diumenge, 29 d’agost del 2010

Homilia Diumenge 22 de durant l'any.


És que la nostra societat ens ha acostumat a la competitivitat. Fins i tot hem arribat a creure que exigir és una forma correcta i normal de relacionar-nos i de conviure.
Mn. A. Roquer.
Lectura del llibre de Jesús, fill de Sira [Sir 3,19-21.30-31 (gr. 17-18.20.28-29)
Fill meu, sigues modest en tot el que facis i et veuràs més estimat que el qui dóna esplèndidament. Com més gran ets més humil has de ser, i Déu et concedirà el seu favor. Déu, que és veritablement poderós, revela els seus secrets als humils. La desgràcia dels descreguts no té remei, perquè ha arrelat en ells una planta dolenta. El cor dels assenyats comprèn els proverbis dels assenyats, l’orella atenta s’alegra de sentir parlar amb seny.
Lectura de la carta als cristians hebreus (He 12,18-19.22-24a)
Germans, vosaltres no us heu acostat a aquella muntanya palpable del Sinaí, que era tota ella foc ardent, foscor, negra nuvolada i tempesta, ni heu escoltat el toc del corn i la veu que pronunciava aquelles paraules. Els mateixos que sentiren la veu suplicaren que no continués parlant-los. Vosaltres us heu acostat a la muntanya de Sió, a la ciutat del Déu viu, la Jerusalem celestial, a miríades d’àngels, a l’aplec festiu dels primers inscrits com a ciutadans del cel; us heu acostat a Déu, jutge de tots, als esperits dels justos que ja han arribat a terme, a Jesús, el mitjancer de la nova aliança.
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 14,1a.7-14)
Un dissabte, Jesús entrà a menjar a casa d’un dels principals fariseus. Ells l’estaven observant. Jesús notà que els convidats escollien els primers llocs i els proposà aquesta paràbola: «Quan algú et convida a un dinar de casament, no et posis al primer lloc: si hi hagués un altre convidat més honorable que tu, vindria el qui us ha convidat a tots dos i et diria: “Cedeix-li el lloc”, i tu hauries d’ocupar el lloc darrer, tot avergonyit. Més aviat quan et conviden vés a ocupar el lloc darrer, i quan entrarà el qui t’ha convidat et dirà: “Amic, puja més amunt.” Llavors seràs honorat davant tots els qui són a taula, perquè tothom qui s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit.»
Després digué al qui l’havia convidat: «Quan facis un dinar o un sopar, no hi cridis els teus amics, ni els teus germans, ni altres parents teus, ni veïns rics. Potser ells també et convidarien, i ja tindries la recompensa. Més aviat, quan facis una festa, convida-hi pobres, invàlids, coixos i cecs. Feliç de tu, llavors: ells no tenen res per recompensar-t’ho, i Déu t’ho recompensarà quan ressuscitaran els justos.»
Homilia:
Amb aquest Evangeli que acabem d’escoltar, certament, Jesús no pretén, ni d’un tros lluny, donar unes normes d’urbanitat; ni tampoc donar uns consells per quedar bé en les relacions socials; sinó sintonitzar amb els criteris del Regne de Déu, que tenen el projecte de la seva vida i de la seva predicació.
Una vegada més, Jesús, utilitza la imatge d’un banquet per parlar del Regne de Déu. Però no tot banquet és imatge del Regne de Déu.

És que la nostra societat ens ha acostumat a la competitivitat; a dir que en aquest món no hi cabem tots; i que cal fer servir els colzes per obrir-se pas; caigui qui caigui. I això es viu en el treball, entre els veïns, entre els amics i, fins i tot, en la mateixa família: els fills exigeixen els pares, i els pares als fills; el treballador a l’empresari i, aquest, al treballador; els polítics als ciutadans, i els ciutadans als polítics. Fins i tot hem arribat a creure que exigir és una forma correcta i normal de relacionar-nos i de conviure.

Un banquet és una invitació, i una invitació és gratuïta. Jesús és convidat a dinar a casa d’uns dels principals dels fariseus. Sant Lluc s’afanya a dir que els fariseus observaven atentament Jesús. Comencem malament: la invitació no és tan gratuïta com sembla. Jesús també observa i neix aquesta paràbola dels convidats on els que hi ha a taula queden ben retratats. Els fariseus es tenen per importants, però a l’hora de col·locar-se es comporten amb una baixesa que no és habitual en gent ben educada. O potser sí que ho és !. L’home val pel que val,  no pel què es pensa que val. Quan un home s’infla d’orgull, el Petit Princep diu: No és un home, és un bolet!.

L’Evangeli és de sentit comú: simplement mira de no col·locar-te en el lloc que no et pertoca. Això ho trobeu, suposo, d’un gran realisme, és lògic. Però, a l’hora, també és un revulsiu, ho capgira tot:
-          “Quan facis una festa, convida-hi pobres, invàlids, coixos i cecs. Feliç de tu.”
-          Feliç de què?. Siguem sincers.
-          Feliç de ser humil
-          I què és això?, per què serveix?.

Jesús va viure així, i va poder predicar així; ben diferent del que a vegades nosaltres pensem. Qui el vol seguir és convidat a fer un capgirament dels principis. En una paraula: a no ser massa normal.

