DEFUNCIÓ DE Mn. CREU SAIZ (15-1-2021)

DEFUNCIÓ DE Mn. CREU SAIZ (15-1-2021)

diumenge, 27 de juliol de 2014

Santuari de Misericòrdia. Diumenge XVII de durant l’any. 27-7-2014.

Jesús, al cloure el seu ensenyament,
fa una pregunta intrigant: “Ho heu entès tot això?”.
Mn. A. Roquer
Lectura del primer llibre dels Reis (1Re 3,5.7-12)
En aquells dies, el Senyor s’aparegué a Salomó en un somni durant la nit, en el santuari de Gabaon, i li digué: «Digue’m què vols que et doni.» Salomó li respongué: «Senyor, Déu meu, vós m’heu fet rei a mi, servent vostre, perquè ocupés el tron de David, el meu pare, però sóc encara un jove que no sé conduir la gent, i em trobo enmig del poble que vós heu elegit, un poble que ningú no és capaç de comptar, de tan nombrós com és. Feu al vostre servent la gràcia de saber escoltar, perquè pugui fer justícia al vostre poble i destriar el bé del mal. Sense això, qui seria capaç de governar aquest poble vostre tan considerable?»
Al Senyor li agradà que Salomó li hagués demanat això, i li digué: «Ja que no demanes molts anys de vida, ni riquesa, ni la vida dels teus enemics, sinó discerniment per poder escoltar i fer justícia, jo et donaré això que demanes: et faré tan prudent i sagaç que ni abans de tu ni després ningú no se’t podrà comparar.»
Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Roma (Rm 8,28-30)
Germans, nosaltres sabem que Déu ho disposa tot en bé dels qui l’estimen, dels qui ell ha cridat per decisió seva; perquè ell, que els coneixia d’abans que existissin, els destinà a ser imatges vives del seu Fill, que ha estat així el primer d’una multitud de germans.
Ell, que els havia destinat, els crida, els fa justos i els glorifica.
Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 13,44-52)
En aquell temps, Jesús digué a la gent: «Amb el Regne del cel passa com amb un tresor amagat en un camp. L’home que el troba el deixa amagat i, content de la troballa, se’n va a vendre tot el que té i compra aquell camp.
»També passa amb el Regne del cel com amb un comerciant que buscava perles fines. El dia que en trobà una de molt preu, anà a vendre tot el que tenia i la comprà.
[»També passa amb el Regne del cel com amb aquelles grans xarxes que, tirades a l’aigua, arrepleguen de tot. Quan són plenes, les treuen a la platja, s’asseuen i recullen en coves tot allò que és bo, i llencen allò que és dolent. Igualment passarà a la fi del món: Sortiran els àngels, destriaran els dolents d’entre els justos i els llençaran al forn encès: allà hi haurà els plors i el cruixir de dents.
»Ho heu entès, tot això?» Li responen: «Sí que ho hem entès.» Ell els digué: «Mireu, doncs: Els mestres de la Llei que es fan deixebles del Regne del cel són com aquells caps de casa que treuen del seu cofre joies modernes i antigues.»]
Homilia:
Els dos darrers diumenges hem llegit les paràboles del sembrador, del jull, del gra de mostassa, el llevat; i avui hem escoltat les darreres tres paràboles de l’evangeli de Mateu: el tresor amagat, el comerciant de perles fines i la xarxa que replega tota classe de peixos, bons i dolents.

Les paràboles del tresor amagat i del comerciant de perles ens inviten a distingir quins tresors valen la pena i quins no. Quin són realment tresors, i quins, encara que ho semblin, no ho són; per apostar pels primers i no perdre en temps en els segons. Són paràboles molt breus, però amb un missatge ben clar i directe.

Jesús ens ofereix com a tresor amagat i com a perla de molt preu el Regne de Déu. Jesús vol que ens entusiasmem pels valors que Ell ofereix, que certament no són, normalment, els valors que el nostre món aprecia; que deixem allò que és secundari i ens aferrem a allò que realment val la pena. Ho hem dit a l’oració del principi: “que de tal manera usem dels bens temporals que no perdem els eterns”.

