diumenge, 26 de febrer del 2012

Homilia del I diumenge de Quaresma

I, si el pecat és rebutjable, la consciència de ser pecadors és saludable, sana; és una autoestima.
La Quaresma ens ha de portar a un coneixement profund i veritable de nosaltres mateixos, i ens portarà, evidentment, a la conversió.
Mn. A. Roquer.
Lectura del llibre del Gènesi (Gn 9,8-15)
Déu digué a Noè i als seus fills: «Jo faig la meva aliança amb vosaltres, amb els vostres descendents i amb tots els éssers animats que hi ha amb vosaltres, els ocells, el bestiar i tots els animals domèstics i feréstecs que han sortit de l’arca. Jo faig amb vosaltres aquesta aliança meva: La vida no serà mai més exterminada per l’aigua del diluvi, no hi haurà mai més cap diluvi que devasti la terra.»
Déu digué: «El signe d’aliança que poso entre jo i vosaltres i tots els éssers animats que hi ha amb vosaltres per totes les generacions és aquest: posaré el meu arc en els núvols com a signe de la meva aliança entre jo i la terra. Quan cobriré la terra de nuvolades i apareixerà l’arc entre els núvols, em recordaré de l’aliança que hi ha entre jo i vosaltres i tots els éssers animats; l’aigua no formarà més un diluvi que faci desaparèixer tot rastre de vida.»
Lectura de la primera carta de sant Pere (1Pe 3,18-22)
Estimats: Crist morí una vegada per raó dels pecats. Ell, el just, va morir pels injustos, per conduir-nos a Déu. El seu cos va ser mort, però per l’Esperit fou retornat a la vida. Per això anà a dur la seva proclama als esperits empresonats, que s’havien resistit a creure en temps de Noè, quan la paciència de Déu esperava, mentre preparaven l’arca. En aquella arca se salvaren a través de l’aigua unes poques persones, vuit en total, i l’aigua prefigurava el baptisme que ara us salva, i que no consisteix a deixar net el cos, sinó a demanar a Déu una consciència bona gràcies a la resurrecció de Jesucrist, que se n’anà al cel, va rebre la submissió de les potestats i dels estols angèlics i està a la dreta de Déu.
Lectura de l’evangeli segons sant Marc (Mc 1,12-15)
En aquell temps, l’Esperit empenyé Jesús cap al desert, on passà quaranta dies temptat per Satanàs. Vivia entre els animals feréstecs i l’alimentaven els àngels.
Després d’haver estat empresonat Joan, Jesús es presentà a Galilea predicant la bona nova de Déu; deia: «Ha arribat l’hora i el regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la bona nova.»
Homilia:
Cada any, en aquest primer diumenge de Quaresma, se’ns posa a consideració el tema del desert, l’experiència de Jesús abans d’entrar de ple en la vida pública. Talment el poble d’Israel, el poble de Déu que, a través de molts anys de camí pel desert, entra finalment a la terra promesa.

Més que l’evangeli de les Temptacions, jo en diria l’evangeli de l’estada al desert. És justament aquest evangeli de Marc que ens ho acaba de dir; i no ens ha parlat de cap temptació concreta!.

L’experiència, doncs, de desert és comú a molts membres del poble de Déu, sobretot als profetes. Elias al desert, a l’Oreb, fa veure, en aquell aire suau, una presència de Déu; el profeta Osees diu: “la conduiré al desert i li parlaré amorosament”; sant Joan de la Creu ens dirà: “si t’amagues en un amagatall, em trobaràs allà”.

Nosaltres, un desert, segurament que només l’hem vist en pel·lícula (sobretot al Lawrence d’Aràbia i poca cosa més). No en tenim experiència, parlem ben bé de memòria. I com que no hi tenim experiència ens costa molt d’entendre com és la situació interior de la persona que hi viu, o de la persona que en viu. Aquí, entre la gent, sempre queda un recurs: trobar culpables als altres, és un mal molt comú; al desert només hi sóc jo, i només hi pot haver un culpable: jo!; i això és un os molt dur de rossegar.

