ens parlarà de la mort de Déu, i Jesús parlarà de la vida dels homes.

El que ens planteja la festa de Crist Rei no és si ell regna o no regna en el nostre món, sinó si regna o no regna, si mana, en la nostra vida. No si la seva reialesa és reconeguda pels estats o els governants, sinó si és reconeguda per nosaltres. És Jesús que regna en la meva vida? Qui fixa els objectius del què faig? Qui estableix en la meva vida les prioritats: Crist o els altres?

“Tots els que són de la veritat escolten la meva veu” diu Jesús a Pilat. I aquí hi ha molta gent. Però si diem enlloc de Tots els que escolten la meva veu són de la veritat diem Els que són de la veritat escolten la meva veu potser ja no són tants.


És des del misteri de la creu que ahir, i avui i sempre entendrem qui és Jesús, i si mirem bé potser ens entendrem nosaltres.

diumenge, 17 de novembre del 2013

Homilia del diumenge 33 de durant l’any

Déu ha estimat tant al món que ha donat el seu fill per a que no es perdi res de tot allò que Ell ha creat.
Mn. A. Roquer.
Lectura de la profecia de Malaquies (Ml 3,19-20a)
Vindrà aquell dia abrusador com una fornal. Tots els orgullosos i els injustos seran igual que rostoll, i aquell dia, quan arribi, els incendiarà, no en deixarà ni l’arrel ni la tija, diu el Senyor de l’univers. Però per a vosaltres, que venereu el meu nom, sortirà el sol de la felicitat, i els seus raigs seran saludables.
Lectura de la segona carta de sant Pau als cristians de Tessalònica (2Te 3,7-12)
Germans, ja sabeu què heu de fer si voleu imitar-nos. Entre vosaltres no vivíem mai desvagats, i a ningú no demanàvem de franc el pa que menjàvem, sinó que ens escarrassàvem treballant nit i dia per no afeixugar ningú dels vostres. No és que no tinguem dret a la nostra manutenció, però volíem donar-vos un exemple amb la nostra vida, perquè vosaltres l’imitéssiu. Recordeu que quan érem entre vosaltres us repetíem aquesta regla: «Qui no vulgui treballar, que no mengi.» Us escrivim això perquè sentim dir que alguns de vosaltres viuen desvagats i, a més de no treballar, es posen on no els demanen. A tots aquests, els ordenem i els recomanem en nom de Jesucrist, el Senyor, que treballin en pau per guanyar-se el pa que mengen.
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 21,5-19)
En aquell temps, alguns parlaven del temple, fent notar les seves pedres magnífiques i les ofrenes que el decoraven. Jesús digué: «Això que veieu, vindran dies que tot serà destruït: no quedarà pedra sobre pedra.» Llavors li preguntaren: «Mestre, quan serà tot això i quin senyal anunciarà que està a punt de succeir?» Jesús respongué: «Estigueu alerta, no us deixeu enganyar, perquè vindran molts que s’apropiaran el meu nom. Diran: «Sóc jo», i també: «Ja arriba el moment.» Deixeu-los estar; no hi aneu, amb ells. I quan sentireu parlar de guerres i de revoltes, no us alarmeu. Això ha de succeir primer, però la fi no vindrà de seguida.» Després els deia: «Una nació prendrà les armes contra una altra, i un regne contra un altre regne. Hi haurà grans terratrèmols, fams i pestes pertot arreu, passaran fets espantosos i apareixeran al cel grans senyals d’amenaça. Però abans de tot això se us enduran detinguts, us perseguiran, us conduiran a les sinagogues o a les presons, us presentaran als tribunals dels reis o als governadors, acusats de portar el meu nom. Serà una ocasió de donar testimoni. Feu el propòsit des d’ara de no preparar-vos la defensa: jo mateix us donaré una eloqüència i una saviesa, i cap dels vostres acusadors no serà capaç de resistir-la o de contradir-la. Sereu traïts fins i tot pels pares, pels germans, parents i amics, en mataran alguns de vosaltres, i sereu odiats de tothom pel fet de portar el meu nom. Però no es perdrà ni un dels vostres cabells. Sofrint amb constància us guanyareu per sempre la vostra vida.»
Homilia:
Som ja a les acaballes de l’any litúrgic. L’acabarem diumenge que ve amb la festa de Crist Rei, com cada any. I com cada any, també, les lectures d’aquests últims diumenges, tot i tenir un to apocalíptic, podríem dir amenaçador, fora un error pensar que allò que pretenen les lectures és fer por, o crear un pessimisme o anunciar un fracàs.

És fàcil ser profeta de mals averanys, perquè pot ser el contrari de tot això. En un temps en que els cristians eren perseguit o, com diu l’Evangeli, “acusats de portar el meu nom”, calia fer memòria justament per mantenir la valentia de la fe, ja que per a ells, com ens ha dit el profeta Malaquies, “sortirà (justament) el sol de la felicitat”.

