Homilia del diumenge 30 de durant l’any

El pecat és superable, l’orgull no!

Mn. A. Roquer. 

Lectura del llibre de Jesús, fill de Sira (Sir 35,12-14.16-18)

El Senyor fa justícia, no té miraments amb el prestigi dels homes, no es deixa influir per ningú en perjudici dels pobres; escolta la pregària dels oprimits, no es fa sord al clam dels orfes ni al plany insistent de les viudes. El Senyor rep benèvolament els qui l’honoren, el clam d’aquests homes arriba al cel, el crit d’auxili dels desvalguts penetra més enllà dels núvols, i ells no es consolen fins que arriba a terme, no desisteixen mentre l’Altíssim no intervingui per fer justícia a favor dels innocents. El Senyor no s’entretindrà, no tardarà a sortir a favor d’ells.

Lectura de la segona carta de sant Pau a Timoteu (2Tm 4,6-8.16-18)

Estimat, pel que fa a mi, la meva vida ja és oferta com una libació vessada sobre l’altar. Ja m’ha arribat el moment de desfer les amarres i deixar el port. Després de lluitar en aquest noble combat i acabada la cursa em mantinc fidel. I ara ja tinc reservada la corona que m’he guanyat. El Senyor, jutge justíssim, me la donarà quan serà el dia, i no tan sols a mi, sinó a tots els qui enyoren la seva manifestació.
Durant la meva primera defensa davant el tribunal no es presentà ningú a fer-me costat; tothom m’abandonà. Que Déu els ho perdoni. Però el Senyor m’assistia i em donà forces perquè acabés de proclamar el missatge de l’evangeli, i poguessin escoltar-lo tots els pagans. I Déu m’ha salvat de la gola del lleó. El Senyor em salvarà de tots els qui em volen perjudicar i em guardarà per al seu Regne celestial. A ell sigui donada la glòria pels segles dels segles. Amén.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 18,9-14)

En aquell temps, Jesús digué aquesta paràbola a uns que es refiaven que eren justos i tenien per no res a tots els altres: «Dos homes pujaren al temple a pregar: un era fariseu i l’altre cobrador d’impostos. El fariseu, dret, pregava així en el seu interior: «Déu meu, us dono gràcies perquè no sóc com els altres homes: lladres, injustos, adúlters, ni sóc tampoc com aquest cobrador d’impostos. Dejuno dos dies cada setmana i us dono la desena part de tots els meus ingressos.» Però el cobrador d’impostos, que s’havia quedat un tros lluny, ni gosava aixecar els ulls al cel, sinó que es donava cops al pit i deia: «Déu meu, sigueu-me propici, que sóc un pecador.» Us asseguro que aquest tornà perdonat a casa seva i l’altre no; perquè tothom qui s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit.»

Homilia:

La paràbola que acabem d’escoltar del fariseu i el publicà, com que és tan fàcil d’entendre, per això mateix resulta molt difícil de comentar. Cadascú ja n’ha tret les pròpies conclusions.

Les paràboles són narracions populars, per tant fàcils d’entendre, però que amaguen sempre una veritat com un cop de puny. Per tant, fàcils d’entendre però difícils de pair!

A la paràbola d’avui passa com quan nosaltres érem petits i veiem una pel·lícula de l’ “oeste” i preguntàvem Qui és el bo? Qui és el dolent? I aquesta paràbola capgira els papers! El bo, al menys oficialment, esdevé el dolent; i el dolent, el bo. Definitivament: l’Evangeli és el món cap per avall.

El primer que entra en escena és el fariseu i fa pregària, diríem contemplativa. Es contempla ell mateix; una mica es contempla com si es mirés al mirall però com la madrastra de la Blancaneus; i es contempla a ell i a les seves virtuts, que les té, certament. El fariseu no és hipòcrita, és mentider. És el perfecte observant de la Llei de Déu; avui diríem el practicant. No era com el publicà dedicat a cobrar els impostos odiosos sempre a càrrec de l’exercit d’ocupació, els romans. “Dejuno dos dies a la setmana; dono la desena part dels meus ingressos...”. Un home així, per què és dolent? Doncs, senzillament, perquè això no li dóna carta blanca per despreciar els altres.

També el publicà feia pregària contemplativa, però es mirava no al mirall, sinó que es mirava la consciència. Partia de la pròpia realitat i tenia mala consciència, i ho reconeixia: era pecador. I això fa que recorri a aquell a qui pot recórrer: “Déu meu apiadeu-vos de mi”. Des del pecat també es pot contemplar Déu.

La lliçó de la paràbola és ben clara. Des de la mirada de Déu s’han canviat els papers: aquest torna perdonat a casa seva i l’altre no. Advertiment pràctic per a aquells que van escoltar en aquell moment la paràbola; advertiment pràctic per a nosaltres que avui l’acabem d’escoltar. El pecat és superable, l’orgull no!

Advertiment avui per a tots nosaltres: No ens atribuïm com a pròpies les virtuts que tenim, que són un do gratuït de Déu; no barrem el pas a la misericòrdia de Déu. Un altre advertiment: les aparences poden ser enganyoses. I per un altre cantó: cap pecador no s’ha de contemplar mai com algú definitivament perdut; perquè, justament, en la misèria nostra és on actua la misericòrdia de Déu.

No ens ha de fer por ser pecadors, que Jesús ha vingut a treure el pecat del món, i ben car que li ha costat! Allò que en tot cas ens ha de fer por és no reconèixer que som pecadors. El pecat té remei; l’orgull no!

La tendència natural, ho hem de reconèixer, es creure’ns bons del tot. Tant que, quan ens hem de confessar passem un calvari, buscant pecats com aquell que busca una agulla en un parer. Tan fàcil que resulta veure els pecats dels altres (“No sóc com aquell publicà”).

El problema no és si som o no som pecadors, el problema és si ho reconeixem o no ho volem reconèixer

Un diumenge més sant Lluc ens ha posat un bon exemple de pregària. La pregària que avui se’ns posa com exemple a imitar no és altra que aquesta: Déu-me sigueu propici, que sóc un pecador. I així torna a casa perdonat.