diumenge, 22 de setembre del 2013

Homilia del diumenge 25 de durant l’any

El missatge evangèlic no ha perdut actualitat. Dóna al diner el valor que li correspon, ni més ni menys. I a Déu també!
Mn. A. Roquer
Lectura de la profecia d’Amós (Am 8,4-7)
Escolteu això, vosaltres que us abraoneu sobre els pobres per anorrear els desvalguts del país, vosaltres que dieu: «Quan haurà passat la festa de la lluna nova per poder vendre queviures! Quan haurà passat el dissabte per poder obrir els graners! Vendrem el gra amb mesures més petites i, per cobrar, pesarem la moneda amb pesos més grans. Farem trampa amb les balances i vendrem el rebuig barrejat amb el gra. Per tenir un esclau, comprarem amb diners gent necessitada, amb un parell de sandàlies comprarem un pobre.»
El Senyor ho jura per la glòria de Jacob: «No oblidaré mai tot això que fan.»
Lectura de la primera carta de sant Pau a Timoteu (1Tm 2,1-8)
Primer de tot us recomano que feu a Déu pregàries, oracions, súpliques i accions de gràcies per tots els homes, pels reis i per tots els qui tenen autoritat, perquè puguem portar una vida tranquil·la i serena, tota donada a la pietat i a l’honestedat. Pregar així és bo i agradable a Déu, el nostre salvador, que vol que tots els homes se salvin i arribin al coneixement de la veritat. Hi ha un sol Déu. El mitjancer entre Déu i els homes és també un de sol, l’home Jesucrist, que es donà ell mateix per rescatar tots els homes. El testimoniatge sobre tot això ha estat fet públic al temps apropiat, i jo n’he estat fet herald i apòstol, mestre per instruir en la fe i en la veritat els qui no són jueus. Això que dic és veritat, no menteixo. Desitjo que els homes preguin pertot arreu, i que puguin alçar les mans netes, evitant les baralles i les discussions.
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 16,1-13)
En aquell temps, Jesús deia als seus deixebles: [«A un home ric li van denunciar que el seu administrador malversava els seus béns. Ell el cridà i li digué: “Què és això que sento dir de tu? Dóna’m comptes de la teva administració: d’ara endavant ja no podràs administrar els meus béns.” L’administrador va pensar: “Què podré fer, ara que el meu amo em despatxa de l’administració? Per cavar, no tinc prou força; anar a captar em fa vergonya. Ja sé què he de fer per trobar qui em vulgui a casa seva quan perdré l’administració.”
»I cridà un per un els qui tenien deutes amb el seu amo. Al primer li digué: “Quant deus al meu amo?” Ell li contestà: “Cent bidons d’oli.” Li digué: “Aquí tens el teu rebut. Seu de pressa i escriu-ne un que digui cinquanta.” A un altre li digué: “I tu, quant deus?” Li contestà: “Cent sacs de blat.” Li diu: “Aquí tens el teu rebut. Escriu-ne un que digui vuitanta”.»
I aquest administrador de riquesa enganyosa, el Senyor el lloà així: «Ha estat prudent, perquè, en el tracte amb els homes de la seva mena, els homes del món són més prudents que els fills de la llum.
»I jo us dic: Guanyeu-vos amics a costa de la riquesa enganyosa, perquè quan desaparegui, trobeu qui us rebi eternament a casa seva.]
»L’home que és fidel en els béns que valen poc també ho serà en els de més valor, i l’home infidel en els béns que valen poc, també ho serà en els de més valor. Per això, si no fóssiu fidels en l’administració de les riqueses enganyoses, qui us confiaria les riqueses veritables? Si no fóssiu fidels en les riqueses que són d’un altre, qui us confiaria les que de dret us corresponen? Ningú no pot servir dos amos: si estima l’un, no estimarà l’altre, si fa cas de l’un, no en farà de l’altre. No podeu ser servidors de Déu i de les riqueses.»
Homilia:
Amb aquest tema del tràfec d’influències no sé si hem llegit el diari o l’Evangeli! Jesús, atent a la situació d’aquells que l’escolten, no massa diferent dels del temps del profeta Amós que hem escoltat a la primera lectura, ni tampoc tan diferent d’avui, exposa la seva opinió en forma de paràbola; una manera de dir, aparentment molt innocent, atraient, en realitat molt punyent.

Aquesta paràbola parla d’una història escandalosa, ens parla d’un administrador trampós, que usa la seva astúcia per sortir airós de la seva situació. Així, els que escoltaven la narració ben segur que esperaven de Jesús unes paraules de condemna d’aquell administrador falsari, trampós. Jesús no pot aprovar, pensen, una actuació semblant. Però quina és, per altra part, la seva sorpresa? O potser la nostra? Quan enlloc de reprovar aquell home injust, estafador, Jesús l’alaba! Jesús no alaba ni el fals administrador per la seva trampa, ni els deutors perquè l’accepten. Lloa la seva la seva astúcia, el seu enginy per salvar-se d’una situació complicada. Com si digués que es lamenta que els bons no facin servir també l’astúcia per fer el bé.

Jesús vol que els fills de la llum actuïn amb el mateix esforç i el mateix afany per construir un món més just. I això no serà mai possible fins que no es compleixi la màxima que d’ell hem escoltat: “No podeu ser a l’hora amics de Déu i de les riqueses”.

Avui es parla molt de la crisi de fe, i es diu provocada pel racionalisme contemporani. I em penso que ens oblidem que aquest allunyament de la fe té el seu origen en el poder seductor del diner.

Segons Jesús aquell que s’arrapa al diner, o que està atrapat pel diner, acaba allunyant-se de Déu, té un altre déu. El diner tendeix a deshumanitzar-nos i és la deshumanització que ens aparta de Déu.

La paràbola de Jesús busca impactar en l’oient quan contraposa l’autoritat de Déu a l’autoritat del diner, que també mana. Toquem de peus a terra, siguem realistes, també ens mana a nosaltres.

És que aquesta paràbola va ser dita per a aquells que en aquell temps l’escoltaven, o avui ha estat llegida a nosaltres perquè l’hem escoltat i hem fet cas? El missatge evangèlic no ha perdut actualitat. Dóna al diner el valor que li correspon, ni més ni menys. I a Déu també! Jesús tracta el diner amb gran realisme. Per damunt del dret de propietat hi ha la llei de la solidaritat.

La tristesa que massa sovint ens envaeix té molt a veure amb la paràbola d’avui. Si fonamentem la felicitat només en procurar tenir més, resultarà que això sempre és impossible. Llavors ens serà impossible copsar la bellesa, la solidaritat, l’alegria de la gratuïtat. Tot consisteix en superar les categories egoistes, que quan ens allunyem de Déu ens allunyem del germà, ens allunyem també del mateix Déu.

Vés si ara resultarà que encara estem en temps del profeta Amós. “Quan passaran les festes dedicades a Déu per poder continuar fent les nostres trampes i els nostres negocis mesquins?”

Tots els casos de corrupció política i bancària no són fruit només d’una mala gestió econòmica, sinó d’un afany desmesurat, dient-ho com l’Evangeli: “un amor al diner”.


Que torni el profeta Amós, que torni Jesús i ens ho expliqui!