Resum missa 25-12-2025 (Nadal)

Resum missa de Nadal (25-12-2024)

Resum missa 25-12-2023 (Nadal)

Resum missa 25-12-2022 (Nadal)

Resum missa 25-12-2021 (Nadal)

Resum missa 25-12-2020 (Nadal)

Vídeo resum de la missa de Nadal 2019

Video resum de la missa del dia de Nadal 2017

Lectures i video-resum de la festivitat de Nadal. 25-12-2016

Mn. Creu Saiz.

Lectura del llibre d’Isaïes (Is 52,7-10)

Quin goig de sentir a les muntanyes els passos del missatger que anuncia la pau i porta la bona nova, que anuncia la salvació i diu a la ciutat de Sió: «El teu Déu és rei.» Escolta els crits dels teus sentinelles, escolta quins esclats de goig: veuen cara a cara com el Senyor torna a Sió. Danseu, ruïnes de Jerusalem, alceu totes el crit d’alegria: el Senyor ha consolat el seu poble, ha redimit Jerusalem. Als ulls de tots els pobles el Senyor ha estès el seu braç sant, i d’un cap a l’altre de la terra veuran la salvació del nostre Déu.

Lectura de la carta als cristians hebreus (He 1,1-6)

En diverses ocasions i de moltes maneres Déu antigament havia parlat als pares per boca dels profetes; però ara, en aquests dies que són els darrers, ens ha parlat a nosaltres en la persona del Fill, que ell ha constituït hereu de tot, per mitjà del qual ja havia creat el món. Ell, que és resplendor de la glòria de Déu i empremta del seu mateix ésser, i que sosté l’univers amb el poder de la seva paraula, acabada l’obra de purificació dels pecats s’ha assegut a les altures, a la dreta de la majestat divina, i ocupa un lloc tant més superior als àngels com més incomparable és el títol que posseeix en herència. Perquè, a quin dels àngels Déu ha dit mai: «Ets el meu Fill, avui t’he engendrat»? I encara: «Jo seré el seu pare, i ell serà el meu Fill»? Diu també quan presenta al món el seu primogènit: «Que es prosternin davant d’ell tots els àngels de Déu.»

Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 1,1-18)

Al principi ja existia el qui és la Paraula. La Paraula era amb Déu i la Paraula era Déu. Era, doncs, amb Déu al principi. Per ell tot ha vingut a l’existència, i res del que ha vingut a existir no hi ha vingut sense ell. Tenia en ell la Vida, i la Vida era la Llum dels homes. La Llum resplendeix en la foscor, però la foscor no ha pogut ofegar-la. [Déu envià un home que es deia Joan. Era un testimoni; vingué a donar testimoni de la Llum, perquè per ell tothom arribés a la fe. Ell mateix no era la Llum; venia només a donar-ne testimoni.] Existia el qui és la Llum veritable, la que, en venir al món, il·lumina tots els homes. Era present al món, al món que li deu l’existència, però el món no l’ha reconegut. Ha vingut a casa seva, i els seus no l’han acollit. Però a tots els qui l’han rebut, als qui creuen en el seu nom, els concedeix poder ser fills de Déu. No són nascuts per descendència de sang, ni per voler d’un pare o pel voler humà, sinó de Déu mateix. El qui és la Paraula es va fer home i plantà entre nosaltres el seu tabernacle, i hem contemplat la seva glòria, que li pertoca com a Fill únic del Pare, ple de gràcia i de veritat. [Donant testimoni d’ell, Joan cridava: «És aquell de qui jo deia: El qui ve després de mi m’ha passat davant, perquè, abans que jo, ell ja existia.» De l’abundància de la seva plenitud tots nosaltres hem rebut gràcia sobre gràcia. Perquè la Llei, Déu la donà per Moisès, però la gràcia i la veritat ens han vingut per Jesucrist. Déu ningú no l’ha vist mai; Déu Fill únic, que està en el si del Pare, és qui l’ha revelat.]

Lectures i homilia de la festivitat de Nadal 2015

Allò que ens diu el pròleg de l’evangeli de Joan és que la Paraula de Déu s’ha fet entenedora. Nadal és, doncs, la celebració joiosa de la decisió de Déu d’esdevenir humà, en un infant, a Betlem.

Mn. A. Roquer.

