dilluns, 25 de juny del 2012

Homilia de la missa de l’aparició (missa de l’Immaculat Cor de Maria)


Ella és la mestra que ens ha ensenyat com s’ha d’estimar Déu entre els germans, que és un mateix amor.
Mn. A. Roquer
Homilia:
Fa ben pocs dies, una setmana pràcticament, que celebràvem litúrgicament la festa de l’Immaculat Cor de Maria. Ho celebràvem l’endemà de la festa del Sagrat Cor. I avui, amb unes lectures bíbliques que, no perquè sí, fan referència a la misericòrdia de Déu, m’ha semblat be que, com que no hi ha cap sant especial a celebrar, poséssim com a missa d’avui, dia 25, la missa votiva de l’Immaculat Cor de Maria, per proximitat amb la festa i per la temàtica que tracta.

Hem d’interpretar el sentit bíblic de l’expressió cor. El cor, com a símbol, significa la persona; i així parlarem d’una persona de bon cor, d’una persona d’un gran cor. Per aquest motiu podem celebrar la missa de Maria en el seu cor. Tot sabem, no sé si ho podem entendre del tot, què va significar aquell cor de mare. Posem-ho avui: què està significant encara avui per a nosaltres aquest cor de mare?. Per aquest camí, què en diríem, doncs, de la persona de la Mare de Déu?.

Parlar del cor immaculat és parlar d’un cor indivís, un cor que estima per igual a Déu i als germans, i per això no es divideix. I molt més aquí al Santuari, que és la confirmació d’aquest amor de la ciutat de Reus en un moment de necessitat que acut a una mare, perquè sap com és el cor d’una mare. I aquest Santuari no és pas la resposta més generosa, que ho és. La manera d’expressar el nostre amor és aquesta casa i, encara més, les persones, vosaltres, els que cada dia 25 us feu presents aquí. Si Maria, el 1592, aquí manifestà la bonesa del seu cor de mare, avui aquí hi som nosaltres perquè som persones agraïdes i volem ser uns bons fills que agraeixen aquest amor de predilecció.

Venir aquí a les 7 del matí cada dia 25 de mes no és un costum, no!, és més; no és una tradició, no!, és més; no és que ja hàgim acabat la son, ni molt menys, i menys l’endemà de sant Joan!. És un deure, un deure agraït i per això és un deure agradable. Amor, amb amor es paga.

Ens diu l’Evangeli: “Maria conservava aquests records en el seu cor i els meditava”. Nosaltres, també, conservem aquests records i, agraïts, els meditem i ens fem presents aquí cada dia 25.

Parlant del cor de Maria, la missa d’avui ens parla d’un cor pur i dòcil, suau i senzill, un cor agraït, un cor ferm i atent. Revestim-nos... potser millor dit no revestim-nos, vestim-nos d’aquests sentiments, perquè també nosaltres tenim motius per manifestar el nostre agraïment.

Ella és la mestra que ens ha ensenyat com s’ha d’estimar Déu entre els germans, que és un mateix amor.