Una cosa és fer cas de les profecies de Nostradamus, o del missatge apocalíptic i amenaçador dels Testimonis de Jehovà. Però nosaltres sabem que la història de la humanitat camina, al menys segons Jesús, ahir, avui i sempre, moguda per l’amor, a vegades incomprensible, del nostre Déu. “Déu ha estimat tant al món (diu sant Joan) que ha donat el seu fill per a que no es perdi res de tot allò que Ell ha creat”. I així  ho creiem. Això que diu l’apòstol és més creïble que qualsevol profeta pregoner de desastres que ens pot causar por i es pensa que fent por ens farà més bones persones.

Hem de desmarcar-nos de veure en els esdeveniments siguin polítics, catastròfics, naturals, o grans calamitats, un preàmbul del final de la història. Més aviat hem de treure una conclusió que és millor l’Evangeli. És a dir: tot això forma part de la vida des de segles; el cristià té un compromís seriós, és constant en l’adversitat; i és l’adversitat, justament, una prova de la seva fe. Ser constants en mig de la indiferència o del menyspreu és una prova, també, de llibertat! És un compromís amb els valors autèntics per a nosaltres de l’Evangeli, com són els valors de la pau, de la honradesa, de l’alegria, de l’esperança, de l’amor entre germans. No és gens estrany que aquests valors siguin, a vegades, mal interpretats o menysvalorats. El valor de l’Evangeli sempre serà un repte per a tothom, també per a nosaltres; de la mateixa manera que ho va ser el missatge de Jesús en el seu temps.

On es juga el demà és avui i immersos en la societat que s’omple la boca d’igualtat, de justícia... però que a la pràctica afavoreix una lluita sorda per dominar i sotmetre els dèbils.

Aquesta és la preocupació que ens ha de moure avui, com ens ha dit sant Pau: convé aprofitar el moment present. El moment present el tenim a les nostres mans. Convé saber realitzar els nostres moments de dificultat, de superficialitat, que els vivim tots. Quan veiem que ni del temple de Jerusalem no en queda pedra sobre pedra, quan tot s’enfonsa... llavors podem descobrir o retrobar el fonament veritable i profund del que és realment la vida; posar la felicitat en allò que realment dura.

El cristià és aquell que persevera en la fe, cosa que no li estalvia pas dificultats ni contratemps. És el repte. La fe que no adorm ningú, la fe que en tot cas sempre desvetlla. La felicitat no és tenir coses, és posar la confiança en Jesús.

Fem nostra la pregària que farem com cada diumenge: “Feu que aquests dons que us presentem ens ajudin a donar-nos millor a Vós i ens obtinguin la felicitat que mai no s’acaba”.


Els cristians no podem ser catastrofistes, però tampoc hem de ser ingenus!

diumenge, 10 de novembre del 2013

Homilia del diumenge 32 de durant l’any

Nosaltres parlem del Déu autor de la vida a partir de la resurrecció de Jesús, que aquí celebrem cada diumenge.
Mn. A. Roquer
Lectura del segon llibre dels Macabeus (2Ma 7,1-2,9-14)
En aquells dies, set germans, que havien estat detinguts amb la seva mare, eren forçats pel rei, sota la tortura d’assots i de fuets, a menjar carn de porc, que la Llei prohibia. Un d’ells, parlant per tots, digué: «Què vols saber de nosaltres amb aquest interrogatori? Estem disposats a morir abans que violar les lleis rebudes dels nostres pares.»
El segon, a punt d’expirar digué: «Tu ens pots privar d’aquesta vida, botxí, però el Rei del món, als qui morim per les seves lleis, ens ressuscitarà a una vida eterna.»
Després d’aquests va ser torturat el tercer. Tragué la llengua de seguida, tan bon punt li ho demanaren, estengué les mans sense por i digué amb una noble generositat: «Les havia rebudes del cel, però per fidelitat a les lleis del cel no les planyo i espero recobrar-les d’allà dalt.» El rei mateix i els de la seva comitiva quedaren corpresos de la valentia d’aquell noi, que tenia per no res el dolor de les tortures.
Mort aquest, turmentaren el quart amb la mateixa crueltat. A punt d’expirar deia: «Ara que morim a mans dels homes, és bo de confiar en l’esperança que Déu ens dóna de ressuscitar-nos, perquè tu no ressuscitaràs pas a la vida.»
Lectura de la segona carta de sant Pau als cristians de Tessalònica (2Te 2,16-3,5)
Germans, que Jesucrist mateix, el nostre Senyor, i Déu, el nostre Pare, que ens ha estimat tant i ens ha concedit per la seva gràcia un consol etern i una bona esperança, conforti els vostres cors i els faci constants en tota mena d’obres bones i de bona doctrina.
Finalment, germans, pregueu per nosaltres: que la Paraula del Senyor es propagui pertot arreu i sigui glorificada com ho ha estat entre vosaltres, i que Déu ens alliberi dels homes irresponsables i dolents, perquè no tothom té la fe. El Senyor és fidel. Ell us farà constants i us guardarà del Maligne. Us tenim tota la confiança en el Senyor, i sabem que tot això que us recomanem ja ho feu i continuareu fent-ho. Que el Senyor encamini els vostres cors a estimar Déu i sofrir amb constància com ho féu Jesucrist.
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 20,27-38)
En aquell temps, uns saduceus anaren a trobar Jesús. Els saduceus neguen que els homes hagin de ressuscitar. [Per això li proposaren aquesta qüestió: «Mestre, Moisès ens va prescriure que si un home casat mor sense fills, el seu germà es casi amb la dona del difunt, per donar descendència al seu germà. Doncs bé: hi havia set germans. El primer, que era casat, morí sense fills. El segon, el tercer, i així fins al setè es van casar amb la dona del difunt i moriren sense deixar fills. Finalment ella també morí. Aquesta dona, per tant, en la resurrecció, de quin dels set serà l’esposa? Perquè tots set s’hi havien casat.»]
Jesús els respongué: «En el món present els homes i les dones es casen, però els qui Déu considerarà dignes de tenir un lloc en el món que vindrà i en la resurrecció dels morts no es casaran, perquè ja no podran morir mai més. Pel fet de tenir part en la resurrecció són iguals que els àngels i són fills de Déu. I que els morts han de ressuscitar, Moisès mateix ho deixa entendre en el passatge de la Bardissa que no es consumia, quan diu que el Senyor és el Déu d’Abraham, Déu d’Isahac i Déu de Jacob. Déu no és Déu de morts, sinó de vius, perquè, per a ell tots viuen.»
Homilia:
Aquests diumenges que són ja els darrers de l’any litúrgic, cada any, l’Evangeli ja no parla de paràboles ni tampoc de miracles; va molt al gra!