Per això com Salomó, a la primera lectura, demanem saber escoltar, saber destriar el be del mal, ser prudents, astuts, sagaços; la veritat i la saviesa que sap veure més enllà del nas; no quedar-nos amb allò que és més cridaner, més amable, més atractiu, mes enlluernador... En una paraula: no apostar per allò que és més agradable als sentits sinó que per allò que és més convenient per viure. Podem comprar un llit però no podem comprar la son; podem comprar una beguda però no podem comprar les ganes de veure; podem comprar una mica més però no comprarem la salut; podem comprar un sant-crist però no podem comprar la fe.

Què demanaríeu vosaltres si un dia Déu ens digués, com a Salomó, “Què vols?”. Juguem net, no fem trampa per quedar bé. Potser a la pràctica pensem que Salomó va perdre una gran ocasió. No demana ni molts anys de vida, ni poder vèncer els enemics; ni, avui diríem,  treure la grossa. Demana simplement saber escoltar perquè així actuarà correctament.

Quina manera de perdre una ocasió única, potser pensem nosaltres. Si ho féssim així, Jesús no ens diria pas: Ho has entès correctament; potser ens diria: No has entès res.

Les paràboles, certament, son fàcils d’entendre. Però ens equivoquem: no són gens fàcils de practicar. No sé si de bon tros allò de bueno, bonito i barato encara serveix. Per fer-nos amb el tresor amagat s’ha de comprar tot el camp, on hi ha el tresor. I això val. “Va vendre tot el que tenia i comprà aquell camp...”

Potser sí que el que ens cal és ser especialistes en tresors amagats, que hi són. Recordeu que l’Antic Testament ens parla d’Esaú que es va vendre l’herència per un plat de llenties. M’agradaria fer una estadística i veure, avui, quants esaús hi ha.

Jesús, al cloure el seu ensenyament, fa una pregunta intrigant: “Ho heu entès tot això?”. Ells respongueren rotundament: “Sí que ho hem entès”. És clar, ho havien entès. Ells, els apòstols, havien deixat pares i barques per seguir-lo, ho havien entès. També a nosaltres ens pot fer la mateixa pregunta: “Ho heu entès tot això?”. I s’ha d’afegir: Doncs, què penseu fer? Tant de bo la nostra resposta sigui un sí ferm i segur. Un sí que significa que posem en pràctica tot allò que el Senyor ens ha ensenyat. Perquè no es tracta de limitar-nos a entendre allò què diu: “Doncs aneu i feu el mateix; i tindreu un tresor en el Regne de Déu”.


Alerta! No confonguem mai l’Evangeli amb una botiga de souvenirs.

divendres, 25 de juliol de 2014

Lectures i homilía de la missa de l’aparició. Festivitat de sant Jaume.

 Si volem ser servidors fidels a Jesús, com l’apòstol Jaume, hi tenim un bon exemple, un bon testimoni.
Si proclamem que la nostra fe és la fe dels apòstols que ho sigui també el nostre seguiment.
Mn. A. Roquer. 
Lectura dels Fets dels Apòstols (Ac 4,33.5,12.27-33.12,1b.2)
En aquells dies, el testimoni que els Apòstols donaven de la resurrecció de Jesucrist el confirmaven amb el poder que tenien d’obrar molts miracles i prodigis entre el poble. Els guardes s’emportaren els Apòstols i els presentaren al sanedrí. El gran sacerdot començà així el seu interrogatori: «Us vam prohibir severament d’ensenyar res més en el nom de Jesús, però vosaltres heu omplert Jerusalem de les vostres doctrines i voleu fer-nos culpables de la sang d’aquest home.» Pere i els Apòstols contestaren: «Obeir Déu és primer que obeir els homes. El Déu dels nostres pares ressuscità Jesús, que vosaltres havíeu mort penjant-lo en un patíbul. La dreta de Déu l’ha enaltit com a Capdavanter i Salvador, per concedir al poble d’Israel la conversió i el perdó dels pecats. Nosaltres en som testimonis, i n’és també testimoni l’Esperit Sant que Déu ha donat a tots els qui l’obeeixen.» Ells, en sentir això, s’exasperaven i volien condemnar-los a mort.
Més tard el rei Herodes féu matar amb l’espasa Jaume, el germà de Joan.