diumenge, 24 de juny del 2012

Homilia de la Festivitat de Sant Joan Baptista


 De Joan ens ha quedat, en la celebració de la missa, aquell “Mireu l’Anyell de Déu, mireu el que lleva el pecat del món.”
Mn. A. Roquer.
Lectura del llibre d’Isaïes (Is 49,1-6)
Escolteu-me, illes i costes, estigueu atents, pobles llunyans: Abans de néixer, el Senyor em cridà, quan era al si de la mare, ell pronuncià el meu nom, convertí els meus llavis en una espasa tallant i em cobrí amb l’ombra de la seva mà, féu de mi una fletxa aguda, em guardà en el seu buirac, i em digué: «Ets el meu servent, Israel, estic orgullós de tu.» Jo estava pensant: «M’he cansat en va, he consumit les meves forces per no res.» De fet el Senyor sostenia la meva causa, el meu Déu em guardava la recompensa. El Senyor m’ha format des del si de la mare perquè fos el seu servent i fes tornar el poble de Jacob, li reunís el poble d’Israel; m’he sentit honorat davant el Senyor, i el meu Déu ha estat la meva glòria; però ara ell em diu: «És massa poc que siguis el meu servent per a restablir les tribus de Jacob i fer tornar els supervivents d’Israel; t’he fet llum de tots els pobles perquè la meva salvació arribi d’un cap a l’altre de la terra.»
Lectura dels Fets dels Apòstols (Ac 13,22-26)
En aquells dies, Pau digué: «Als nostres pares, Déu els donà David per rei i, testimoniant a favor d’ell digué: “M’he fixat en David, fill de Jesè, que és un home com el desitja el meu cor, ell durà a terme tot el que em proposo.» De la descendència d’ell, tal com ho havia promès, Déu ha donat a Israel un Salvador, que és Jesús. Abans que vingués ell, Joan va predicar a tot el poble d’Israel un baptisme de conversió. Però Joan, en acabar la seva missió deia: Jo no sóc pas allò que vosaltres penseu, però després de mi en ve un altre de qui no sóc digne de deslligar el calçat dels peus.
“Germans, a nosaltres, els descendents d’Abraham, i també a tots vosaltres que creieu en Déu, ens envia Déu aquest missatge de salvació.”»
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 1,57-66.80)
Quan es complí el temps, Elisabet tingué un fill. Els veïns i els parents sentien dir que el Senyor li havia fet aquest favor tan gran, i tots la felicitaven. El dia vuitè es reuniren per circumcidar el nen, i proposaven que es digués Zacaries, com el seu pare. Però la mare s’hi oposava dient: «No, que s’ha de dir Joan.» Ells li replicaren: «Però si no hi ha ningú de la família que se’n digui!» Llavors feren senyes al pare preguntant-li com volia que es digués. Ell demanà unes tauletes i escriví: «S’ha de dir Joan.» Tots se’n van meravellar. I a l’instant Zacaries recobrà la paraula i beneïa Déu. Un gran respecte s’apoderà de tots els veïns. La gent en parlava per tota la muntanya de Judea, i tothom qui ho sentia en guardava el record i es preguntava: «Què serà aquest noi?», perquè la mà del Senyor era amb ell. I el noi creixia i s’enfortia en l’Esperit, i va viure al desert fins al dia que es va manifestar a Israel.
Homilia:
El diumenge passat, després del Temps de Pasqua, de les festes afegides de la Trinitat i de Corpus, reempreníem altra vegada els diumenges ordinaris que anomenem de durant l’any, els de color verd per entendre’ns més gràficament. Ens ha durat poc. Tot just iniciats ja tornem a trencar aquest ritme per celebrar la festa de sant Joan que enguany coincideix en diumenge. La festa de sant Joan, litúrgicament, té la categoria de solemnitat, i una solemnitat sempre passa al davant d’un diumenge ordinari. I realment s’ho val.

Sant Joan, personalment, és un sant que em resulta simpàtic. No pas, com podeu suposar, per les revetlles, els coets i les coques; sinó perquè és l’home que sap estar al lloc que li pertoca i al moment que cal. “Convé que Ell creixi i jo minvi” dirà parlant de Jesús. I això no és fàcil.

Des del dia del seu naixement fins a la seva mort estarà al seu lloc. Per tant no és qüestió de simpatia. És per part nostra posar-lo, també, al lloc que li toca. Jesús dirà “és el més gran de tots els nats de dona”.

Habitualment, dels sants en celebrem el dia de la seva mort. Només de Jesús, de la Mare de Déu i de sant Joan en celebrem, també, el dia del seu naixement. De sant Joan no en sabem el dia del seu naixement segons el calendari però, amb molt bon encert, amb molt bon criteri, es posà tal dia com avui per celebrar-ho fent-lo coincidir amb el solstici d’estiu; com el naixement de Jesús el fem coincidir amb el solstici d’hivern. Jesús és la llum que ha vingut a il·luminar aquest món. Per tant, Joan comença a decréixer, a minvar i Jesús comença a créixer. Jesús és, només Ell, la llum del món. Joan ve per donar-ne un testimoni. “Convé (repeteixo) que Ell creixi i que jo minvi”; com el dia. És per això que Jesús digué de Joan: “És més gran que tots”.

Tant en la vocació d’Isaïes com en la de Joan el que es destaca avui, sobretot, és una elecció per part de Déu. En llenguatge bíblic en diríem l’home d’ulls penetrants; que en llenguatge popular en diríem l’home que hi veu més enllà del nas; o, si voleu, l’home que veu la veritat, que no té por de la veritat fins a l’atreviment de desafiar el rei Herodes i ensenyar a tothom el seus draps bruts. La conclusió la sabem tots: “Aneu a la presó i porteu-me el cap de Joan”. Però, decapitat i tot, Joan encara parla; li han tallat el cap però no li han pogut tallar la llengua. I el pecat d’Herodes no es redimia matant a Joan.

