diumenge, 30 d’agost del 2015

Lectures i homilia del diumenge 22 de durant l’any

El tema d’avui és el concepte de l’autenticitat.
Mn. A. Roquer.
Lectura del Llibre del Deuteronomi (Dt 4,1-2.6-8)
Moisès digué al poble: «Ara, Israel, escolta els decrets i les prescripcions que avui us ensenyo, i compliu-los. Així viureu, entrareu al país que el Senyor, el Déu dels vostres pares, us dóna, i en prendreu possessió. No afegiu res als manaments que jo us dono ni en tragueu res. Compliu els manaments del Senyor, el vostre Déu, que us dono avui. Guardeu-los i poseu-los en pràctica. Si ho feu així, tots els pobles us tindran per assenyats i molt intel·ligents: quan sentiran dir que heu rebut tots aquests decrets, diran: “Aquest poble és una nació assenyada i molt intel·ligent.” I realment, quina és la nació que tingui els seus déus tan a prop, com el Senyor, el nostre Déu, és a prop nostre sempre que l’invoquem? I, quina és la nació, per gran que sigui, que tingui uns decrets i unes prescripcions tan justes com aquesta Llei que jo us he donat avui?»
Lectura de la carta de sant Jaume (Jm 1,17-18.21b-22.27)
Germans meus estimats, tot el que rebem de bo, tot do perfecte, prové de dalt, baixa del pare dels estels. En ell, res no canvia, no hi ha ni ombra de variació. Ell ha decidit lliurement que la proclamació de la veritat ens fes néixer a la vida, perquè fóssim com un primer fruit de tot el que ha creat. Acolliu amb docilitat la paraula plantada en vosaltres. És una paraula que té el poder de salvar-vos. Però no us limiteu a escoltar-la, que us enganyaríeu a vosaltres mateixos: l’heu de posar en pràctica. La religió pura i sense taca als ulls de Déu és que ajudeu els orfes i les viudes en les seves necessitats, i us guardeu nets de la malícia del món.
Lectura de l’evangeli segons sant Marc (Mc 7,1-8a.14-15.21-23)
En aquell temps, els fariseus i alguns mestres de la Llei que venien de Jerusalem es reuniren entorn de Jesús i s’adonaren que alguns dels seus deixebles menjaven amb les mans impures, és a dir, sense haver fet la cerimònia de rentar-se-les. Cal saber que els fariseus, i en general tots els jueus, seguint la tradició que han rebut dels ancians, no mengen mai sense haver-se rentat les mans ritualment, i quan tornen del mercat no mengen sense haver-se banyat; i observen per tradició moltes pràctiques semblants, com és fer passar per l’aigua, vasos i gerros i atuells d’aram. Els fariseus, doncs, i els mestres de la Llei preguntaren a Jesús: «Per què els vostres deixebles no segueixen la tradició dels ancians i mengen amb les mans impures?» Jesús els respongué: «Isaïes tenia tota la raó quan va profetitzar de vosaltres, hipòcrites, tal com diu l’Escriptura: “Aquest poble m’honora amb els llavis, però el seu cor es manté lluny de mi. El culte que em dóna és en va, les doctrines que ensenyen són preceptes humans.” Vosaltres abandoneu els manaments de Déu per mantenir les tradicions dels homes.» Després cridà la gent i els deia: «Escolteu-me tots i enteneu bé això que us dic: Res del que entra dintre de l’home des de fora no el pot contaminar; només allò que surt de l’home, el pot contaminar, perquè de dins de l’home, és a dir, del seu cor, en surten els pensaments dolents que el porten a cometre fornicacions, robatoris, assassinats, adulteris, estafes, maldats, enganys, indecències, enveges, insults, arrogància, ximpleria: tot això dolent surt de dintre i és el que contamina l’home.»
Homilia:
Després de 5 diumenges consecutius llegint l’evangeli de sant Joan en el discurs del pa de vida, avui reprenem l’evangeli de sant Marc que és el que pertoca enguany. I avui amb un enfrontament molt dur de Jesús amb els fariseus. Li fan dir, a Jesús, una expressió molt dura: “Hipòcrites”. És la paraula més dura que surt dels llavis de Jesús. La hipocresia el posa nerviós.

La paraula hipocresia, d’origen grec, ve del nom del teatre on es feia referència a aquells actors que sortien a l’escena portant una careta. Fingien ser, per tant, un personatge que no eren.

