diumenge, 27 d’octubre del 2013

Homilia del diumenge 30 de durant l’any

El pecat és superable, l’orgull no!
Mn. A. Roquer. 
Lectura del llibre de Jesús, fill de Sira (Sir 35,12-14.16-18)
El Senyor fa justícia, no té miraments amb el prestigi dels homes, no es deixa influir per ningú en perjudici dels pobres; escolta la pregària dels oprimits, no es fa sord al clam dels orfes ni al plany insistent de les viudes. El Senyor rep benèvolament els qui l’honoren, el clam d’aquests homes arriba al cel, el crit d’auxili dels desvalguts penetra més enllà dels núvols, i ells no es consolen fins que arriba a terme, no desisteixen mentre l’Altíssim no intervingui per fer justícia a favor dels innocents. El Senyor no s’entretindrà, no tardarà a sortir a favor d’ells.
Lectura de la segona carta de sant Pau a Timoteu (2Tm 4,6-8.16-18)
Estimat, pel que fa a mi, la meva vida ja és oferta com una libació vessada sobre l’altar. Ja m’ha arribat el moment de desfer les amarres i deixar el port. Després de lluitar en aquest noble combat i acabada la cursa em mantinc fidel. I ara ja tinc reservada la corona que m’he guanyat. El Senyor, jutge justíssim, me la donarà quan serà el dia, i no tan sols a mi, sinó a tots els qui enyoren la seva manifestació.
Durant la meva primera defensa davant el tribunal no es presentà ningú a fer-me costat; tothom m’abandonà. Que Déu els ho perdoni. Però el Senyor m’assistia i em donà forces perquè acabés de proclamar el missatge de l’evangeli, i poguessin escoltar-lo tots els pagans. I Déu m’ha salvat de la gola del lleó. El Senyor em salvarà de tots els qui em volen perjudicar i em guardarà per al seu Regne celestial. A ell sigui donada la glòria pels segles dels segles. Amén.
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 18,9-14)
En aquell temps, Jesús digué aquesta paràbola a uns que es refiaven que eren justos i tenien per no res a tots els altres: «Dos homes pujaren al temple a pregar: un era fariseu i l’altre cobrador d’impostos. El fariseu, dret, pregava així en el seu interior: «Déu meu, us dono gràcies perquè no sóc com els altres homes: lladres, injustos, adúlters, ni sóc tampoc com aquest cobrador d’impostos. Dejuno dos dies cada setmana i us dono la desena part de tots els meus ingressos.» Però el cobrador d’impostos, que s’havia quedat un tros lluny, ni gosava aixecar els ulls al cel, sinó que es donava cops al pit i deia: «Déu meu, sigueu-me propici, que sóc un pecador.» Us asseguro que aquest tornà perdonat a casa seva i l’altre no; perquè tothom qui s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit.»
Homilia:
La paràbola que acabem d’escoltar del fariseu i el publicà, com que és tan fàcil d’entendre, per això mateix resulta molt difícil de comentar. Cadascú ja n’ha tret les pròpies conclusions.

Les paràboles són narracions populars, per tant fàcils d’entendre, però que amaguen sempre una veritat com un cop de puny. Per tant, fàcils d’entendre però difícils de pair!

A la paràbola d’avui passa com quan nosaltres érem petits i veiem una pel·lícula de l’ “oeste” i preguntàvem Qui és el bo? Qui és el dolent? I aquesta paràbola capgira els papers! El bo, al menys oficialment, esdevé el dolent; i el dolent, el bo. Definitivament: l’Evangeli és el món cap per avall.

El primer que entra en escena és el fariseu i fa pregària, diríem contemplativa. Es contempla ell mateix; una mica es contempla com si es mirés al mirall però com la madrastra de la Blancaneus; i es contempla a ell i a les seves virtuts, que les té, certament. El fariseu no és hipòcrita, és mentider. És el perfecte observant de la Llei de Déu; avui diríem el practicant. No era com el publicà dedicat a cobrar els impostos odiosos sempre a càrrec de l’exercit d’ocupació, els romans. “Dejuno dos dies a la setmana; dono la desena part dels meus ingressos...”. Un home així, per què és dolent? Doncs, senzillament, perquè això no li dóna carta blanca per despreciar els altres.

També el publicà feia pregària contemplativa, però es mirava no al mirall, sinó que es mirava la consciència. Partia de la pròpia realitat i tenia mala consciència, i ho reconeixia: era pecador. I això fa que recorri a aquell a qui pot recórrer: “Déu meu apiadeu-vos de mi”. Des del pecat també es pot contemplar Déu.

