diumenge, 26 de desembre del 2010

Homilia Festivistat de la Sagrada Família

Fe i confiança van, diríem, de bracet en cada família cristiana que se sent beneïda i acompanyada per Déu.
Mn. Creu Saiz
Lectura del llibre de Jesús, fill de Sira (Sir 3,2-6.12-14)
En els fills, el Senyor fa l’elogi del pare i sentencia a favor de la mare. Qui honora el pare expia els pecats, qui honora la mare es guanya un tresor. Els fills seran la felicitat del qui honora el pare; quan pregui, Déu se l’escoltarà. Qui honora el pare viurà molts anys, qui honora la mare obtindrà del Senyor la recompensa.
Fill meu, acull el teu pare en la vellesa, no l’abandonis mentre visqui. Si s’afebleix el seu enteniment, sigues compassiu, no el menyspreïs quan et veus en plena força. Déu no oblidarà la pietat que tens pel pare; te la tindrà en compte per a compensar els teus pecats, en farà un monument per expiar les teves culpes.
Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Colosses (Col 3,12-21)
Germans, tingueu els sentiments que escauen a escollits de Déu, sants i estimats: sentiments de compassió, de bondat, d’humilitat, de serenor, de paciència; suporteu-vos els uns als altres, i si alguns tinguéssiu res a dir contra un altre, perdoneu-vos-ho. El Senyor us ha perdonat; perdoneu també vosaltres. I com a coronament de tot això estimeu-vos, que l’amor tot ho lliga i perfecciona. Que la pau de Crist coroni en els vostres cors els combats que manteniu; recordeu que en aquesta pau heu estat cridats a formar un sol cos. I sigueu agraïts.
Que la paraula de Crist tingui estada entre vosaltres en tota la seva riquesa; instruïu-vos i amonesteu-vos els uns als altres amb tota mena de doctrina; agraïts a Déu, canteu-li en els vostres cors amb salms, himnes i càntics de l’Esperit; tot allò que feu, sigui de paraula, sigui d’obra, feu-ho en nom de Jesús, adreçant per ell a Déu, el Pare, una acció de gràcies.
Dones, cal que sigueu submises al marit en el Senyor. Marits, estimeu l’esposa, no us malhumoreu amb ella. Fills, creieu en tot els pares; això agrada al Senyor. Pares, no importuneu els vostres fills, que no es desanimin.
Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 2,13-15.19-23)
Quan els mags van ser fora, un àngel del Senyor s’aparegué a Josep en somni i li digué: «Lleva’t de seguida, pren el nen amb la seva mare, fuig cap a Egipte i queda-t’hi fins que jo t’ho digui, perquè Herodes buscarà el nen per matar-lo.» Es llevà, prengué el nen amb la seva mare, sortí de nit cap a Egipte, i s’hi quedà fins que Herodes va morir. S’havia de complir allò que el Senyor havia anunciat pel profeta: «He cridat d’Egipte el meu fill.»
Tan bon punt Herodes va morir, un àngel del Senyor s’aparegué en somni a Josep, allà a Egipte, i li digué: «Pren el nen amb la seva mare i vés-te’n al país d’Israel, que ja són morts els qui el buscaven per matar-lo.» Ell, doncs, es llevà, prengué el nen amb la seva mare i tornà al país d’Israel. Però quan sentí dir que a Judea Arquelau havia heretat el reialme d’Herodes, el seu pare, no gosà anar-hi, sinó que, seguint una indicació rebuda en un somni, es retirà a la regió de Galilea i se n’anà a viure al poble de Natzaret. Així es complí allò que havien anunciat els profetes: «Li diran Natzarè.»
Homilia:
Bé, germanes i germans, festa de la Sagrada Família, o festa de les Famílies, perquè el contingut de la celebració, el missatge de la Paraula que acabem d’escoltar, va dirigit a les  nostres famílies.

Un dels trets característics del nostre temps, diuen, és la por. No ho sé si els que som aquí tenim molta por, o no en tenim, però ens ho diuen. Està massa arrelada aquesta paraula por a la nostra vida. Por al futur incert, i els qui som jubilats a més a més ens congelen les jubilacions!... No ho sé si les economies resoldran aquests problemes que tenim a les famílies, també econòmics. Incert, bé, perquè tampoc sabem com evolucionarem físicament: la salut.  Por al present, tant complex!, perquè és complex el nostre present. Por als fracassos: els que sou pares, o teniu néts, dius no ho sé... perquè veig que la cosa no acaba de surar...; els meus, hi ha com a tivantors, no s’entenen, o de dir no s’han entès i han trencat... Por alguns, que encara esteu en edat de treball, a perdre el treball. Por a tirar endavant una família, amb el què representa.