Qui no se sent desconcertat en sentir aquestes paraules?: “Quan facis un dinar o un sopar, no hi cridis els teus amics, ni els teus germans, ni altres parents teus, ni veïns rics, sinó als pobres i als invàlids...” Se’ns convida a actuar amb gratuïtat, amb generositat. Convertir la invitació en un pretext per treure, dels invitats, algun benefici no és jugar net.

Jesús pensa en unes relacions humanes basades en la generositat, en l’amor, en el respecte; no en l’especulació, no donant pa per obtenir una coca. Dit d’una altra manera: no fer caritat per anar al cel, sinó arribar al cel perquè hem fet caritat.

Perquè el mirar, admirar i imitar el què fa la majoria, faci el què faci, ens fa perdre de vista, de vegades, on és la veritat de les bones relacions humanes. La majoria és la majoria, i prou!. I mil mentides no faran mai una veritat.

I n’hi ha de persones, i tots en coneixem, que han hipotecat la seva vida per amor, tenint a casa aquella persona amb la malaltia de l’Alzeimer, o un deficient, i que per atendre’ls no poden anar de festa ni de vacances. Aquests han començat a entendre l’Evangeli; aquests estan a punt per compartir el banquet del Regne.

Cada diumenge, per a nosaltres, és una festa. I som convidats a prendre part en aquest banquet de l’amor de Déu que és la celebració de l’Eucaristia. Aquí tenim, ja, la penyora i la garantia de la vida eterna. I per això diem, abans de combregar: Feliços el convidats a la taula del banquet de la vida eterna. Quan participarem en aquell aplec festiu dels inscrits com a ciutadans del cel, com ens ha dit la segona lectura.

Que també és aquell: Déu t’ho recompensarà quan ressuscitaran els justos.

Voleu més bona paga?.
 

dimecres, 25 d’agost del 2010

Homilia Missa de l'Aparició


 L’Evangeli és per a viure’l, per a viure com a fills de Déu. 

"Maria, deixebla fidel del Senyor"
Mn. Roquer.
Potser ens ha sorprès una mica la manera de reaccionar de Jesús en aquest fragment d’Evangeli que hem llegit de Mateu. És que Jesús té, a vegades, sortides que desconcerten. I no és gens estrany. Té expressions que no saps per on agafar-les: “Qui és la meva mare?. Qui són els meus familiars”. I ningú s’atreveix a demanar una explicació; si és que n’hi ha cap. I Ell s’alça, estén la ma, eixampla la mirada i: “Tothom que fa la voluntat del meu Pare del cel és la meva mare i els meus familiars”. Doncs jo avui, i sempre, al començar la celebració podria dir Estimats familiars, mare i parents de Jesús, que heu vingut, avui, a la celebració de l’Eucaristia...

Un aclariment que encara desconcerta, segons com, una mica més. Una resposta que desconcerta...; o potser no! Potser ho aclareix tot. Existeixen uns lligams de l’esperit, també en la vida normal i humana, més forts que els mateixos lligams de la carn. Jesús amplia els lligams de paternitat, i ara entenem perquè nosaltres, amb tot dret... i amb tota veritat, podem dir a Déu Pare nostre. I també és així que podem dir Maria, mare nostra. Jesús no renega de la maternitat de Maria, l’amplia fins a nosaltres. Això serà aquell “Aquí tens la teva mare” adreçat a Joan al peu de la creu. Jesús no nega la maternitat de Maria, l’amplia fins a nosaltres. Sí, la seva mare és tot aquell que fa la voluntat de Déu.

Maria les té totes dues, la maternitat física, perquè l’ha portat al món, i l’altra perquè fa la voluntat del Pare. Recordeu les paraules de  l’Anunciació (“Facis en mi segons la seva paraula”). És per això que sant Agustí s’atreveix a dir: De res hagués servit a Maria la seva maternitat corporal sinó hagués concebut el Crist en el seu cor i després en el seu cos.

La teva mare és aquí fora i et vol parlar. No!, ja no cal. Ara ja no necessita, Maria, abraçar-lo, escoltar la seva paraula, ni veure’l, per sentir-lo molt a prop; ara pot marxar serena i tranquil·la, segura d’una altra veritat que ella no sabia encara, allò que els mantindrà units més enllà de la distància física: l’afany per complir la voluntat de Déu. I així, només així, s’entén Betlem i s’entén el Calvari.

Avui som aquí, com cada dia vint-i-cinc i com en tota celebració hem escoltat aquesta salutació: Germans.... Vosaltres sou els germans i la mare de Jesús, si complim la voluntat del Pare de cel.

L’Evangeli no és un llibre per llegir, fins i tot diria que no és un llibre per escoltar, és un llibre que, llegint i escoltant-lo, ens donarà la vida. L’Evangeli és per a viure’l, per a viure com a fills de Déu. Que el Senyor ens ho faci entendre així.

I això farà que creixi, encara més, la nostra devoció filial a la Mare de Déu; la primera serventa del Senyor; la que, si volem ser fidels a Déu, com ningú, ens farà de model i de mestra.

diumenge, 22 d’agost del 2010

Homilia Diumenge 21 de durant l'any.