Lectura del llibre d’Isaïes (Is 52,7-10)

Quin goig de sentir a les muntanyes els passos del missatger que anuncia la pau i porta la bona nova, que anuncia la salvació i diu a la ciutat de Sió: «El teu Déu és rei.» Escolta els crits dels teus sentinelles, escolta quins esclats de goig: veuen cara a cara com el Senyor torna a Sió. Danseu, ruïnes de Jerusalem, alceu totes el crit d’alegria: el Senyor ha consolat el seu poble, ha redimit Jerusalem. Als ulls de tots els pobles el Senyor ha estès el seu braç sant, i d’un cap a l’altre de la terra veuran la salvació del nostre Déu.

Lectura de la carta als cristians hebreus (He 1,1-6)

En diverses ocasions i de moltes maneres Déu antigament havia parlat als pares per boca dels profetes; però ara, en aquests dies que són els darrers, ens ha parlat a nosaltres en la persona del Fill, que ell ha constituït hereu de tot, per mitjà del qual ja havia creat el món. Ell, que és resplendor de la glòria de Déu i empremta del seu mateix ésser, i que sosté l’univers amb el poder de la seva paraula, acabada l’obra de purificació dels pecats s’ha assegut a les altures, a la dreta de la majestat divina, i ocupa un lloc tant més superior als àngels com més incomparable és el títol que posseeix en herència. Perquè, a quin dels àngels Déu ha dit mai: «Ets el meu Fill, avui t’he engendrat»? I encara: «Jo seré el seu pare, i ell serà el meu Fill»? Diu també quan presenta al món el seu primogènit: «Que es prosternin davant d’ell tots els àngels de Déu.»

Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 1,1-18)

Al principi ja existia el qui és la Paraula. La Paraula era amb Déu i la Paraula era Déu. Era, doncs, amb Déu al principi. Per ell tot ha vingut a l’existència, i res del que ha vingut a existir no hi ha vingut sense ell. Tenia en ell la Vida, i la Vida era la Llum dels homes. La Llum resplendeix en la foscor, però la foscor no ha pogut ofegar-la. [Déu envià un home que es deia Joan. Era un testimoni; vingué a donar testimoni de la Llum, perquè per ell tothom arribés a la fe. Ell mateix no era la Llum; venia només a donar-ne testimoni.] Existia el qui és la Llum veritable, la que, en venir al món, il·lumina tots els homes. Era present al món, al món que li deu l’existència, però el món no l’ha reconegut. Ha vingut a casa seva, i els seus no l’han acollit. Però a tots els qui l’han rebut, als qui creuen en el seu nom, els concedeix poder ser fills de Déu. No són nascuts per descendència de sang, ni per voler d’un pare o pel voler humà, sinó de Déu mateix. El qui és la Paraula es va fer home i plantà entre nosaltres el seu tabernacle, i hem contemplat la seva glòria, que li pertoca com a Fill únic del Pare, ple de gràcia i de veritat. [Donant testimoni d’ell, Joan cridava: «És aquell de qui jo deia: El qui ve després de mi m’ha passat davant, perquè, abans que jo, ell ja existia.» De l’abundància de la seva plenitud tots nosaltres hem rebut gràcia sobre gràcia. Perquè la Llei, Déu la donà per Moisès, però la gràcia i la veritat ens han vingut per Jesucrist. Déu ningú no l’ha vist mai; Déu Fill únic, que està en el si del Pare, és qui l’ha revelat.]

Homilia:

L’anunci fet als pastors aquesta nit porta un doble pensament: Déu es manifesta als senzills; Déu se’ns presenta en la feblesa d’un infant acabat de néixer, i  nascut en un estable. És que Déu fa unes coses que només Déu és capaç de fer!

Quan tanta gent es pregunta on podem trobar Déu?, sant Joan ens dirà, i ell sap què diu perquè el va trobar... sant Joan ens dirà una sola cosa “Aquells que l’han rebut els concedeix poder ser fills de Déu. Com més visquem el Nadal, més consciència tindrem de ser fills de Déu. Fills estimats de Déu.

El pròleg de l’evangeli de Joan és un text fonamental en el pensament cristià. La Paraula, que en un principi creava el món, s’ha fet home en Jesús de Natzaret, i en un estable, en un poble que ningú sabia ni on t’era, a Betlem.

