diumenge, 29 de setembre del 2013

Homilia del diiumenge 26 de durant l’any.

El que ens cal és saber si nosaltres estem disposats a escoltar i a fer cas de la paraula de Moisés i dels profetes.
Mn. A. Roquer. 
Lectura de la profecia d’Amós (Am 6,1a.4-7)
Això diu el Senyor, Déu de l’univers: «Ai dels qui viuen tranquils a Sió, dels qui es creuen segurs al turó de Samaria! S’estiren en llits de marfil, s’aclofen en els seus sofàs, mengen els anyells més tendres i els vedells engreixats a les estables, improvisen al so de l’arpa, creen com David les seves melodies, beuen el vi en grans copes, i s’ungeixen amb els perfums més fins, però no els fa cap pena el desastre de les tribus de Josep. Per això ara seran els primers en les files dels deportats; així s’acabarà l’orgia dels vividors.»
Lectura de la primera carta de sant Pau a Timoteu (1Tm 6,11-16)
Home de Déu, busca de practicar sempre la justícia, la pietat, la fe, l’amor, la paciència, la mansuetud. Lluita en el noble combat de la fe i guanya’t la vida eterna. És per a obtenir-la que vas ser cridat i vas confessar noblement la fe en presència de molts testimonis. Davant Déu, font de tota vida, i davant Jesucrist, que sota Ponç Pilat donà testimoni amb la seva noble confessió, et recomano que guardis irreprensible i sense falta el manament rebut, fins que es manifestarà Jesucrist, el nostre Senyor.
Quan serà l’hora, farà aparèixer la seva manifestació aquell qui és de debò feliç i l’únic Sobirà, el Reis dels reis i el Senyor dels senyors, l’únic que té com a pròpia la immortalitat i habita en una llum inaccessible: Cap home no l’ha vist mai, ni és capaç de veure’l. A ell l’honor i el poder per sempre. Amén.
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 16,19-31)
En aquell temps, Jesús digué als fariseus: «Hi havia un home ric que anava vestit de porpra i de lli finíssim, i cada dia celebrava festes esplèndides. Un pobre que es deia Llàtzer s’estava estirat vora el seu portal amb tot el cos nafrat, esperant satisfer la seva fam amb les engrunes que queien de la taula del ric. Fins i tot venien els gossos a llepar les seves úlceres. El pobre morí, i els àngels el portaren a la falda d’Abraham. El ric també morí i el van sepultar.
»Arribat al país dels morts i estant en un lloc de turments, alçà els ulls, veié de lluny Abraham, amb Llàtzer a la falda, el cridà i li digué: “Abraham, pare meu, apiada’t de mi i envia Llàtzer que mulli amb aigua la punta del seu dit i em refresqui la llengua, perquè sofreixo molt enmig d’aquestes flames.” Abraham li respongué: “Fill meu, recorda’t que en vida et van tocar béns de tota mena, i a Llàtzer mals, però ara ell ha trobat consol i tu, sofriments. Pensa també que entre nosaltres i vosaltres hi ha una fossa immensa, tant que si algú volgués passar del lloc on sóc jo cap on sou vosaltres, no podria, ni tampoc del vostre lloc al nostre.”
»El ric digué: “Llavors, pare, et prego que l’enviïs a casa meva. Hi tinc encara cinc germans. Que Llàtzer els adverteixi, perquè no acabin també en aquest lloc de turments.” Abraham li respongué: “Ja tenen Moisès i els profetes: que els escoltin.” El ric contestà: “No, pare meu Abraham, no els escoltaran. Però si anava a trobar-los algú que torna d’entre els morts, sí que es convertiran.” Li diu Abraham: “Si no fan cas de Moisès i dels profetes, ni que ressuscités algú d’entre els morts no es deixarien convèncer”.»
Homilia:
Diumenge passat acabàvem la lectura de l’Evangeli amb aquestes paraules: “No podeu ser servidors de Déu i de les riqueses”; i l’evangelista s’afanya a concretar: “els fariseus, que eren amics dels diners, ens sentir això, es reien de Jesús”. Nosaltres no ens riem de Jesús, però en el fons potser sí que pensem: Jesús exagerava o que potser Jesús era molt ingenu.