Al desert es pot experimentar qui mana en mi? qui mana en la meva vida?. El desert posa a prova el nostre valer: valem el què valem. El desert és la humanitat en estat pur. El desert podem recuperar la consciència de pecat. I, si el pecat és rebutjable, la consciència de ser pecadors és saludable, sana; és una autoestima. Si algú, per fugir de Déu, com el profeta Jonàs, se’n va al desert perquè allà no hi ha ningú, no en fugirà; a Déu se’l trobarà cara a cara. Si va al desert per fugir de la temptació, farà com el poble de Déu va fer en el desert, o pitjor encara: creure... millor dit crear-se un déu a la seva mida, a la seva conveniència; ni que sigui un vedell, però això sí, que sigui d’or.

El desert sabrem una cosa que sembla tan apressa i tan fàcil, i és capital, és molt important: Qui sóc?. De veritat, sense disfresses que el Carnaval ja s’ha acabat. La Quaresma ens ha de portar a un coneixement profund i veritable de nosaltres mateixos, i ens portarà, evidentment, a la conversió. La Quaresma ens diu “Convertiu-vos”.

Per posar els punts sobre les is, convertir-se, traduït del grec, vol dir revisar. Revisem la nostra vida. La vida mai no és acabada del tot, mai és un èxit total, ni és un fracàs total. La vida és una acceptar constantment una conversió, un canvi, un progrés... això sí, radical!. O sigui que ve de l’arrel. Ens demana que donem una mirada sincera a la nostra vida, sense por. Convertir-se no és viure sense pecat, sinó aprendre a viure perdonats.

És molt sa i molt bo això de convertir-se. Si ho fem ja veurem que ens prova. És molt sa. És experimentar una nova manera de viure, sana, lliure, alegre i en pau.

No tinguem cap por de trobar-nos sols amb nosaltres mateixos com si fóssim al desert. Al desert, i a la vida de tot cristià, hi ha coses, això sí, que no hi caben, ni per la Quaresma ni mai, que és la superficialitat, la mediocritat, la mentida o el ja està bé. És conèixer-se més i més. A nosaltres mateixos...i també a Jesucrist

dissabte, 25 de febrer del 2012

Homilia de la missa de l’aparició

I per què costa tant d’entendre que els qui més necessiten Déu són els pecadors? 
Nosaltres estem experimentant la feminitat de la misericòrdia de Déu a través de Maria, la seva mare. Donem-ne gràcies.
Mn. A. Roquer
Homilia:
“El metge no el necessiten els qui estan bons sinó els malalts”: més clar, l’aigua!. Doncs això que és tan clar, quan toca un altre apartat que no és la salut física, costa molt d’entendre. I per què costa tant d’entendre que els qui més necessiten Déu són els pecadors?. Millor dit: els qui se saben pecadors!.

La Quaresma és el temps propici (ens ho deia el Dimecres de Cendra el profeta Joel: “El temps propici”). Temps propici no vol dir temps de rebaixes. La Quaresma no rebaixa el mal que provoca el pecat, en canvi sí que augmenta la capacitat, si és possible, de misericòrdia de Déu.

El nostre error, a l’hora de cercar Déu, és que ens hem acostumat a buscar-lo entre els bons de mena; i la sorpresa és que no el trobem perquè està entre els pecadors, fins i tot serà crucificat entre dos malfactors. O sigui el trobem on menys ens pensàvem, o bé el trobem on no ens agrada trobar.

La Quaresma és l’aparellament indiscutible, i a vegades incomprensible, d’un Déu que es relaciona amb els pecadors. Com el metge que no cura a distància, Jesús ha vingut aquí, al nostres món de pecadors, per estar a prop nostre i arrencar-nos així del nostre pecat. Ah!, i per trobar pecadors, creieu-me, no hem d’anar amb una lupa com els detectius (a veure on te’l trobem!), no!; no és el què necessitem sinó un mirall i el trobarem de seguida.

