Homilia del diumenge I d’Advent

 Cada vegada hi ha més llum per dissipar les tenebres perquè el naixement de qui és la llum del món, el naixement del Redemptor s’acosta.

Dr. Jaume Pujol, Arquebisbe de Tarragona

Lectura del llibre d’Isaïes (Is 63,16b-17.19b.64,2b-7)

Vós, Senyor, sou el nostre pare, el vostre nom és, des de sempre, El-nostre-redemptor. Senyor, per què deixeu que ens desviem dels vostres camins, que els nostres cors s’obstinin a no creure en vós? Reconcilieu-vos amb nosaltres per amor dels vostres servents, per amor de les tribus que heu pres per heretat. Oh, si esquincéssiu el cel i baixéssiu, si davant vostre es fonguessin les muntanyes!
Cap orella no ha sentit ni cap ull no ha vist mai un Déu, fora de vós, que salvés els qui esperen en ell. Vós veníeu a trobar els qui feien el bé i es recordaven dels vostres camins.
Però ara us heu disgustat amb nosaltres, que hem pecat i ens hem rebel·lat sempre contra vós. Tots som semblants a persones impures, cap de les nostres bones obres no és més que la roba tacada d’impureses.
Ens marcim tots nosaltres com la fulla caiguda i les nostres culpes se’ns emporten com el vent. No hi ha ningú que invoqui el vostre nom, que es recolzi en vós en desvetllar-se, perquè ens heu amagat la vostra mirada i ens abandoneu a les nostres culpes. Però enmig de tot, Senyor, sou el nostre pare; nosaltres som l’argila, i vós, el terrisser; tots som obra de les vostres mans.

Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint (1Co 1,3-9)

Germans, us desitjo la gràcia i la pau de Déu, el nostre Pare, i de Jesucrist, el Senyor. Sempre beneeixo Déu per vosaltres, pensant en la gràcia que us ha donat en Jesucrist. De tot us ha enriquit en ell: de tot do de paraula i de coneixement.
El testimoniatge que doneu de Crist s’ha refermat tant entre vosaltres que no us manca cap mena de do, mentre viviu esperant la manifestació de Jesucrist, el nostre Senyor. Ell també us mantindrà ferms fins a la fi, perquè el dia de Jesucrist, el nostre Senyor, sigueu trobats irreprensibles. Déu és fidel, i és ell qui us ha cridat a viure en comunió amb el seu Fill Jesucrist.

Lectura de l’evangeli segons sant Marc (Mc 13,33-37)

En aquell temps, deia Jesús als seus deixebles: «Estigueu atents, vetlleu. No sabeu quan vindrà el temps decisiu. L’home que se’n va a terres llunyanes, sortint de casa deixa els seus criats responsables de les tasques que confia a cadascun, i al porter li recomana que vetlli. Igual heu de vetllar vosaltres, perquè no sabeu quan tornarà l’amo de casa; no sabeu si vindrà al vespre, a mitjanit, al cant del gall, a la matinada. El tindreu aquí a l’hora menys pensada: mireu que no us trobi dormint. I això que us dic a vosaltres, ho dic a tothom: Vetlleu.»

Homilia:

Molt estimat Mn. Anton, molt estimat Josep Mª, diaca. Una salutació a la Junta de la Confraria de St. Pere Apòstol, iltm. Sr. Alcalde, també als membres de la coral reusenca, molt estimats tots, germans i germanes en Crist mort i ressuscitat. Com us heu donat compte estic una mica constipat, però això no... i la vaig agafar, que sapigueu, a Roma inaugurant l’exposició d’un gran reusenc com és Gaudí, l’exposició que hi ha a Roma de Gaudí i la Sagrada Família; allí us vaig encomanar d’una manera molt i molt particular. De manera que estem ara en el centre de Roma, del Vaticà, en el palazzio di Carlomagno, un lloc preciós; i amb altres bisbes de Catalunya com el cardenal de Barcelona i també el bisbe d’Urgell, i amb moltíssima participació, també amb el president Artur Mas, i va ser de veritat una festa molt i molt bonica. Si durant els dos mesos propers aneu a Roma no deixeu d’anar a visitar aquesta exposició que ens ha posat, allí, en el centre de la Cristiandat.

