També nosaltres hem d’escollir quin Déu volem. No hi ha res que tingui el pes de les paraules de Jesús.
Mn. A. Roquer.
Lectura del
llibre de Josuè (Js 24,1-2a.15-17.18b)
|
En aquells dies, Josuè reuní a Siquem totes les
tribus d’Israel, i cridà els ancians d’Israel, els seus caps, els seus jutges
i els seus magistrats. Es presentaren tots davant Déu, i Josuè digué a tot el
poble: «Si no us sembla bé de tenir el Senyor per Déu, escolliu avui quins
déus voleu adorar: els que adoraven els vostres pares quan vivien a la regió
occidental de l’Eufrat o els déus dels amorreus, al país dels quals viviu.
Però jo i la meva família hem decidit d’adorar el Senyor.» El poble
respongué: «Mai de la vida no abandonarem el Senyor per adorar altres déus.
El Senyor, el nostre Déu, és el qui ens va fer pujar amb els nostres pares de
la terra d’Egipte, d’un lloc d’esclavatge; ell obrà davant els nostres ulls
aquells grans senyals i ens guardà pertot arreu on anàvem, enmig de totes les
nacions que havíem de travessar. També nosaltres, doncs, estem decidits a
adorar el Senyor, que és el nostre Déu.»
|
Lectura de
la carta de sant Pau als cristians d’Efes (Ef 5,21-32)
|
Germans, sotmeteu-vos els uns als altres per
reverència a Crist. Que les esposes se sotmetin als seus marits, com tots ens
sotmetem al Senyor, perquè el marit és cap de la seva esposa, igual que el
Crist és cap i salvador de l’Església, que és com el seu cos. Per tant, així
com l’Església se sotmet al Crist, les esposes s’han de sotmetre en tot als
marits. I vosaltres, marits, estimeu les vostres esposes, tal com el Crist
estima l’Església. L’estima tant que s’ha entregat a la mort per ella, per
santificar-la: l’ha rentada amb el bany de l’aigua acompanyat de la paraula,
i així ha pogut cridar a la seva presència una Església gloriosa, sense
taques, ni arrugues, ni res de semblant, tota santa i immaculada. Igualment
els marits han d’estimar l’esposa com el seu propi cos. El qui estima la seva
esposa és com si s’estimés ell mateix. No hi ha hagut mai ningú que no
estimés el seu propi cos. Tothom l’alimenta i el vesteix. També el Crist es
porta així amb la seva Església, perquè som membres del seu cos. Per dir-ho
amb paraules de l’Escriptura: «Per això l’home deixa el pare i la mare per
unir-se a la seva esposa, i, des d’aquell moment, ells dos formen una sola
família.» És un misteri molt gran: ho dic de Crist i de l’Església.
|
Lectura de
l’evangeli segons sant Joan (Jn 6,60-69)
|
En aquell temps, molts que fins aleshores havien
seguit Jesús digueren: «Aquest llenguatge és molt difícil! Qui és capaç
d’entendre’l?» Jesús coneixia interiorment que els seus seguidors murmuraven
d’això, i els digué: «Us escandalitza això que us he dit? Què direu si veieu
que el Fill de l’home puja on era abans? L’Esperit és el qui dóna la vida. La
carn no serveix de res. Les paraules que jo us he dit són Esperit i són vida.
Però entre vosaltres n’hi ha alguns que no creuen.» Des del principi Jesús
sabia qui eren els qui creien i el qui l’havia de trair. Després afegí: «Per
això us he dit abans que ningú no pot venir a mi si el Pare no li concedeix
aquest do.» Després d’aquell moment, molts dels qui l’havien seguit fins
aleshores l’abandonaren i ja no anaven més amb ell. Jesús preguntà als dotze:
«Vosaltres també em voleu deixar?» Simó Pere li respongué: «Senyor, a qui
aniríem? Només vós teniu paraules de vida eterna, i nosaltres hem cregut i
sabem que sou el Sant de Déu.»
|
Homilia:
Avui acabem
el llarg discurs de Jesús del capítol VI de l’evangeli de Joan, el discurs “del
pa de vida”, que ens ha acompanyat al llarg de 4 diumenges, i ho fem veient la
reacció que han generat aquelles paraules de Jesús en els seus seguidors. Tot
són dubtes!
El Jesús de
“la multiplicació dels pans” no és aquell messies esperat com un nou Moisès.
Ell porta un pa millor, millor que el mannà del desert. “El pa de la vida...
Ell és el pa de la vida... Ell és el que dóna la vida”. Aquesta afirmació acaba
amb un judici que separarà els que creuen en Ell de la multitud que
s’escandalitza. Per això ara els seus, els Dotze, hauran de fer una afirmació
de fe; i hauran de dir que Jesús no és només el sant de Déu sinó que és aquell
“que amb la seva paraula dóna vida eterna”.
També nosaltres hem d’escollir quin Déu
volem. Això és també
el que ens presenta la primera lectura. Poc després de l’entrada a la Terra
Promesa, el poble de Déu va fer el pacte anomenat de Siquem (“Nosaltres estem
decidits a adorar el Senyor. És aquest el nostre Déu”). Això és també el que es
veuen obligats a fer els Dotze quan Jesús els diu “Vosaltres també hem voleu
deixar?” La resposta de Pere, feta en nom de tots, encara té un punt de
desconcert: “I a qui anirem?”; aquí hi ha més estimació que raonament.
Per a
nosaltres avui tampoc no hi ha res que ens acabi de fer el pes. No hi ha res
que tingui el pes de les paraules de Jesús (“I a qui anirem?”). Tot el que
sentim són ofertes massa fàcils, massa mundanes, que no omplen el cor de goig.
Nosaltres volem més! Per demanar no ens quedem curts.
Potser no
hem acabat d’entendre què vol dir Jesús. Però sabem una cosa: “Només vós teniu
paraules de vida eterna”. No podem agafar només la part que ens agrada de les
paraules de Jesús, perquè ens plau, perquè ens va bé, perquè ens ve de cara;
perquè hi ha persones que creuen i accepten l’Evangeli quan els va bé. I Jesús
a vegades té paraules difícils, i haurà de tornar a dir: “Vosaltres també em
voleu deixar?”
És que no és
fàcil acceptar això de “menjar la meva carn... veure la meva sang”. Doncs
encara fora més difícil si sabéssim que això vol dir participar de la seva mort
com a camí que porta a la vida veritable.
És l’Esperit
que fa possible que els deixebles acceptin les paraules de Jesús. “Jo donaré la
meva carn per a que doni vida al món”. Per viure cal menjar la carn del fill de
l’home. La conclusió final de Pere ho deixa ben clar: “I a qui anirem, Senyor?
Només vós teniu paraules de vida eterna”. Les paraules de Pere són una
veritable professió de fe. Pere parla en nom de tots, ahir i avui. La conclusió
final de Pere afirma que només Jesús té paraules de vida eterna, i l’hem
d’entendre com un do de Déu; com hem d’entendre com un do de Déu el do
meravellós de la nostra fe. És Déu qui ens ha concedit el do de creure. Doncs,
a qui aniríem?