Per començar amb bon peu el temps quaresmal, el temps que predisposa per celebrar la joia de la Pasqua, que bé que li escau aquest evangeli, aquesta trobada, no sé si inesperada o preparada, entre Jesús i Leví (sant Lluc l’anomena Leví; Mateu li dóna un altre nom, és ell mateix). El pecador convidà, un cop ha reconegut el pecat i s’ha trobat amb Jesús... organitza un banquet a casa seva i crida tots els seus amics. Ja sabem qui són els seus amics, i això és un punt feble: Jesús menja amb pecadors. Que hi ha algú que no menja amb pecadors?. El banquet s’ha organitzat i se celebra. I el banquet, a l’evangeli, sempre és signe de la celebració del perdó (recordeu la paràbola del fill pròdig com acaba: amb un banquet per celebrar-ho... sense el germà gran).

I més: ho vivim nosaltres cada festa. Demanem perdó i el Senyor ens convida al banquet de la taula de l’Eucaristia. Comencem sempre, doncs, demanant perdó; i si això no fos veritat ja fora un mal començament. Sí!, i que no ens faci mai cap por de trobar que som pecadors perquè aquest mal té remei. Nosaltres, aquí, venim cada mes i sabem fins on pot arribar el perdó, que és la misericòrdia de Déu.

És curiós: la misericòrdia, la misericòrdia. És una paraula femenina. Nosaltres estem experimentant la feminitat de la misericòrdia de Déu a través de Maria, la seva mare. Donem-ne gràcies.

diumenge, 19 de febrer del 2012

Homilia del diumenge 7 de durant l’any

I l’acció  més genuïna de Déu és el perdó. 
No és fàcil creure que Déu és realment amor incomprensible, gratuït, incondicional.
Mn. A. Roquer
Lectura del llibre d’Isaïes (Is 43,18-19.21-22.24b-25)
Això diu el Senyor: «No recordeu més els temps passats, no penseu més en les coses antigues; estic a punt de fer una cosa nova que ja comença a néixer, no us n’adoneu? Pel desert faré que hi passi un camí, que corrin rius per la solitud. Aquest poble que m’he configurat proclamarà la meva lloança.
»No és que tu, Jacob, m’hagis invocat; no és que tu, Israel, t’hagis molestat per servir-me. El que has fet és obligar-me a suportar els teus pecats, molestar-me amb les teves culpes. Però jo sóc el qui esborro les teves faltes per amor de mi mateix, i no em recordaré mai més dels teus pecats.»
Lectura de la segona carta de sant Pau als cristians de Corint (2Co 1,18-22)
Germans, Déu sap que no menteixo; la nostra paraula quan ens adrecem a vosaltres no és ara sí ara no, perquè Jesucrist, el Fill de Déu, que ha estat predicat entre vosaltres pel nostre ministeri
—meu, de Silvà i de Timoteu—, no ha estat mai ara sí, ara no. En ell hem sentit un sí ben clar, perquè totes les promeses de Déu en ell s’han convertit en un sí. Per això, quan nosaltres donem glòria a Déu, diem «Amén», que vol dir «sí», per Jesucrist. I el qui referma i ens ha ungit en Crist, juntament amb vosaltres, és Déu. Ell mateix ens ha marcat amb el seu senyal i, com a penyora del que vindrà, ha posat en els nostres cors el do del seu Esperit.
Lectura de l’evangeli segons sant Marc (Mc 2,1-12)
Al cap d’uns dies, Jesús tornà a Cafar-Naüm. La gent sentí dir que era a casa, i n’hi anaren tants que no cabien ni davant l’entrada. Jesús els predicava. Mentrestant, vingueren uns homes a dur-li un paralític. El portaven entre quatre. Veient que amb tanta gent no podien portar-lo dintre, aixecaren el terrat sobre l’indret on era Jesús i, un cop obert el sostre, baixaren la llitera. Jesús, en veure aquella fe, digué al paralític: «Fill, els teus pecats et queden perdonats.» Uns mestres de la Llei que eren allà asseguts pensaven dintre seu: «Com pot dir això aquest home? Això és blasfem. És que algú, fora de Déu, pot perdonar pecats?» A l’instant Jesús conegué dintre seu que pensaven això i els digué: «Per què penseu així dins vostre? Què és més fàcil, dir al paralític que els seus pecats li queden perdonats o dir-li que s’aixequi, es carregui la llitera i camini? Doncs ara sabreu que el Fill de l’home té el poder de perdonar els pecats aquí a la terra.» I tot seguit diu al paralític: «Aixeca’t, carrega’t la llitera i vés-te’n a casa.» Ell s’aixecà immediatament, es carregà la llitera i se n’anà en presència de tothom. Tots glorificaven Déu i no se’n sabien avenir. Deien: «No havíem vist mai res semblant.»