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 20,20-28)
En aquell temps, la mare de Jaume i Joan, fills de Zebedeu, anà a trobar Jesús amb els seus fills i es prosternà per demanar-li un favor. Jesús li digué: «Què demanes?» Ella li respongué: «Maneu que en el vostre Regne aquests dos fills meus seguin l’un a la vostra dreta i l’altre a la vostra esquerra.» Jesús contestà: «No sabeu què demaneu. Podeu beure el calze que jo he de beure?» Ells li diuen: «Sí que podem.» Els diu Jesús: «És cert, vosaltres beureu el meu calze, però seure a la meva dreta i a la meva esquerra, no sóc jo qui ho ha de concedir; és per a aquells a qui el meu Pare ho ha reservat.»
Quan els altres deu sentiren tot això s’indignaren contra els dos germans, però Jesús els cridà i els digué: «Ja sabeu que, a totes les nacions, els governants disposen dels seus súbdits com si en fossin amos, i els grans personatges mantenen els altres sota el seu poder. Entre vosaltres no ha de ser pas així: qui vulgui ser important entre vosaltres ha de ser el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer ha de ser el vostre esclau, com el Fill de l’home, que no ha vingut a fer-se servir, sinó a servir els altres i a donar la seva vida com a preu de rescat per tots els homes.»
Homilia:
Al proclamar la nostra fe al dir el “Crec en un Déu” diem que creiem en “l’Església catòlica, apostòlica...”. Per això la fe dels apòstols és la nostra fe.

Avui al celebrar sant Jaume arribem a l’arrel de la nostra fe. La festa de l’apòstol sant Jaume ens porta cada any el testimoni d’un deixeble privilegiat de Jesús. Jaume fou un dels tres deixebles que acompanyaren Jesús en els moments importants de la seva vida: la resurrecció de la filla de Jaire, la transfiguració al Tabor i la pregària a l’hort de Getsemaní. I fou el primer, Jaume, en donar la seva vida per Jesús; ho hem escoltat a la primera lectura. Amb tot, l’Evangeli no amaga alguns dels trets, diríem pocs gloriosos, de l’apòstol sant Jaume. Tant ell com el seu germà Joan eren de caràcter fort, Jesús els posà per sobrenom guanarqués que vol dir fill del tro; i també se’ns presenten ambiciosos de poder. Ho hem escoltat a l ‘evangeli.

Nosaltres ens hi podem veure reflectits amb l’apòstol Jaume de diferents maneres. A vegades també nosaltres unim una certa ambició amb el pretext que tenim una gran fe. L’evangeli ens recorda aquella petició de la mare demanant pels seus fills. Poc podia pensar que el lloc que demanava fora el lloc de servir, no el lloc de domini.

Les fites del camí de sant Jaume són:
Primera, respondre amb generositat a la crida de Déu, com els apòstols.
Segona, una decisió ferma en aquell seguiment a Jesucrist.
Tercera, que el camí de la glòria passa pel camí de la creu (“Podeu veure el calze que jo he de veure?”)
I quarta, compartir amb Jesús penes i glòries (Tabor i Getsemaní).


