Lectures i homilia del diumenge 24 de durant l’any

La relació amb Déu és una relació d’amor, una relació que allibera del mal, una relació que fa possible que puguem tornar a estimar. Déu creu en nosaltres, Déu creu en tots i en cadascú de nosaltres.

Mn. A. Roquer. 

Lectura del llibre de l’Èxode (Ex 32,7-11.13-14)

En aquells dies, el Senyor digué a Moisès: «Vés, baixa a la plana: s’ha pervertit el teu poble, que tu havies fet pujar de la terra d’Egipte. De seguida s’han desviat del camí que jo els havia prescrit. S’han fet un vedell de fosa i l’han adorat, li han sacrificat víctimes i diuen: “Poble d’Israel, aquí tens els teus déus, els qui t’han fet sortir d’Egipte”.» Per això el Senyor digué a Moisès: «Veig que aquest poble és rebel al jou. Deixa’m que s’inflami la meva indignació i no en deixaré rastre. Després et convertiré en un gran poble.» Però Moisès apaivagava el Senyor, el seu Déu, i li deia: «Senyor, per què s’encén el vostre enuig contra el vostre poble, que havíeu fet sortir de la terra d’Egipte amb gran poder i amb mà forta? Recordeu-vos d’Abraham, d’Isaac i d’Israel, els vostres servents; recordeu que els vau jurar per vós mateix i els vau dir: “Faré que la vostra descendència sigui tan nombrosa com les estrelles del cel, i tot aquest país que jo us havia dit el donaré als vostres descendents i el posseiran per sempre”.» Llavors el Senyor es desdigué del mal que havia amenaçat de fer al seu poble.

Lectura de la primera carta de sant Pau a Timoteu (1Tm 1,12-17)

Estic agraït a Jesucrist, el nostre Senyor. És ell qui m’ha donat forces. Li agraeixo que m’hagi considerat prou fidel per a confiar-me un servei a mi, que primer blasfemava contra ell i el perseguia i l’injuriava. Però Déu s’apiadà de mi, perquè quan encara no tenia fe no sabia què feia. La gràcia del nostre Senyor ha estat pròdiga amb mi, juntament amb la fe i l’amor en Jesucrist. Això que ara et diré és cert, i del tot digne de crèdit: que Jesucrist vingué al món a salvar els pecadors, i entre els pecadors jo sóc el primer. Però Déu se n’apiadà perquè Jesucrist pogués demostrar primerament en mi tota la grandesa de la seva paciència, fent de mi un exemple dels qui es convertiran a la fe i tindran així la vida eterna. Al rei de tot el món, Déu únic, immortal, invisible, honor i glòria pels segles dels segles. Amén.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 15,1-32)

En aquell temps, veient que tots els cobradors d’impostos i els altres pecadors s’acostaven a Jesús per escoltar-lo, els fariseus i els mestres de la Llei murmuraven entre ells i deien: «Aquest home acull els pecadors i menja amb ells.» Jesús els proposà aquesta paràbola: «¿Qui de vosaltres, si tenia cent ovelles i en perdia una, no deixaria en el desert les noranta-nou i aniria a buscar la perduda fins que la trobés? I quan l’hagués trobada, ¿oi que se la posaria tot content a les espatlles i, arribant a casa, convidaria els amics i els veïns dient-los: “Veniu a celebrar-ho: he trobat l’ovella que havia perdut”? Us asseguro que al cel hi haurà també més alegria per un sol pecador convertit que no pas per noranta-nou justos que no necessiten convertir-se. »I si una dona tenia deu monedes de plata i en perdia una, ¿no encendria el llum i escombraria la casa i la buscaria amb tot l’interès fins que la trobés? I quan l’hagués trobada, oi que convidaria les amigues i les veïnes dient-los: “Veniu a celebrar-ho: he trobat la moneda que havia perdut”? Us asseguro que hi ha una alegria semblant entre els àngels de Déu per un sol pecador convertit.»

Homilia:

Com sempre, Jesús ens porta més enllà del que és la llei, més enllà del que és l’ordre establert, més enllà, sobretot, del propi profit. I avui ens parla, fins i tot, més enllà del que entenem per justícia. La relació amb Déu és sempre una relació que allibera. Fa possible que tornem a ser el que érem.

És el testimoni de Moisés que s’atreveix a interpel·lar Déu i li fa manifestar el seu amor. El camí de Déu vol recórrer amb nosaltres un altre camí. Jesús no ha passat per un camí que és nostre, sinó pels camins de Déu; pel camí que fa que el pecador pugui iniciar una nova vida, una nova vida que porta del mal al bé, del pecador al perdonat.

No castigar és arriscat, certament. Ho és quan el que pretenem és que aquell no es molesti, o que la condemna satisfaci el nostre desig de castigar, carregant la culpabilitat sempre en l’altre. És el testimoni de sant Pau: “Entre tots els pecadors sóc el primer, però Déu s’apiadà de mi, per a que Jesucrist pogués manifestar en mi tota la grandesa del seu amor, fent de mi un exemple dels que es convertiran a la fe”.

Des de la nostra òptica sempre serà difícil entendre l’amor de Déu. Jesús ens ha mostrat el rostre de Déu, que és un rostre de misericòrdia. Avui d’una forma ben concreta. Al llibre de l’Èxode ens ho diu així: “Llavors el Senyor es desdigué del mal que havia amenaçat de fer al seu poble”.

Sant Pau ens ofereix el que és propi del seu testimoni. “Déu s’apiadà de mi, perquè com que encara no tenia fe, no sabia què fer”. Jesús ho fa a través de l’ovella perduda (“Veniu a celebrar-ho, he trobat l’ovella que havia perdut”). Però això tan suggerent no és fàcil per part nostra. Déu, actuant així, creiem, a vegades, que no és just. I això no canviarà mai el mal si actua així.

És molt fàcil perdonar. Però nosaltres sí que ens mereixem sempre una segona, o una tercera... o una quarta oportunitat.

Jesús ens mostra a Déu Pare no com un governant. Jesús ens el mostra com un pare, per tant la nostra relació amb Ell és una relació de fills. Jesús ens porta més enllà de les lleis, més enllà de l’ordre, més enllà del propi profit. I avui ens porta més enllà, fins i tot, del que nosaltres tenim establert com a sentit de justícia.

La relació amb Déu és una relació d’amor, una relació que allibera del mal, una relació que fa possible que puguem tornar a estimar. Déu creu en nosaltres, Déu creu en tots i en cadascú de nosaltres.