Homilia:
El capítol 2º de l’evangeli de Marc, que l’interromprem al començar la Quaresma, obre una polèmica forta entre Jesús i aquells que es manifesten com els seus adversaris. I es posa ben de manifest, per un cantó, el poble que el segueix i, per l’altre, els seus opositors que l’espien per tot arreu.

Per part del poble diu que hi havia tanta gent “que no cabien ni davant l’entrada”. I la reacció del poble, al veure el miracle, és aquesta: “No havíem vist mai res semblant”. En canvi, els mestres de la Llei, i no és un detall, on no hi cabia ningú, ells, diu “asseguts pensaven dintre seu... Això és blasfem”. Les paraules poden ser discutibles però els miracles no!. Doncs, per a segons qui, els miracles són discutibles. No hi ha més cec que aquell que no hi vol veure.

Jesús comença per fer un elogi de la fe d’aquells que porten el paralític. Una fe que, si com diem pot moure muntanyes, certament pot aixecar trespols. En el fons, els mestres de la Llei tenien tota la raó del món: només Déu, és clar, pot perdonar pecats!. I ara aquest home, vingut d’un poble de mala mort, que és Natzaret i ple de pagans, que no és mestre de la Llei sinó un pobre fuster de poble, s’atribueix un poder diví (perdonar pecats). “Això és blasfem”. Jesús per donar autoritat i garantia a les seves paraules, perquè les paraules se les emporta el vent, fa un miracle per veure si així es poden convèncer: “Aixeca’t”, camina (cosa que, també, només podia fer Déu).

Quan ens entossudim en els nostres criteris, en les nostres seguretats, ni el miracle ens pot convèncer. Jesús, que ja sabia el què pensaven, no es fa enrere, sinó que accepta el repte dels mestres de la Llei i els desafia amb la força dels fets. Què és més fàcil? dir-li que els pecats li queden perdonats?; això ho pot dir tothom; o us atreviu a dir-li que s’aixequi i que camini?. El desafiament crema.

Jesús no entra en discussions, sempre estèrils, sobre Déu. Jesús actua. I l’acció  més genuïna de Déu és el perdó. Jesús perdona el paralític... i perdonarà aquells que l’estan crucificant. El perdó és fruit de l’amor. I Déu, com diu sant Joan, és amor; per això, quan Déu estima, estima; i quan Déu perdona, perdona.

De la mateixa manera que els escribes no poden entendre (potser hauríem de posar entre cometes això de no poden) que Jesús ofereixi el perdó de Déu i dir “els teus pecats et queden perdonats”... No anem gaire lluny: ¿no us ha passat mai a vosaltres, que a vegades, no podem (i aquí no ho hem de posar entre cometes)... no podem entendre que Déu perdoni a segons qui?. Sempre a aquell que nosaltres no volem perdonar, però podem.

No és fàcil creure en l’amor de Déu. No és fàcil creure que Déu és realment amor incomprensible, gratuït, incondicional. Sant Pau diu que l’amor no porta el compte del mal. Quina sorpresa! Quina bona nova, per a aquell que ho vol entendre, saber que Déu no porta comptes del mal. L’amor perdonador de Déu és una necessitat de tot creient. “Perdoneu les nostres culpes...”, quantes vegades ho hem dit?. L’amor perdonador de Déu és per a sempre. Això no significa que els nostres pecats siguin una cosa banal, sense importància... Tot pecat és, justament, un trencament de l’amor de Déu; i això és molt seriós! I que Déu no canviï, pobres de nosaltres!.

Alguns es pensen que la culpa és una cosa inventada pel món de la religió: si Déu no hi fos, no hi hauria manaments; i si no hi ha manaments, no hi ha culpa. Res més lluny de la realitat. La culpa és una realitat que forma part de la nostra pròpia experiència com a persones. El que és propi de la religió, això sí, és el perdó de les culpes (el tornar a caminar): “Aixeca’t, carrega’t la llitera i vés-te’n a casa”; tornes a ser un home lliure, viu en veritat; no tinguis mai por ni de reconèixer el teu pecat, ni tinguis mai por d’admetre l’amor perdonador de Déu.