La paràbola d’avui és un retrat irònic del ric inútil i del pobre acollit al sí d’Abraham. El contrast és de colors ben vius: vestits de porpra, banquets... per un cantó; i per l’altre, nafres i pobresa.

I el missatge no és tant que alguns, els pobres, viuen en una vall de llàgrimes, i els altres, els rics, en una terra de xauxa. Els primers s’han de resignar dient paciència, la mort ens igualarà a tots. Però la paràbola diu que no és així, que més enllà de la mort tampoc hi ha igualtat, però a l’inrevés. El pobre morí i els àngels el portaren a la falda d’Abraham. El ric també morí i el van sepultar. Difícilment es pot concretar més en menys paraules.

La paràbola de l’home ric i el pobre Llàtzer és una invitació a tocar de peus a terra, a no esperar demà per ser bons. “Si no fan cas de Moisés i dels profetes, ni que ressuscités algú d’entre els morts, no es deixarien convèncer”. Doncs aquest “algú” que torna d’entre els morts és Jesús per a nosaltres. I no sé si encara ens hem deixat convèncer!

Doncs aquest “algú” és el que ens convoca aquí cada diumenge. El que ens cal és saber si nosaltres estem disposats a escoltar i a fer cas de la paraula de Moisés i dels profetes.

La paràbola deriva cap el tema de la conversió, fruit justament d’escoltar i fer cas de la Paraula de Déu. La primera part de la paràbola és sobre la caducitat del temps. I el ric no és condemnat pel fet de ser ric, no!, sinó pel fet de no compartir amb els pobres la seva riquesa. I si no vol ser solidari, un cop mort, el seu lloc no és el lloc dels que són solidaris: “la falda d’Abraham”. Si l’insolidari ha de conviure en el sí d’Abraham i ser solidari, li serà com una condemna! Ha desaprofitat l’ocasió: “Ja tenen Moisés i els profetes; que els escoltin”. El camí de la conversió passa per escoltar la Paraula de Déu, no esperem creure per veure miracles. Els homes, però, no en tenen prou; reclamen miracles, fets extraordinaris.

El que condemna és el pecat d’omissió del ric davant del pobre Llàtzer. Un pobre que ell tenia cada dia al seu portal i només els gossos li llepaven les ferides, però no tenia ni les engrunes que queien de la taula del ric.

El profeta Amós, a la primera lectura, ja ho denunciava aquesta actitud apàtica: “S’estiren en llits de marfil... mengen els anyells més tendres...” però no els fa ni fred ni calor la pena dels pobres. La pobresa no existeix, existeixen els pobres, amb noms i cognoms; en aquest cas Llàtzer.

La paràbola Jesús la diu a uns que estaven molt segurs d’ells mateixos. Hi ha seguretats ben insegures. El diner no ho assegura tot. Si algú és sensible a les necessitats dels altres, no serà mai aquell que té de tot, sinó aquell que li falta alguna cosa i per solidaritat s’adherirà a l’altre. Sembla contradictori però no ho és.


Aquesta setmana recordarem sant Francesc d’Assis, un sant que pot ajudar a entendre l’evangeli d’avui. Un sant que, justament en la pobresa, va trobar la perfecta alegria.

diumenge, 22 de setembre del 2013

Homilia del diumenge 25 de durant l’any

El missatge evangèlic no ha perdut actualitat. Dóna al diner el valor que li correspon, ni més ni menys. I a Déu també!
Mn. A. Roquer
Lectura de la profecia d’Amós (Am 8,4-7)
Escolteu això, vosaltres que us abraoneu sobre els pobres per anorrear els desvalguts del país, vosaltres que dieu: «Quan haurà passat la festa de la lluna nova per poder vendre queviures! Quan haurà passat el dissabte per poder obrir els graners! Vendrem el gra amb mesures més petites i, per cobrar, pesarem la moneda amb pesos més grans. Farem trampa amb les balances i vendrem el rebuig barrejat amb el gra. