DEFUNCIÓ DE Mn. CREU SAIZ (15-1-2021)

DEFUNCIÓ DE Mn. CREU SAIZ (15-1-2021)

dimarts, 20 de setembre de 2016

En reconeixement a mossèn Anton Roquer Hugué

18 de setembre de 2016. Santuari de Misericòrdia. Reus.

La Junta d’Administració del santuari de Misericòrdia de Reus i les Cambreres de la Mare de Déu, amb aquest escrit, volem fer un reconeixement públic a mossèn Anton Roquer Hugué.

Mn. Roquer va néixer a L’Arboç del Penedès el 31 de març de 1932. Ordenat prevere el 1963, ben aviat va ser destinat a Reus com a vicari de la prioral de sant Pere fins que és nomenat rector de les parròquies de Cornudella del Montsant, El Morell i Falset (de forma consecutiva). Durant la seva primera etapa a Reus, a més de les seves tasques com a capellà, va ser professor de l’institut Gaudí on va contribuir de forma notable a la formació de tota una generació de reusencs i reusenques protagonistes d’una o altra manera, dels canvis històrics succeïts en la nostra societat. L’any 1995 torna a Reus al rebre l’encàrrec de ser el capellà del Santuari de Misericòrdia.

L’any 2011 rep l’homenatge de la societat de Reus al ser-li concedit el Guardó de la Ciutat per la seva tasca com a religiós i la realitzada al capdavant del Santuari.

Des del seu nomenament com a capellà del Santuari, el 1995, Mn. Anton ha contribuït a la devoció a la Mare de Déu de Misericòrdia. Els seus estímuls i suports, desinteressats i sense protagonisme, han estat sempre extraordinaris, aconseguint que “Misericòrdia” estigui més present que mai en les nostres vides; no només en la seva vessant artística i cultural, sinó en allò que és més preuat i intangible: com a lloc de recés, peregrinació i acolliment per a la nostra societat. L’assistència als actes religiosos des que ell és el capellà del Santuari no ha parat de créixer. Així, al Santuari de la Mare de Déu de Misericòrdia de Reus, gaudim des d’aleshores de “bons sermons” a les misses de les 11 del matí dels dies festius i també a la popular missa de les 7 del matí de cada dia vint-i-cinc, amb homilies que enriqueixen l'esperit.

També cal recordar els canvis considerables realitzats tant al Santuari com a la festa major de la Mare de Déu de Misericòrdia en aquests anys. Durant el temps en que Mn. Roquer ha estat al davant del Santuari, en bona part gràcies a la seva tasca com a religiós i també com a persona que estima la seva ciutat d’adopció, ha facilitat i ha participat d'un conjunt de millores: nous bancs de l’església i al presbiteri, grup escultòric “La pastoreta”, quadres-murals de l'adoració dels reis i els pastors, nova capella del cambril, remodelació del cambril i matrones,... La festa major al voltant de cada 25 de setembre s’ha transformat i cada vegada més els reusencs aprecien el Santuari de Misericòrdia com a lloc estimat i símbol de la seva ciutat. És tal com diuen els Goigs de la Mare de Déu de Misericòrdia: “A la pau del Santuari la gentada ve amb fervor”.

D’això els creients n’hem de donar gràcies a Déu, i reconèixer que si no hagués estat per mossèn Roquer tot plegat, potser no seria de la mateixa manera. El santuari de Misericòrdia de Reus i tot el que envolta la nostra Mare de Déu és més viu des de 1995.


Donem-ne gràcies a Déu i preguem a la Mare de Déu de Misericòrdia poder tenir Mn. Roquer molt més temps entre nosaltres compartint les nostres celebracions.

diumenge, 18 de setembre de 2016

Lectures i homilia del diumenge 25 de durant l’any

Compartir ens fa entendre que el que tenim no és només per a nosaltres.
Per això la finalitat dels nostres bens no és multiplicar-se pretenen que ens assegurin el futur.
Tenir no pot ser la finalitat de la nostra vida.
 Mn. A. Roquer. 
Lectura de la profecia d’Amós (Am 8,4-7)
Escolteu això, vosaltres que us abraoneu sobre els pobres per anorrear els desvalguts del país, vosaltres que dieu: «Quan haurà passat la festa de la lluna nova per poder vendre queviures! Quan haurà passat el dissabte per poder obrir els graners! Vendrem el gra amb mesures més petites i, per cobrar, pesarem la moneda amb pesos més grans. Farem trampa amb les balances i vendrem el rebuig barrejat amb el gra. Per tenir un esclau, comprarem amb diners gent necessitada, amb un parell de sandàlies comprarem un pobre.» El Senyor ho jura per la glòria de Jacob: «No oblidaré mai tot això que fan.»
Lectura de la primera carta de sant Pau a Timoteu (1Tm 2,1-8)
Primer de tot us recomano que feu a Déu pregàries, oracions, súpliques i accions de gràcies per tots els homes, pels reis i per tots els qui tenen autoritat, perquè puguem portar una vida tranquil·la i serena, tota donada a la pietat i a l’honestedat. Pregar així és bo i agradable a Déu, el nostre salvador, que vol que tots els homes se salvin i arribin al coneixement de la veritat. Hi ha un sol Déu. El mitjancer entre Déu i els homes és també un de sol, l’home Jesucrist, que es donà ell mateix per rescatar tots els homes. El testimoniatge sobre tot això ha estat fet públic al temps apropiat, i jo n’he estat fet herald i apòstol, mestre per instruir en la fe i en la veritat els qui no són jueus. Això que dic és veritat, no menteixo. Desitjo que els homes preguin pertot arreu, i que puguin alçar les mans netes, evitant les baralles i les discussions.
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 16,1-13)
En aquell temps, Jesús deia als seus deixebles: L’home que és fidel en els béns que valen poc també ho serà en els de més valor, i l’home infidel en els béns que valen poc, també ho serà en els de més valor. Per això, si no fóssiu fidels en l’administració de les riqueses enganyoses, qui us confiaria les riqueses veritables? Si no fóssiu fidels en les riqueses que són d’un altre, qui us confiaria les que de dret us corresponen? Ningú no pot servir dos amos: si estima l’un, no estimarà l’altre, si fa cas de l’un, no en farà de l’altre. No podeu ser servidors de Déu i de les riqueses.»
Homilia:
La societat on profetitza el profeta Amos, com hem sentit a la primera lectura, és el regne el Nord, que és més ric que el regne del Sud. La seva riquesa és fruit del comerç amb altres pobles veïns; d’aquí ve que parli de corrupció per la seva manera d’obtenir guanys. Farem trampa, diu, amb les balances i vendrem el rebuig com si fos gra del bo. Hi havia el convenciment que Déu beneïa els rics perquè les ofrenes que feien al Temple eren més esplèndides; en canvi, no aprovava els pobres perquè semblava que aquests no tenien tan d’interès en les coses del Temple. La lectura el profeta acaba així: “No oblidaré mai tot això que fan”.

L’administrador de l’evangeli segueix les pautes de comportament del qui és ambiciós en propi profit. Ja hem d’entendre que l’elogi que fa de l’administrador no li ve del seu comportament moral, que és molt dubtós. El seu comportament és d’un que es passa de ratlla.

Vivim un temps colpejats, d’una forma molt dura, per dos paràmetres econòmics: la crisi i la corrupció. I podem afegir que l’una va de bracet amb l’altra moltes vegades.

Per això la situació de la Paraula de Déu és dura per al profeta Amós (“No oblidaré això que feu”). El profeta fa una descripció dura d’aquesta manera d’actuar. Podríem dir que posa en evidència les bases d’un sistema capitalista que endureix el cor de les persones i es pot convertir en un sistema sense entranyes.

A l’evangeli, Jesús ens sorprèn amb una història tèrbola que sembla que, a primer cop de vista, justifica l’actuació d’un home corrupte, que fent trampes s’assegura el seu futur. Però Jesús no elogia les habilitats corruptes d’aquest administrador; Jesús ens convida a fer la nostra lectura present; hem d’utilitzar els bens d’aquest món d’acord amb allò que Déu ens diu.

Compartir ens fa entendre que el que tenim no és només per a nosaltres. Per això la finalitat dels nostres bens no és multiplicar-se pretenen que ens assegurin el futur. Tenir no pot ser la finalitat de la nostra vida.