La lliçó de la paràbola és ben clara. Des de la mirada de Déu s’han canviat els papers: aquest torna perdonat a casa seva i l’altre no. Advertiment pràctic per a aquells que van escoltar en aquell moment la paràbola; advertiment pràctic per a nosaltres que avui l’acabem d’escoltar. El pecat és superable, l’orgull no!

Advertiment avui per a tots nosaltres: No ens atribuïm com a pròpies les virtuts que tenim, que són un do gratuït de Déu; no barrem el pas a la misericòrdia de Déu. Un altre advertiment: les aparences poden ser enganyoses. I per un altre cantó: cap pecador no s’ha de contemplar mai com algú definitivament perdut; perquè, justament, en la misèria nostra és on actua la misericòrdia de Déu.

No ens ha de fer por ser pecadors, que Jesús ha vingut a treure el pecat del món, i ben car que li ha costat! Allò que en tot cas ens ha de fer por és no reconèixer que som pecadors. El pecat té remei; l’orgull no!

La tendència natural, ho hem de reconèixer, es creure’ns bons del tot. Tant que, quan ens hem de confessar passem un calvari, buscant pecats com aquell que busca una agulla en un parer. Tan fàcil que resulta veure els pecats dels altres (“No sóc com aquell publicà”).

El problema no és si som o no som pecadors, el problema és si ho reconeixem o no ho volem reconèixer


Un diumenge més sant Lluc ens ha posat un bon exemple de pregària. La pregària que avui se’ns posa com exemple a imitar no és altra que aquesta: Déu-me sigueu propici, que sóc un pecador. I així torna a casa perdonat.

divendres, 25 d’octubre del 2013

Homilia de la missa de l’Aparició. Festivitat de Sant Bernat Calbó.

Això és el més extraordinari que pot fer un sant. No és qüestió de miracles, sinó de fer la voluntat del Pare.
Mn. Roquer
Homilia:
Avui, dia 25 d’octubre, celebrem la festa de sant Bernat Calbó. És molt escaient que ho fem aquí, al santuari de la Mare de Déu, per molts motius. És un fill de Reus, fou abat del monestir de Santa Maria de Santes Creus, bisbe de la catedral de Santa Maria de Vic. Un sant, doncs, plenament lligat a la devoció a la Mare de Déu.

Ens ha dit avui Jesús a l’Evangeli: “Quan veieu sortir un núvol a ponent dieu: plourà, i plou. I quan bufa vent del sud dieu: farà calor, i en fa”. I, que sant Lluc em perdoni, jo avui diria: Quan veieu un home sant, nascut a la vostra ciutat, penseu: si ell ha sigut sant, per què no ho podem ser nosaltres?.

Però això de ser sant, a vegades, ens pensem que és cosa d’uns quants, uns privilegiats, uns superdotats. No ho crec així. Si sant Bernat Calbó fou sant era pel que vivia, pel que feia, no per allò que havia nascut, ni pels dons que havia rebut. També s’ho pot ser sent un bon pare de família evidentment, una bona mare de família, un bon company, un bon amo, un bon treballador, un bon mestre, un bon alumne, un bon arquitecte o un bon manobre. La santedat no ve marcada pels miracles que es poden fer, sinó pel compliment responsable i amatent de la feina que s’ha de fer cada dia. Els sants no són una espècie rara, sinó els que han viscut amb convenciment i amb responsabilitat la seva fe de batejats. Sant Bernat no és sant perquè va ser abat o bisbe; sinó perquè va ser un bon abat i un bon bisbe; que no és pas cosa gens fàcil.

Tots portem dintre la llei del pecat i portem a l’hora la força de la fe. És qüestió de veure el que hem de fer... i fer-ho! I si ens pensem que no podem tenim en nosaltres la força de l’Esperit Sant i l’empenta del ressuscitat. Ben cert que per nosaltres sols no podem, però amb la força de la fe podem anar molt més enllà, molt més enllà del que nosaltres mateixos ens imaginem. Mirem fins on va arribar sant Pau, fins on va arribar sant Bernat Calbó. “Tot ho puc amb aquell que em dóna força” dirà sant Pau.