Llavors sí que podem ben dir “Tots glorificaven Déu i no se’n sabien avenir. Deien: No havíem vist mai res semblant”. I quan diem “no havien vist mai res semblant” no ens referim als pecats, que els veiem cada dia, ens referim a la fe agosarada que sap demanar perdó i sap trencar totes les barreres.

diumenge, 12 de febrer del 2012

Homilia del diumenge 6 de durant l’any

Doncs que quedi ben clar:
que ningú pot quedar exclòs en nom de Jesús
Mn. A. Roquer
Lectura del llibre del Levític (Lv 13,1-2.44-46)
El Senyor digué a Moisès i a Aharon: «Si algú té a la pell una inflor, crostes o erupcions que facin témer el mal de la lepra, serà portat al sacerdot Aharon o a un dels seus fills sacerdots. Els qui pateixen del mal de la lepra han d’anar escabellats, amb els vestits esquinçats, tapats fins a la boca, i han de cridar: “Impur, impur!” Mentre el mal persisteixi són impurs, i han de viure sols, fora del campament.»
Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint (1Co 10,31-11,1)
Germans, quan mengeu o begueu, o feu alguna altra cosa, feu-ho tot a glòria de Déu. No sigueu mai ocasió d’escàndol, ni per als jueus, ni per als grecs, ni per a l’Església de Déu, tal com ho faig jo, que en tot procuro d’adaptar-me a tots, i no busco allò que em convé a mi, sinó allò que convé als altres, perquè se salvin. Seguiu el meu exemple, tal com jo segueixo el de Crist.
Lectura de l’evangeli segons sant Marc (Mc 1,40-45)
En aquell temps, es presentà a Jesús un leprós, s’agenollà i li digué, suplicant-lo: «Si voleu, em podeu purificar.» Jesús, compadit, el tocà amb la mà i digué: «Sí que ho vull: queda pur.» A l’instant la lepra desaparegué i quedà pur. Tot seguit Jesús el va fer marxar, després de recomanar-li seriosament de no dir-ho a ningú, sinó d’anar a fer-se examinar pel sacerdot, oferir per la seva purificació el que Moisès havia ordenat i certificar que ja era pur. Però ell, així que se n’anà, començà de proclamar-ho davant la gent i de fer-ho conèixer pertot arreu, tant, que Jesús ja no podia entrar manifestament als pobles i havia de quedar-se a fora, en llocs despoblats. Però la gent venia a trobar-lo de tot arreu.
Homilia:
Els fets, per tant també els miracles de Jesús, van més enllà del fet en sí o del miracle pel miracle. Jesús no ha vingut a aquest món a fer miracles. Per tant miracles i fets de Jesús tenen un to profund. Confirmen, més enllà de les paraules, el seu missatge salvador. Ell mateix ho dirà: “Si no em creieu pel què dic, creieu-me pel què faig”. Amb el perill, això sí, de ser tractat de pecador només perquè tracta amb pecadors.

I aquest és el cas del leprós de l’evangeli d’avui. No hem de veure només el miracle; no és qüestió d’aplaudir el miracle, sinó d’aprendre’n la lliçó.

Tampoc l’Església, si vol seguir el camí marcat per Jesús, no ha de tenir mai por de ser marginada perquè acull marginats; ha de ser fidel al missatge de Jesús que els acollia; en canvi no pot ser, a vegades, una societat que els margina. No podem excloure cap impur perquè Jesús no els excloïa; no és allò de la poma podrida, fora! que no podreixi les altres!; senzillament perquè les persones no som pomes.

És tan inhumanament humana la manera de reaccionar que tenim a vegades. Enlloc de veure que cura el leprós, alguns només veuen que l’ha tocat (cosa que la Llei prohibia). Jesús, saltant-se totes les normes, tots els prejudicis, totes les lleis que obliguen a mantenir-se a distància del leprós... Jesús posa en pràctica la Misericòrdia. Ell és, sobretot, expressió de l’amor de Déu, no a les lleis dels homes; no és Déu que exclou, sinó els homes; no és Déu que margina, sinó nosaltres. Doncs que quedi ben clar: que ningú pot quedar exclòs en nom de Jesús. Ni que això comporti, i a vegades ho comporta, el perill de ser mal vist. Per tant el més gran de l’evangeli d’avui no és si cura o no cura el leprós, sinó és simplement si el toca!.