Amb raó diu Jesús: “Ningú pot servir dos amos”. Si fa cas de l’un, no farà cas de l’altre. No podem ser servidors de Déu i de la riquesa a l’hora. Servir Déu és ser prou lliure davant del diner i no deixar-nos condicionar o portar per ell. Hem de ser administradors fidels dels dons de Déu. Si no fóssim fidels a les riqueses que són d’un altre, qui us confiaria les que us són pròpies?


Per això hem de ser crítics amb les afirmacions que ens diuen les lleis són així. I podríem preguntar una cosa, una sola cosa: I les lleis, qui les fa?

diumenge, 11 de setembre de 2016

Lectures i homilia del diumenge 24 de durant l’any

La relació amb Déu és una relació d’amor, una relació que allibera del mal, una relació que fa possible que puguem tornar a estimar. Déu creu en nosaltres, Déu creu en tots i en cadascú de nosaltres.
Mn. A. Roquer. 
Lectura del llibre de l’Èxode (Ex 32,7-11.13-14)
En aquells dies, el Senyor digué a Moisès: «Vés, baixa a la plana: s’ha pervertit el teu poble, que tu havies fet pujar de la terra d’Egipte. De seguida s’han desviat del camí que jo els havia prescrit. S’han fet un vedell de fosa i l’han adorat, li han sacrificat víctimes i diuen: “Poble d’Israel, aquí tens els teus déus, els qui t’han fet sortir d’Egipte”.» Per això el Senyor digué a Moisès: «Veig que aquest poble és rebel al jou. Deixa’m que s’inflami la meva indignació i no en deixaré rastre. Després et convertiré en un gran poble.» Però Moisès apaivagava el Senyor, el seu Déu, i li deia: «Senyor, per què s’encén el vostre enuig contra el vostre poble, que havíeu fet sortir de la terra d’Egipte amb gran poder i amb mà forta? Recordeu-vos d’Abraham, d’Isaac i d’Israel, els vostres servents; recordeu que els vau jurar per vós mateix i els vau dir: “Faré que la vostra descendència sigui tan nombrosa com les estrelles del cel, i tot aquest país que jo us havia dit el donaré als vostres descendents i el posseiran per sempre”.» Llavors el Senyor es desdigué del mal que havia amenaçat de fer al seu poble.
Lectura de la primera carta de sant Pau a Timoteu (1Tm 1,12-17)
Estic agraït a Jesucrist, el nostre Senyor. És ell qui m’ha donat forces. Li agraeixo que m’hagi considerat prou fidel per a confiar-me un servei a mi, que primer blasfemava contra ell i el perseguia i l’injuriava. Però Déu s’apiadà de mi, perquè quan encara no tenia fe no sabia què feia. La gràcia del nostre Senyor ha estat pròdiga amb mi, juntament amb la fe i l’amor en Jesucrist. Això que ara et diré és cert, i del tot digne de crèdit: que Jesucrist vingué al món a salvar els pecadors, i entre els pecadors jo sóc el primer. Però Déu se n’apiadà perquè Jesucrist pogués demostrar primerament en mi tota la grandesa de la seva paciència, fent de mi un exemple dels qui es convertiran a la fe i tindran així la vida eterna. Al rei de tot el món, Déu únic, immortal, invisible, honor i glòria pels segles dels segles. Amén.
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 15,1-32)
En aquell temps, veient que tots els cobradors d’impostos i els altres pecadors s’acostaven a Jesús per escoltar-lo, els fariseus i els mestres de la Llei murmuraven entre ells i deien: «Aquest home acull els pecadors i menja amb ells.» Jesús els proposà aquesta paràbola: «¿Qui de vosaltres, si tenia cent ovelles i en perdia una, no deixaria en el desert les noranta-nou i aniria a buscar la perduda fins que la trobés? I quan l’hagués trobada, ¿oi que se la posaria tot content a les espatlles i, arribant a casa, convidaria els amics i els veïns dient-los: “Veniu a celebrar-ho: he trobat l’ovella que havia perdut”? Us asseguro que al cel hi haurà també més alegria per un sol pecador convertit que no pas per noranta-nou justos que no necessiten convertir-se. »I si una dona tenia deu monedes de plata i en perdia una, ¿no encendria el llum i escombraria la casa i la buscaria amb tot l’interès fins que la trobés? I quan l’hagués trobada, oi que convidaria les amigues i les veïnes dient-los: “Veniu a celebrar-ho: he trobat la moneda que havia perdut”? Us asseguro que hi ha una alegria semblant entre els àngels de Déu per un sol pecador convertit.»
Homilia:
Com sempre, Jesús ens porta més enllà del que és la llei, més enllà del que és l’ordre establert, més enllà, sobretot, del propi profit. I avui ens parla, fins i tot, més enllà del que entenem per justícia. La relació amb Déu és sempre una relació que allibera. Fa possible que tornem a ser el que érem.