Ara penso, potser, que si estem en temps de crisi... potser també estem en temps de crisi, de vegades les crisis coincideixen, d’homes decidits i valents com Joan. Si volem que hi hagi fe en el món és necessari, imprescindible, que ho manifestem amb la nostra manera de viure. En part la fe dels altres naixerà, creixerà i s’enfortirà amb la nostra; i la nostra amb la seva. Tots tenim, siguem al lloc on siguem, tenim sempre l’oportunitat..., si som homes d’ulls penetrants i hi veiem més enllà del nas, de manifestar la nostra fe com a preveres, com a catequistes, com a pares i mares, com a veïns o com a avis. La mateixa vida ens dóna moltes oportunitats per fer-ho, i les oportunitats s’han d’aprofitar.

La missió de Joan, com la nostra, és mostrar qui és aquell que ha vingut com a salvador. Tots, absolutament tots, formem part del pla salvador de Déu; hi tenim un paper a jugar, hi tenim un lloc que ocupar.

La nostra trobada aquí cada diumenge és per refermar i celebrar la nostra fe en aquell que Joan senyalà com el salvador que el món esperava.

De Joan ens ha quedat, per sempre més, en la nostra celebració de la missa aquell “Mireu l’Anyell de Déu, mireu el que lleva el pecat del món” de la comunió.

diumenge, 17 de juny del 2012

Homilia del diumenge 11 de durant l’any


 El Regne de Déu, com la llavor, necessita un temps.
Mn. A. Roquer.
Lectura de la profecia d’Ezequiel (Ez 17, 22-24)
Això diu el Senyor: «També jo prendré un esqueix del brot alterós que corona el cedre, arrencaré un ull tendre de la punta del seu brancatge, i el plantaré visiblement en una muntanya ben alta, en una muntanya de la serralada d’Israel. Estendrà les seves branques, donarà fruit, i es farà un cedre magnífic. Ocells de tota mena s’ajocaran a la seva ombra i viuran en el seu brancatge. Tots els arbres del bosc sabran que jo sóc el Senyor. Jo abaixo els arbres alts i faig créixer els menuts, asseco els arbres verds i faig reverdir els secs. Sóc jo, el Senyor, qui ho he dit i qui ho faré.»
Lectura de la segona carta de sant Pau als cristians de Corint (2Co 5,6-10)
Germans, ens sentim molt coratjosos. Sabem que mentre vivim en el cos, vivim com emigrats lluny del Senyor, ja que no podem fer altra cosa sinó creure sense veure’l; però ens sentim tan coratjosos, que preferim emigrar del cos per anar a viure amb el Senyor, i no ambicionem res més que ser-li plaents, tant ara que som en el cos com quan en sortirem. Perquè tots nosaltres hem de comparèixer davant el tribunal del Crist, on cadascú ha de rebre el que li correspongui segons el bé o el mal que haurà obrat vivint en el cos.
Lectura de l’evangeli segons sant Marc (Mc 4,26-34)
En aquell temps, Jesús deia a la gent: «Amb el regne de Déu passa com quan un home sembra el gra a la terra. De nit i de dia, mentre ell dorm o està llevat, la llavor germina i creix sense que ell sàpiga com. La terra, tota sola, produeix primer els brins, després les espigues i finalment el blat granat dintre les espigues. Llavors, quan el gra ja és a punt, se’n va a segar-lo, perquè ja ha arribat el temps de la sega.»
Deia també: «A què podem comparar el regne de Déu? Quina paràbola li escauria? És com un gra de mostassa, la més petita de les llavors, però un cop sembrada, es posa a créixer i acaba més gran que totes les hortalisses, amb unes branques tan grosses que els ocells es poden ajocar a la seva ombra.»
Jesús anunciava el regne de Déu amb moltes paràboles semblants, perquè la gent l’entengués segons les seves disposicions; no els deia res sense paràboles, però en privat ho explicava tot als deixebles.
Homilia:
Sant Marc, que és l’evangelista que llegirem enguany, en el capítol IV fa una catequesi sobre el Regne de Déu i es val d’un element per fer-ho més entenedor, el que en diem les paràboles. I en totes hi subratlla una cosa: L’acció de Déu.