Nadal, per un cantó, ens fa veure la immensa distància que hi ha entre Déu i nosaltres. I ens demana que posem el nostre enteniment en la seva consideració.

És un acte gratuït, inesperat, el que fa Déu. Nosaltres no ho hauríem fet. Els que busquen Déu a les estrelles el poden trobar més a prop. S’ha fet paraula entenedora. Déu se’ns ha manifestat en un acte gratuït, inesperat, immerescut. Allò que ens diu el pròleg de l’evangeli de Joan és que la Paraula de Déu s’ha fet entenedora. Nadal és, doncs, la celebració joiosa de la decisió de Déu d’esdevenir humà, en un infant, a Betlem.

No és que Déu no l’entenem; és que ja ni mirem d’entendre’l. No l’entenem, justament, perquè mirem massa amunt... i és molt avall!.

Allò que ens vol dir Joan en el pròleg sobre Jesús de Natzaret, que és paraula de Déu... en diu que el món era seu, Ell l’havia creat. Però Ell ha estat rebutjat d’aquest món. Joan ens diu que la fe no es fonamenta en les evidències. No és una veritat demostrable. És un amor poc comprès, que és pitjor! Però el rebuig no és pas tota la història. Hi va haver persones que hi van creure. I per la fe, ells també van esdevenir fills de Déu. Un conjunt de persones ben estranyes; uns pastors que vetllaven els ramats a la nit, uns mags que venien de l’altre món, una dona samaritana, dotze pescadors de Galilea, un oficial romà que no sabem ni com se deia, un home que era cec de naixement i recobra la vista... i nosaltres mateixos cridats a esdevenir la comunitat nascuda de la fe alimentada de la seva vida, del pa de la vida eterna. “Feliços els qui creuaran sense haver vist”: nosaltres! Quina pena ser feliços sense saber que en som.

El poema de Nadal ens dirà: És l’alegria, la gran alegria, de poder escanyar amb les mans l’horrible sornegueria de tots els respectes humans. De ser igual que la mula i el bou. De ser de fang, com les figures que no es mouen ni se’n van; ni els importa res de fora perquè tenen al davant la pell nua d’un infant que plora. I només aquesta mica de cançó, aquesta música estranya, té la força enlluernant que no té tot l’or del temple. I vol sentir-los molt més a la vora. Ben aplegats al voltant dels pastors. I vol sentir a la pell les nostres ànimes com l’alè de la mula i del bou.

Visquem, doncs, amb senzillesa i amb il·lusió aquest Nadal que ens obre una nova manera d’entendre la vida.

Lectures i homilia del dia de Nadal

Nadal és “Deu amb nosaltres”. És Déu fet un de nosaltres. 

Obrim-li la porta. No tinguem por d’un Déu que s’ha fet un infant de bolquers. Aquesta debilitat és la nostra força.

Mn. A. Roquer

Lectura del llibre d’Isaïes (Is 52,7-10)

Quin goig de sentir a les muntanyes els passos del missatger que anuncia la pau i porta la bona nova, que anuncia la salvació i diu a la ciutat de Sió: «El teu Déu és rei.» Escolta els crits dels teus sentinelles, escolta quins esclats de goig: veuen cara a cara com el Senyor torna a Sió. Danseu, ruïnes de Jerusalem, alceu totes el crit d’alegria: el Senyor ha consolat el seu poble, ha redimit Jerusalem. Als ulls de tots els pobles el Senyor ha estès el seu braç sant, i d’un cap a l’altre de la terra veuran la salvació del nostre Déu.

Lectura de la carta als cristians hebreus (He 1,1-6)

En diverses ocasions i de moltes maneres Déu antigament havia parlat als pares per boca dels profetes; però ara, en aquests dies que són els darrers, ens ha parlat a nosaltres en la persona del Fill, que ell ha constituït hereu de tot, per mitjà del qual ja havia creat el món. Ell, que és resplendor de la glòria de Déu i empremta del seu mateix ésser, i que sosté l’univers amb el poder de la seva paraula, acabada l’obra de purificació dels pecats s’ha assegut a les altures, a la dreta de la majestat divina, i ocupa un lloc tant més superior als àngels com més incomparable és el títol que posseeix en herència. Perquè, a quin dels àngels Déu ha dit mai: «Ets el meu Fill, avui t’he engendrat»? I encara: «Jo seré el seu pare, i ell serà el meu Fill»? Diu també quan presenta al món el seu primogènit: «Que es prosternin davant d’ell tots els àngels de Déu.»

Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 1,1-18)

Al principi ja existia el qui és la Paraula. La Paraula era amb Déu i la Paraula era Déu. Era, doncs, amb Déu al principi. Per ell tot ha vingut a l’existència, i res del que ha vingut a existir no hi ha vingut sense ell. Tenia en ell la Vida, i la Vida era la Llum dels homes. La Llum resplendeix en la foscor, però la foscor no ha pogut ofegar-la. [Déu envià un home que es deia Joan. Era un testimoni; vingué a donar testimoni de la Llum, perquè per ell tothom arribés a la fe. Ell mateix no era la Llum; venia només a donar-ne testimoni.] Existia el qui és la Llum veritable, la que, en venir al món, il·lumina tots els homes. Era present al món, al món que li deu l’existència, però el món no l’ha reconegut. Ha vingut a casa seva, i els seus no l’han acollit. Però a tots els qui l’han rebut, als qui creuen en el seu nom, els concedeix poder ser fills de Déu. No són nascuts per descendència de sang, ni per voler d’un pare o pel voler humà, sinó de Déu mateix. El qui és la Paraula es va fer home i plantà entre nosaltres el seu tabernacle, i hem contemplat la seva glòria, que li pertoca com a Fill únic del Pare, ple de gràcia i de veritat. [Donant testimoni d’ell, Joan cridava: «És aquell de qui jo deia: El qui ve després de mi m’ha passat davant, perquè, abans que jo, ell ja existia.» De l’abundància de la seva plenitud tots nosaltres hem rebut gràcia sobre gràcia. Perquè la Llei, Déu la donà per Moisès, però la gràcia i la veritat ens han vingut per Jesucrist. Déu ningú no l’ha vist mai; Déu Fill únic, que està en el si del Pare, és qui l’ha revelat.]

Homilia:

Aquesta nit ens ha nascut un Salvador. Cap altre missatge no ha tingut ni tindrà mai paraules més encertades que les d’aquell que és la paraula de Déu. En Fill se’ns ofereix un germà. No som esclaus, no som titelles. És un goig sentir els passos del missatger que porta la pau, veure la imatge del nen del pessebre que ens porta una vegada més la seva pau. Ha arribat el moment que esperàvem i ho celebrem aquest dia tan entranyable del naixement de Jesús. Déu ha parlat en el seu Fill, home com nosaltres. I l’hem entès.

Aquell Jesús que neix de la senzillesa més absoluta. La riquesa de Déu és una altra. La vida de Jesús és una altra. La llum de Déu és una altra llum. Amb Ell la nostra feblesa esdevé fortalesa; la nostra foscor, llum; la nostra pobresa, riquesa; la nostra mort, vida. Neix en un estable per a que ningú se senti exclòs del seu amor.

Dia joiós perquè ens dóna el regal més insospitat i més inesperat. El Fill de Déu que plora per a que nosaltres puguem eixugar les nostres llàgrimes. Cap altre missatge que aquest serà més eloqüent. En el Fill de Déu, nat en un estable, Déu ha parlat. Aquest infant, aquest nen que neix en la pobresa d’un estable... mai cap llum serà més clara. En plena nit, una llum ha envoltat els pastors. Per això el missatge de Nadal comença amb aquestes paraules: “No tingueu por”. I també se’ns diu avui a nosaltres “No tingueu por”.

L’alegria de Nadal no és una més entre altres alegries. No la podem confondre amb un benestar, amb treure de la rifa...; és més. Nadal és molt més. Però no ens hem d’estranyar. Preferim viure en les tenebres. No sé per què. Ens fa por la llum de Déu, ens costa viure en la veritat de Déu. Qui no posi avui més llum i més veritat en la seva vida, per a ell no serà Nadal.

El missatger diu als pastors. “Us porto una gran alegria. I ho serà per a tot el poble”. L’alegria de Nadal no és una alegria més entre d’altres. No la podem confondre amb un benestar material... quan en el primer Nadal, de ben estar material, res de res, quan l’alegria del Nadal fou una pobresa extrema. És una alegria que ens ve de nou, que no l’esperàvem, que ni hi somiàvem.

