Homilia Diumenge 21 de durant l'any.

“Ara són darrers els qui llavors seran primers, i són primers els qui llavors seran darrers”: aquell creient senzill, potser poc instruït, que no parla gens de Déu però que sempre parla amb Déu.

Mn. A. Roquer.

Lectura del llibre d’Isaïes (Is 66,18–21)

Això diu el Senyor: «Jo conec les obres dels homes i els seus pensaments. Jo mateix vindré a reunir la gent de totes les nacions i de totes les llengües. Tots vindran aquí i veuran la meva glòria, i faré un prodigi enmig d’ells. Després enviaré alguns dels supervivents a les altres nacions, a Tarsís, a Fut i a Lud, a Mòsoc i a Ros, a Túbal i a Javan, a les illes llunyanes, que mai no havien sentit parlar de mi ni havien vist mai la meva glòria, i anunciaran la meva glòria entre les nacions. I de totes les nacions portaran els vostres germans com una ofrena al Senyor. Els portaran a cavall, en carruatges, en lliteres, muntats en mules o en dromedaris, fins a la muntanya santa de Jerusalem, diu el Senyor. Els presentaran tal com els israelites presenten en vasos purs la seva ofrena en el temple del Senyor, i jo fins en prendré alguns d’entre ells per fer-ne sacerdots o levites.»

Lectura de la carta als cristians hebreus (He 12,5-7.11-13)

Germans, heu oblidat les paraules encoratjadores que l’Escriptura us adreça com a fills: «Fill meu, no desestimis la correcció que ve del Senyor, no et cansis quan ell et reprèn, perquè el Senyor repta aquells que estima, fa sofrir els fills que ell prefereix.» És per a la nostra correcció, que sofrim: Déu us tracta com a fills. Perquè, quin fill hi ha que el seu pare no corregeixi? La correcció, de moment, no sembla que porti alegria, sinó tristesa, però més tard, els qui han passat per aquest entrenament en cullen en pau el fruit d’una vida honrada. Per això enfortiu les mans que es deixen anar i els genolls que es dobleguen, aplaneu el camí per on passa el vostre peu, perquè el qui va coix no es faci més mal, sinó que es posi bé.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 13,22-30)

En aquell temps, Jesús, tot fent camí cap a Jerusalem, passava per viles i pobles i ensenyava. Algú li preguntà: «Senyor, són pocs els qui se salven?» Ell contestà: «Correu, mireu d’entrar per la porta estreta, perquè us asseguro que molts voldran entrar-hi i no podran.

»Després que el cap de casa s’haurà alçat a tancar la porta, de fora estant començareu a trucar i direu: “Senyor obriu-nos.” Ell us respondrà: “No sé d’on sou.” Llavors començareu a dir-li: “Menjàvem i bevíem amb vós i ensenyàveu pels nostres carrers.” Ell us respondrà: “No sé d’on sou. Lluny de mi, tots vosaltres que obràveu el mal.”

»Allà hi haurà els plors i el cruixir de dents quan veureu Abraham, Isahac i Jacob amb tots els profetes en el regne de Déu, mentre que a vosaltres us hauran tret fora. I vindrà gent d’orient i d’occident, del nord i del sud i s’asseuran a taula en el regne de Déu. Mireu, ara són darrers els qui llavors seran primers, i són primers els qui llavors seran darrers.»

Homilia:

La Sociologia és una ciència humana que em penso que és més antiga del què ens pensàvem: a l’Evangeli d’avui ja hi tenim una enquesta, un prendre el pols a l’opinió (“Quants se salven?”). Encara que no sé ben bé si és una enquesta o simplement una curiositat. O potser no és ni una cosa ni l’altra; potser del què es tracta de saber és si jo em salvaré o, vés a saber, si aquell es condemnarà. I, evidentment, no hi ha resposta. Però si que hi ha una proposta, la proposta d’un camí a seguir que, potser a vegades, serà un camí costerut o una porta estreta. El que ens interessa no és com és el camí o com és la porta, sinó si és el camí i la porta correctes. “Jo sóc el camí” diu Jesús a Tomàs, en el Darrer Sopar, davant d’aquella pregunta “Senyor, quin camí hi porta?”.

La preocupació, doncs, no és ser en un costat o en un altre. La preocupació ha se ser, sobretot, quin camí hi porta. L’entrada per poder ingressar ja la tenim, però també és veritat allò que diu que tot taló estripat o esmenat és nul... Jesús, per un cantó, parla d’una porta estreta, i per l’altre d’una porta suficientment capaç per a que hi pugui entrar tothom (“I vindrà gent d’orient i d’occident, del nord i del sud” i tots hi podran entrar). I ens ha d’alegrar que sigui així, que hi càpiga tothom; tot i que sempre hi ha algú que selecciona abans d’hora.

En canvi, potser, no ens fa massa gràcia allò de “mentre que a vosaltres us hauran tret fora”, amb aquell definitiu “No sé d’on sou”. Això ens desconcerta, això ens descol•loca. Però, Senyor, pocs que som i encara ens renyeu a nosaltres, els qui menjàvem i bevíem amb vós, els qui hem estat fidels a vós tota la vida!. Quan diu “No sé d’on sou” penseu que no és que Déu sigui curt de vista, no!; és que potser nosaltres no donem la talla i no ens reconeix. No som el que hauríem de ser, o no som el que ens pensem que som!.

La pregunta sobre quants se salven, feta en temps de Jesús, té una lectura molt concreta. Pertànyer al poble d’Israel, el poble escollit, era garantia absoluta de salvació, mentre que els gojim, els pagans i la resta, ho tenien molt magre, per no dir impossible, per salvar-se. El que jo no sé si això era cosa del temps de Jesús... o encara ho és d’ara.

Ens hauria de fer pensar aquella frase de Jesús: “Ara són darrers els qui llavors seran primers, i són primers els qui llavors seran darrers.”. Fins hi tot podríem posar exemples. Aquell teòleg que és el primer en parlar de Déu i de les coses de Déu, fins i tot s’atreveix a dir com és Déu i quins són els seus designis; o bé aquell creient senzill, potser poc instruït, que no parla gens de Déu però que sempre parla amb Déu; no té cap tesi sobre la paternitat de Déu segons els evangelis, però tracta a Déu com a Pare. O aquell predicador, molt exigent amb el rigor i el compliment dels deures dels altres; i aquell home que, amb tota honradesa, sap el què ha de fer i s’esforça per ser fidel. Aquest són els primers o els darrers?. Hi ha cristians que són els primers en defensar la fe catòlica, apostòlica i romana... i potser fan la vista grossa davant de certes exigències de l’Evangeli. N’hi ha, per altra part, que no saben altra cosa sinó que formular grans decisions dogmàtiques, però són incompetents completament amb la senzillesa de l’Evangeli; hi ha creients que són els primers en esbombar consignes de justícia, de solidaritat per crear una societat més humana i més justa, però en cas de necessitat... no truqueu a la seva porta que no en traureu res. En canvi n’hi ha que, sense cridar massa, viuen compromesos, amb esforç i amb constància, al servei dels pobres, i no diuen res!.

En el nostre món d’avui esperem més, seriosament, les coses banals i supèrflues, i perd de vista allò que és important. S’ha de tenir molta set per valorar un got d’aigua. El món d’avui es neguiteja per les coses caduques i se li escola l’esperit.

El cristià que camina li interessa ben poc el nombre dels qui se salven, que si són pocs o que si són molts. Jo, personalment, crec que són més dels qui ens pensem, tot i que sempre hi ha algú que creu que són masses.