Bé, l’any 2006 varem celebrar el 50 anys de la vostra Confraria, aquí precisament als peus de la Mare de Déu de Misericòrdia; avui hi tornem per celebrar que fa 25 anys vareu tornar a sortir en processó. En dono gràcies a Déu. Fou l’any 1986 quan uns pocs confrares, treballadors de l’antiga Cooperativa Comarcal de Reus, i amb l’ajut d’aquesta, decidiren reorganitzar la confraria i aconseguiren tornar, després d’uns anys de no fer-ho, a ser presents d’una manera molt digne en els diversos actes quaresmals que es celebren a la vostra ciutat i molt especialment en la solemne processó del Sant Enterrament del Divendres Sant. La vostra confraria avui està oberta a tothom, estiguin vinculats o no a l’avicultura, amb l’única finalitat de, sota l’invocació de sant Pere Apòstol, buscar la unió espiritual, el foment de la catolicitat i intervenir en actes i manifestacions de fe religiosa.

Avui estem celebrant, també, el dia dels Sense Sostre amb el lema Tots som ciutadans. Cap persona sense llar. Càritas fa, avui, una crida a les nostres comunitats parroquials i a tota la societat en general per tal de crear espais de reflexió i denunciar la situació d’extrema vulnerabilitat de moltes persones. Com han escrit en els fulls que han repartit sobre aquesta celebració aquest diumenge: tots som essers humans, per tant titulars de drets. Penso que tots lluitem per a que aquests Sense Sostre puguin ser atesos, esperem que cada vegada millor.

Avui estem en el primer diumenge d’Advent, al començament de l’any litúrgic. “Estigueu atents. Vetlleu. Senyor, no tardis en venir”. Són els crits que se senten al principi de l’Advent. Expectació. L’Advent significa l’expectació apassionada que va sostenir el poble d’Israel pel què fa al Salvador. L’Església ens posa aquestes 4 setmanes, que passen depressa, com desitjant que arribi aviat el naixement de Jesús. La litúrgia ens ajuda en aquest camí en el qual ja veiem a prop la meta. Les espelmes de la Corona d’Advent s’encendran una a una al compàs de les 4 setmanes amb el seu gran significat. Cada vegada hi ha més llum per dissipar les tenebres perquè el naixement de qui és la llum del món, el naixement del Redemptor, s’acosta.

Però l’Advent té dos moments. En aquest primer, les dues setmanes inicials, recorda, sobretot, la vinguda última del Crist al final del temps. Després, a les últimes setmanes, a partir del 18, ressonen en aquests temps els grans anunciadors del Messies (profetes de l’Antic Testament i sant Joan Baptista) i té una especial presència i protagonisme Maria, la mare de Déu, a les entranyes de la qual i després neix el Salvador. També recorda l’entrada de l’emperador: després d’haver guanyat una gran batalla, els emperadors romans entraven i en deien la pressa de possessió, tothom sortia a rebre’ls, era una festa apoteòsica. Crist és el Rei, el Senyor de totes les coses; Ell fa també el seu Advent: vol prendre possessió sobre nosaltres i de tot el món; vol regnar amb aquest regnat de pau, de justícia i d’amor, que dèiem avui.

Les lectures ens condueixen cap el gran moment a través d’un itinerari de segles. El gran profeta Isaïes, que hem llegit al començar, i tots els que ho van fer entre el segle VIII i IV abans de Crist, anuncien al poble el Messies esperat; i nosaltres, que ja coneixem el final de la història llegim amb emoció aquestes paraules que van ajudar a Israel a mantenir la confiança en la llarga espera. Al final, de la ma dels Evangelis, arribem a la culminació del temps i apareix, llavors, el testimoni de Zacaries, d’Isabel, de Joan Baptista al Jordà, de Josep i de Maria, els pares de Jesús, a l’humil casa de Nazaret.