Si Jesús ja no és una Bona Nova, si el seu Evangeli ja no ens diu res, si reduïm Nadal a un benestar material o a una rifa, ens quedarem sense el Nadal. L’única raó de celebrar-ho és aquesta: “Déu és amb nosaltres”; Déu és un dels nostres. Aquell nen no ha nascut per a Maria, per a Josep; no és d’ells, és de tots. Sense això no hi ha Nadal. Despertarem milers de sentiments, seurem tots a taula, menjarem neules i torrons, i això és bo, molt bo, però encara no és Nadal. Nadal és “Deu amb nosaltres”. És Déu fet un de nosaltres. Que us sembla poc?

Obrim-li la porta. No tinguem por d’un Déu que s’ha fet un infant de bolquers. Aquesta debilitat és la nostra força.

Només el rabadà tossut i descregut pot dir “No serà tant”. No rabadà, és més!

Lectures i homilia de la festivitat de la Sagrada Família

Avui es continua necessitant el caliu, el suport, la capacitat de perdó de la família; un model que no caduca, fonamentat en la confiança, el respecte i l’amor.

Les famílies que hagin patit el desarrelament, moments de crisi, i fins ruptures o separacions poden renéixer a una nova vida si s’obren al Déu que, amb nosaltres, celebrem per Nadal

Mn. A. Roquer

Lectura del llibre de Jesús, fill de Sira (Sir 3,2-6.12-14)

En els fills, el Senyor fa l’elogi del pare i sentencia a favor de la mare. Qui honora el pare expia els pecats, qui honora la mare es guanya un tresor. Els fills seran la felicitat del qui honora el pare; quan pregui, Déu se l’escoltarà. Qui honora el pare viurà molts anys, qui honora la mare obtindrà del Senyor la recompensa. Fill meu, acull el teu pare en la vellesa, no l’abandonis mentre visqui. Si s’afebleix el seu enteniment, sigues compassiu, no el menyspreïs quan et veus en plena força. Déu no oblidarà la pietat que tens pel pare; te la tindrà en compte per a compensar els teus pecats, en farà un monument per expiar les teves culpes.

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Colosses (Col 3,12-21)

Germans, tingueu els sentiments que escauen a escollits de Déu, sants i estimats: sentiments de compassió, de bondat, d’humilitat, de serenor, de paciència; suporteu-vos els uns als altres, i si alguns tinguéssiu res a dir contra un altre, perdoneu-vos-ho. El Senyor us ha perdonat; perdoneu també vosaltres. I com a coronament de tot això estimeu-vos, que l’amor tot ho lliga i perfecciona. Que la pau de Crist coroni en els vostres cors els combats que manteniu; recordeu que en aquesta pau heu estat cridats a formar un sol cos. I sigueu agraïts. Que la paraula de Crist tingui estada entre vosaltres en tota la seva riquesa; instruïu-vos i amonesteu-vos els uns als altres amb tota mena de doctrina; agraïts a Déu, canteu-li en els vostres cors amb salms, himnes i càntics de l’Esperit; tot allò que feu, sigui de paraula, sigui d’obra, feu-ho en nom de Jesús, adreçant per ell a Déu, el Pare, una acció de gràcies. Dones, cal que sigueu submises al marit en el Senyor. Marits, estimeu l’esposa, no us malhumoreu amb ella. Fills, creieu en tot els pares; això agrada al Senyor. Pares, no importuneu els vostres fills, que no es desanimin.

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 2,13-15.19-23)

Quan els mags van ser fora, un àngel del Senyor s’aparegué a Josep en somni i li digué: «Lleva’t de seguida, pren el nen amb la seva mare, fuig cap a Egipte i queda-t’hi fins que jo t’ho digui, perquè Herodes buscarà el nen per matar-lo.» Es llevà, prengué el nen amb la seva mare, sortí de nit cap a Egipte, i s’hi quedà fins que Herodes va morir. S’havia de complir allò que el Senyor havia anunciat pel profeta: «He cridat d’Egipte el meu fill.» Tan bon punt Herodes va morir, un àngel del Senyor s’aparegué en somni a Josep, allà a Egipte, i li digué: «Pren el nen amb la seva mare i vés-te’n al país d’Israel, que ja són morts els qui el buscaven per matar-lo.» Ell, doncs, es llevà, prengué el nen amb la seva mare i tornà al país d’Israel. Però quan sentí dir que a Judea Arquelau havia heretat el reialme d’Herodes, el seu pare, no gosà anar-hi, sinó que, seguint una indicació rebuda en un somni, es retirà a la regió de Galilea i se n’anà a viure al poble de Natzaret. Així es complí allò que havien anunciat els profetes: «Li diran Natzarè.»