El tema d’avui és el concepte de l’autenticitat sobre les pràctiques jueves a rentar-se només per fora. El fariseus han convertit les tradicions humanes en preceptes divins. Tenen més interès en respectar les tradicions que en observar els preceptes de la Llei de Déu. I per desgràcia no són els únics!

L’evangeli d’avui ens convida a acollir la Paraula de Déu però no només per escoltar-la, sinó per posar-la en pràctica. I això es concreta en ajudar els orfes i les viudes en les seves necessitats, guardar-se net de la malícia del món... Déu n’hi do! Això és també el que hem escoltat en la primera lectura quan Moisés, poc abans d’entrar a la Terra Promesa, dóna les seves darreres instruccions (“Guardeu els manaments. Poseu-los en pràctica”).

Per a Jesús, allò que compte no és pas l’exterior de les persones, sinó el cor! És allà on es prenen les decisions. El cor és el centre d’operacions. Els sentiments del cor són els que més condicionen les nostres decisions preses amb el cap. Per una banda ens estimula molt la vida interior, però per l’altra ens preocupa molt també la forma externa. El que queda bé, el que es porta ara... Avui en diem allò que és políticament correcte. Que allò que queda bé encara que no correspongui a allò que es pensa.

Les lectures d’avui ens conviden a un examen de consciència. La veritable religió consisteix en descobrir la presència de Déu en la pròpia vida i la vida dels altres. Altrament ens podem enganyar nosaltres mateixos. I és tan fàcil... i tan consolador enganyar-nos a nosaltres mateixos. “No us limiteu a escoltar que us enganyaríeu, diu, a vosaltres mateixos”.

La segona lectura critica a aquells que observen els preceptes externament, sense que això afecti en el fons la vida. Jesús critica els fariseus, ells es fixen només en la tradició, en les costums humanes... i obliden els manaments de Déu.

Jesús avui critica els fariseus de sempre, els d’ahir i els d’avui. Potser allò de Tal com Déu mana sabem que vol dir tal com nosaltres ens agrada, tal com nosaltres voldríem.


L’autenticitat és un vestit que avui no està de moda.

diumenge, 23 d’agost del 2015

Lectures i homilia del diumenge 20 de durant l’any

També nosaltres hem d’escollir quin Déu volem. No hi ha res que tingui el pes de les paraules de Jesús.
Mn. A. Roquer.
Lectura del llibre de Josuè (Js 24,1-2a.15-17.18b)
En aquells dies, Josuè reuní a Siquem totes les tribus d’Israel, i cridà els ancians d’Israel, els seus caps, els seus jutges i els seus magistrats. Es presentaren tots davant Déu, i Josuè digué a tot el poble: «Si no us sembla bé de tenir el Senyor per Déu, escolliu avui quins déus voleu adorar: els que adoraven els vostres pares quan vivien a la regió occidental de l’Eufrat o els déus dels amorreus, al país dels quals viviu. Però jo i la meva família hem decidit d’adorar el Senyor.» El poble respongué: «Mai de la vida no abandonarem el Senyor per adorar altres déus. El Senyor, el nostre Déu, és el qui ens va fer pujar amb els nostres pares de la terra d’Egipte, d’un lloc d’esclavatge; ell obrà davant els nostres ulls aquells grans senyals i ens guardà pertot arreu on anàvem, enmig de totes les nacions que havíem de travessar. També nosaltres, doncs, estem decidits a adorar el Senyor, que és el nostre Déu.»
Lectura de la carta de sant Pau als cristians d’Efes (Ef 5,21-32)
Germans, sotmeteu-vos els uns als altres per reverència a Crist. Que les esposes se sotmetin als seus marits, com tots ens sotmetem al Senyor, perquè el marit és cap de la seva esposa, igual que el Crist és cap i salvador de l’Església, que és com el seu cos. Per tant, així com l’Església se sotmet al Crist, les esposes s’han de sotmetre en tot als marits. I vosaltres, marits, estimeu les vostres esposes, tal com el Crist estima l’Església. L’estima tant que s’ha entregat a la mort per ella, per santificar-la: l’ha rentada amb el bany de l’aigua acompanyat de la paraula, i així ha pogut cridar a la seva presència una Església gloriosa, sense taques, ni arrugues, ni res de semblant, tota santa i immaculada. Igualment els marits han d’estimar l’esposa com el seu propi cos. El qui estima la seva esposa és com si s’estimés ell mateix. No hi ha hagut mai ningú que no estimés el seu propi cos. Tothom l’alimenta i el vesteix. També el Crist es porta així amb la seva Església, perquè som membres del seu cos. Per dir-ho amb paraules de l’Escriptura: «Per això l’home deixa el pare i la mare per unir-se a la seva esposa, i, des d’aquell moment, ells dos formen una sola família.» És un misteri molt gran: ho dic de Crist i de l’Església.
Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 6,60-69)
En aquell temps, molts que fins aleshores havien seguit Jesús digueren: «Aquest llenguatge és molt difícil! Qui és capaç d’entendre’l?» Jesús coneixia interiorment que els seus seguidors murmuraven d’això, i els digué: «Us escandalitza això que us he dit? Què direu si veieu que el Fill de l’home puja on era abans? L’Esperit és el qui dóna la vida. La carn no serveix de res. Les paraules que jo us he dit són Esperit i són vida. Però entre vosaltres n’hi ha alguns que no creuen.» Des del principi Jesús sabia qui eren els qui creien i el qui l’havia de trair. Després afegí: «Per això us he dit abans que ningú no pot venir a mi si el Pare no li concedeix aquest do.» Després d’aquell moment, molts dels qui l’havien seguit fins aleshores l’abandonaren i ja no anaven més amb ell. Jesús preguntà als dotze: «Vosaltres també em voleu deixar?» Simó Pere li respongué: «Senyor, a qui aniríem? Només vós teniu paraules de vida eterna, i nosaltres hem cregut i sabem que sou el Sant de Déu.»
Homilia:
Avui acabem el llarg discurs de Jesús del capítol VI de l’evangeli de Joan, el discurs “del pa de vida”, que ens ha acompanyat al llarg de 4 diumenges, i ho fem veient la reacció que han generat aquelles paraules de Jesús en els seus seguidors. Tot són dubtes!

El Jesús de “la multiplicació dels pans” no és aquell messies esperat com un nou Moisès. Ell porta un pa millor, millor que el mannà del desert. “El pa de la vida... Ell és el pa de la vida... Ell és el que dóna la vida”. Aquesta afirmació acaba amb un judici que separarà els que creuen en Ell de la multitud que s’escandalitza. Per això ara els seus, els Dotze, hauran de fer una afirmació de fe; i hauran de dir que Jesús no és només el sant de Déu sinó que és aquell “que amb la seva paraula dóna vida eterna”.

També nosaltres hem d’escollir quin Déu volem. Això és també el que ens presenta la primera lectura. Poc després de l’entrada a la Terra Promesa, el poble de Déu va fer el pacte anomenat de Siquem (“Nosaltres estem decidits a adorar el Senyor. És aquest el nostre Déu”). Això és també el que es veuen obligats a fer els Dotze quan Jesús els diu “Vosaltres també hem voleu deixar?” La resposta de Pere, feta en nom de tots, encara té un punt de desconcert: “I a qui anirem?”; aquí hi ha més estimació que raonament.

Per a nosaltres avui tampoc no hi ha res que ens acabi de fer el pes. No hi ha res que tingui el pes de les paraules de Jesús (“I a qui anirem?”). Tot el que sentim són ofertes massa fàcils, massa mundanes, que no omplen el cor de goig. Nosaltres volem més! Per demanar no ens quedem curts.

Potser no hem acabat d’entendre què vol dir Jesús. Però sabem una cosa: “Només vós teniu paraules de vida eterna”. No podem agafar només la part que ens agrada de les paraules de Jesús, perquè ens plau, perquè ens va bé, perquè ens ve de cara; perquè hi ha persones que creuen i accepten l’Evangeli quan els va bé. I Jesús a vegades té paraules difícils, i haurà de tornar a dir: “Vosaltres també em voleu deixar?”

És que no és fàcil acceptar això de “menjar la meva carn... veure la meva sang”. Doncs encara fora més difícil si sabéssim que això vol dir participar de la seva mort com a camí que porta a la vida veritable.