Aquestes decisions tenen poc a veure, certament, amb les manifestacions folklòriques i patriòtiques que moltes vegades han envoltat la figura,  fins avui, de l’apòstol Jaume. Si volem ser servidors fidels a Jesús, com l’apòstol Jaume, hi tenim un bon exemple, un bon testimoni. Si proclamem que la nostra fe és la fe dels apòstols que ho sigui també el nostre seguiment. Si som seguidors a les verdes també ho serem a les madures. Si no, no val!

diumenge, 20 de juliol de 2014

Lectures i homilia del diumenge XVI de durant l’any

El creixement del Regne de Déu porta el seu temps,
té el seu risc, té el seu ritme.
L’hora de la tria serà la sega, abans no.
El model a imitar avui és la paciència de Déu.

Mn. A. Roquer
Lectura del llibre de la Saviesa (Sa 12,13.16-19)
Fora de vós, que vetlleu sobre tothom, no hi ha cap déu a qui hàgiu de convèncer que la vostra sentència és justa. La vostra força és font de justícia, i el mateix domini que teniu sobre tothom fa que tracteu amb tota consideració. Demostreu només la vostra força si algú no creu que ho podeu tot, o bé quan humilieu aquells que, sabent que sou fort, es mostren arrogants. Vós, que disposeu de la força, sou moderat en les sentències i ens governeu amb tota consideració: el poder, si volguéssiu, sempre el teniu a mà. Obrant així, heu ensenyat al vostre poble que els justos han de ser humans amb tothom, i heu omplert d’esperança els vostres fills, en veure que doneu l’ocasió de penedir-se dels pecats.
Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Roma (Rm 8,26-27)
Germans, és l’Esperit mateix el qui, per ajudar la nostra feblesa, intercedeix amb gemecs que no es poden expressar. Perquè nosaltres no sabem què hem de demanar per pregar com cal, però és ell, l’Esperit, qui es posa en lloc nostre. I ni que els seus gemecs no es puguin expressar, el qui penetra l’interior dels cors sap prou bé quin és el deler de l’Esperit; ell intercedeix a favor del poble sant tal com Déu ho vol.
Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 13,24-43)
En aquells temps, Jesús proposà a la gent aquesta altra paràbola: «Amb el Regne del cel passa com amb un home que havia sembrat bona llavor al seu camp, però a la nit, mentre tothom dormia, vingué el seu enemic, sembrà jull enmig del blat i se n’anà. Quan el sembrat hagué crescut i s’espigà, aparegué també el jull. Els mossos anaren a trobar l’amo i li digueren: No era bona, la llavor que vau sembrar al vostre camp? Com és, doncs, que hi ha jull? Ell els respongué: Això ho ha fet algú que em vol mal. Els mossos li digueren: Voleu que anem a collir-lo? Ell els diu: No ho feu pas: si collíeu el jull, potser arrencaríeu també el blat. Deixeu que creixin junts fins a l’hora de la sega i llavors diré als segadors: colliu primer el jull i feu-ne feixos per cremar-lo; després colliu el blat i porteu-lo al meu graner.»
[Els proposà encara una altra paràbola: «Amb el Regne del cel passa com amb un gra de mostassa que un home ha sembrat en el seu camp: és la més petita de totes les llavors, però, a mesura que creix, es fa més gran que totes les hortalisses i arriba a ser com un arbre, tant, que els ocells hi van per ajocar-se a les seves branques.»
Els digué també una altra paràbola: «Amb el Regne del cel passa com amb el llevat, que una dona amaga dintre la pasta de mig sac de farina i espera, fins que tota ha fermentat.»
Tot això Jesús ho digué a la gent en paràboles i no els deia res sense paràboles. Així es complia allò que havia anunciat el profeta: «Els meus llavis parlaran en paràboles, exposaré coses que han estat secretes des de la creació del món.»
Llavors, deixà la gent i se n’anà a casa. Els deixebles anaren a demanar-li que els expliqués la paràbola del jull sembrat en el camp. Ell els digué: «El qui sembra la bona llavor és el Fill de l’home. El camp és el món. La bona llavor són els del Regne. El jull són els del Maligne. L’enemic que els ha sembrat és el diable. La sega és la fi del món, i els segadors són els àngels. Així com cullen el jull i el cremen, passarà igual a la fi del món: el Fill de l’home enviarà els seus àngels, recolliran del seu Regne tots els escandalosos i els qui obren el mal, i els llençaran al forn encès; allà hi haurà els plors i el cruixir de dents. Llavors els justos, en el Regne del seu Pare, resplendiran com el sol.
»Qui tingui orelles, que ho senti.»]
Homilia:
Seguim llegint les paràboles anomenades del Regne de Déu que ocupen tot el capítol 13 de l’evangeli de Mateu, que és el que llegim enguany. Unes paràboles conegudes per tots, però no n’hi ha prou que siguin conegudes.