“Ara són darrers els qui llavors seran primers, i són primers els qui llavors seran darrers”: aquell creient senzill, potser poc instruït, que no parla gens de Déu però que sempre parla amb Déu.
Mn. A. Roquer.
Lectura del llibre d’Isaïes (Is 66,18–21)
Això diu el Senyor: «Jo conec les obres dels homes i els seus pensaments. Jo mateix vindré a reunir la gent de totes les nacions i de totes les llengües. Tots vindran aquí i veuran la meva glòria, i faré un prodigi enmig d’ells. Després enviaré alguns dels supervivents a les altres nacions, a Tarsís, a Fut i a Lud, a Mòsoc i a Ros, a Túbal i a Javan, a les illes llunyanes, que mai no havien sentit parlar de mi ni havien vist mai la meva glòria, i anunciaran la meva glòria entre les nacions. I de totes les nacions portaran els vostres germans com una ofrena al Senyor. Els portaran a cavall, en carruatges, en lliteres, muntats en mules o en dromedaris, fins a la muntanya santa de Jerusalem, diu el Senyor. Els presentaran tal com els israelites presenten en vasos purs la seva ofrena en el temple del Senyor, i jo fins en prendré alguns d’entre ells per fer-ne sacerdots o levites.»
Lectura de la carta als cristians hebreus (He 12,5-7.11-13)
Germans, heu oblidat les paraules encoratjadores que l’Escriptura us adreça com a fills: «Fill meu, no desestimis la correcció que ve del Senyor, no et cansis quan ell et reprèn, perquè el Senyor repta aquells que estima, fa sofrir els fills que ell prefereix.» És per a la nostra correcció, que sofrim: Déu us tracta com a fills. Perquè, quin fill hi ha que el seu pare no corregeixi? La correcció, de moment, no sembla que porti alegria, sinó tristesa, però més tard, els qui han passat per aquest entrenament en cullen en pau el fruit d’una vida honrada. Per això enfortiu les mans que es deixen anar i els genolls que es dobleguen, aplaneu el camí per on passa el vostre peu, perquè el qui va coix no es faci més mal, sinó que es posi bé.
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 13,22-30)
En aquell temps, Jesús, tot fent camí cap a Jerusalem, passava per viles i pobles i ensenyava. Algú li preguntà: «Senyor, són pocs els qui se salven?» Ell contestà: «Correu, mireu d’entrar per la porta estreta, perquè us asseguro que molts voldran entrar-hi i no podran.
»Després que el cap de casa s’haurà alçat a tancar la porta, de fora estant començareu a trucar i direu: “Senyor obriu-nos.” Ell us respondrà: “No sé d’on sou.” Llavors començareu a dir-li: “Menjàvem i bevíem amb vós i ensenyàveu pels nostres carrers.” Ell us respondrà: “No sé d’on sou. Lluny de mi, tots vosaltres que obràveu el mal.”
»Allà hi haurà els plors i el cruixir de dents quan veureu Abraham, Isahac i Jacob amb tots els profetes en el regne de Déu, mentre que a vosaltres us hauran tret fora. I vindrà gent d’orient i d’occident, del nord i del sud i s’asseuran a taula en el regne de Déu. Mireu, ara són darrers els qui llavors seran primers, i són primers els qui llavors seran darrers.»
Homilia:
La Sociologia és una ciència humana que em penso que és més antiga del què ens pensàvem: a l’Evangeli d’avui ja hi tenim una enquesta, un prendre el pols a l’opinió (“Quants se salven?”). Encara que no sé ben bé si és una enquesta o simplement una curiositat. O potser no és ni una cosa ni l’altra; potser del què es tracta de saber és si jo em salvaré o, vés a saber, si aquell es condemnarà. I, evidentment, no hi ha resposta. Però si que hi ha una proposta, la proposta d’un camí a seguir que, potser a vegades, serà un camí costerut o una porta estreta. El que ens interessa no és com és el camí o com és la porta, sinó si és el camí i la porta correctes. “Jo sóc el camí” diu Jesús a Tomàs, en el Darrer Sopar, davant d’aquella pregunta “Senyor, quin camí hi porta?”.

La preocupació, doncs, no és ser en un costat o en un altre. La preocupació ha se ser, sobretot, quin camí hi porta. L’entrada per poder ingressar ja la tenim, però també és veritat allò que diu que tot taló estripat o esmenat és nul... Jesús, per un cantó, parla d’una porta estreta, i per l’altre d’una porta suficientment capaç per a que hi pugui entrar tothom (“I vindrà gent d’orient i d’occident, del nord i del sud” i tots hi podran entrar). I ens ha d’alegrar que sigui així, que hi càpiga tothom; tot i que sempre hi ha algú que selecciona abans d’hora.

En canvi, potser, no ens fa massa gràcia allò de “mentre que a vosaltres us hauran tret fora”, amb aquell definitiu “No sé d’on sou”. Això ens desconcerta, això ens descol•loca. Però, Senyor, pocs que som i encara ens renyeu a nosaltres, els qui menjàvem i bevíem amb vós, els qui hem estat fidels a vós tota la vida!. Quan diu “No sé d’on sou” penseu que no és que Déu sigui curt de vista, no!; és que potser nosaltres no donem la talla i no ens reconeix. No som el que hauríem de ser, o no som el que ens pensem que som!.

La pregunta sobre quants se salven, feta en temps de Jesús, té una lectura molt concreta. Pertànyer al poble d’Israel, el poble escollit, era garantia absoluta de salvació, mentre que els gojim, els pagans i la resta, ho tenien molt magre, per no dir impossible, per salvar-se. El que jo no sé si això era cosa del temps de Jesús... o encara ho és d’ara.