És l’Esperit que fa possible que els deixebles acceptin les paraules de Jesús. “Jo donaré la meva carn per a que doni vida al món”. Per viure cal menjar la carn del fill de l’home. La conclusió final de Pere ho deixa ben clar: “I a qui anirem, Senyor? Només vós teniu paraules de vida eterna”. Les paraules de Pere són una veritable professió de fe. Pere parla en nom de tots, ahir i avui. La conclusió final de Pere afirma que només Jesús té paraules de vida eterna, i l’hem d’entendre com un do de Déu; com hem d’entendre com un do de Déu el do meravellós de la nostra fe. És Déu qui ens ha concedit el do de creure. Doncs, a qui aniríem?

dissabte, 15 d’agost del 2015

Lectures i homilia de la festivitat de l’Assumpció de Maria.

“Mentre som aquí baix, la mare de Jesús, glorificada ja en cos i ànima al cel, és imatge i anunci de tota l’Església que ha d’arribar a la mateixa plenitud de glòria futura”.
Mn. A. Roquer.
Lectura de l’Apocalipsi de sant Joan (Ap 11,19a.12,1.3-6a.10ab)
El santuari del temple de Déu que hi ha en el cel s’obrí, i dins el temple aparegué l’arca de l’aliança de Déu. Llavors aparegué en el cel un gran prodigi: una dona que tenia el sol per vestit, la lluna sota els peus i duia al cap una corona de dotze estrelles. Al mateix temps aparegué en el cel un altre prodigi: hi havia un gran drac rogenc, que tenia set caps i deu banyes. Als set caps duia set diademes, i la seva cua arrossegà la tercera part de les estrelles i les llançà a la terra. El drac s’aturà davant la dona per devorar-li el fill així que nasqués. La dona posà al món un fill, un noi que ha de governar totes les nacions amb el ceptre de ferro; el seu fill va ser endut cap a Déu i cap al seu setial, i la dona va fugir al desert, on Déu li havia preparat un lloc. Llavors vaig sentir al cel una veu que cridava amb tota la força: «Ara és l’hora de la victòria del nostre Déu, l’hora del seu poder i del seu Regne, i el seu Messies ja governa.»
Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint (1Co 15,20-27a)
Germans, Crist ha ressuscitat d’entre els morts, el primer d’entre tots els qui han mort. Ja que la mort vingué per un home, també per un home vindrà la resurrecció dels morts: tots són d’Adam, i per això tots moren, però tots viuran gràcies al Crist. Cadascun al moment que li correspon: Crist el primer, després, a l’hora que ell vindrà, els qui són de Crist; a la fi, quan ell destituirà tota mena de sobirania, d’autoritat o de poder, com a coronament de tot, posarà el Regne en mans de Déu, el Pare. Perquè ell ha de regnar fins que Déu haurà sotmès tots els enemics sota els seus peus. El darrer enemic destituït serà la Mort. Perquè l’Escriptura diu que tot ho ha posat sota els seus peus.
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 1,39-56)
Per aquells dies, Maria se n’anà decididament a la Muntanya, a la província de Judà. Entrà a casa de Zacaries i saludà Elisabet. Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria, el nen saltà dins les seves entranyes, i Elisabet, plena de l’Esperit Sant, cridà amb totes les seves forces: «Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes. Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor vingui a visitar-me? Mira: tan bon punt he sentit la teva salutació, el nen ha saltat d’entusiasme dins les meves entranyes. Feliç tu que has cregut! Allò que el Senyor t’ha fet saber, es complirà.» Maria digué: «La meva ànima magnifica el Senyor, el meu esperit celebra Déu que em salva, perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa. Des d’ara totes les generacions em diran benaurada, perquè el Totpoderós obra en mi meravelles. El seu nom és sant, i l’amor que té als qui creuen en ell s’estén de generació en generació. Les obres del seu braç són potents: dispersa els homes de cor altiu, derroca els poderosos del soli i exalça els humils. Omple de béns els pobres, i els rics se’n tornen sense res. Ha protegit Israel, el seu servent, com ho havia promès als nostres pares; s’ha recordat del seu amor a Abraham i a la seva descendència per sempre.» Maria es quedà tres mesos amb ella, i després se’n tornà a casa seva.
Homilia:
Crist el primer perquè li toca. I després “tots els que són de Crist” ens ha dit sant Pau a la lectura d’avui. I entre els que són de Crist, Maria la primera. Avui contemplem Maria, la Mare de Déu, cridada a participar de la mateixa glòria del seu fill. També ens ho ha dit la primera lectura amb unes imatges plenes de referències bíbliques. S’ha acomplert el que diu Maria: “El Totpoderós obre en mi meravelles”.

Mirant al nostre voltant veiem el triomf dels poderosos, dels rics, dels tramposos... per damunt dels humils i dels pobres. Però avui s’han canviat els papers. És un cant d’esperança. El concili Vaticà II, al final de la seva constitució sobre l’Església diu: “Mentre som aquí baix, la mare de Jesús, glorificada ja en cos i ànima al cel, és imatge i anunci de tota l’Església que ha d’arribar a la mateixa plenitud de glòria futura”.

El camí de la fidelitat, el camí del seguiment generós de l’Evangeli, el camí de la disponibilitat a Déu, ha dut Maria a compartir aquella vida que és el terme on tots caminem.

Sant Pau, a la carta als cristians d’Efes, diu: “Beneit sigui Déu, pare de Nostre Senyor Jesucrist que ens ha beneit en Crist en tota mena de benediccions”. Quina força tenen totes aquestes paraules si pensem sobretot en Maria! Déu l’ha beneïda amb tota mena de benediccions per raó del seu fill, i nosaltres sentim, contemplant-la a ella, l’alegria de la seva glòria i el desig de viure-la, també, tots nosaltres.

La festa d’avui és motiu de festa major en molts pobles a casa nostra. Avui és realment la festa major de tots els cristians. Celebrem que, allà on arribat aquella que és la nostra mare, hi puguem arribar també tots nosaltres. Avui és la pasqua de la Mare de Déu i és a l’hora la garantia de la nostra pasqua futura. Allà on ha arribat Maria hi podem arribar tots nosaltres. Una pasqua anticipada.

Les lectures d’avui centren del tot el sentit d’aquesta festa. La lectura de l’Apocalipsi ens ha parlat d’una dona que té el sol per vestit, la lluna sota els peus i al cap una corona de 12 estrelles; ens ha parlat d’un drac rogent, imatge del ma: es vol menjar el fill que neixi de les seves entranyes. Però aquest fill, ara, és el que governa, el Messies, el vencedor de tot mal.

Sant Pau a la carta als corintis ens recorda que Jesús, amb la seva resurrecció, ens ha alliberat de la mort i per això també nosaltres ressuscitarem. Primer el Crist però també tots aquells que són del Crist. I com a primícia, com a presagi i com a garantia, Maria! Déu no segueix el joc del món, Déu es manté fidel a les seves promeses.

Maria diu en el seu cant “Totes les generacions em diran benaurada”. Com nosaltres ho fem avui quan celebrem les meravelles que Déu ha fet en Maria. Meravelles per a Maria i promeses d’esperança per a tots nosaltres.


Allò que el Senyor ens ha fet saber es complirà, com s’ha acomplert en Maria.

diumenge, 9 d’agost del 2015

Lectures i homilia del diumenge 18 de durant l’any

Només la fe ens permet entendre Jesús com a pa de vida. Només la fe pot donar un pas més enllà d’allò que simplement veiem i toquem. La fe ens permet entrar realment en el misteri de Déu. Certament, la nostra manera de viure hauria de mostrar que per raó de la fe hem descobert coses noves: l’amor de Déu.
Mn. A. Roquer
Lectura del primer llibre dels Reis (1Re 19,4-8)
En aquell temps, Elies caminà durant un dia pel desert, s’assegué a l’ombra d’una ginestera i demanà la mort, pregant així: «Ja n’hi ha prou, Senyor. Preneu-me la vida; no he de ser més afortunat que els meus pares.» Després s’ajagué sota aquella ginestera i s’adormí. Mentre dormia, un àngel el tocà i li digué: «Aixeca’t i menja.» Llavors veié al seu capçal un pa cuit sobre pedres i un càntir d’aigua. Menjà i begué, i s’adormí altra vegada. L’àngel del Senyor el tornà a tocar i li digué: «Aixeca’t i menja, que tens molt de camí a fer.» Ell s’aixecà, menjà i begué, i amb la força d’aquell aliment caminà quaranta dies i quaranta nits, fins que arribà a l’Horeb, la muntanya de Déu.
Lectura de la carta de sant Pau als cristians d’Efes (Ef 4,30-5,2)
Germans, no entristiu l’Esperit Sant amb què Déu us ha marcat per reconèixer-vos el dia de la redempció final. Lluny de vosaltres tot malhumor, mal geni, crits, injúries i qualsevol mena de dolenteria. Sigueu bondadosos i compassius els uns amb els altres, i perdoneu-vos tal com Déu us ha perdonat en Crist.
Sou fills estimats de Déu: imiteu el vostre Pare; viviu estimant, com el Crist ens estimà; ell s’entregà per nosaltres, oferint-se a Déu com una víctima d’olor agradable.
Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 6,41-51)
En aquell temps, els jueus murmuraven de Jesús perquè havia dit que era el pa baixat del cel, i es preguntaven: «Aquest, no és Jesús, el fill de Josep? Nosaltres coneixem el seu pare i la seva mare, i ara diu que ha baixat del cel?» Jesús els digué: «No murmureu entre vosaltres. Ningú no pot venir a mi si no l’atreu el Pare que m’ha enviat. I els qui vénen a mi, jo els ressuscitaré el darrer dia. Diu el llibre dels Profetes que tots seran instruïts per Déu. Tots els qui han sentit l’ensenyament del Pare i l’han après vénen a mi. No vull dir que algú hagi vist mai el Pare: només l’ha vist el qui ve de Déu; aquest sí que ha vist el Pare. Us ho dic amb tota veritat: els qui creuen tenen vida eterna. Jo sóc el pa que dóna la vida. Els vostres pares, tot i haver menjat el mannà en el desert, moriren, però el pa de què jo parlo és aquell que baixa del cel perquè no mori ningú dels qui en mengen. Jo sóc el pa viu, baixat del cel. Qui menja aquest pa, viurà per sempre. Més encara: El pa que jo donaré és la meva carn: perquè doni vida al món.»
Homilia:
Aquest és el tercer diumenge que llegim el capítol 6 de l’evangeli de Joan: El discurs de Jesús pa de vida.