La setmana passada escoltàvem la del sembrador. Avui en trobem 3: la del blat i el jull (la cizaña), la del gra de mostassa i la del llevat i la pasta de farina; i al final una explicació del mateix Jesús.

La primera, el blat i el jull, consta d’una realitat de sempre: que el bé i el mal són presents al nostre món. Quan dic el nostre món no cal que mirem als costats, el bé i el mal són dins de nosaltres mateixos. Tots ho veiem, tots ho sabem, tots ho patim. I moltes vegades demanem a Déu que hi posi remei, que hi posi ma; i Déu respon amb paciència, no fos cas que arrenquem jull i tot, que tot intentant arrencar la mala herba arrenquéssim la bona.

El creixement del Regne de Déu porta el seu temps, té el seu risc, té el seu ritme. L’hora de la tria serà la sega, abans no.

Fins i tot en nosaltres mateixos conviuen el bé i el mal, o no? Amb tot, fins en la nostra feblesa hi ha de tot, hi ha bo i dolent; o no? Però les males notícies, fins en el Telediari, tenen sempre més espai que les bones, tenen més ganxo, tenen més morbo.

L’espera que recomana l’amo és un reflex de l’espera de Déu, i bona sort que en tenim. Déu respecte la llibertat fins per fer el mal, obrint sempre, això sí, una porta al perdó. Sempre és possible la conversió, Déu no es precipita a fer judicis abans d’hora (“El Senyor és indulgent i bo, lent per al càstig”).

Creient tant en el bé no caiguem en la impaciència de fer net de cop. Aquesta paràbola vol posar a prova la virtut de la paciència. Esperar és una virtut, com ho és la fe. Parlem molt de l‘amor i potser poc de l’esperança. Si fos així, segar abans d’hora, digueu-me... on foren sant Pau? On fora sant Agustí? On fora santa Maria Magdalena? I acabo la llista perquè fora llarguíssima. On fórem nosaltres?

La pauta de què parla l’Evangeli d’avui, davant de les exigències del bé i del mal teòricament és bastant clara, però a la pràctica tenim la tendència de pensar que deixant passar el temps no s’aconsegueix res, perquè la força del mal és tossuda, persistent, és forta, i la bondat només és d’uns quants i no basta per contrarestar tant de mal. I aquí hi vénen molt bé les altres dues paràboles, el gra de mostassa i el llevat. No oblidem mai que la construcció del Regne de Déu és la construcció d’una utopia; que és una cosa, la utopia, que sembla impossible, inabastable, però que no ho és. El regne de l’amor i de la pau és una perspectiva llunyana potser, però no impossible. L’horitzó del mar, des de la platja, sembla interminable però no ho és.

El model a imitar avui és la paciència de Déu. O, si voleu, la paradoxa de Déu, el Déu que no entenem. Qui sembla perdre, guanya; i a vegades qui sembla guanyar, perd. El mal sembla que guanyi i el bé que perdi; cal esperar la sega.