És el testimoni de Moisés que s’atreveix a interpel·lar Déu i li fa manifestar el seu amor. El camí de Déu vol recórrer amb nosaltres un altre camí. Jesús no ha passat per un camí que és nostre, sinó pels camins de Déu; pel camí que fa que el pecador pugui iniciar una nova vida, una nova vida que porta del mal al bé, del pecador al perdonat.

No castigar és arriscat, certament. Ho és quan el que pretenem és que aquell no es molesti, o que la condemna satisfaci el nostre desig de castigar, carregant la culpabilitat sempre en l’altre. És el testimoni de sant Pau: “Entre tots els pecadors sóc el primer, però Déu s’apiadà de mi, per a que Jesucrist pogués manifestar en mi tota la grandesa del seu amor, fent de mi un exemple dels que es convertiran a la fe”.

Des de la nostra òptica sempre serà difícil entendre l’amor de Déu. Jesús ens ha mostrat el rostre de Déu, que és un rostre de misericòrdia. Avui d’una forma ben concreta. Al llibre de l’Èxode ens ho diu així: “Llavors el Senyor es desdigué del mal que havia amenaçat de fer al seu poble”.

Sant Pau ens ofereix el que és propi del seu testimoni. “Déu s’apiadà de mi, perquè com que encara no tenia fe, no sabia què fer”. Jesús ho fa a través de l’ovella perduda (“Veniu a celebrar-ho, he trobat l’ovella que havia perdut”). Però això tan suggerent no és fàcil per part nostra. Déu, actuant així, creiem, a vegades, que no és just. I això no canviarà mai el mal si actua així.

És molt fàcil perdonar. Però nosaltres sí que ens mereixem sempre una segona, o una tercera... o una quarta oportunitat.

Jesús ens mostra a Déu Pare no com un governant. Jesús ens el mostra com un pare, per tant la nostra relació amb Ell és una relació de fills. Jesús ens porta més enllà de les lleis, més enllà de l’ordre, més enllà del propi profit. I avui ens porta més enllà, fins i tot, del que nosaltres tenim establert com a sentit de justícia.


La relació amb Déu és una relació d’amor, una relació que allibera del mal, una relació que fa possible que puguem tornar a estimar. Déu creu en nosaltres, Déu creu en tots i en cadascú de nosaltres.