Que la festa d’aquest Sant, tan nostre, estimuli la nostra fe per vèncer el desànim, la desesperança, el dubte, el cansament. Diguem com Maria: “Sóc l’esclava del Senyor, que es facin en mi les teves paraules”. I amb això n’hi ha prou. Això és el més extraordinari que pot fer un sant. No és qüestió de miracles, sinó de fer la voluntat del Pare.


diumenge, 20 d’octubre del 2013

Homilia del diumenge 29 de durant l’any

La pregària és l’oxigen que dóna vida al creient, i ningú no viu sense respirar
Mn. A. Roquer
Lectura del llibre de l’Èxode (Ex 17,8-13)
En aquells dies, els amalequites anaren a Rafidim per atacar el poble d’Israel. Moisès digué a Josuè: «Recluta homes de guerra i demà al matí surt a combatre contra els amalequites. Jo m’estaré dret dalt el turó amb la vara de Déu a la mà.» Josuè complí les ordres de Moisès i començà la batalla contra els amalequites. Moisès, Aaron i Hur pujaren dalt el turó. Mentre Moisès mantenia les mans alçades, guanyava Israel, però quan abaixava les mans per reposar, guanyaven els amalequites. A la fi les mans ja li pesaven massa per poder mantenir-les alçades. Llavors li acostaren una pedra, s’hi assegué, i Aaron i Hur, un a cada banda, li aguantaven les mans. Així pogué mantenir les mans immòbils fins a la posta del sol, i Josuè derrotà els amalequites i abaté els seus homes amb l’espasa.
Lectura de la segona carta de sant Pau a Timoteu (2Tm 3,14-4,2)
Estimat, persevera en la doctrina que has après i has acceptat amb tota confiança, recordant qui són els qui te l’han ensenyada; des de menut coneixes les sagrades Escriptures que tenen el poder de donar-te la saviesa que duu a la salvació a través de la fe en Jesucrist. Tota l’Escriptura és inspirada per Déu i és útil per ensenyar, convèncer, corregir i educar en el bé, perquè l’home de Déu sigui madur, sempre a punt per a tota obra bona.
Davant de Déu i de Jesucrist, que ha de judicar els vius i els morts, i pensant en la seva manifestació i en el seu Regne, t’adverteixo formalment que proclamis la paraula de l’evangeli: insisteix en tot moment, tant si és oportú com si no ho és, mira de convèncer la gent, reprèn, anima’ls, esperant amb tota paciència, com un mestre que sap ensenyar.
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 18,1-8)
En aquell temps, Jesús deia als deixebles aquesta paràbola, per ensenyar que hem de pregar sempre, sense perdre mai l’esperança: «En una ciutat hi havia un jutge que desconeixia tot temor de Déu i tota consideració als homes. A la mateixa ciutat hi havia una viuda que l’anava a trobar sovint i li deia: “Feu-me justícia contra aquest home que pledeja contra mi.” El jutge durant molts dies no li’n feia cas, però a la fi pensà: “A mi no em diu res el temor de Déu ni la consideració als homes, però aquesta viuda és tan pesada que li hauré de fer justícia; si no, anirà venint aquí fins que no podré aguantar més”.»
I el Senyor digué: «Fixeu-vos què diu aquest jutge sense entranyes. ¿I vosaltres creieu que Déu, ni que esperi pacientment, no farà justícia als seus elegits que li reclamen de nit i de dia? Us asseguro que els farà justícia molt aviat. Però quan el Fill de l’home vindrà, creieu que trobarà fe a la terra?»
Homilia:
L’evangeli d’avui, com acabem d’escoltar, ens introdueix en un dels capítols de l’evangelista sant Lluc dedicats a la pregària. És important, doncs, avui parlar de què és la pregària, o de com hem de pregar. Sobretot, com diu l’evangeli, sense perdre mai la confiança. Una invitació a superar les nostres idees preconcebudes i donar pas a la confiança; a superar, doncs, la immaduresa de la desconfiança. Aprendre a tractar amb Déu en les penes i en les alegries, a les verdes i a les madures.

És tan fàcil tirar la gorra al foc quan tenim la impressió que Déu no ens escolta! El desencís és una de les pitjors temptacions a les que es pot sucumbir moltes vegades, quan ens pensem que Déu no en fa cas, que Déu no escolta.

Molt sovint preguem per a que es faci allò que nosaltres volem, sinó no pregaríem. I no sé si és correcte del tot, perquè jo tinc entès, si no vaig errat, que quan diem el Parenostre diem no la meva sinó la vostra voluntat.

