Santuari de Misericòrdia. Festivitat de l’Ascensió.

Peregrinació de la Creu de les Jornades
Mundials de la Joventut.

Dr. Jaume Pujol (Arquebisbe de Tarragona)

Lectura dels Fets dels Apòstols (Ac 1,1-11)

En la primera part del meu llibre, Teòfil, he parlat de tot el que Jesús va fer i ensenyar, des del principi fins al dia que fou endut al cel, després de confiar, en virtut de l’Esperit Sant, la seva missió als apòstols que ell havia elegit. Després de la passió, se’ls presentà viu, i ho comprovaren de moltes maneres, ja que durant quaranta dies se’ls aparegué, i els parlava del regne de Déu.
Estant reunit amb ells, els manà que no s’allunyessin de Jerusalem i els digué: «Espereu aquí la promesa del Pare que vau sentir dels meus llavis quan us deia que Joan havia batejat només amb aigua; vosaltres, d’aquí a pocs dies, sereu batejats amb l’Esperit Sant.» Els qui es trobaven reunits li preguntaven: «Senyor, és ara que restablireu la reialesa d’Israel?» Ell els contestà: «No és cosa vostra de saber quins temps i quines dates ha fixat l’autoritat del Pare, però quan l’Esperit Sant vindrà sobre vosaltres rebreu una força que us farà testimonis meus a Jerusalem, a tot el país dels jueus, a Samaria i fins als límits més llunyans de la terra.»
Quan hagué dit això s’enlairà davant d’ells, i un núvol se l’endugué, i el perderen de vista. Encara s’estaven mirant al cel com ell se n’anava, quan es presentaren dos homes vestits de blanc, que els digueren: «Homes de Galilea, per què us esteu mirant al cel? Aquest Jesús que ha estat endut d’entre vosaltres cap al cel tornarà de la manera com vosaltres acabeu de contemplar que se n’anava al cel.»

Lectura de la carta als cristians hebreus (He 9,24-28.10,9-23)

Crist no ha entrat en aquell santuari, a imatge del veritable, fet per mà d’homes, sinó que ha entrat al cel mateix, i s’ha presentat davant Déu per nosaltres. El gran sacerdot entra cada any al santuari amb una sang que no és la seva. Crist, en canvi, no s’ha d’oferir moltes vegades, altrament hauria hagut d’anar sofrint la seva passió des de la creació del món. De fet no ha aparegut fins ara, a la fi dels temps, a oferir-se ell mateix una sola vegada com a víctima per abolir el pecat. Els homes morim una sola vegada, i després de la mort ve el judici. Semblantment el Crist va ser ofert una sola vegada, quan va prendre damunt seu els pecats de tots. Després tornarà a revelar-se, no ja per raó dels pecats, sinó per salvar aquells qui esperen el moment de rebre’l.
Germans, la sang de Jesús ens permet d’entrar confiadament al lloc santíssim. Ell n’ha inaugurat l’entrada, obrint-nos un camí nou i viu en el cortinatge d’accés, que és el seu propi cos. Tenim un gran sacerdot a la casa de Déu. Per tant, presentem-nos-hi amb tota la fe d’un cor que no enganya, ja que el nostre cos ha estat rentat amb l’aigua del baptisme, i els nostres cors, netejats de tota consciència de culpa. Mantinguem ferma l’esperança que ens dóna la fe que professem: Déu compleix fidelment les seves promeses.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (24,46-53)

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Així ho diuen les Escriptures: El Messies havia de patir i de ressuscitar el tercer dia, i calia predicar en nom d’ell a tots els pobles, començant per Jerusalem, la conversió i el perdó dels pecats. Vosaltres en sou testimonis. Ara, jo us enviaré el do que el Pare ha promès, i vindrà sobre vosaltres; no us mogueu de la ciutat fins que haureu estat revestits del poder que us vindrà de dalt.» Després se’ls endugué fora, fins a prop de Bet-Hània, alçà les mans i els beneí. Mentre els beneïa, s’allunyà d’ells portat amunt cap al cel; ells es prosternaren adorant-lo. Després, plens d’una alegria immensa, se’n tornaren a Jerusalem. I contínuament eren al temple donant gràcies a Déu.