Els saduceus fan una pregunta que a aquelles altures no resulta important. Jesús diu les coses pel seu nom: “El nostre Déu és un déu de vius, no és déu de morts”. La lliçó és ben clara. No perdem el temps, doncs, que si galgos o que si podencos, com a la faula (ja sabeu després de la discussió què va passar). A vegades discutir de coses que no van enlloc ens fa perdre el temps i ens fa perdre de vista allò que realment és important per a la vida. Allò que cal saber és quina carta hem de jugar (espases, copes...); del que es tracta és de guanyar la partida.

La qüestió de la llei del Levirat, que presenten els saduceus, queda en no res. Jesús deixa ben clar que si hi ha resurrecció les categories d’aquest món no valen i la relació entre les persones queden superades per una altra vida. Ressuscitar és néixer a una altra vida, no tornar a aquesta vida d’aquí. La vida d’ara és veu subjecta a tot una colla de limitacions, de contratemps; cosa impensable en la vida eterna, on no hi ha límits ni limitacions de cap mena.

Deixem, doncs, les preocupacions estèrils i inútils, i anem a allò que realment ens interessa. L’esperança que Déu ens ressuscitarà quedarà garantida amb el seu fill, Jesucrist, que comparteix el pa del dolor amb tots nosaltres i el converteix en pa de vida eterna. Amb aquesta esperança vivim i amb aquesta esperança mengem el pa de la vida eterna cada diumenge.

Nosaltres mirem la mort com un final, Déu veu la vida més enllà de la mort. Nosaltres veiem, perquè ho patim, el cansament, les limitacions... Déu, que veu més enllà, veu llum i vida en l’esperit, que és el que dóna realment la vida.

Hi ha persones que veuen la religió com una càrrega difícil de suportar, que fa encara molt més difícil la vida com si no ho fos prou; només veuen manaments, obligacions... i tot es fa molt difícil, molt carregós. Això és una caricatura estrafeta de la fe.

Per a Jesús Déu no pot espatllar la vida, perquè és l’autor de la vida. Ell ve a donar la vida. Jesús no ens explica com és Déu. No és pot explicar; que el que s’explica no serà Déu. Jesús, jo diria, ve a dir que Ell viu amb Déu, i li diu Pare. I com a Pare vol la vida pels seus fills. Sant Ireneu ens dirà La glòria de Déu és que l’home visqui. I sant Pau afirma Amb Déu vivim, ens movem i som. Aquest principi és el nucli d’una fe autèntica.

Cert que si ara mirem la naturalesa i veiem com cauen les fulles dels arbres podem pensar en una mort; però cal saber esperar que arribi la primavera, que sempre arriba. I aquesta experiència tardor-primavera en la vida dels arbres és una experiència per mirar la nostra vida després de l’hivern, del nostre hivern. Tota forma de viure la fe dóna vida. Una fe que porta la mort és falsa; això no ajuda a viure en l’esperança d’una vida amb Déu. Déu vol la vida, no la mort. Així ho diu Jesús, i quan ell parla de Déu ja podem suposar que sap de qui parla. “Déu és déu de vius (diu) i no de morts”

Fem nostra avui la pregària de sant Pau: “Déu ens ha estimat tant i ens ha donat el consol i l’esperança. Que ell conforti els nostres cors i els faci constants en tota bona obra”.


Nosaltres parlem del Déu autor de la vida a partir de la resurrecció de Jesús, que aquí celebrem cada diumenge.