Homilia Diumenge 32 de durant l'any.

El nostre Déu no és un Déu de morts, sinó que és un Déu de vius.

Mn. A. Roquer

Lectura del segon llibre dels Macabeus (2Ma 7,1-2,9-14)

En aquells dies, set germans, que havien estat detinguts amb la seva mare, eren forçats pel rei, sota la tortura d’assots i de fuets, a menjar carn de porc, que la Llei prohibia. Un d’ells, parlant per tots, digué: «Què vols saber de nosaltres amb aquest interrogatori? Estem disposats a morir abans que violar les lleis rebudes dels nostres pares.»
El segon, a punt d’expirar digué: «Tu ens pots privar d’aquesta vida, botxí, però el Rei del món, als qui morim per les seves lleis, ens ressuscitarà a una vida eterna.»
Després d’aquests va ser torturat el tercer. Tragué la llengua de seguida, tan bon punt li ho demanaren, estengué les mans sense por i digué amb una noble generositat: «Les havia rebudes del cel, però per fidelitat a les lleis del cel no les planyo i espero recobrar-les d’allà dalt.» El rei mateix i els de la seva comitiva quedaren corpresos de la valentia d’aquell noi, que tenia per no res el dolor de les tortures.
Mort aquest, turmentaren el quart amb la mateixa crueltat. A punt d’expirar deia: «Ara que morim a mans dels homes, és bo de confiar en l’esperança que Déu ens dóna de ressuscitar-nos, perquè tu no ressuscitaràs pas a la vida.»

Lectura de la segona carta de sant Pau als cristians de Tessalònica (2Te 2,16-3,5)

Germans, que Jesucrist mateix, el nostre Senyor, i Déu, el nostre Pare, que ens ha estimat tant i ens ha concedit per la seva gràcia un consol etern i una bona esperança, conforti els vostres cors i els faci constants en tota mena d’obres bones i de bona doctrina.
Finalment, germans, pregueu per nosaltres: que la Paraula del Senyor es propagui pertot arreu i sigui glorificada com ho ha estat entre vosaltres, i que Déu ens alliberi dels homes irresponsables i dolents, perquè no tothom té la fe. El Senyor és fidel. Ell us farà constants i us guardarà del Maligne. Us tenim tota la confiança en el Senyor, i sabem que tot això que us recomanem ja ho feu i continuareu fent-ho. Que el Senyor encamini els vostres cors a estimar Déu i sofrir amb constància com ho féu Jesucrist.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 20,27-38)

En aquell temps, uns saduceus anaren a trobar Jesús. Els saduceus neguen que els homes hagin de ressuscitar. [Per això li proposaren aquesta qüestió: «Mestre, Moisès ens va prescriure que si un home casat mor sense fills, el seu germà es casi amb la dona del difunt, per donar descendència al seu germà. Doncs bé: hi havia set germans. El primer, que era casat, morí sense fills. El segon, el tercer, i així fins al setè es van casar amb la dona del difunt i moriren sense deixar fills. Finalment ella també morí. Aquesta dona, per tant, en la resurrecció, de quin dels set serà l’esposa? Perquè tots set s’hi havien casat.»]
Jesús els respongué: «En el món present els homes i les dones es casen, però els qui Déu considerarà dignes de tenir un lloc en el món que vindrà i en la resurrecció dels morts no es casaran, perquè ja no podran morir mai més. Pel fet de tenir part en la resurrecció són iguals que els àngels i són fills de Déu. I que els morts han de ressuscitar, Moisès mateix ho deixa entendre en el passatge de la Bardissa que no es consumia, quan diu que el Senyor és el Déu d’Abraham, Déu d’Isahac i Déu de Jacob. Déu no és Déu de morts, sinó de vius, perquè, per a ell tots viuen.»

Homilia:

Nosaltres no caurem en la trampa que preparen els saduceus a Jesús, fent un comentari inútil sobre aquest tema dels set germans. El tema és un altre.

