diumenge, 24 de gener del 2016

Lectures i homilia del diumenge 3 de durant l’any

El Déu que va fer sortir el seu Fill d’un poble mig pagà com Natzaret, avui vol fer sortir nous evangelitzadors d’uns cristians tan mediocres com puguem ser nosaltres.
Mn. A. Roquer. 
Lectura del llibre de Nehemies (Ne 8,1-4a.5-6,8-10)
En aquells dies, el sacerdot Esdres portà el llibre de la Llei en presència del poble reunit a la plaça de davant la porta de les Aigües, i des del matí fins al migdia el llegí davant de tothom: homes, dones i criatures capaces d’entendre-la. Tot el poble escoltava atentament la lectura del llibre de la Llei. Esdres, mestre de la Llei, estava dret dalt una tarima de fusta preparada expressament. Obrí el llibre a la vista de tot el poble, ja que des del lloc on era dominava tothom, i així que l’obrí, tot el poble es posà dret. Esdres beneí el Senyor, Déu gran, i tot el poble alçà les mans i respongué: Amén, amén. Després es prosternaren amb el front a terra, i adoraren el Senyor. Ell llegia ben clar el llibre de la Llei de Déu, i alguns levites n’exposaven el sentit perquè la lectura fos entenedora. El governador Nehemies, el sacerdot Esdres, mestre de la Llei, i els levites que exposaven al poble el sentit de la Llei, digueren a tota la gent: «La diada d’avui és santa, dedicada al Senyor, el nostre Déu: no us entristiu ni ploreu», perquè tota la gent plorava mentre escoltava les paraules de la Llei. Els digué, doncs: «Aneu-vos-en ara. Mengeu i beveu de gust i repartiu-ne als qui no s’havien portat res, que la diada d’avui es santa, dedicada a Déu, nostre Senyor. No us entristiu, que el goig del Senyor serà la vostra força.»
Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint (1Co 12,12-30)
Germans, el Crist és com el cos humà: és un, encara que tingui molts membres, ja que tots els membres, ni que siguin molts, formen un sol cos. Tots nosaltres, jueus o grecs, esclaus o lliures, hem estat batejats en un sol Esperit per formar un sol cos, i a tots ens ha estat donat com a beguda el mateix Esperit. Ara bé, el cos no consta d’un sol membre, sinó de molts. [Si el peu deia: «Com que no sóc mà, no sóc del cos», no per això ja no seria del cos. Si l’orella deia: «Com que no sóc ull, no sóc del cos», no per això ja no seria del cos. Si tot el cos fos ull, com podria escoltar? Si tot el cos fos orella, com podria olorar? De fet, però, Déu ha distribuït en el cos cadascun dels membres com li sembla. Si tots els membres es reduïssin a un de sol, on seria el cos? Per això els membres són molts, però el cos és un de sol. L’ull no pot dir a la mà: «“No em fas cap falta.» Ni tampoc el cap als peus: «No em feu cap falta.» Ben al contrari: els membres del cos que semblen més delicats són els més indispensables, els que ens semblen menys nobles, els cobrim amb més honor, els que ens semblen menys decents, els tractem amb una decència que no necessiten els que ja són decents. Déu ha disposat el cos de tal manera que dóna més honor als membres que més en necessiten, perquè no hi hagi desacord en el cos, sinó que tots els membres tinguin la mateixa sol·licitud els uns pels altres. Per això, quan un membre sofreix, sofreixen amb ell tots els altres, i quan un membre és elogiat, tots els altres s’alegren amb ell.] Doncs bé, vosaltres sou cos de Crist i cadascun formeu els seus membres. [Dins l’Església, Déu ha posat en primer lloc apòstols, en segon lloc profetes, en tercer lloc mestres, després els qui tenen poder d’obrar miracles, després els qui tenen la gràcia de donar la salut als malalts, d’ajudar els altres, de guiar-los, de parlar llenguatges misteriosos. No tothom ha de ser apòstol o profeta o mestre. No tothom ha d’obrar miracles, ha de tenir la gràcia de donar la salut als malalts, ha de ser capaç de parlar llenguatges misteriosos o ha de ser capaç d’interpretar-los.]
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 1,1-4.4,14-21)
Són molts els qui han emprès la tasca d’escriure una narració dels fets ocorreguts entre nosaltres, guiant-se per l’ensenyament que hem rebut d’aquells que des del principi en foren testimonis de vista i després ho transmeteren de paraula. Havent pogut informar-me minuciosament de tot des dels orígens, jo també, il·lustre Teòfil, he decidit escriure-t’ho en una narració seguida, perquè coneguis la solidesa de l’ensenyament que has rebut. En aquell temps, Jesús se’n tornà a Galilea ple del poder de l’Esperit. La seva anomenada s’estengué per tota la regió. Ensenyava a les sinagogues d’ells i tothom el lloava. I se n’anà a Natzaret, on s’havia criat. El dissabte anà a la sinagoga, com tenia costum, i s’aixecà a llegir. Li donaren el volum del profeta Isaïes, el desplegà i trobà el passatge on hi ha escrit: «L’Esperit del Senyor reposa sobre meu, ja que ell m’ha ungit per portar la bona nova als desvalguts, m’ha enviat a proclamar als captius la llibertat, i als cecs el retorn de la llum, a deixar en llibertat els oprimits i a proclamar l’any de gràcia del Senyor.» Després plegà el volum, el donà a l’ajudant de la sinagoga i s’assegué. Tots els qui eren a la sinagoga tenien els ulls posats en Jesús. Ell començà dient-los: «Això que avui sentiu contar de mi és el compliment d’aquestes paraules de l’Escriptura.»
Homilia:
Avui encetem la lectura de l’evangeli de sant Lluc, que és el que anirem escoltant els diumenges d’enguany. Tot el tercer evangeli està amarat d’imatges i de fets de misericòrdia. No és gens estrany que el propi Dant Alighieri  s’atrevís a definir sant Lluc amb aquesta frase bonica: “Escriptor de la misericòrdia de Déu”.