Homilia:

Dins de la vuitada de Nadal, com cada any, avui també posem la mirada en aquella família de Natzaret. El misteri de l’encarnació del fill de Déu que es fa home comença en una família de poble. I no ho oblidem... segons la versió de Natanael, d’un poble de mala mort: Natzaret. Jesús naixerà, creixerà, viurà... la major part de la seva vida en aquesta població i formant part d’aquella família.

Una família que avui se’ns és proposada com un model, un model a imitar. Cosa que jo sempre he trobat una mica fora de lloc, i que em perdonin tots tres: Josep, Maria i Jesús. Perquè la de Natzaret és una família irrepetible, és una família única.

Quan les enquestes pregunten als joves quines coses són les que valoren, en general diuen la família. Avui es continua necessitant el caliu, el suport, la capacitat de perdó de la família; un model que no caduca, fonamentat en la confiança, el respecte i l’amor.

Per tant, tot i que avui es diu que la família està en crisi, crec que el que està en crisi són les relacions personals a la família i fora de la família. I, és clar, aquesta crisi afecta molt directament la institució familiar. Quan la família està feta de persones en situació de crisi, la família, evident, està en crisi! Doncs allò que cal revisar primer potser no és la institució de la família, sinó les persones que en formem part.

Voleu família amb més dificultats que la de Natzaret? L’esposa, a punt de tenir un fill, s’ha de desplaçar a tres dies de camí (i sabeu quin camí?) fins a Betlem perquè ha de néixer l’infant. Déu n’hi do! El lloc del naixement no serà pas l’hostal del poble, no tenien lloc a l’hostal; un estable. Déu n’hi do! I llavors el rei Herodes, sort que els avisa algú, vol matar el nen; han de fugir cap a Egipte. Déu n’hi do! Voleu una família amb més entrebancs? Amb més dificultats?

Doncs potser sí que més que revisar la institució familiar cal que ens revisem nosaltres personalment amb les nostres maneres de fer i de viure, d’estimar i de perdonar. Si la família està formada de persones, i aquestes persones estan en crisi, certament, la família està en crisi!

Convé avui evitar una exaltació idealitzada de la família. No somiem truites. Una família ideal no existeix. Ni en la de Natzaret ni en cap. Tampoc ells podien lligar els gossos amb llonganisses. L’Evangeli ens vol fer veure que l’única regla que ha de regir la vida familiar és la docilitat a la Paraula de Déu. Per entendre tot això, amb totes les dificultats que comporta, hi ha alguna cosa amb la que sempre es pot superar: la fe. Superar les dificultats amb fe és possible. En aquest sentit ens encoratgen les paraules del papa Francesc quan diu: “Les famílies que hagin patit el desarrelament, moments de crisi, i fins ruptures o separacions poden renéixer a una nova vida si s’obren al Déu que, amb nosaltres, celebrem per Nadal”. Això lliga amb el que ens ha dit l’apòstol Pau a la segona lectura: “Tingueu els sentiments (diu) que escauen a escollits de Déu, sants i estimats: sentiments de compassió, de bondat, d’humilitat, de serenor, de paciència; i si alguns tinguéssiu res a dir contra un altre, perdoneu-vos-ho. El Senyor us ha perdonat; perdoneu també vosaltres. I com a coronament de tot (diu) l’amor que tot ho lliga i perfecciona”.

La família ideal, doncs, no és la que no té dificultats, sinó les que les supera totes.

Que a la fe hi trobem la força per dur-ho a terme i que la família de Natzaret ens sigui un exemple i ens doni la força que ens cal per poder estimar. Que l’amor no és pas garantia, només quan totes ens ponen, d’estimació. La família de Natzaret ens és un exemple si posem l’amor per davant de tot. I això és possible. La família perfecta no és una utopia, però és un repte.