Homilia (Dr. Jaume Pujol, Arquebisbe de Tarragona):

Benvolgut mossèn Antoni Roquer, preveres, diaques, benvinguts tots que veniu per participar en aquesta eucaristia amb aquesta creu, que ens presideix també avui, de les Jornades Mundials de la Joventut. Com hem explicat abans d’iniciar l’eucaristia, aquesta creu és una creu que el sant pare Joan Pau II, l’any 1984, va regalar als joves de tot el món per a que la portessin a les Jornades Mundials de la Joventut. Aquesta creu penseu que ha viatjat per tot el món; ha estat als quatre continents; va estar, també, quan hi va haver la gran desgràcia de les Torres Bessones de Nova York: el Sant Pare la va portar allí per a que fos consol per a aquelles persones. I aquesta creu ara s’està passejant per Espanya i per Catalunya durant una temporada perquè acabarà l’any 2011 a Madrid, on hi haurà la Jornada Mundial de la Joventut. El Sant Pare la va regalar a Sidney, de Sidney va anar a Roma i cada any, a Roma, es celebra la Jornada Mundial de la Joventut; cada tres anys es celebra a llocs diferents: a Colònia, Denver, Paris, Santiago de Compostela..., l’última va ser a Sidney i  la propera serà a Madrid al 2011.

Aquesta creu, que com veieu és una creu molt gran... el Sant Pare la voler aquell any 1984  que era l’any de la Redempció; va convocar un any sant per la Redempció. Jo vaig tenir la sort, precisament, aquell dia de ser a Roma quan el Sant Pare la donava als joves de tot el món (està escrit a la creu). Per tant, aquesta creu es va portant per tot arreu. Aquí, a la nostra arxidiòcesi la vam demanar i durant cinc dies estarà per aquí. Ahir, us deia, vam estar a la presó de Tarragona, realment un lloc de dolor; vam sortir molt impressionats de veure la pietat amb que molts d’ells, d’aquests pobres que estan allí, doncs, besaven la creu, ploraven; després la vam portar a les carmelites descalces de Tarragona; a la tarda va anar a El Vendrell; i al vespre vam tenir una gran trobada a la catedral, també molt emocionant, plena de gent, de joves que van fer una gran festa d’adoració de la creu i de pregària.

Perquè realment la creu és... nosaltres no som masoquistes, no exalcem el dolor, ni abolim la vida, no conreem un instrument de mort. Honorem la creu de Crist perquè en ella va morir per nosaltres. Estem honrant l’amor de Déu. Jo pensava aquest matí, pensant en vosaltres, i en aquesta eucaristia: la misericòrdia de la nostra Mare també és la misericòrdia de la creu. Aquí estan juntes dos misericòrdies: l’amor del Pare, el gran amor de Déu, Déu és misericòrdia, Déu és amor, Déu ens ha donat el més preuat que té, el seu Fill per salvar-nos, no oblideu això; aquesta creu ens parla no d’una cosa que va passar fa 2000 anys en un poble o una ciutat important d’aquell imperi, Jerusalem, sinó que aquesta creu ens parla a cadascun de nosaltres. Jesús va morir per cada un de nosaltres. Igual que tenim una Mare de Misericòrdia que viu per cada un de nosaltres.

Déu avui, celebrant aquesta gran solemnitat...Al cap de l’any hi ha 7, 8, 10, n’hi ha moltes... cada diumenge és una gran festa per als cristians perquè celebrem la resurrecció de Crist, però després hi ha aquestes festes: la Pasqua, l’Ascensió, la Pentecosta, la Santíssima Trinitat, el Corpus Cristie, són grans festes; el Nadal lògicament; i les festes de la Mare de Déu, la festa de la Immaculada Concepció, de l’Assumpció de Maria al cel, i després festes particulars nostres com el 25 de setembre que estarem esperant sempre la festa de la Mare de Déu de Misericòrdia.

És bonic pensar que avui es puguin ajuntar aquestes dues coses. Aquesta creu, que encara que no tingui segles d’història com la nostra Mare de Misericòrdia, però ja ha fet molta història... Ja us deia al començar quants petons ha rebut aquesta creu, petons de persones de tot estil, de l’Àfrica, perquè ha estat als quatre continents, venia de Sidney, per tant d’Austràlia, ha estat moltes vegades per tota Amèrica, ha sigut una creu que ha creuat per tot arreu. Quants petons d’amor, quants petons de perdó, de demanar perdó al Senyor, perquè la creu ens fa sentir pecadors. Ell va morir pels nostres pecats, no pels pecats dels altres, n’hi ha molts de pecats en aquest món, per desgràcia masses, però també els nostres; també les nostres febleses, les nostres misèries, les nostres faltes de misericòrdia, les nostres... La creu ens porta a obrir el cor i sentir que Déu ens estima; i això ens ha de donar una gran pau, ens ha de donar un gran goig; Déu ens estima, ha mort per mi, Ell ha mort per mi i ens ha donat la vida. També nosaltres, aleshores, hem de donar la vida pels altres. I aquesta creu ha despertat moltes vocacions, moltes vocacions a una donació, a una donació que es pot fer a molts llocs; es pot fer, en primer lloc, i normalment a la vida matrimonial, per què no!, un matrimoni cristià, sant.

