diumenge, 18 de març del 2012

Homilia del diumenge IV de Quaresma

“M’ha estimat i s’ha entregat a mi”, dirà sant Pau. Déu ha posat tota la confiança en el seu fill.
I en Jesucrist, nosaltres, hem descobert l’amor de Déu. Això és la Quaresma.
 Mn. A. Roquer
Lectura del segon llibre de les Cròniques (2Cr 36,14-16.19-23)
En aquells dies, tots els grans sacerdots i el poble reincidien contínuament en la culpa d’imitar tots els costums abominables de les altres nacions, profanant així el temple del Senyor, que ell havia consagrat a Jerusalem. El Senyor, Déu dels seus pares, els enviava cada dia missatgers que els amonestessin, perquè li dolia de perdre el seu poble i el lloc on residia. Però ells es burlaven dels missatgers de Déu, no feien cas del que els deia i escarnien els seus profetes, fins que el Senyor arribà a enutjar-se tant contra el seu poble que ja no hi havia remei. Llavors els caldeus incendiaren el temple de Déu, derrocaren les muralles de Jerusalem, calaren foc a tots els seus palaus i destruïren tots els objectes preciosos. El rei dels caldeus deportà a Babilònia els qui s’havien escapat de morir per l’espasa, i se’ls quedà per esclaus d’ell i dels seus fills, fins que passaren al domini persa. Així es complí la paraula que el Senyor havia anunciat per boca de Jeremies: el país fruí dels anys de repòs que li pertocaven; tot el temps que quedà desolat, el país va reposar, fins haver complert setanta anys.
Però l’any primer de Cir, rei de Pèrsia, el Senyor, per complir la paraula que havia anunciat per boca de Jeremies, desvetllà l’esperit de Cir, rei de Pèrsia, perquè promulgués, de viva veu i per escrit, un edicte que deia: «Cir, rei de Pèrsia, fa aquesta declaració: El Senyor, el Déu del cel, m’ha donat tots els reialmes de la terra i m’ha encomanat que li construís un temple a Jerusalem, ciutat de Judà. Si entre vosaltres hi ha algú del seu poble, que el Senyor sigui amb ell i que hi pugi.»
Lectura de la carta de sant Pau als cristians d’Efes (Ef 2,4-10)
Germans, Déu, que és ric en l’amor, ens ha estimat tant que ens ha donat la vida juntament amb Crist, a nosaltres, que érem morts per les nostres culpes. És per gràcia que Déu us ha salvat. I juntament amb Jesucrist ens ha ressuscitat i ens ha entronitzat en les regions celestials, perquè davant dels segles que vindran quedi ben clara la riquesa de la seva gràcia i la bondat que ha tingut per nosaltres en Jesucrist. A vosaltres, que heu cregut, us ha salvat per gràcia. No ve de vosaltres; és un do de Déu. No és fruit d’unes obres, perquè ningú no pugui gloriar-se’n; som obra seva: ell ens ha creat en Jesucrist per dedicar-nos a unes bones obres que ell havia preparat perquè visquem practicant-les.
Evangeli segons sant Joan (Jn 3,14-21)
En aquell temps, digué Jesús a Nicodem: «Com Moisès, en el desert, enlairà la serp, també el Fill de l’home ha de ser enlairat, perquè tots els qui creuen en ell tinguin vida eterna. Déu estima tant el món que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi ningú dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna. Déu envià el seu Fill al món no perquè el condemnés, sinó per salvar el món gràcies a ell. Els qui creuen en ell no seran condemnats. Els qui no creuen, ja han estat condemnats, per no haver cregut en el nom del Fill únic de Déu. Déu els ha condemnat perquè, quan la llum ha vingut al món, s’han estimat més la foscor que la llum. És que no es comportaven com cal. Tothom qui obra malament té odi a la llum i es vol quedar en la foscor, perquè la llum descobriria com són les seves obres. Però els qui viuen d'acord amb la veritat s'acosten a la llum perquè es vegin les seves obres, ja que les fan segons Déu.
Homilia:
Quin evangeli més bonic aquest del diàleg de Jesús amb Nicodem. Però no n’hi ha prou en que sigui bonic, no l’hem llegit perquè és bonic; què en traurem que sigui bonic si, al mateix temps, no és un bon aliment?; si més a més de ser bonic, ens alimenta, millor!; i si, a més a més d’alimentar-nos, és bonic encara millor!. No n’hi ha prou, doncs, en que sigui bonic per sortir d’aquí satisfets del què hem escoltat, sinó compromesos amb el què acabem d’escoltar.