Ens hauria de fer pensar aquella frase de Jesús: “Ara són darrers els qui llavors seran primers, i són primers els qui llavors seran darrers.”. Fins hi tot podríem posar exemples. Aquell teòleg que és el primer en parlar de Déu i de les coses de Déu, fins i tot s’atreveix a dir com és Déu i quins són els seus designis; o bé aquell creient senzill, potser poc instruït, que no parla gens de Déu però que sempre parla amb Déu; no té cap tesi sobre la paternitat de Déu segons els evangelis, però tracta a Déu com a Pare. O aquell predicador, molt exigent amb el rigor i el compliment dels deures dels altres; i aquell home que, amb tota honradesa, sap el què ha de fer i s’esforça per ser fidel. Aquest són els primers o els darrers?. Hi ha cristians que són els primers en defensar la fe catòlica, apostòlica i romana... i potser fan la vista grossa davant de certes exigències de l’Evangeli. N’hi ha, per altra part, que no saben altra cosa sinó que formular grans decisions dogmàtiques, però són incompetents completament amb la senzillesa de l’Evangeli; hi ha creients que són els primers en esbombar consignes de justícia, de solidaritat per crear una societat més humana i més justa, però en cas de necessitat... no truqueu a la seva porta que no en traureu res. En canvi n’hi ha que, sense cridar massa, viuen compromesos, amb esforç i amb constància, al servei dels pobres, i no diuen res!.

En el nostre món d’avui esperem més, seriosament, les coses banals i supèrflues, i perd de vista allò que és important. S’ha de tenir molta set per valorar un got d’aigua. El món d’avui es neguiteja per les coses caduques i se li escola l’esperit.

El cristià que camina li interessa ben poc el nombre dels qui se salven, que si són pocs o que si són molts. Jo, personalment, crec que són més dels qui ens pensem, tot i que sempre hi ha algú que creu que són masses.

diumenge, 15 d’agost del 2010

Solemnitat de l'Assumpció de Maria.


 La resurrecció de Jesús és el fonament de la nostra fe, l’assumpció de Maria és la garantia de la nostra esperança.
Mn. A. Roquer. 
Lectura de l’Apocalipsi de sant Joan (Ap 11,19a.12,1-6a.10ab)
El santuari del temple de Déu que hi ha en el cel s’obrí, i dins el temple aparegué l’arca de l’aliança de Déu. Llavors aparegué en el cel un gran prodigi: una dona que tenia el sol per vestit, la lluna sota els peus i duia al cap una corona de dotze estrelles. Al mateix temps aparegué en el cel un altre prodigi: hi havia un gran drac rogenc, que tenia set caps i deu banyes. Als set caps duia set diademes, i la seva cua arrossegà la tercera part de les estrelles i les llançà a la terra. El drac s’aturà davant la dona per devorar-li el fill així que nasqués. La dona posà al món un fill, un noi que ha de governar totes les nacions amb el ceptre de ferro; el seu fill va ser endut cap a Déu i cap al seu setial, i la dona va fugir al desert, on Déu li havia preparat un lloc. Llavors vaig sentir al cel una veu que cridava amb tota la força: «Ara és l’hora de la victòria del nostre Déu, l’hora del seu poder i del seu Regne, i el seu Messies ja governa.»
Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint (1Co 15,20-27a)
Germans, Crist ha ressuscitat d’entre els morts, el primer d’entre tots els qui han mort. Ja que la mort vingué per un home, també per un home vindrà la resurrecció dels morts: tots són d’Adam, i per això tots moren, però tots viuran gràcies al Crist. Cadascun al moment que li correspon: Crist el primer, després, a l’hora que ell vindrà, els qui són de Crist; a la fi, quan ell destituirà tota mena de sobirania, d’autoritat o de poder, com a coronament de tot, posarà el Regne en mans de Déu, el Pare. Perquè ell ha de regnar fins que Déu haurà sotmès tots els enemics sota els seus peus. El darrer enemic destituït serà la Mort. Perquè l’Escriptura diu que tot ho ha posat sota els seus peus.
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 1,39-56)
Per aquells dies, Maria se n’anà decididament a la Muntanya, a la província de Judà. Entrà a casa de Zacaries i saludà Elisabet. Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria, el nen saltà dins les seves entranyes, i Elisabet, plena de l’Esperit Sant, cridà amb totes les seves forces: «Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes. Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor vingui a visitar-me? Mira: tan bon punt he sentit la teva salutació, el nen ha saltat d’entusiasme dins les meves entranyes. Feliç tu que has cregut! Allò que el Senyor t’ha fet saber, es complirà.» Maria digué: «La meva ànima magnifica el Senyor, el meu esperit celebra Déu que em salva, perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa. Des d’ara totes les generacions em diran benaurada, perquè el Totpoderós obra en mi meravelles. El seu nom és sant, i l’amor que té als qui creuen en ell s’estén de generació en generació. Les obres del seu braç són potents: dispersa els homes de cor altiu, derroca els poderosos del soli i exalça els humils. Omple de béns els pobres, i els rics se’n tornen sense res. Ha protegit Israel, el seu servent, com ho havia promès als nostres pares; s’ha recordat del seu amor a Abraham i a la seva descendència per sempre.» Maria es quedà tres mesos amb ella, i després se’n tornà a casa seva.
Homilia:
Avui és festa grossa!. Per a tot el món cristià!. Una festa que ens porta el ressò d’aquelles paraules de Jesús: “Els que viuen en mi i creuen en mi no moren per sempre”.

