diumenge, 6 de setembre del 2015

Lectures i homilia de diumenge 23 de durant l’any

També nosaltres li hem demanar no només que ens obri les orelles sinó també que siguem capaços de trobar les paraules per entendre tot allò que Ell ens ensenya.
Mn. A. Roquer
Lectura del llibre d’Isaïes (Is 35,4-7a)
Digueu als cors alarmats: Sigueu valents, no tingueu por: Aquí teniu el vostre Déu que ve per fer justícia; la paga de Déu és aquí, és ell mateix qui us ve salvar. Llavors es desclouran els ulls dels cecs i les orelles dels sords s’obriran; llavors el coix saltarà com un cérvol i la llengua del mut cridarà de goig, perquè l’aigua ha brollat a l’estepa, han nascut torrents en el desert, les terres xardoroses ara són estanys, el país de la set és ple de fonts d’aigua.
Lectura de la carta de sant Jaume (Jm 2,1-5)
Germans meus, vosaltres que creieu en Jesucrist, el nostre Senyor gloriós, no heu de comprometre la vostra fe amb diferències entre les persones. Suposem que, mentre esteu reunits, entra un home ben vestit i amb un anell d’or, i entra també un pobre mal vestit. Si us fixàveu primer en el que va ben vestit i li dèieu: «Segui aquí, que estarà millor», però al pobre li dèieu: «Tu queda’t dret o seu aquí, als meus peus», no faríeu diferències entre vosaltres? No seríeu homes que jutgen amb criteris dolents? Escolteu, germans meus estimats: No sabeu que Déu ha escollit els pobres d’aquest món per fer-los rics en la fe i hereus del Regne que ell ha promès als qui l’estimen?
Lectura de l’evangeli segons sant Marc (7,31-37)
En aquell temps, Jesús tornà del territori de Tir pel camí de Sidó, i se n’anà cap al llac de Galilea, passant pel territori de la Decàpolis. Li portaren un sord, que a penes sabia parlar, i li demanaren que li imposés les mans. Jesús se l’endugué tot sol, lluny de la gent, li posà els dits a les orelles, escopí i li tocà la llengua, aixecà els ulls al cel, sospirà i digué: «Efatà», que vol dir, «obre’t». A l’instant se li obriren les orelles, la llengua se li deslligà i parlava perfectament. Jesús els prohibí que ho diguessin a ningú, però com més els ho prohibia, més ho explicaven a tothom, i no se’n sabien avenir. Deien: «Tot ho ha fet bé: fa que els sords hi sentin i que els muts parlin.»
Homilia:
Fixem-nos en primer lloc que l’evangeli d’avui comença donant-nos la localització exacte del lloc on es fa referència els fets d’avui, com si miréssim un mapa. Jesús ha anat fora del territori jueu, la Decàpolis, un territori pagà, que ni es parla el mateix idioma ni es creu en el mateix déu. El sord representa una humanitat aïllada, absent, aliena a tot allò que li passa al voltant, solitària, incomunicada. Ens diu que Jesús busca la relació personal amb ell; se l’emporta a un lloc tot sol, lluny de la gent.

La primera lectura ens ha preparat per escoltar l’evangeli. Ens diu que les orelles dels sords s’obriran i la llengua del mut cridarà de goig. Per acabar amb aquesta expressió “Tot ho ha fet bé”. Fixem-nos en el que li passa al personatge de l’evangeli: no podia parlar, no podia sentir. Jesús li torna, quan el guareix, la capacitat de parlar i de sentir.

També nosaltres li hem demanar no només que ens obri les orelles sinó també que siguem capaços de trobar les paraules per entendre tot allò que Ell ens ensenya.

Quan mirem el nostre entorn, el nostre món sembla difícil de creure en un Déu que pot fer moltes coses. Veient les notícies, que acostumen a ser més aviat tocades d’un aspecte negatiu, apareix molt llunyà l’horitzó que ens ha plantejat la primera lectura. Volem un món sense sofriments, un món on tot sigui bonic, un món on tot sigui positiu. Potser demanem una terra de xauxa.

Abans, en la celebració del Baptisme, hi havia un ritu pel qual el celebrant tocava les orelles del que havia de ser batejat i deia: “Efatà, que vol dir, obre’t.” La primera lectura d’avui ens prepara per acollir després la lectura de l’Evangeli. Anuncia que les orelles dels sords s’obriran i que la llengua del mut parlarà.

Nosaltres no som els millors del món, però som cridats a anunciar i a comunicar allò que sabem, allò que vivim. I no és mèrit nostre! És riquesa de la fe.

Per a nosaltres és molt difícil imaginar les lluites que va passar l’Església dels orígens a fi de poder obrir-se de bat a bat a aquells que no eren jueus. Marc ens presenta avui dues històries en que Jesús guareix dues persones, i que no són jueves. La de la filla de Jaire, la dóna siro-fenícia, i la del sord que no sabia parlar. Això serveix per declarar, sense cap mena d’equívoc, que el regne de Déu no es limita només al poble escollit, al poble d’Israel. L’amor de Déu es manifesta a jueus i a no jueus.

No sé què és pitjor. Si no sentir o no voler sentir. El Senyor podia, i pot fer, que els sords hi sentin, però no pot fer que aquells que no volen escoltar, escoltin. Potser també a nosaltres, oïdors de la paraula de Déu, ens ha de dir “Obre’t”.

Podríem fer un llistat de quins són els nostres tancaments. Si és que no hi sentim prou bé o no hi volem sentir... o no ens interessa sentir. No n’hi ha prou que l’Evangeli pugui ser, simplement, escoltat amb les orelles; ni tampoc que sigui bonic. Cal obrir les orelles i cal obrir el cor. Avui podria ser bo fer un llistat de quins són els nostres tancaments, les nostres sordeses: l’egoisme, la desconfiança, la insolidaritat o la por. Viure aïllat és una temptació (Hi estem molt bé!).


Potser més que dir Senyor, feu que hi senti, hauríem de dir Senyor, feu que escolti!