Per a la implantació del Regne de Déu calen dues coses: feina i temps. El sembrador ha de sembrar, però que la llavor germini ja no és feina seva; cal temps!. I avui som a l’era de la immediatesa. Mala paràbola pel nostre temps. Som a l’època del dit i fet; no sabem esperar. I totes les coses demanen un temps i més les que venen de Déu. Esperança... no en el neguit de veure com creix la planta, que això crea una angúnia, esperança en l’obra de Déu, que és qui la farà germinar. Aquí podem esperar!.

Els que avui escoltem la paràbola tenim un desavantatge ben manifest: ens queden molt lluny en l’ambient “un sembrador...”, que n’heu vist mai cap?; “un gra de mostassa...”, que sabeu què és?; “una mica de llevat..., el jull...”, eh que no sabeu que és?. Doncs malament si algú pretén fer de les paràboles una manera d’entendre el Regne de Déu. Justament no sabem de què ens parla. Per entendre certs passatges bíblics s’ha de ser pastor o pagès o pescador; així és més fàcil d’entendre que si som mestres de la Llei o gent que ho compra tot fet i cuinat al súper.

La lliçó de la paràbola d’avui no és com creix la llavor. Crec que és entendre que cal saber esperar fins que aquesta llavor germina i creix. En les coses de Déu, la pressa és mala consellera. La nostra pressa ha malmès moltes coses. El Regne de Déu, com la llavor, necessita un temps. En Pastoral també la impaciència i el zel poden malmetre una collita. Tot necessita el seu temps, meteorològic i psicològic. Això sí, cal tenir fe en la força intrínseca de la llavor, i la terra que la farà germinar. Així mateix és la força de Déu que fa germinar el Regne. Si pretenem fer créixer la planta de pressa estirant cap en fora quan treu el primer bri... la matarem. Repeteixo: la pressa, en algunes coses, és mala consellera. L’Evangeli sempre serà una petita llavor de mostassa sembrada en un camp, el món, marcat per la pressa i per l’utilitarisme.

No és estrany que sant Pau donés gràcies a Déu pels fruits de la seva predicació, a predicar l’Evangeli. I amb sorpresa seva veu que la fe va arrelant. Estava segur que si sabia esperar, ja arribaria el temps de la sega. Però a tots ens pot passar, és un mal molt comú: que quan sembrem ja voldríem veure segar. Avui estem acostumats a la pressa; ens sembla que esperar és perdre el temps i ens impacientem. I la paciència ja no és una virtut.

A nosaltres se’ns demana sembrar, no segar. També ho diu l’Evangeli: “Un és el que sembra i, a vegades, un altre el que sega”. Cada cosa al seu temps i a cadascú la seva responsabilitat. La qüestió és que ni el sembrador ni el segador no dimiteixin de la seva feina, de la seva responsabilitat.

La terra on se sembra la llavor és la història de la Humanitat. Cal tenir fe en la llavor ni que a l’hora de sembrar la vegem petita, molt petita, massa petita, i cal tenir fe en el poder de Déu que és qui la farà germinar, perquè es tracta del seu Regne. Jesús parla d’una llavor molt petita; amb tot, un cop sembrada, esdevé un arbust on si ajoquen el ocells. El contrast entre la llavor i l’arbre que se n’esdevé és una bona lliçó per entendre el Regne de Déu, que se sembra quan es predica, obra nostra; i l’arbre que creix és obra de Déu.

Nosaltres ens toca mirar què sembrem, i creure i esperar que l’obra de Déu farà la resta.