El papa Francesc en la seva exhortació apostòlica anomenada La joia de l’Evangeli diu: “Petits però forts en l’amor de Déu. Tots som cridats a tenir cura de la fragilitat del poble i del món on vivim”. Avui, després d’escoltar aquest evangeli, em penso que també ens diria a tots nosaltres: No us deixeu robar la utopia de l’Evangeli.

diumenge, 13 de juliol de 2014

Lectures i homilia del diumenge XV de durant l’any

Déu actua sempre independentment de nosaltres.
Déu ens ofereix la seva paraula; tot depèn d’on cau!
Mn. A. Roquer
Lectura del llibre d’Isaïes (Is 55,10-11)
Diu el Senyor: «Així com la pluja i la neu cauen del cel i no hi tornen, sinó que amaren la terra, la fecunden i la fan germinar fins que dóna el gra per a la sembra i el pa per a menjar, així serà la paraula que surt dels meus llavis: no tornarà infecunda, sense haver fet el que jo volia i haver complert la missió que jo li havia confiat.»
Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Roma (Rm 8,18-23)
Germans, jo penso que els sofriments del món present no són res comparats amb la felicitat de la glòria que més tard s’ha de revelar en nosaltres. Perquè tot l’univers creat està atent, esperant que es reveli d’una vegada la glorificació dels fills de Déu. L’univers creat s’ha trobat sotmès a una situació absurda no perquè ell ho hagi volgut, sinó que un altre l’hi ha sotmès, donant-li, però, l’esperança que un dia serà alliberat de l’esclavatge d’aquesta situació desgraciada, per obtenir la llibertat, que és la glorificació dels fills de Déu. Sabem prou bé que fins ara tot l’univers creat gemega i sofreix dolors com la mare quan infanta. Però no és ell tot sol. També nosaltres, els qui ja posseïm l’Esperit com a primers fruits de la collita que vindrà, gemeguem igualment dins nostre, esperant l’hora que serem plenament fills, quan el nostre cos serà redimit.
Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 13,1-23)
Aquell dia, Jesús sortí de casa i s’assegué vora el llac. Era tanta la gent que es reuní entorn d’ell, que pujà a una barca i s’hi assegué. Tota la gent es quedà vora l’aigua i ell els parlà llargament en paràboles. Digué: «El sembrador va sortir a sembrar. Tot sembrant, una part de la llavor caigué arran del camí, vingueren els ocells i se la menjaren. Una part caigué en un terreny rocós, on hi havia poca terra. De seguida va néixer, ja que la terra era poc fonda, però com que no tenia arrels, quan sortí el sol, amb la calor s’assecà. Una part caigué entre els cards, però els cards van créixer i l’ofegaren. Una part caigué a la terra bona i donà fruit: o cent, o seixanta, o trenta. Qui tingui orelles, que ho senti.» [Els deixebles s’acostaren i li preguntaren: «Per què els parleu en paràboles?» Ell respongué: «Déu us fa a vosaltres el do de conèixer els secrets del Regne, però a ells, no. Als qui tenen, Déu els donarà encara més i tindran a vessar; però als qui no tenen, els prendrà fins allò que els queda. Jo els parlo en paràboles perquè, tot i veure-hi, no veuen res, i tot i sentir-hi, no senten ni entenen res. En el cas d’ells es compleix aquella profecia d’Isaïes que deia: “Per més que escolteu, no entendreu res, per més que mireu, no veureu res. El cor d’aquest poble s’ha fet insensible, s’ha tornat dur d’orella i s’ha tapat els ulls, no fos cas que si els seus ulls hi veien, les seves orelles hi sentien i el seu cor arribava a entendre, es convertissin, i jo els retornés la salut.” Però els vostres ulls i les vostres orelles sí que són feliços de poder veure i de poder sentir. Us ho dic amb tota veritat: Molts profetes i justos desitjaven veure el que vosaltres veieu, però no ho veieren, desitjaven sentir el que vosaltres sentiu, però no ho sentiren. »Escolteu, doncs, vosaltres, què vol dir la paràbola del sembrador: la llavor sembrada arran del camí vol dir que a tots aquells que escolten la predicació del Regne però no l’entenen, el Maligne els pren la llavor sembrada en els seus cors. »La llavor sembrada en un terreny rocós vol dir aquells que reben amb alegria la predicació del Regne així que la senten, però només per un moment; no arrela dintre d’ells, i tan bon punt es troben amb dificultats o amb persecucions per la Paraula que havien rebut, sucumbeixen de seguida. »La llavor sembrada enmig dels cards vol dir aquells que han sentit la predicació del Regne, però les preocupacions del món present i la seducció de les riqueses l’ofeguen i no dóna fruit. »La llavor sembrada en terra bona vol dir aquells que han sentit la predicació del Regne i l’han entesa, i per això dóna fruit: o cent, o seixanta, o trenta.»]
Homilia:
Avui no caldria fer homilia perquè l’explicació de la Paraula ja l’ha fet Jesús mateix.