Nosaltres, germans i germanes, també volem esperar Jesús; però no és una espera passiva sinó que hem d’anar a la trobada del Crist, acompanyant de les nostres bones obres, com hem llegit a l’oració col·lecta, a l’inici. El Senyor ens parla de romandre en vetlla i pregar.

Déu no neix en els nostres cors perquè per a Ell no hi ha ni passat ni present ni futur, tot és present ja que és eternitat. I ens podem preguntar com l’esperem?. Aquests dies d’Advent són dies en que no podem perdre el sentit del què celebrem: el naixement del Crist, el fet més gran de la Història, i també a la vida de cadascun de nosaltres perquè ens afecta directament. També en la nostra ànima ha d’haver-hi un abans i un després de cada Nadal; no serà, generalment, una ruptura però sí un progrés que ens portarà a estar més a prop d’aquest nen que acaba de néixer i que se’ns mostra tan indefens; i que aquí, a Reus, tenim la sort d’aquest retaules que ens fan reviure el gran misteri de l’amor de Jesús. Una conseqüència serà d’atendre millor, el millor que sapiguem, a socórrer les necessitats de les persones que estan soles, que pateixen fam o no tenen un sostre on aixoplugar-se... aquelles persones que no troben ni un lloc a la posada de la nostra societat. La solidaritat amb ells, l’exercici cristià de la caritat serà la millor manera de celebrar el misteri del naixement d’aquell que va dir “El que feu amb ells, a mi m’ho feu”.

Germans, sigueu fidels als vostres estatuts de la Confraria de Sant Pere Apòstol, i aquestes idees que hi figuren: buscar la unió espiritual, el foment de la catolicitat i intervenir en actes de manifestació de fe religiosa. Juntament vull que pregueu per a les vocacions per al ministeri sacerdotal i diaconal. Només amb la pregària traurem endavant tot el que el Senyor ens demana. També us demano que pregueu per a les vocacions per a la vida religiosa. I moltes gràcies per tot el què feu per a l’Església i també per a la nostra societat. Avui preguem tots a la Mare de Déu de Misericòrdia que ens miri amb ulls d’amor i que ens deixi que l’acompanyem camí de Betlem.

Que així sigui.

Santuari de Misericòrdia. Festivitat de l’Ascensió.

Peregrinació de la Creu de les Jornades
Mundials de la Joventut.

Dr. Jaume Pujol (Arquebisbe de Tarragona)

Lectura dels Fets dels Apòstols (Ac 1,1-11)

En la primera part del meu llibre, Teòfil, he parlat de tot el que Jesús va fer i ensenyar, des del principi fins al dia que fou endut al cel, després de confiar, en virtut de l’Esperit Sant, la seva missió als apòstols que ell havia elegit. Després de la passió, se’ls presentà viu, i ho comprovaren de moltes maneres, ja que durant quaranta dies se’ls aparegué, i els parlava del regne de Déu.
Estant reunit amb ells, els manà que no s’allunyessin de Jerusalem i els digué: «Espereu aquí la promesa del Pare que vau sentir dels meus llavis quan us deia que Joan havia batejat només amb aigua; vosaltres, d’aquí a pocs dies, sereu batejats amb l’Esperit Sant.» Els qui es trobaven reunits li preguntaven: «Senyor, és ara que restablireu la reialesa d’Israel?» Ell els contestà: «No és cosa vostra de saber quins temps i quines dates ha fixat l’autoritat del Pare, però quan l’Esperit Sant vindrà sobre vosaltres rebreu una força que us farà testimonis meus a Jerusalem, a tot el país dels jueus, a Samaria i fins als límits més llunyans de la terra.»
Quan hagué dit això s’enlairà davant d’ells, i un núvol se l’endugué, i el perderen de vista. Encara s’estaven mirant al cel com ell se n’anava, quan es presentaren dos homes vestits de blanc, que els digueren: «Homes de Galilea, per què us esteu mirant al cel? Aquest Jesús que ha estat endut d’entre vosaltres cap al cel tornarà de la manera com vosaltres acabeu de contemplar que se n’anava al cel.»