diumenge, 10 de juny del 2012

Homilia de la festivitat del Cos i de la Sang de Crist


Allò que és més important és si nosaltres som capaços de dir:
“Farem tot allò que el Senyor ens ha dit”. 
Això és Corpus.
Mn. A. Roquer.
Lectura del llibre de l’Èxode (Ex 24,3-8)
En aquell temps, Moisès anà a comunicar al poble tot el que el Senyor li havia dit i tot el que havia ordenat. El poble sencer, a una sola veu, respongué: «Farem tot el que diu el Senyor.» Moisès escriví totes les paraules del Senyor, i l’endemà, de bon matí, erigí un altar al peu de la muntanya i plantà dotze pedres, per les dotze tribus d’Israel. Després encomanà als joves del poble d’Israel que oferissin víctimes en holocaust i immolessin vedells al Senyor com a víctimes de comunió. Ell recollí en gibrells la meitat de la sang, i amb l’altra meitat aspergí l’altar. Després prengué el document de l’aliança i el llegí al poble en veu alta. El poble respongué: «Farem tot el que diu el Senyor, l’obeirem en tot.» Llavors Moisès aspergí el poble amb la sang i digué: «Aquesta és la sang de l’aliança que el Senyor fa amb vosaltres d’acord amb les paraules escrites aquí.»
Lectura de la carta als cristians hebreus (He 9,11-15)
Crist ha vingut com a gran sacerdot del món renovat que ara comença. Ha entrat una vegada per sempre al lloc sant, passant per un tabernacle més gran i més perfecte, no fet per mans d’homes, ja que no pertany al món creat; i no s’ha servit de la sang de bocs i de vedells, sinó que amb la seva pròpia sang ens ha redimit per sempre. Segons la Llei de Moisès, la sang dels bocs i del vedells i la cendra de la vedella, aspergida sobre els qui estaven contaminats, purificava i santificava exteriorment. Ara però, Crist s’ha ofert ell mateix a Déu, per l’Esperit Sant, com a víctima sense tara. Per això, i amb molta més raó, la sang del Crist ens purificarà de les obres que porten la mort, perquè puguem donar culte al Déu viu. El Crist, doncs, és mitjancer d’una nova aliança, perquè ha mort en rescat de les culpes comeses sota la primera. Per ell, els qui eren cridats a l’herència eterna reben allò que Déu els havia promès.
Lectura de l’evangeli segons sant Marc (Mc 14,12-16.22-26)
El primer dia dels Àzims, quan la gent immolava l’anyell pasqual, els deixebles digueren a Jesús: «On voleu que anem a preparar-vos el lloc perquè puguem menjar l’anyell pasqual?» Ell envià dos dels seus deixebles amb aquesta consigna: «Aneu a la ciutat i us trobareu amb un home que duu una gerra d’aigua. Seguiu-lo, i allà on entri digueu al cap de casa: El mestre pregunta on l’allotjareu per poder menjar l’anyell pasqual amb els seus deixebles. Ell us ensenyarà dalt la casa una sala gran, arreglada amb estores i coixins. Prepareu-nos allà el sopar.» Els deixebles se n’anaren. Arribant a la ciutat, ho trobaren tot com Jesús els ho havia dit i prepararen el sopar pasqual.
I mentre menjaven, Jesús prengué el pa, digué la benedicció, el partí, els el donà i digué: «Preneu-lo: això és el meu cos.» Després prengué el calze, digué l’acció de gràcies, els el donà i en begueren tots. I els digué: «Això és la meva sang, la sang de l’aliança, vessada per tots els homes. Us ho dic amb tota veritat: Ja no beuré més d’aquest fruit de la vinya fins el dia que en beuré de novell en el regne de Déu.»
Després de cantar l’himne, sortiren cap a la muntanya de les Oliveres.
Homilia:
La festa d’avui, ho sabem tots, potser no caldria dir-ho, popularment l’anomenem així: Corpus, que vol dir, ni més ni menys, que cos. Però la litúrgia l’anomena d’una altra manera: Solemnitat del Cos i la Sang de Crist.

I aquest any, aquest segon element, la Sang, hi té una particular significació en les tres lectures que acabem d’escoltar. A la primera lectura hem sentit això: “Llavors Moisés aspergí el poble amb la sang dient: aquesta és la sang de l’Aliança”. Paraules que Jesús farà servir en el Darrer Sopar com hem sentit a l’Evangeli: “Això és la meva sang vessada per tots vosaltres; la sang de la nova Aliança”. I sant Pau, a la segona lectura, ens ha dit: “La sang de Crist ens purifica”.

L’Aliança del Sinaí era una figura de la sang de la creu, que n’anomenarem, i amb tota propietat, la nova i definitiva Aliança: no és pot anar més enllà amb la sang del fill de Déu!.

El pa i el vi de l’Eucaristia, des d’aleshores, ens remeten al que en podríem anomenar la bogeria de Déu. Diem que amor amb amor es paga. En aquest cas no es paga perquè és un amor infinit, i aquí no hi arribem; però si que serveix, i per això som aquí. O bé, en tot cas, el paguem amb calderilla que és el que tenim; però també diu la dita que qui dóna el que té no està obligat a més.