Ja som a les acaballes de l’any litúrgic, l’acabarem d’aquí a 15 dies amb la festa de Crist Rei. I el tema de les lectures, cada any al final de l’any litúrgic, fa referència, no només al final de la història, el que en diem el final del temps, el final del món, sinó que dóna un pas més i va més enllà. El terme vers on ens encaminem és la Vida Eterna. En tot camí el més important de tot és la meta.

No és fàcil, per altra part, fer un judici des de l’òptica, o de les perspectives, o paràmetres dels coneixements humans. L’Evangeli no contradiu els judicis o les mesures humanes. Home sóc, i és humana la mesura per tot el què pugui creure i esperar, diu Maragall en el seu Cant Espiritual; que no és un evangeli però si assembla molt.

Anar més enllà del què veiem, sentim o toquem no és fàcil. És humana la mesura. Els nostres coneixements, les nostres experiències tenen un límit. No podem anar més enllà de l’àmbit, ben clar, del nostre món real. Només la fe dóna un pas més, només la fe pot anar més enllà. Però, també penso: pobres de nosaltres que només poguéssim existir o poguéssim creure en les coses que entenem o que podem experimentar!.

La vida eterna, l’altra vida com l’acostumen anomenar, és més del què puguem entendre, sinó no és una vida eterna; per tant és més, fins i tot, del què podem esperar. Però és!

Aquest era el gran problema del saduceus del temps de Jesús. Els saduceus eren un grup polític al qual pertanyien els dirigents del Temple de Jerusalem. No oblidem que la conversa és a l’atri del Temple, i no oblidem que és passat el Diumenge de Rams en vigílies de la Passió. Els saduceus eren pocs, però molt influents. I, a més a més de ser condescendents amb els romans, no admetien la resurrecció dels morts i eren adversaris acèrrims dels fariseus, el quals es consideraven, ells, els únics defensors de la fe autèntica d’Israel. Fariseus i saduceus s’odiaven, però no fins a tal punt com per a no posar-se d’acord quan es tractava d’anar contra Jesús. El missatge que predicava Jesús no tenia per què coincidir amb el dels uns o dels altres. Ell era la Paraula de Déu feta paraula humana.

El concepte d’una vida terrena i el concepte d’una vida eterna són dues maneres no només diferents d’entendre la vida, són dues maneres diferents de viure la vida. És vida aquesta i és vida aquella.

La Llei hebrea, amb la llei, hem sentit a l’evangeli, del Lebirat, tenia la concepció de que els fills era la manera de perpetuar-se en el món, es clar. En canvi la concepció de Jesús, que té com objectiu la vida eterna, no té cap necessitat de perpetuar-se perquè és una vida on no hi ha mort. El nostre Déu no és un Déu de morts, sinó que és un Déu de vius. La resposta de Jesús sobre la vida eterna desfà tots els raonaments, tots els muntatges humans. La vida eterna no és una simple continuació del món present; ni és tampoc una reencarnació, ni és la reanimació d’unes despulles mortals. I ara que dic la paraula despulla, ¿ja sabeu que la despulla és, ni més ni menys, que la pell que deixa la serp quan passa per les bardisses? I la serp continua. Bona paraula.

I aquí Jesús ens podria dir, com diria als apòstols en el Darrer Sopar: Si no enteneu les coses de la terra quan us parlo, com podreu entendre si us parlo de les del cel?.

El problema que plantegen a Jesús pot semblar aberrant, enrevessat, com solen ser-ho moltes vegades les imaginacions nostres sobre la vida futura. I és que en realitat no la podem imaginar d’altra manera, però sí que la podem creure.

Avui, i cada diumenge, posem-nos al voltant de la taula de l’Eucaristia; un motiu d’immensa joia i de gran esperança per a nosaltres. Al final hi veiem la taula parada del banquet etern del Regne de Déu. Feliços els convidats a la taula de les noces de l’Anyell.

Aquesta és la veritat escatològica. La paraula escatologia s’ha fet servir molt malament. Escatos-logos en grec vol dir l’última paraula. I l’última paraula no la tens tu ni la tinc jo, la té Ell, el fill etern de Déu, i per això hi creiem, i per això hi podem esperar.