No només s’ha de ser fidel fins el final, sinó que cal lluitar sempre contra la temptació de cansament, de desànim. No és qüestió d’actes esporàdics heroics, es tracta de ser fidels constantment i sempre; no només quan totes ens ponen. Com l’infant que faci el que faci sap que sempre hi ha l’esguard vigilant de la mare damunt seu; però aquest esguard no el priva d’alguna ensopegada: quan la mare el deixa corre al seu aire hi ha un perill de que es peli el genoll. La mare no l’estima?

La pregària va des d’aquell “Gràcies, Pare, perquè heu revelat als petits allò que heu amagat als savis i als entesos” fins aquell “Déu meu, Déu meu, perquè m’heu abandonat?” de la creu.

La pregària és l’oxigen que dóna vida al creient, i ningú no viu sense respirar. Fins i tot quan no en sap, respira. Per això el primer enemic de la pregària és la manca de fe o potser l’excés de fe en nosaltres mateixos. L’altre enemic és la falta d’esperança (Déu no m’escolta; per tant la meva pregària és inútil. Per què hem de seguir parlant a algú que no ens escolta?). Qui creu i espera continua esperant, continua pregant. Jesús ens posa l’exemple de la viuda que demana justícia i la seva perseverança guanya la partida. Aquesta confiança, aquesta esperança és fonamental, perquè justament es fonamenta en la fe sense la qual la pregària no té cap força.

No és allò de bonito, barato... y que se haga pronto. Això és molt comú, i sobretot avui: la immediatesa. No sabem esperar. I saber esperar és molt important. Jesús, a la creu, diu “Pare, per què m’heu abandonat?”; i per saber si l’ha abandonat cal esperar la matinada del Diumenge de Pasqua. Cal esperar!

L’evangeli d’avui acaba així: “El Fill de l’home trobarà fe a la terra?”. Seriosa pregunta davant de la nostra impaciència, dels nostres desànims, dels nostres pessimismes, de les nostres decepcions. La pregària no és una fórmula màgica; no és una màquina de xiclets: tiro la moneda i si no surt res, puntada de peu a la màquina. La pregària, primer és confiança; doncs mirem primer com estem en la temperatura de la confiança. Demanem en aquesta Eucaristia saber pregar sempre sense perdre mai l’esperança.


De moment la pregària és eficaç perquè és pregària i ens fa créixer en la fe i en la confiança. Només aquell que prega sempre sense desanimar-se mai té fe i té esperança a tota prova.

diumenge, 13 d’octubre del 2013

Homilia del diumenge 28 de durant l’any

Jesús ha vingut per ensenyar-nos una cara diferent de la vida, la de la generositat
Mn. A. Roquer
Lectura del segon llibre dels Reis (2Re 5,14-17)
En aquells dies, Naaman de Síria baixà al Jordà i s’hi banyà set vegades, com li havia dit Eliseu, l’home de Déu. La pell se li tornà com la d’una criatura i quedà pur de lepra. Llavors se’n tornà amb tot el seu seguici cap a l’home de Déu, entrà a casa d’ell i, dret al seu davant, li digué: «Ara sé ben bé que, fora d’Israel, no hi ha cap altre Déu enlloc més de la terra. Per favor, accepta un present del teu servidor.» Eliseu li digué: «No acceptaré res. T’ho juro per la vida del Senyor, davant del qual estic sempre, a punt per servir-lo.» Naaman insistia que admetés el present, però Eliseu s’hi negà. Llavors Naaman digué: «¿Permets que el teu servidor carregui dues mules de terra d’aquest país? És que d’ara endavant el teu servidor no oferirà cap holocaust ni cap altra víctima a altres déus, sinó només al Senyor.»
Lectura de la segona carta de sant Pau a Timoteu (2Tm 2,8-13)
Estimat, pensa que Jesucrist, del llinatge de David, ha ressuscitat d’entre els morts. Aquesta és la bona nova que jo predico, i per això he de sofrir fins trobar-me empresonat com si fos un malfactor. Però les presons no poden encadenar la paraula de Déu. Jo ho suporto tot per amor dels elegits, perquè ells també aconsegueixin la salvació i la glòria eterna que Déu ens dóna en Jesucrist.
Això que diem és ben cert: Si morim amb ell, també viurem amb ell; si som constants en les proves, també regnarem amb ell; si el neguem, ell també ens negarà; però, com que no pot negar-se ell mateix, ell continua fidel si nosaltres no li som fidels.
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 17,11-19)
Un dia, Jesús, tot anant a Jerusalem, passava entre Samaria i Galilea. Al moment que entrava en un poblet li sortiren deu leprosos, que s’aturaren un tros lluny i cridaren: «Jesús, mestre, apiadeu-vos de nosaltres!» En veure’ls Jesús els digué: «Aneu a presentar-vos als sacerdots.»
Mentre hi anaven, quedaren purs de la lepra. Un d’ells, quan s’adonà que estava bo, tornà enrere donant glòria a Déu amb grans crits, es prosternà als peus de Jesús amb el front fins a terra i li donava gràcies. Era un samarità. Jesús digué: «No eren deu els qui han estat purificats? On són els altres nou? Només aquest estranger ha tornat per donar glòria a Déu?» Llavors li digué: «Aixeca’t i vés-te’n. La teva fe t’ha salvat.»
Homilia:
Jesús en el seu camí cap a Jerusalem es troba amb 10 leprosos que li demanen pietat: “Jesús, apiadeu-vos de nosaltres.” Aquells homes tenen una gran intuïció, han sentit parlar de Jesús i sabem a qui acuden. Obligats, doncs, a captar degut a la seva marginació, ara també demanen caritat a algú que tingui pietat d’ells. Jesús, i ells ho saben, no pot passar de llarg; el coneixen molt bé, saben en qui s’adrecen. Jesús els diu que vagin a presentar-se als sacerdots, o sigui que vagin a certificar la seva curació. Anar-se a presentar als sacerdots vol dir anar a certificar que ja no tenien lepra. “Mentre hi anaren quedaren purs de la lepra”. Un, només un, torna enrere per donar gràcies. I sant Lluc, no sé si amb una certa ironia o per deixar els punts sobre les i, s’afanya a constatar una cosa: aquest no era del país (“era un samarità”). I Jesús s’afanya a preguntar: “On són els altres nou?”.