Avui hem començat a llegir aquest capítol 13 de l’evangeli de Mateu anomenat, ben anomenat, capítol de les paràboles. Jesús parla amb paràboles. És un recurs literari molt suggeridor. Amb imatges populars, preses de la vida real de cada dia, explica el nucli central del què significa la Paraula de Déu; la realitat d’aquest regne de Déu el fa entenedor per a tothom; no és privilegi d’uns intel·lectuals superdotats, és un do per a tothom.

“El sembrador va sortir a sembrar...”. Jesús compara l’actuació de Déu amb un sembrador. El sembrador més enllà de la qualitat de la terra, més enllà de si plourà o no plourà, més enllà de tota circumstància externa que no depèn d’ell... ell escampa la llavor. Déu actua sempre independentment de nosaltres. Déu ens ofereix la seva paraula; tot depèn d’on cau!

“Una part de llavor caigué... Una altra caigué en... I la darrera donar fruit”. O sigui aquell gra, mai tan ben dit, va granar. Si donarà fruit o no en donarà no depèn només de la llavor, depèn també de nosaltres. Cadascú de nosaltres s’ha de preguntar: Qui són els ocells? Què són les pedres o els cards? Cadascú de nosaltres és responsable d’allò que escolta. La força de la llavor la podem esterilitzar. La paràbola s’entén molt bé, però només s’entén bé si la sabem aplicar a la nostra vida. Així és com passa de ser una paràbola molt bonica, de ser una paràbola que ja sabem, a ser una paràbola eficaç, o sigui que germina, que dóna fruit.

La relació de la paràbola del sembrador amb la lectura del profeta Isaïes que hem escoltat, compara la Paraula de Déu “amb la pluja i la neu que cauen del cel, amaren i fecunden la terra”, ens fa entendre la profunditat de l’Evangeli.

No es tracta només d’escoltar la Paraula de Déu; l’escolta tothom! Es tracta sobretot de traduir-la en obres; és a dir: fer que sigui fecunda; que és la missió que normalment té tota llavor quan és sembrada: donar fruit. No tota llavor sembrada dóna fruit, molta es perd... entre pedres, entre cards o vora el camí i se la mengen els ocells.

Avui cal fer una reflexió amb tota la perspectiva. Com a camp que rep la llavor i com a sembradors cridats a sembrar bona llavor. Cal tenir present que al principi la paràbola sembla, a primer cop d’ull, la constatació d’un gran fracàs: la major part de la llavor es perd! Però ens convé tenir ben present que el fracàs no ve del que sembra, no ve de la llavor, el fracàs pot venir en tot cas del lloc on cau. Tan mateix la paràbola és un cant a l’esperança perquè continua havent-hi camps on la llavor germina i dóna fruit, el fruit que tenim dret a esperar, potser.


Quins són avui els elements que fan infructuosa la sembra? Ho explica el mateix Jesús: els interessos personals, les covardies, les pors, els desànims... I què és donar fruit? Alerta! No ens equivoquem. No fem això de donar fruit sinònim d’èxits triomfals. Donar fruit vol dir respondre positivament a la Paraula de Déu que escoltem aquí cada diumenge, que no caigui en el lloc que no pot donar fruit. No se’ns demana èxit, se’ns demana bona collita; se’ns demana el treball de sembrar, l’èxit de la collita depèn només de Déu. El sembrador sembra i espera!