Doncs mireu, Josep i Maria també van tenir por, no els hi va estalviar ningú, diríem que ni Déu els hi va estalviar que tinguessin por; però Déu si que amb el seu influx, a través de l’Esperit, doncs, va fer possible que aquella Família no es desanimés, i mira que la va passar, segons l’Evangeli, també difícil (deix la teva terra, el teu país, la teva llengua, els teus costums, i vés a un altre indret, a la terra d’Egipte). Coneixem realitats a la nostra societat de famílies que han hagut també de sortir del seu país, de la seva terra, deixant llengua, costums i membres de la seva família, per guanyar-se la vida aquí i surar. Conegueren, Josep i Maria, i experimentaren situacions adverses com les que vivim nosaltres. Son moltes les famílies que han de deixar de banda plans i projectes. Coneixem en carn pròpia, tots en coneixem!, les crisis familiars; en la família es reflecteixen tensions, frustracions, i la manca de sentit que viuen moltes persones; les veiem com a desorientades!, no hi ha un nord!. La família sofreix, per altra part, les sotragades d’una cultura que ha convertit en déu el consum, la imatge o el plaer immediat, i ha destituït els projectes a llarg termini. Quantes vegades, al despatx parroquial, assistint a les parelles que volen casar-se, intentes, també, posar una falca d’ajuda espiritual, i sobretot a dir a veure si tenen clar el nord, a on van. Per què us voleu casar?. Mira, perquè tothom es casa... No, tothom no es casa! (quan els plantejo aquesta decisió d’entrada). Ens estimem. També hi ha moltes persones que s’estimen i no es casen!, ¿per què us voleu casar per l’Església?. Clar, llavors es troben com a perplexes, i ¿què ens pregunta ara, si hem vingut expressament per...? Però doneu-me una raó! Home, perquè som cristians, mossèn! AH val!, aquesta raó ja em serveix. Perquè som cristians i volem fer les coses com Déu mana, i rebre la benedicció de Déu i poder dir comptem amb Déu! i que Déu també compti amb nosaltres. ¿Però ja ho sabeu que el compromís cristià, porta a això, a això i això...?. Bueno, mossèn, si les coses van bé... I dic ¿a què vol dir si van bé?, han d’anar bé, cadascun de vosaltres ha de posar tot i més per a que les coses, com dieu vosaltres, vagin bé; què estan apuntant?; estan apuntant a dir: mira si no ens entenem... creu i ratlla!. I això és el que estem vivint i experimentant la nostra societat!. No és fàcil edificar una família si no existeix un subjecte unificat, i un subjecte vol dir homes i dones que tinguin clar allà on volen anar, capaços, per tant, d’assumir el compromís, no a curt termini, sinó a llarg termini.

Un altre punt que us volia subratllar avui: el fet de la llar familiar. Cada família està cridada a edificar la llar en la qual créixer, desenvolupar-se, on ser feliços, i poder parar, aturar, els cops i resoldre els problemes, que vénen, a vegades, sense buscar-los, però vénen!. La llar és molt més que la casa, tenir-la ben consolidada, ben moblada, ben instrumentada...Això sí... però no és el més important!. La llar és el mitjà de vida, el lloc que configura les persones, l’espai de convivència transformadora, allò que ha dit sant Pau, aquestes virtuts, i per damunt de tot “l’amor que tot ho lliga i perfecciona”. L’única llar possible per a una família és  l’amor i la fidelitat; les sensacions, les afeccions, els bens... no garanteixen un projecte de família. L’amor autèntic és l’únic lloc on es pot consolidar un projecte de vida en comú, gratuït, solidari i a llarg termini. I això, tots, allà on es fa l’experiència, fins i tot diríem de la petita societat (el pare, la mare, els avis, els fills...), tots se senten membres d’aquella comunitat, i no va un per aquí i l’altre per allà; hi ha un projecte comú, un projecte de valors i un projecte educador.

I tot mirant la vida de moltes famílies, descobrim que la confiança és un tret fonamental!. Confiança en els membres de la família, i també, som cristians, confiança en Déu. Així ho experimentaren Josep i Maria; aquest posar-se a les seves mans: hem de sortir, hem d’anar, ens persegueixen!, violència contra nosaltres!. Hem posat tota la confiança en el Déu i Pare. I així ho visqué la família de Nazaret. Tot i que passà, com tots ho sabem per l’Evangeli, per situacions ben complicades. Fe i confiança van, diríem, de bracet en cada família cristiana que se sent beneïda i acompanyada per Déu.

Però em pregunto i us pregunto: vosaltres que us relacioneu amb tanta i tanta gent, ¿creieu que les famílies, la majoria de famílies, tenen confiança en Déu i tenen un projecte cristià de família?... No, no responguem... Sinó responguem-nos a nosaltres mateixos, i pensem que, ben segur també, i a vegades sense saber-ho, tenen projectes de futur, i tenen projectes fonamentats en l’amor, en el respecte i en la fidelitat. Donem-ne gràcies al Senyor, i preguem avui per les nostres famílies, per a que es mantingui aquest caliu d’unitat, de respecte, de tolerància, de convivència, i que “l’amor que tot ho lliga i perfecciona” sigui el cenyidor de totes les relacions familiars. Amén.