La immaculada Mare de Déu ha complert el curs de la seva vida terrenal. Fou assumpta al cel en cos i ànima: són les paraules del darrer dels dogmes de fe proclamats pel papa Pius XII el dia 1 de novembre de 1950. I en una sola frase, el Papa, resumeix els tres misteris de la vida de Maria que guarden estreta relació amb el seu fill. I tots tres són celebrats, evidentment, en la litúrgia amb el grau de solemnitat. La Immaculada Concepció: 8 de desembre; la finalitat del qual era preparar una estada digna del redemptor, d’aquell que venia a treure el pecat del món. La segona festa és la Maternitat Divina, el dia primer de gener; ens fa present que Jesús..., per Maria, és veritable Déu i també veritable home. I finalment avui, la festa de l’Assumpció, que ens posa de manifest l’estreta relació de Maria amb l’obra salvadora del seu fill (en el prefaci direm: No volguéreu que sofrís la corrupció del sepulcre aquella qui havia de ser mare de l’autor de la vida.

Amb tot, no hem d’equiparar la resurrecció de Jesús amb l’assumpció de Maria. La resurrecció de Jesús és el fonament de la nostra fe, l’assumpció de Maria és la garantia de la nostra esperança. Maria, i només Maria, és la totalment redimida; des del moment de la seva concepció fins a la seva mort. En Maria Déu s’ha manifestat, tal com vol ser, quan no hi ha traves, l’autor de la vida: vencent el pecat en la seva concepció, vencent la mort amb la seva assumpció (els dos grans adversaris de Déu i de la humanitat). Ella pot dir “El Senyor ha fet en mi meravelles”.

Maria és la mare de l’esperança perquè en ella ja s’han realitzat totes les esperances que nosaltres tenim. I sobre tot és mare de l’esperança dels pobres, dels petits, dels febles, perquè el nostre Déu és el Déu dels pobres, dels petits, dels febles; des de que som capaços de posar la seva confiança en Déu (“Que es faci en mi segons la teva paraula”). El nostre Déu és el Déu que sap mirar, amb complaença, els pobres i humils; el qui no es deixa enlluernar per la bellesa física d’una noia de passarel·la. El nostre Déu no és neutral, és el qui derroca els poderosos del soli i exalça els humils.

En el concurs de la bellesa convocat per Déu ha estat elegida Maria, una noia de Natzaret,  senzilla, humil i pobra. Aquestes són les coses de Déu: “Perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa”. No pas perquè Déu no valori el cos, que en Maria l’ha ressuscitat!. La glorificació del cos no té res a veure amb el culte al cos. El cos no és només un accessori de la persona, té una dimensió essencial, fins i tot podríem parlar d’una teologia del cos. Jesús curava cossos (cecs, "tullilts", coixos, leprosos, sords...), i després, en el Darrer Sopar, ens deixa com a garantia de la seva presència entre nosaltres el seu cos com a aliment. Sant Agustí ens dirà Som allò què mengem. Com Església som el cos de Crist!. Cada vegada que visitem a l’Eucaristia el cos de Crist rebem la llavor de la vida eterna, la que ja té Maria, que donarà fruit al final del temps. En Maria l’ha donat anticipadament i és la garantia de la nostra, com a primícia i com a model d’esperança certa pel poble que encara camina ens dirà el prefaci d’avui.

La corona de 12 estrelles que aurèola la dona de l’Apocalipsi no són nomes les 12 estrelles de les nacions de la Comunitat Europea, és més!. Ni tampoc de les 12 tribus d’Israel, que formen part del passat. Són la corona de glòria del nou poble de Déu, perquè Maria és la nova Eva, en Maria ens reconeixem nosaltres com Església: estimada de Déu; no destinada pas a penedir-se amb les dificultats, els contratemps o les infidelitats, sinó conduïda, com Maria, a la casa del Pare.

Llavors es complirà allò en què hem cregut: “Tot allò que el Senyor t’ha fet saber es complirà”. Llavors veurem que tot allò que hem esperat i hem cregut s’ha acomplert, com s’ha acomplert ja en Maria. 

diumenge, 8 d’agost del 2010

Homilia Diumenge 19 de durant l'any.

L’itinerari d’Abraham pot ser una bona imatge del camí del cristià, atent sempre a la veu de Déu, atenent sempre als signes dels temps, fins arribar a la plenitud de vida.