Ens pot passar una mica com el poble d’Israel en el desert quan caminava cap a la terra promesa. Caminar, cansa!; i el desert és molt monòton, és molt avorrit, i enyora les olles plenes de carn d’Egipte, però allí era esclau; i no veu que el do de la llibertat que ara té val més que totes les olles d’Egipte. Convé, doncs, que actualitzem cada any per la Quaresma l’experiència del poble de Déu camí de la terra promesa.

Els sociòlegs, els historiadors, ens diran les opinions seves sobre el desastre que va caure a Judà en la deportació a Babilònia; serà la veu de la ciència. La Paraula de Déu ens diu quina és la missió teològica del desastre de Judà; quina lliçó en podem treure?. La història és una lliçó, i és, a l’hora, una experiència de fe per als que som creients. Un desastre pot ser una ocasió propícia per a una reflexió. Així ho entenc jo, ara, amb la crisi econòmica!. Al darrera de tot drama humà hi pot haver una mirada des de la reflexió i des de la fe. Com Nicodem, també nosaltres, voltats de nit, acudim a aquell que és la llum. Jesús dirà “Jo sóc la llum del món”.

Prou que ho sabem que la nostra lluita és contra els enganys d’un maligne envejós; era el primer diumenge. Que la conversió és una Transfiguració; era el segon diumenge. Un retorn a Déu és el que ens demana una purificació del què som (temple de Déu); era el tercer diumenge. Ser allò que realment hem de ser: homes nascuts de l’aigua i de l’Esperit; serà Pasqua. I Déu ha estimat tant el món que ha entregat el seu propi Fill per a que no es perdi ningú dels que creuen en Ell (nosaltres) sinó que tinguin vida eterna. És que si la vida no és eterna, ja no és vida plena.

Un bon dia, un professor de religió va moure una mica de rebombori a la seva classe amb els alumnes. Els va mostrar un bitllet de 500 € totalment nou. Qui el vol?, va preguntar; evidentment, tots van dir que el volien; ell va doblegar el bitllet per la meitat, tots el volien; el va arrugar, el va trepitjar, Qui el vol?, tots els volien; per què el voleu, atrotinat, arrugat, brut...?; doncs perquè conserva tot el seu valor!, li van respondre. Recordem que la persona, per malmesa que estigui, sempre conserva el seu valor (pregunteu-li a Nicodem). I Déu, que el valora pel què és i no pel què conté o pel què sembla ni que sigui malmès, Déu no el deixa d’estimar.

Concretem més: ¿què foren de Maria Magdalena, de Pere, de Nicodem, de Zaqueu, del Bon Lladre... i no allarguem més la llista, posem-hi només un altre, de tu i de mi, si nó fos per l’amor de Déu que ens estima tal com som i pel què som?. “M’ha estimat i s’ha entregat a mi”, dirà sant Pau. Déu ha posat tota la confiança en el seu fill. I en Jesucrist, nosaltres, hem descobert l’amor de Déu. Això és la Quaresma. Jesús, enlairat per la serp al desert, serà punt de referència per a aquells que el mirin amb fe.

Sembla estrany que puguem estimar més, amb tot, la foscor que la llum. Per què?. Però si no acceptem les nostres coses estranyes no sabrem mai qui som, som així!!.

Fins quan continuarem posant més èmfasi en el Divendres Sant que en la Pasqua?, en la tristor que en l’alegria?. El camí quaresmal és la nit de Nicodem que ens va atansant cap a la llum de la matinada de Pasqua. Per arribar a la glòria cal passar per la creu, certament; però si la creu no ens porta a la Pasqua, esdevé un absurd. L’elevació a la creu és la vigília de la gran elevació del sepulcre.