Lectura de la carta als cristians hebreus (He 9,24-28.10,9-23)

Crist no ha entrat en aquell santuari, a imatge del veritable, fet per mà d’homes, sinó que ha entrat al cel mateix, i s’ha presentat davant Déu per nosaltres. El gran sacerdot entra cada any al santuari amb una sang que no és la seva. Crist, en canvi, no s’ha d’oferir moltes vegades, altrament hauria hagut d’anar sofrint la seva passió des de la creació del món. De fet no ha aparegut fins ara, a la fi dels temps, a oferir-se ell mateix una sola vegada com a víctima per abolir el pecat. Els homes morim una sola vegada, i després de la mort ve el judici. Semblantment el Crist va ser ofert una sola vegada, quan va prendre damunt seu els pecats de tots. Després tornarà a revelar-se, no ja per raó dels pecats, sinó per salvar aquells qui esperen el moment de rebre’l.
Germans, la sang de Jesús ens permet d’entrar confiadament al lloc santíssim. Ell n’ha inaugurat l’entrada, obrint-nos un camí nou i viu en el cortinatge d’accés, que és el seu propi cos. Tenim un gran sacerdot a la casa de Déu. Per tant, presentem-nos-hi amb tota la fe d’un cor que no enganya, ja que el nostre cos ha estat rentat amb l’aigua del baptisme, i els nostres cors, netejats de tota consciència de culpa. Mantinguem ferma l’esperança que ens dóna la fe que professem: Déu compleix fidelment les seves promeses.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (24,46-53)

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Així ho diuen les Escriptures: El Messies havia de patir i de ressuscitar el tercer dia, i calia predicar en nom d’ell a tots els pobles, començant per Jerusalem, la conversió i el perdó dels pecats. Vosaltres en sou testimonis. Ara, jo us enviaré el do que el Pare ha promès, i vindrà sobre vosaltres; no us mogueu de la ciutat fins que haureu estat revestits del poder que us vindrà de dalt.» Després se’ls endugué fora, fins a prop de Bet-Hània, alçà les mans i els beneí. Mentre els beneïa, s’allunyà d’ells portat amunt cap al cel; ells es prosternaren adorant-lo. Després, plens d’una alegria immensa, se’n tornaren a Jerusalem. I contínuament eren al temple donant gràcies a Déu.

Homilia (Dr. Jaume Pujol, Arquebisbe de Tarragona):

Benvolgut mossèn Antoni Roquer, preveres, diaques, benvinguts tots que veniu per participar en aquesta eucaristia amb aquesta creu, que ens presideix també avui, de les Jornades Mundials de la Joventut. Com hem explicat abans d’iniciar l’eucaristia, aquesta creu és una creu que el sant pare Joan Pau II, l’any 1984, va regalar als joves de tot el món per a que la portessin a les Jornades Mundials de la Joventut. Aquesta creu penseu que ha viatjat per tot el món; ha estat als quatre continents; va estar, també, quan hi va haver la gran desgràcia de les Torres Bessones de Nova York: el Sant Pare la va portar allí per a que fos consol per a aquelles persones. I aquesta creu ara s’està passejant per Espanya i per Catalunya durant una temporada perquè acabarà l’any 2011 a Madrid, on hi haurà la Jornada Mundial de la Joventut. El Sant Pare la va regalar a Sidney, de Sidney va anar a Roma i cada any, a Roma, es celebra la Jornada Mundial de la Joventut; cada tres anys es celebra a llocs diferents: a Colònia, Denver, Paris, Santiago de Compostela..., l’última va ser a Sidney i  la propera serà a Madrid al 2011.