diumenge, 4 de setembre de 2016

Lectures i homilia del diumenge 23 de durant l’any

La pràctica humil en la relació amb Déu ens porta al Nou Testament, on sobresurt més el sentiment d’amor que el sentiment de temor.
Mn. A. Roquer. 
Lectura del llibre de la Saviesa (Sv 9,13-18)
Quin home pot conèixer què desitja Déu? Qui pot descobrir la voluntat del Senyor? Perquè els raonaments dels mortals són insegurs, són incertes les nostres previsions: el cos que es descompon afeixuga l’ànima, aquesta cabana de terra és una càrrega per a l’esperit, capaç de meditar. Si amb prou feines ens afigurem les coses de la terra, si ens costa descobrir allò mateix que tenim entre mans, qui haurà estat capaç de trobar un rastre de les coses del cel? Qui hauria conegut mai què desitjàveu, si vós mateix no haguéssiu donat la saviesa, si no haguéssiu enviat de les altures el vostre Esperit Sant? Així s’han redreçat els camins dels habitants de la terra, els homes han après a conèixer què és del vostre grat, i la saviesa els salva.
Lectura de la carta de sant Pau a Filèmon (Flm 9b-10.12-17)
Estimat: Jo, Pau, ambaixador de Crist i pres per causa d’ell, recorro a tu intercedint a favor del meu fill Onèsim, jo que l’he engendrat en la fe estant a la presó. Ara te’l retorno com si t’enviés el fruit de les meves entranyes. Jo hauria volgut retenir-lo al meu costat perquè em servís en lloc teu mentre seré a la presó per causa de l’evangeli, però no he volgut fer res sense el teu consentiment: no m’hauria agradat obligar-te a fer un favor com aquest, si tu no el feies de bon grat. Qui sap si, providencialment, Onèsim se separà un moment de tu perquè ara el recobris per sempre, i no com esclau, sinó molt més que això: com un germà estimat. Ho és moltíssim per a mi, però més encara ho ha de ser per a tu, tant humanament com en el Senyor. Per tant, si em comptes entre els qui tenim part en uns mateixos béns, rep-lo com em rebries a mi mateix.
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 14,25-3)
En aquell temps, Jesús anava amb molta gent. Ell es girà i els digué: «Si algú vol venir amb mi i no m’estima més que el pare i la mare, que l’esposa i els fills, que els germans i les germanes, i fins i tot que la pròpia vida, no pot ser deixeble meu. Qui no porta la seva creu per venir amb mi, no pot ser deixeble meu. »Suposem que algú de vosaltres vol construir una torre. ¿No us asseureu primer a calcular-ne les despeses per veure si teniu recursos per acabar-la? Perquè, si després de posar els fonaments, no podíeu acabar l’obra, tots els qui ho veurien començarien a burlar-se’n i dirien: “Aquest home havia començat a construir, però no pot acabar.” Si un rei vol anar a combatre amb un altre, ¿no s’asseurà primer a deliberar si amb deu mil homes podrà fer front al qui ve contra ell amb vint mil? I si veia que no pot, quan l’altre encara és lluny li enviarà delegats a negociar la pau. Així també ningú de vosaltres no pot ser deixeble meu si no renuncia a tot el que té.»
Homilia:
Avui podríem centrar la homilia en la humilitat, en la senzillesa. Déu, que és poderós, revela els seus secrets als senzills, als humils. “Tothom que s’enalteix serà humiliat, però el que s’humilia serà enaltit”.

Les tres vessants de la relació de la persona: amb Déu, amb els altres i amb un mateix, poden ser una font de saviesa. Cal, però, que ens fixem en com es produeix aquesta relació. No és el mateix una relació des de l’amor que una relació des del temor. La pràctica humil en la relació amb Déu ens porta al Nou Testament, on sobresurt més el sentiment d’amor que el sentiment de temor. Tots sabem quina és l’actitud que plau a Déu.

L’humil no busca comparar-se amb ningú, no busca competir; coneix i accepta la seva realitat. Per això diem que la humilitat és la veritat.

En aquest evangeli la humilitat és saber que el lloc que ens toca és el nostre lloc. Si som convidats al banquet de Jesús és per la seva generositat, per la seva misericòrdia; no pas pel que valem nosaltres. Som aquells que no tenim mitjans per retornar l’amor que rebem. Déu sempre serà molt més generós que nosaltres. Nosaltres convidem aquells que ens convidaran. Si som persones senzilles ens importarà ben poc el lloc que ens ha tocat.

Jesús, avui, no només descriu el que passa, va més enllà, va més a fons; en una paraula: busca on és la veritable felicitat.

La pràctica humil en la relació amb Déu hauria de portar a l’experiència del Nou Testament, on sobresurt més el sentiment d’amor que el sentiment de temor.

Davant Déu reconeixem la nostra petitesa, però per aquí va el cant del Magnificat de la Mare de Déu. Però en el cant del Magnificat hi ha agraïment pels dons de Déu.

L´humil confia en Déu i sap transmetre aquesta confiança. Creu en Ell perquè sap que Déu confia amb ell mateix, i no tan per les seves forces, per les seves qualitats. L’humil s’acull a ell mateix com Déu l’acull.

Ser humil, acceptar el darrer lloc, posar com a referència els que són al darrer lloc, porta a acceptar a aquells que Déu accepta, aquells que Déu estima. Com diu la carta als hebreus: “Us heu acostat a la ciutat del Déu viu, a l’aplec festiu dels inscrits com a ciutadans dels cel, us heu acostat a Déu”.

Allò que sembla només bona educació, a vegades és també Evangeli.