Fer com Jesús vol dir no escandalitzar-nos de cap impur, no excloure ningú del nostre acolliment. Per a Jesús, més important que la norma, és la persona. Al cor de Déu hi cap tothom. I algú pensarà: I els pecadors, també? Doncs sí, perquè hi cabem tu i jo!. “El leprós -deia la norma- viurà aïllat de tothom i anirà cridant sempre: Impur! Impur!”. Sempre hi haurà a la societat persones que faran nosa, persones que hi sobren.

El món de la fam, que avui el tenim molt present, només es pot eliminar donant de menjar. I cada vegada hi ha més indiferència davant del tercer món. A mesura que augmenta la riquesa del primer món es podria esperar que augmentés, també, l’ajut per al tercer món, i el que ha augmentat és la indiferència, com si el món de la fam fos tant normal com els que mengen cada dia.

L’actitud de Jesús respecte dels marginats del seu temps remet, de manera especialment interpel·ladora, la nostra societat d’avui, la societat del ben estar, que per estar continua aixecant barreres de separació (Tu aquí, i jo allà. Tu no ets del meus). Barreres que, si volem fer com Jesús, hem de traspassar. És que les persones de la fam, amb mirada d’Evangeli, diem que són els nostres germans. Ho són o no ho són?.

I avui, com cada diumenge, com tantes i tantes vegades, direm tan tranquil·lament “el nostre pa de cada dia doneu-nos el dia d’avui...”. No és just!... vull dir és injust demanar el pa de cada dia si no volem compartir el nostre pa amb aquells que no en tenen.

Jesús té compassió del leprós. Que la compassió de Jesús pel leprós se’ns encomani a nosaltres per a la nostra aportació avui al món de la fam. Altrament, en quin Déu creiem?.

diumenge, 5 de febrer del 2012

Homilia del diumenge 5 de durant l’any

Normalment no se’ns exigirà donar la vida, però sí que se’ns demana a vegades allargar una ma. Qui no és capaç de donar la ma tampoc donarà la vida
Mn. A. Roquer
Lectura del llibre de Job (Jb 7,1-4.6-7)
Job digué als seus amics: «L’home, a la terra, no està sotmès a servitud? No passa la vida com un jornaler? Com un esclau es deleix per asseure’s a l’ombra, espera l’hora de cobrar com el treballador. Però a mi m’ha tocat per herència passar mesos en va, la paga que em donen són les nits en blanc. Així que em fico al llit ja penso: Quan serà de dia perquè em pugui llevar? I estic neguitós del vespre a la matinada. Els meus dies han corregut més que una llançadora, ja s’acaben, ja no hi queda fil. Recordeu que la meva vida no és sinó un respir: els meus ulls no tornaran a veure la felicitat.»
Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint (1Co 9,16-19.22-23)
Germans, jo no puc gloriar-me d’anunciar l’evangeli: hi estic obligat, i pobre de mi que no ho fes! Si jo m’ho hagués buscat podria esperar-ne una recompensa, però no havent-ho buscat, per a mi és un encàrrec que he rebut de Déu. Per quin motiu puc esperar una recompensa? Doncs que jo, quan treballo per difondre l’evangeli, no el converteixi en cosa costosa, sinó que renunciï al dret que em dóna el meu servei. Jo sóc lliure: no era esclau de ningú, però m’he fet esclau de tots per guanyar-ne tants com pugui. Per guanyar els febles, m’he fet feble com ells. M’he fet tot amb tots per guanyar-ne alguns, sigui com sigui. Tractant-se de l’evangeli, estic disposat a fer tot el que calgui per poder-hi tenir part.
Lectura de l’evangeli segons sant Marc (Mc 1,29-39)
En aquell temps, Jesús, sortint de la sinagoga, se n’anà amb Jaume i Joan a casa de Simó i Andreu. La sogra de Simó era al llit amb febre, i llavors mateix ho digueren a Jesús. Ell li va donar la mà i la va fer llevar, la febre li desaparegué i ella mateixa els serví a taula.
Al vespre, quan el sol s’havia post, li portaren tots els malalts i els endimoniats. Tota la ciutat s’havia aplegat davant la porta i ell va curar molts malalts de diverses malalties; va treure molts dimonis, i no els deixava parlar, perquè sabien qui era.
De bon matí, quan encara era fosc, es llevà, se n’anà a un lloc solitari i s’hi quedà pregant. Simó, amb els seus companys, sortí a buscar-lo. Quan el trobaren li digueren: «Tothom us està buscant.» Ell els digué: «Anem a d’altres llocs, als pobles veïns, i també hi predicaré, que aquesta és la meva missió.» I anà per tot Galilea, predicant a les sinagogues de cada lloc i traient els dimonis.
Homilia:
Hi ha una cançó del cantautor Raimon, dels anys seixanta i una mica més, que es va fer famosa, quan diu: de l’home mira sempre les mans. Avui m’ha cridat l’atenció que l’evangelista Marc també ens ha demanat que mirem les mans de Jesús; ens ha dit “Jesús li va donar la ma a la malalta i es va llevar”. Avui podríem mirar el que podem dir, doncs, els gestos de Jesús. De vegades hi ha gestos que són més expressius que les mateixes paraules, diuen més que una paraula!. Les mans són de gran importància en el gest humà; poden ser un reflex del ser de la persona; les mans poden ferir o poden acaronar, poden acollir o podem rebutjar.