Aquesta creu, que com veieu és una creu molt gran... el Sant Pare la voler aquell any 1984  que era l’any de la Redempció; va convocar un any sant per la Redempció. Jo vaig tenir la sort, precisament, aquell dia de ser a Roma quan el Sant Pare la donava als joves de tot el món (està escrit a la creu). Per tant, aquesta creu es va portant per tot arreu. Aquí, a la nostra arxidiòcesi la vam demanar i durant cinc dies estarà per aquí. Ahir, us deia, vam estar a la presó de Tarragona, realment un lloc de dolor; vam sortir molt impressionats de veure la pietat amb que molts d’ells, d’aquests pobres que estan allí, doncs, besaven la creu, ploraven; després la vam portar a les carmelites descalces de Tarragona; a la tarda va anar a El Vendrell; i al vespre vam tenir una gran trobada a la catedral, també molt emocionant, plena de gent, de joves que van fer una gran festa d’adoració de la creu i de pregària.

Perquè realment la creu és... nosaltres no som masoquistes, no exalcem el dolor, ni abolim la vida, no conreem un instrument de mort. Honorem la creu de Crist perquè en ella va morir per nosaltres. Estem honrant l’amor de Déu. Jo pensava aquest matí, pensant en vosaltres, i en aquesta eucaristia: la misericòrdia de la nostra Mare també és la misericòrdia de la creu. Aquí estan juntes dos misericòrdies: l’amor del Pare, el gran amor de Déu, Déu és misericòrdia, Déu és amor, Déu ens ha donat el més preuat que té, el seu Fill per salvar-nos, no oblideu això; aquesta creu ens parla no d’una cosa que va passar fa 2000 anys en un poble o una ciutat important d’aquell imperi, Jerusalem, sinó que aquesta creu ens parla a cadascun de nosaltres. Jesús va morir per cada un de nosaltres. Igual que tenim una Mare de Misericòrdia que viu per cada un de nosaltres.

Déu avui, celebrant aquesta gran solemnitat...Al cap de l’any hi ha 7, 8, 10, n’hi ha moltes... cada diumenge és una gran festa per als cristians perquè celebrem la resurrecció de Crist, però després hi ha aquestes festes: la Pasqua, l’Ascensió, la Pentecosta, la Santíssima Trinitat, el Corpus Cristie, són grans festes; el Nadal lògicament; i les festes de la Mare de Déu, la festa de la Immaculada Concepció, de l’Assumpció de Maria al cel, i després festes particulars nostres com el 25 de setembre que estarem esperant sempre la festa de la Mare de Déu de Misericòrdia.

És bonic pensar que avui es puguin ajuntar aquestes dues coses. Aquesta creu, que encara que no tingui segles d’història com la nostra Mare de Misericòrdia, però ja ha fet molta història... Ja us deia al començar quants petons ha rebut aquesta creu, petons de persones de tot estil, de l’Àfrica, perquè ha estat als quatre continents, venia de Sidney, per tant d’Austràlia, ha estat moltes vegades per tota Amèrica, ha sigut una creu que ha creuat per tot arreu. Quants petons d’amor, quants petons de perdó, de demanar perdó al Senyor, perquè la creu ens fa sentir pecadors. Ell va morir pels nostres pecats, no pels pecats dels altres, n’hi ha molts de pecats en aquest món, per desgràcia masses, però també els nostres; també les nostres febleses, les nostres misèries, les nostres faltes de misericòrdia, les nostres... La creu ens porta a obrir el cor i sentir que Déu ens estima; i això ens ha de donar una gran pau, ens ha de donar un gran goig; Déu ens estima, ha mort per mi, Ell ha mort per mi i ens ha donat la vida. També nosaltres, aleshores, hem de donar la vida pels altres. I aquesta creu ha despertat moltes vocacions, moltes vocacions a una donació, a una donació que es pot fer a molts llocs; es pot fer, en primer lloc, i normalment a la vida matrimonial, per què no!, un matrimoni cristià, sant.

Em dèiem que, fa poc, un de vosaltres, el vostre president, ha fet 50 anys de casament, pregarem especialment per ells en aquesta eucaristia... 50 de matrimoni, que bonic, 50 anys de fidelitat, d’amor, d’un amor que es fa cada vegada més fort. Perquè l’amor (i això és una idea de mossèn Roquer, que és molt intel·ligent) és com el bon vi a les bodes de Canà: el dia que es casen i al cap de 50 anys, si és bo el vi es fa ranci, si és un vi dolent es fa vinagre. El vostre és un vi ranci, és un vi bo.