Una cosa és entendre i una altra és creure. A Jesús només l’entenem quan hi creiem. L’evangeli ens ha dit que les paraules de Jesús són causa de murmuracions i d’escàndol per part dels que estan al seu voltant. És una dificultat per a la gent escoltar Jesús perquè els tenen, segons ells creuen, de molta coneixença (“No és el fill de Josep, aquest? I ara diu que ha baixat del cel?”).

“Jo sóc el pa que dóna la vida”. No dóna una cosa, es dóna Ell mateix. A Jesús només se l’entén si el mirem amb els ulls de la fe. Altrament no hi veurem res més que el fill del fuster de Natzaret. Només entendrem que ens ha donat el pa i tornarem a tenir gana. Només la fe ens permet entendre Jesús com a pa de vida. Només la fe pot donar un pas més enllà d’allò que simplement veiem i toquem. La fe ens permet entrar realment en el misteri de Déu.

Sant Pau, a la segona lectura, a la carta als cristians d’Efes ens ha parlat de viure una vida diferent, una vida segons allò que creiem, no segons allò que veiem només. Una vida segons l’Esperit; “lluny de tot malhumor, diu, de tot mal geni, crits, injuries... sinó essent bondadosos i compassius”. Això no és altra cosa que la misericòrdia que tant insisteix el papa Francesc. Certament, la nostra manera de viure hauria de mostrar que per raó de la fe hem descobert coses noves: l’amor de Déu.

A l’Evangeli se’ns ha dit que les paraules de Jesús són causa de murmuracions per part de la gent. La coneixença humana que tenen de Jesús els impedeix veure més enllà: “No és el fill de fuster, aquest? I ara diu que ha baixat del cel?... Jo sóc el pa que dóna la vida”. No dóna una cosa, és dóna Ell mateix, la seva pròpia persona, la seva pròpia vida; una vida, per tant, si és la seva, per a sempre, eterna. I això ho fa a través d’un pa material que no és altra cosa que el seu cos, la seva carn, com diu literalment l’Evangeli.

Només la fe ens permet entendre Jesús com el veritable pa de la vida. És la fe la que ens permet entrar en el misteri de l’encarnació. El que ho pot entendre amb la mirada de la fe accedeix a la vida eterna perquè pot comprendre la realitat profunda de la vida i de l’amor de Déu.

A la primera lectura, el profeta Elies escolta una veu que li diu: “Aixeca’t i menja”. Els cristians som això, gent que, com el profeta, s’aixeca i menja, i camina, i descobreix, i escolta, i creu i viu. Si això ho fem recolzats en la força de la fe tenim una vida eterna.


Les nostres forces les veiem, i a vegades lamentem que siguin curtes, que siguin limitades. En la força de Déu hi creiem i nodrits amb el pa de la vida farem camí a través del desert de la nostra vida fins arribar a la vida plena, la vida eterna.