Durant el Temps de Nadal vam escoltar les parts de l’evangeli de Lluc que feien referència al naixement i a la infància de Jesús. La lectura d’avui fa un salt. Després d’una primera temporada predicant pels pobles de Galilea, Jesús va a Natzaret; va acompanyat d’una certa expectació. Natzaret era un poble amb fama de gent descreguda. “En pot sortir res de bo de Natzaret” dirà Natanael.

Jesús torna al seu poble. Va el dissabte a la sinagoga i fa ús del dret que té tot home de llegir l’Escriptura. “Tots tenien el ulls posats en Jesús”. Què els podia dir aquell fill del fuster? Després de llegir el text del profeta Isaïes fa una afirmació... molt atrevida!: “Això que sentiu contar de mi és el compliment d’aquestes paraules del profeta”. Amb aquesta afirmació els deia que Ell era el messies anunciat pel profeta, el que venia a donar esperança als pobles, llibertat als captius, vista als cecs. Els de Natzaret esperaven veure algun miracle, però no es podien esperar una afirmació tan extraordinària i escandalosa. “No és el fill del fuster?”.

I nosaltres, què esperem de Jesús? Com va passar amb els de Natzaret, la trobada amb Jesús també pot trencar els nostres esquemes d’una religió a la carta; un déu que faci la nostra voluntat.

El Déu que va fer sortir el seu Fill d’un poble de mala-mort, vol fer sortir nous evangelitzadors de tots aquells que escolten la Paraula de Déu. Cada vegada que es proclama l’Evangeli a la missa es compleix aquell “Avui”, ja que avui Déu entra en els nostres cors, entra a la nostra vida.

L’any de gràcia del Senyor que Jesús proclama citant les paraules del profeta Isaïes és la festa que ja ha començat. Tots els pobles del món esperen delerosos poder escoltar les paraules del Senyor, que són esperit i són vida.

Molt probablement els habitants de Natzaret havien escoltat moltes vegades aquelles paraules del profeta, però mai ningú havia comentat el text d’aquella manera. “Això que avui sentiu contar de mi és el compliment de les paraules del profeta”. Jesús és el veritable Evangeli, Ell és la Bona Nova. Vés si ara nosaltres, quan l’escoltem, també direm aquest evangeli ja el sé.

Amb la vinguda de Jesús s’inaugura un any de gràcia, un Any Sant en el qual tots som alliberats del pecat i formen un sol cos, batejats en un sol Esperit. Vés si ara la nostra resposta també serà En pot sortir res de bo de Natzaret?.

I nosaltres què n’esperem de Jesús? O bé al revés: I Jesús què espera de nosaltres?

El Déu que va fer sortir el seu Fill d’un poble mig pagà com Natzaret, avui vol fer sortir nous evangelitzadors d’uns cristians tan mediocres com puguem ser nosaltres. Només cal que ens convencem que l’esperit del Senyor és amb nosaltres; i que ens hem de deixar guiar per aquest esperit. És el que demanem quan diem “Facis la vostra voluntat”.


No podem resar el Parenostre sense deixar-nos sorprendre per la novetat, sempre nova, de l’Evangeli.