Doncs sí, la vocació al matrimoni és molt important; i les famílies que esteu aquí cuideu els vostres fills, estimeu-los molt, ajudeu-los; sigueu també forts amb ells, digueu-los les coses, de vegades s’ha de dir que no, per el bé d’ells.

Després hi ha també les altres vocacions, a la vida religiosa; que bonic és donar la vida al Senyor, donar la vida en una consagració, en un monestir, en una vida més activa, hi ha tantes possibilitats. Després hi ha la vida de prevere, que us demanem constantment... en un any sacerdotal que està a punt d’acabar (el dia 11 de juny s’acaba aquest any sacerdotal, el dia del Sagrat Cor) demanem vocacions al ministeri sacerdotal. Per a que podeu tenir sempre un rector d’aquest Santuari, o en aquest pobles que tenim, o en les parròquies de Reus, de totes les ciutats de la nostra arxidiòcesi per a que puguin tenir rectors, persones en definitiva que estimen la creu; perquè nosaltres ens hem donat al Senyor. El nostre amor... Prevere no és un home sol, estem enamorats, la nostra vida és per a Ell, l’hem donat en primer lloc al Senyor, ens volem configurar amb el Crist i, junt amb Ell, a vosaltres. Ens lliurem pel servei vostre, hem de ser bons canals. I per desgràcia, si alguna vegada, algú ha pogut fer una malifeta, o ha fet un desastre, també nosaltres ens hem d’adonar que això no és el normal; és el contrari, això és un desastre. Demanem perdó al Senyor i a la vegada demanem això, tots vosaltres podeu pregar per a que el Senyor desvetlli en el cors de molts joves aquesta vocació tan bonica de donar la vida per Déu i pels germans.

Estimem aquesta creu que ens recorda tantes coses: l’amor misericordiós. No és tampoc, com diuen alguns, un símbol de discriminació, de conflicte. Mireu, els braços oberts de la creu ens inviten, també, a eixamplar el nostre cor en la mesura del cor de Crist que va morir per tots, per a que tots reconeguem l’amor del Pare comú i arribéssim a conviure com un sol poble de germans. La creu ens agermana. La creu no divideix, la creu uneix. Aquest Crist clavat a la creu ens abraça a nosaltres.

Finalment, aquesta creu, aquesta creu sense el Crist, a mi sempre en recorda que nosaltres hem d’agafar la nostra creu, i que hem de ser cirineus. Tots tenim, a la vida, la creu a vegades del dolor, la creu de la malaltia, la creu de la falta d’amor, la creu de veure que moltes vegades allò que voldríem i aquells qui més estimem s’han apartat d’allò que pensem nosaltres, i ho pensem raonablement...s’han apartat de la nostra fe, tantes coses que a vegades fan patir; doncs aquestes creus quan les posem davant de la creu de Jesús són petites. I son aquelles on Jesús fa de Cirineu nostre i ens ajuda a portar aquesta creu i a donar-li el sentit de la creu.

Ens encomanem, doncs, a Maria que va estar al peu de la creu, que també nosaltres, com ella, sapiguem estar al peu de la creu. I demanar-li al Senyor, avui posant moltes intencions. Estic segur que la Mare de Déu de Misericòrdia les presentarà al seu Fill, que al peu de la creu va ser feta Mare nostra.

Comiat (Mn. Antoni Roquer):

A vegades les paraules poden espatllar la realitat i la vivència d’un moment determinat. Dic, simplement, gràcies. Gràcies per haver participat en aquesta celebració en el Santuari; gràcies per haver-nos portat aquesta creu, no només com a símbol, que és molt, de la nostra redempció, sinó pel què significa haver presidit tantes celebracions i tantes trobades, també la nostra, aquí al Santuari. I que allò que ens deia el senyor Arquebisbe, i que realment coincideixen sempre, la misericòrdia de Déu, manifestada d’una manera maternal, per a nosaltres, en la Mare de Déu de Misericòrdia.

Gràcies