Mn. A. Roquer.
Lectura del llibre de la Saviesa (Sv 18,6-9)
Aquella nit de la sortida d’Egipte havia estat anunciada per endavant als nostres pares perquè se sentissin encoratjats en veure acomplerts els juraments en què havien cregut. El vostre poble esperava la salvació dels justos i la perdició dels enemics. Amb un mateix fet castigàveu els adversaris i ens cobríeu de glòria a nosaltres, que vós havíeu cridat. Els fills sants d’un poble bo oferiren víctimes invisibles, es comprometeren a observar aquesta llei divina: tot el poble sant havia de participar igualment dels béns, com havia participat dels perills. Després entonaren per primera vegada els cants de lloança dels pares.
Lectura de la carta als cristians hebreus (He 11,1-2.8-19)
Germans, creure és posseir anticipadament els béns que esperem, és conèixer per endavant allò que encara no veiem. L’Escriptura ha guardat la bona memòria dels antics, perquè havien cregut. Gràcies a la fe, Abraham, quan Déu el cridà, obeí a la invitació d’anar-se’n a la terra que havia de posseir en herència. Sortí del seu país sense saber on aniria. Gràcies a la fe, residí en el país que Déu li havia promès com si fos un foraster, vivint sota tendes igual que Isaac i Jacob, hereus com ell de la mateixa promesa. És que esperava aquella ciutat ben fonamentada que té Déu mateix com a arquitecte i constructor. Gràcies a la fe, igual que Sara, que era estèril, Abraham obtingué la capacitat de fundar un llinatge, tot i la seva edat avançada; i és que va creure en la fidelitat de Déu, que li ho havia promès. Per això d’un sol home, ja caduc, en nasqué una descendència tan nombrosa com les estrelles del cel i com els grans de sorra de les platges de la mar.
Tots aquests moriren en la fe, sense haver posseït allò que Déu els prometia, sinó contemplant-ho de lluny i saludant-ho, i confessant que eren estrangers i forasters en el país. [Els qui parlen així indiquen clarament que busquen una pàtria. I si s’haguessin referit a la pàtria que ells havien abandonat, no els mancava pas l’avinentesa de tornar-hi. És clar, per tant, que aspiraven a trobar-ne una de millor, una pàtria celestial. Per això Déu no s’avergonyia d’anomenar-se el seu Déu, ja que els tenia preparada una ciutat.
Gràcies a la fe, Abraham, posat a prova, oferí el seu fill Isaac. I era el seu fill únic que oferia, el que havia rebut les promeses. Déu havia dit d’ell: Per Isaac tindràs la descendència que portarà el teu nom. Però Abraham confiava que Déu seria prou poderós per a ressuscitar un mort. Per això recobrà el seu fill, com una prefiguració d’aquesta veritat.]
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 12,32-48)
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «No tingueu por, petit ramat: el vostre Pare es complau a donar-vos el Regne. Veneu els vostres béns i distribuïu els diners als qui ho necessiten. Feu-vos bosses que no s’envelleixin, aplegueu-vos al cel un tresor que no s’esgotarà; allà els lladres no s’hi acosten ni les arnes no fan malbé res. On teniu el vostre tresor hi tindreu el vostre cor.
»Estigueu a punt, amb el cos cenyit i els llums encesos. Feu com els criats, que esperen quan tornarà el seu amo de la festa de noces per poder obrir la porta tan bon punt trucarà. Feliços els criats que l’amo trobarà vetllant al moment de la seva arribada. Amb tota veritat passarà a servir-los d’un a un. Feliços si els trobava sempre vetllant, ni que vingués a mitjanit o a la matinada. Estigueu-ne segurs: si el cap de casa hagués previst l’hora que el lladre vindria, no hauria permès que li entressin a casa. Estigueu a punt també vosaltres, que el Fill de l’home vindrà a l’hora menys pensada.»
[Pere li preguntà: «Senyor, aquesta paràbola, la dieu només per a nosaltres o per a tothom?» El Senyor li respongué: «Qui és l’administrador fidel i prudent, a qui l’amo confia el personal de servei perquè els doni a temps l’aliment que els pertoca? Feliç aquell servent si l’amo, quan arriba, troba que ho fa així: us asseguro que li confiarà tots els seus béns. Però si aquell servidor pensava: «El meu amo triga a venir», i començava a pegar els criats i les criades, a menjar, a beure i a embriagar-se, el seu amo tornarà el dia que ell no sospita i a una hora que ell no sap, i el condemnarà a la pena dels traïdors. L’esclau que, coneixent la voluntat del seu amo, no ha preparat o no ha executat allò que l’amo volia, rebrà de valent. Però el qui, sense saber què volia l’amo, ha fet coses que mereixien assots, rebrà més poc. Tothom exigeix molt d’aquells a qui ha donat molt, tothom reclama més d’aquells a qui ha prestat més.»]

Homilia:
Ho acabem de sentir: “No tingueu por, petit ramat”. Doncs, sí; tenim por!. No som menys que sant Pere quan veu que la barca s’enfonsa. I també diu Jesús: “Amic meu”. Però Pere respon: “No veieu que ens enfonsem!”. I a més a més de dir “No tinguis por”, Jesús afegeix a Pere: “Home de poca fe”. Així, doncs, deu voler dir que la por pot paralitzar la fe.

Davant del núvol que ens envolta, el deixeble és normal que tingui por. Més ben dit: que tingui la temptació de la por, de caure en el desànim. Que els fills d’aquest món són molts més espavilats que els fills de la llum i la proposta del món és més atractiva, més còmoda que la de la fe. Però també és temptadora, potser una creu. Tinguem ben present que aquest “No tingueu por” és la salutació repetida de Jesús ressuscitat, d’aquell que ja ha superat tota por i ens parla des de l’altra banda; té fonament de causa, se’l pot creure, sap què diu, parla des de la seguretat a uns homes i dones encara subjectes a la inseguretat.