No sé si la intenció de l’evangelista és ressaltar la curació dels 10 o bé aquell que torna enrere per donar gràcies. No sé si la intenció de l’evangelista és deixar, doncs, constància de la curació de la lepra o bé de l’agraïment d’un que torna enrere.

La queixa de Jesús és ben alliçonadora: “No eren deu els purificats? On són els altres nou?”. Diu: “Només aquest estranger ha tornat per donar glòria a Déu?”. Em penso que la intenció de l’evangelista va per aquest camí: ser agraïts!

Quan només es viu amb l’obsessió de la utilitat, o bé d’allò que ens és pràctic, ens agrada, o bé d’allò que ens interessa... enfocar-ho tot cap aquest propi benefici no arriba mai a l’agraïment. Tot ho he fet jo! Gràcies a mi!

Quan nosaltres reduïm la nostra vida a anar consumint cada vegada més benestar material, consumir més notícies, consumir més modes... és impossible, si només arribem aquí, descobrir un Déu que és font de vida; d’una vida més plena, més autèntica, més profunda, més joiosa, més generosa, més segons Déu.

Déu s’ha convertit en quelcom que ens pot ser útil i prou; i quan l’hem utilitzat per allò que ens convé i ens interessa ens oblidem de donar gràcies.

Jesús ha vingut per ensenyar-nos una cara diferent de la vida, la de la generositat; que va molt escassa. Tan diferent que es pot donar per a que els altres tinguin vida i Jesús ho sap: donar la pròpia vida per a que els altres visquin.

Creure en Déu només perquè és útil no és creure en Déu, és creure en mi, en la meva necessitat i prou! Així, quan estic cansat, Déu s’ha de convertir simplement en un tamboret i prou! L’agraïment d’això que visc, ni que estigui cansat, on queda? Potser sí que avui també només en tornarien 9.

No hi ha dubte que l’agraïment és una actitud interior que supera l’estricte compliment d’allò que està manat. No som només 9 els que compleixen la Llei, aquells que es varen presentar als sacerdots. El cristià que només es preocupa de complir el que mana la Llei i prou no serà mai un bon cristià; el cristià dóna un pas més: és agraït! Serà el complidor d’una Llei i prou. En canvi, en aquell que torna per donar gràcies perquè sap el do que ha rebut, neix al seu cor, espontàniament, la gratuïtat. Hi ha tantes coses a la vida que no ens hem guanyat, que són fruit de la generositat dels altres.

L’agraïment fa néixer en nosaltres una persona nova. La persona que és agraïda sap que tot el que té de bo no ve només d’ella; ve dels pares, dels amics; i allò millor que té ve de Déu.


Doncs, siguem agraïts amb el leprós agraït. Del leprós curat que torna hem aprés l’agraïment. Un leprós que sense ni tenir nom ens ha ensenyat a ser agraïts i generosos. Leprós anònim, gràcies!