I l’Evangeli parla moltes vegades de les mans de Jesús. “Amb la ma tocava els leprosos... Agafava la ma de Pere que s’enfonsava al llac... Imposava les mans als malalts... Acaronava els infants...” És així com hem de llegir l’evangeli d’avui: Jesús entra a l’habitació, li dóna la ma i l’alça del llit. Jesús és per a nosaltres la ma de Déu estesa a tota una humanitat que necessita algú que li doni la ma; que necessita suport, ajuda, consol, força o companyia. Per això trobem sempre tot una colla de malalts, leprosos, paralítics, cecs... que busquen algú que els doni la ma; com aquell paralític de la piscina de Betzeta, a Jerusalem: “Senyor, no tinc ningú que em doni la ma quan es remou l’aigua”.

Allà on hi ha Jesús hi ha amor a la vida, interès per aquell que sofreix. Per això sempre el trobarem envoltat de persones que busquen algú que els allargui una ma. I qui no necessita que alguna vegada algú li allargui la ma?. Jesús serà per a molts aquell que allarga la ma, aquell que dóna la vida, o bé aquell que dóna motius, profunds, per viure.
Bertol Brech diria les curacions de Jesús no han resolt la història del dolor de la humanitat. Ben cert!, la seva presència salvadora no ha arribat a tothom, cal continuar lluitant contra el mal, cal continuar lluitant en defensa de la vida. Però és cert que Jesús ens ha obert una porta a l’esperança. Déu és amic de la vida, vol la vida, estima apassionadament la vida.

Inquieta una mica veure amb quina facilitat ens hem acostumat a la mort. La mort de la natura destruïda per la pol·lució com a preu, diuen, d’un progrés. La mort a les carreteres cada cap de setmana, que ja sembla que no sigui cap problema si no sobrepassa els límits que marca l’estadística de cada diumenge. És esfereïdor veure amb quina fredor, a vegades, mirem com a cosa ja establerta la mort a causa de la fam o de la violència domèstica. Tantes morts no podem quedar reduïdes només a una notícia televisiva o dels diaris o a una estadística.

L’amor cristià és sempre una amor a la vida. I més aquell que ha descobert que Déu estima tant apassionadament la nostra vida que ha estat capaç de sofrir Ell la mort per a que nosaltres puguem viure.

I això, no altre, és el què celebrem aquí cada diumenge. El Senyor no ens ha donat només la mort, ens ha donat la seva vida per a que nosaltres puguem viure (“Aquell que menja aquest pa té vida eterna”).

Normalment no se’ns exigirà donar la vida, però sí que se’ns demana a vegades allargar una ma. Qui no és capaç de donar la ma tampoc donarà la vida.