“Petit ramat” ha dit. La fe dels petits. Deixeu-me dir: la gran fe dels petits. Talment com la confiança del fill petit que confia plenament perquè sap, en braços dels seu pare, que no ha de tenir por de res. A nosaltres, els creients del segle XXI, moltes vegades ens ve el dubte veient com anem quedant reduïts en nombre, veient que no signifiquem res en un món on no contem, on els poderosos s’obren camí, són creguts, són seguits, perquè són envejats; d’aquí ve que avui hi jugui un paper de primer ordre la fe. Creure és obrir el cor al misteri de Déu, i això no és fàcil; però només això dóna sentit i dóna impuls a la vida; i això, per a molts, pot semblar, des de fora, absurd, il•lús, però per al creient és font de vida i de vida plena. El Pare es complau a donar-nos el regne.

Potser sí que per a alguns creients és molt trist veure com molts han abandonat una fe potser viscuda de manera molt insuficient, molt superficial, per agafar un altre camí, el camí de la increença, tant inconscient i tant superficial com la creença d’abans. La confiança en allò en què creiem no la dóna la força que tenim, ni la quantitat de gent que som (“Petit ramat”), ni les nostres capacitats, ni la necessitat de creure; la dóna Déu.

Sant Pau ens ha dit: “Creure és posseir anticipadament els béns que esperem, és conèixer per endavant allò que encara no veiem.”. L’Apòstol ens diu que la vida cristiana obeeix a una seguretat que no és d’ordre físic, però no per això deixa de ser una seguretat; consisteix en la profunda i íntima convicció de que Déu no falla en les promeses que ha fet; que si ens mantenim fidels a allò el qual ens ha dit, aconseguirem els béns promesos. Talment com a Abraham: se li donà la terra que li havia promès i no l’havia vist ni de lluny.

La fe, doncs, no és cap il•lusió que, més o menys, pot tranquil•litzar la vida del cristià amb promeses utòpiques. La fe és certesa; dóna Déu resposta amorosa de la persona. Una mena de posessió anticipada d’allò que esperem i que tenim la seguretat de que arribarà; no per nosaltres, sinó, només, perquè Ell vol. I el Senyor, ens consta que fins ara, ha complert totes les promeses que ha fet.

Només en manca, si de cas, una fe com la d’Abraham, una mena de visió d’allò que encara no veiem, que és més que tot el que podem aspirar. En una paraula: tenim tots els números de la rifa, però encara no ha arribat el dia del sorteig.

Hi ha uns fets històrics que en avalen, i serveixen de fonament per a la nostra fe, la dinamitza: la mort i resurrecció salvadora de Jesús. Això és el què ens dóna plena seguretat.

L’itinerari d’Abraham pot ser una bona imatge del camí del cristià, atent sempre a la veu de Déu, atenent sempre als signes dels temps, fins arribar a la plenitud de vida, abans no.

Si fem cas d’allò que ens diu Jesús: “On teniu el vostre tresor hi tindreu el vostre cor”, amb això ja està tot dit!. Només cal creure. Diguem, doncs, com en el salm: “Que el vostre amor, Senyor, no ens deixi mai; aquesta és l’esperança que posem en Vós”.

diumenge, 1 d’agost del 2010

Homilia Diumenge 18 de durant l'any.

No se’ns demana no poder fer ús dels fets terrenals, sinó que no hi posem el cor, que no sigui el mòbil primer de la nostra vida.

Mn. A. Roquer.
Lectura del llibre de l’Eclesiastès (Ecl 1,2.2,21-23)
Vanitat i més vanitat, deia el Portaveu-del-poble, vanitat i més vanitat, tot és en va.
Després que un home s’ha esforçat a treballar amb coneixement, traça i eficàcia, ho ha de deixar tot a un altre que no s’hi ha esforçat per res. També això és en va, i és una gran dissort.
Perquè, de fet, què en treu l’home de tot esforç i de tot el neguit amb què treballa sota el sol? Passa els dies en el desfici i en les penes de la seva servitud, i de nit el seu cor no descansa. També això és en va.
Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Colosses (Col 3,1-5.9-11)
Germans, ja que heu ressuscitat juntament amb el Crist, cerqueu allò que és de dalt, on hi ha el Crist, assegut a la dreta de Déu; estimeu allò que és de dalt, no allò que és de la terra. Vosaltres vau morir, i la vostra vida està amagada en Déu juntament amb el Crist. Quan es manifestarà el Crist, que és la vostra vida, també vosaltres apareixereu amb ell plens de glòria.
Per tant, feu morir allò que us lliga a la terra: fornicació, impuresa, passions, mals desigs i l’amor al diner, que és una idolatria; no us enganyeu els uns als altres, vosaltres que us heu despullat de l’home antic i del seu estil d’obrar, i us heu revestit del nou, que es renova a imatge del seu Creador i avança cap al ple coneixement.
Aquí ja no compta ser grec o jueu, circumcís o incircumcís, bàrbar o escita, esclau o lliure, sinó que Crist ho és tot, i és de tots.
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 12,13-21)
En aquell temps, un de la gent digué a Jesús: «Mestre, convenceu el meu germà que es parteixi amb mi l’herència.» Jesús li contestà: «Bon home, qui m’ha encomanat a mi que fes de jutge o de mediador entre vosaltres?» Llavors digué a tothom: «Vigileu! Guardeu-vos de tota ambició de posseir riqueses, perquè ni que algú tingués diners de sobres, els seus béns no li podrien assegurar la vida.»
I els ho explicà amb una paràbola: «Un home ric va treure de les seves terres unes collites tan abundants que no tenia on guardar-les. Tot rumiant es va dir: ja sé què faré: tiraré a terra els meus graners, en construiré de més grans, hi guardaré tot el meu gra i les altres mercaderies meves i em diré a mi mateix: “Tens reserves per a molts anys: reposa, menja, beu, diverteix-te.” Però Déu li digué: “Vas errat! Aquesta mateixa nit et reclamen el deute de la teva vida i tot això que volies guardar-te, de qui serà? Així passa amb tothom qui reuneix tresors per a ell mateix i no es fa ric als ulls de Déu”.»
Homilia:
Si fem una lectura superficial de la Paraula de Déu que acabem d’escoltar aquest diumenge podem treure la conclusió que el Cristianisme menysprea les coses humanes.