Em dèiem que, fa poc, un de vosaltres, el vostre president, ha fet 50 anys de casament, pregarem especialment per ells en aquesta eucaristia... 50 de matrimoni, que bonic, 50 anys de fidelitat, d’amor, d’un amor que es fa cada vegada més fort. Perquè l’amor (i això és una idea de mossèn Roquer, que és molt intel·ligent) és com el bon vi a les bodes de Canà: el dia que es casen i al cap de 50 anys, si és bo el vi es fa ranci, si és un vi dolent es fa vinagre. El vostre és un vi ranci, és un vi bo.

Doncs sí, la vocació al matrimoni és molt important; i les famílies que esteu aquí cuideu els vostres fills, estimeu-los molt, ajudeu-los; sigueu també forts amb ells, digueu-los les coses, de vegades s’ha de dir que no, per el bé d’ells.

Després hi ha també les altres vocacions, a la vida religiosa; que bonic és donar la vida al Senyor, donar la vida en una consagració, en un monestir, en una vida més activa, hi ha tantes possibilitats. Després hi ha la vida de prevere, que us demanem constantment... en un any sacerdotal que està a punt d’acabar (el dia 11 de juny s’acaba aquest any sacerdotal, el dia del Sagrat Cor) demanem vocacions al ministeri sacerdotal. Per a que podeu tenir sempre un rector d’aquest Santuari, o en aquest pobles que tenim, o en les parròquies de Reus, de totes les ciutats de la nostra arxidiòcesi per a que puguin tenir rectors, persones en definitiva que estimen la creu; perquè nosaltres ens hem donat al Senyor. El nostre amor... Prevere no és un home sol, estem enamorats, la nostra vida és per a Ell, l’hem donat en primer lloc al Senyor, ens volem configurar amb el Crist i, junt amb Ell, a vosaltres. Ens lliurem pel servei vostre, hem de ser bons canals. I per desgràcia, si alguna vegada, algú ha pogut fer una malifeta, o ha fet un desastre, també nosaltres ens hem d’adonar que això no és el normal; és el contrari, això és un desastre. Demanem perdó al Senyor i a la vegada demanem això, tots vosaltres podeu pregar per a que el Senyor desvetlli en el cors de molts joves aquesta vocació tan bonica de donar la vida per Déu i pels germans.

Estimem aquesta creu que ens recorda tantes coses: l’amor misericordiós. No és tampoc, com diuen alguns, un símbol de discriminació, de conflicte. Mireu, els braços oberts de la creu ens inviten, també, a eixamplar el nostre cor en la mesura del cor de Crist que va morir per tots, per a que tots reconeguem l’amor del Pare comú i arribéssim a conviure com un sol poble de germans. La creu ens agermana. La creu no divideix, la creu uneix. Aquest Crist clavat a la creu ens abraça a nosaltres.

Finalment, aquesta creu, aquesta creu sense el Crist, a mi sempre en recorda que nosaltres hem d’agafar la nostra creu, i que hem de ser cirineus. Tots tenim, a la vida, la creu a vegades del dolor, la creu de la malaltia, la creu de la falta d’amor, la creu de veure que moltes vegades allò que voldríem i aquells qui més estimem s’han apartat d’allò que pensem nosaltres, i ho pensem raonablement...s’han apartat de la nostra fe, tantes coses que a vegades fan patir; doncs aquestes creus quan les posem davant de la creu de Jesús són petites. I son aquelles on Jesús fa de Cirineu nostre i ens ajuda a portar aquesta creu i a donar-li el sentit de la creu.

Ens encomanem, doncs, a Maria que va estar al peu de la creu, que també nosaltres, com ella, sapiguem estar al peu de la creu. I demanar-li al Senyor, avui posant moltes intencions. Estic segur que la Mare de Déu de Misericòrdia les presentarà al seu Fill, que al peu de la creu va ser feta Mare nostra.

Comiat (Mn. Antoni Roquer):

A vegades les paraules poden espatllar la realitat i la vivència d’un moment determinat. Dic, simplement, gràcies. Gràcies per haver participat en aquesta celebració en el Santuari; gràcies per haver-nos portat aquesta creu, no només com a símbol, que és molt, de la nostra redempció, sinó pel què significa haver presidit tantes celebracions i tantes trobades, també la nostra, aquí al Santuari. I que allò que ens deia el senyor Arquebisbe, i que realment coincideixen sempre, la misericòrdia de Déu, manifestada d’una manera maternal, per a nosaltres, en la Mare de Déu de Misericòrdia.

Gràcies