A l’antic Orient, l’Aliança era una institució bàsica. La inseguretat, la precarietat de la vida dels pobles nòmades demanava una seguretat que no li donava una vida que no era estable al desert, més aviat plena de inseguretats i de perills; i buscava una seguretat i l’única seguretat la troba en Déu; aquest Déu que, per altra part, és el seu company de camí, fa camí amb el poble cap a la terra promesa; i anirà amb el poble a través del desert; tant és així que, entre les tendes de les famílies d’Israel, hi haurà una tenda on viu Déu; que, un cop establerts a la terra promesa, aquesta tenda serà el Temple de Jerusalem. El pacte serà segellat amb la sang dels animals que s’han sacrificat. Segons el pensament semita d’aquell temps, a la sang hi ha la vida; per això el poble dirà “farem tot el què el Senyor ens diu, l’obeirem en tot”.

Jesús, en el Darrer Sopar, diu: “Això és la meva sang vessada per tots vosaltres”. La sang vessada posa de manifest el caràcter de sacrifici de la mort de Jesús. “Feu això que és el meu memorial”. I això ho fem, i cada diumenge, però avui en fem un record molt especial, és Corpus.

D’uns anys ençà la festa de Corpus la celebrem en diumenge. Cert que el Darrer Sopar fou en dijous, Dijous Sant; però també és cert que Jesús, després de ressuscitar, s’autoconvida, amb els dos deixebles d’Emaús, en diumenge; i l’Església sempre s’ha reunit en diumenge per celebrar l’Eucaristia. Sigui en dijous, sigui en diumenge, l’Església s’estremeix, i això és molt important, davant de la invitació del Senyor.

Així el més important és el que fem, tant si és en dijous com si és en diumenge. No ens hi capfiquem. Celebrar diumenge el Corpus no és cap despropòsit. Allò que realment és important és no deixar mai d’acudir a la cita en la qual hem estat convocats, a la taula on hem estat convidats. I ens asseurem a taula amb el Senyor, amb aquella promesa: “Tots els que mengin aquest pa, viuran per sempre”. Allò que és més important és si nosaltres, com aquell poble d’Israel, també som capaços avui de dir: “Farem tot allò que el Senyor ens ha dit”. Això és la veritable comunió, això és la unió entre Ell i nosaltres. Això, en dijous o en diumenge, és Corpus.

diumenge, 3 de juny del 2012

Homilia de la solemnitat de la Santíssima Trinitat


Allò, doncs, que la celebració d’avui ens convida a posar en relleu és la nostra fe en el Déu que és Pare, Fill i Esperit Sant.
Mn. A. Roquer
Lectura del llibre del Deuteronomi. (Dt 4,32-34.39-40)
Moisès digué al poble: «Recorre totes les èpoques que t’han precedit, des del dia que Déu creà l’home sobre la terra; investiga d’un cap a l’altre del cel, a veure si mai ha succeït un fet tan gran com aquest, si mai s’ha sentit dir que un poble hagi escoltat la veu de Déu que li parlés d’enmig del foc, com tu l’has escoltada, i hagi continuat amb vida; si mai s’ha sentit dir que cap déu hagi intentat anar a treure per a ell un poble que vivia en poder d’un altre, combatent contra l’opressor amb senyals i prodigis, amb mà forta i braç poderós, amb fets esglaiadors i extraordinaris, com el Senyor, el vostre Déu, ho ha fet per vosaltres a Egipte, i vosaltres ho heu vist amb els vostres ulls. Reconeix avui que el Senyor és l’únic Déu: ni dalt al cel ni aquí baix a la terra no n’hi ha d’altre; recorda-ho sempre en el teu cor. Compleix els seus decrets i els seus manaments que jo et dono avui, perquè siguis feliç amb els teus descendents, i visquis molts anys en el país que el Senyor, el teu Déu, et dóna per sempre.»
Lectura de la carta de Sant Pau als cristians de Roma (Rm 8,14-17)
Germans, tots els qui viuen portats per l’Esperit de Déu són els fills de Déu. Perquè vosaltres no heu rebut pas un esperit d’esclaus que us faci viure una altra vegada en el temor, sinó un esperit que ens ha fet fills i ens fa cridar: «Abbà, Pare!» Així l’Esperit s’uneix al nostre esperit per donar testimoni que som fills de Déu. I si som fills, també som hereus: hereus de Déu i hereus amb Crist, ja que sofrim amb ell per arribar a ser glorificats amb ell.
Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 28,16-20)
En aquell temps, els onze deixebles se n’anaren cap a Galilea, a la muntanya que Jesús els havia indicat. En veure’l es prosternaren. Alguns, però, dubtaren. Jesús s’hi acostà i els digué: «Déu m’ha donat plena autoritat al cel i a la terra. Aneu a convertir tots els pobles, bategeu-los en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant, i ensenyeu-los a guardar tot el que jo us he manat. Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món.»
Homilia:
Cada any, el diumenge després de la Pentecosta, o sigui avui, ens reunim per celebrar la solemnitat de la Santíssima Trinitat. I a Reus amb un to molt especial.