“Vanitat i més vanitat, tot és en va” ens ha dit la primera lectura. I sant Pau ens ha dit “Busqueu allò que és de dalt, no allò que és de la terra.”. I finalment, a l’evangeli, Jesús ens ha insinuat que no acumulem béns terrenals. Però, si llegim els textos en profunditat, la conclusió que en podem treure és una altra. I per cert ben pràctica. No se’ns demana no poder fer ús dels fets terrenals, sinó que no hi posem el cor, que no sigui el mòbil primer de la nostra vida.

Un text molt antic del segle II, la carta de Diobnet, diu així “els cristians no es distingeixen dels altres pel lloc on viuen, ni per la llengua que parlen, ni per la seva manera de viure; però la seva vida és diferent de la dels altres, perquè no tenen posada la seva mirada en les coses de la terra; viuen en la carn però no són de la carn, viuen a la terra però la seva ciutadania és al cel”.

A la paràbola de l’evangeli no es condemnen els béns materials, que són béns i no mals. El que es condemna és la cobdícia, l’afany immoderat d’amuntegar irracionalment. Us ho dic amb versió més d’avui: comprar allò que no necessitem amb els diners que no tenim.

Quan Jesús ens recomana “Guardeu-vos de l’ambició de posseir riqueses,... els béns no li podrien assegurar la vida” no ho recomana als que han fet un vot de pobresa; ni és cosa d’alta espiritualitat o de cotes molt altes de gran mística, no!. És simplement cosa de sentit comú, i és per aquí per on hem de començar. Per aquí aniria la breu paràbola de la perla preciosa: vendre tot el què tinc per comprar el millor; això és tenir bon seny. La persona que pesa les coses amb les balances de l’esperit és la que té més sentit comú. Les coses tenen el valor que tenen, no el que, a vegades, els hi volem donar. Altra cosa és que, degut al nostre interès, ens puguin fer pagar el què vulguin. Ho diuen els entesos: per a que el mercat funcioni, primer cal crear la necessitat; i quan el client ho creu una veritable necessitat, podem fer pagar el preu que vulguem. Veieu-ho com és qüestió de sentit comú!.

A l’home que es creu ric pel què té se li diu vas errat. Només cal apel·lar a l’experiència pròpia: quan posem com objectiu de la vida les coses materials anem errats, no ens omplen mai del tot, sempre en volem més, mai en tenim prou; si hi posem el cor, i per altra part ens satisfan, hem d’anar al cardiòleg, tenim el cor malalt. Amb tot està molt estesa la convicció que allò que és important per viure és tenir tot allò que vull, tenir-ho ara mateix i tenir-ho sense esforç. Una educació potser excessivament permissiva, una manca d’autodisciplina, un ambient social ple d’estímuls que empenyen sempre a tenir i tenir, una por a viure a tope tota la força de la vida,... fa que nosaltres, a vegades, ens equivoquem d’objectiu. I quan tenim allò què volíem, al cap de poc (molt poc!) neix un altre desig; allò d’abans ja ens ha cansat i anem de satisfacció en satisfacció, i de fàstic en fàstic; i tornem a començar, atrapats en una trampa que no té fi. Quan hi ha una sobrevaloració morbosa del tenir hi ha també una desvaloració del temps de l’esperit. És això que ens ha dit l’evangeli.

Ho vulguem o no la persona humana no està feta per quedar satisfeta només amb coses. Potser que ens n’adonem i mirem una mica més endavant. Si ens preocupa la vida del cos, que ens preocupi, al menys, també, la vida de l’esperit. Que el què ens fa allò que som no és el cos, sinó l’esperit. Créixer fins aconseguir aquella maduresa humana i cristiana que ens fa ser, sobre tot, fills de Déu.

Hauríem de tenir ben present aquest evangeli, sobre tot en temps de crisi econòmica. La nostra riquesa com a cristians és una altra. A la nostra societat, de les persones que assoleixen els grans objectius materials se’n diuen VIPs (persones importants). L’Evangeli en diu capsigranys (capsigranys vol dir gent que té poc seny).

Si volem ser assenyats, sant Pau ens dirà “Busqueu allò què és de dalt”. Que el Senyor ens concedeixi allò que hem demanat al salm: Senyor, ensenyeu-nos a comptar els nostres dies per adquirir la saviesa del cor.