Avui entrem, en el que en podríem dir, el mar immens i seré de la contemplació del misteri de Déu. Un misteri que, per altra part, tenim present moltes vegades potser, fins i tot, sense ni adonar-nos-en; és l’hàbit, el costum; no hi pensem però l’anomenem molt. I avui en prenem consciència. ¿Us imagineu que tot el que fem ho haguéssim de fer sempre amb plena consciència?; ho fem i prou!. Que difícil resulta escriure quan ens han enguixat el braç dret!; llavors ens n’adonem de la facilitat en què ho fèiem abans.

En la nostra vida de fe, a les nostres celebracions fem i diem una colla de coses sense adonar-nos-en. Però a vegades és bo parar-nos i adonar-nos del què diem. Allò, doncs, que la celebració d’avui ens convida a posar en relleu és la nostra fe en el Déu que és Pare, Fill i Esperit Sant. Cosa que fem quan ens persignem tantes vegades, cosa que diem quan diem el glòria al Pare, glòria al Fill, glòria a l’Esperit Sant, al Credo, en la part central de la celebració de la missa, a la benedicció final; i hem estat batejats en nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant (així vam començar); són les darreres paraules, ho hem sentit a l’evangeli, de Jesús en aquest món. I això ens fa pensar que, malgrat les nostres febleses, els nostres oblits (som com som), allò que fem, a vegades tot i ser obra nostra, no és cosa nostra; ens ve de Déu. Ell és qui garanteix que tot allò que fem ho fem perquè som l’Església de Déu; i allò que fem, que ho vam adquirir, és una força i un valor que actua en nosaltres. Per tant, nosaltres, continuem invocant la Santíssima Trinitat quan bategem, quan consagrem, quan beneïm.

Si el segle XX se l’ha anomenat el segle de l’eclipsi de Déu, potser també el podríem anomenar el segle del naixement dels ídols. Que, com tota idolatria, ha portat el que ha portat; dissimular-ho no cura de res. S’ha divinitat la raça, el partit, el führer de torn... que han substituït un déu, que han inventat unes noves fes, unes creacions noves que porten una avidesa, però sense el nom de Déu. En el llibre del Deuteronomi, ho hem escoltat: Moisès convida el poble a recorre la història del seu passat.

Aquest món, ni que sigui un món de mones, no és a can seixanta; l’amor de Déu hi és. I li ha donat un to, i un to especial. De la vida de les persones i dels pobles se’n podem fer moltes lectures. Hi ha una lectura creient de la Història; la fe ens porta a llegir la Història amb ulls de fe; totes les victòries o les derrotes, tots els moments d’eufòria o moments de crisi econòmica... tenen una lectura des de la fe. I també hi ha una lectura no creient; és el que fa molta gent, però sense futur, i és greu; la lectura no creient sempre acaba amb l’adoració del primer ídol que ens agrada; l’ídol pot ser el poder, pot ser el diner, el plaer o pitjors.

Vull acabar amb les paraules de la lectura d’avui, reconèixer que el Senyor és l’únic Déu: “Recorda-ho sempre, pensa-ho dins del teu cor, compleix els seus manaments i seràs feliç. Mira si mai s’ha sentit dir que un poble hagi escoltat la veu de Déu com tu l’has poguda escoltar”.

Germans, convé, doncs, que obrim les oïdes i sobretot que obrim el cor, per entendre tota la immensitat de l’amor de Déu que actua en nosaltres. Un amor de Déu que és comunió de vida entre el Pare, el Fill i l’Esperit Sant.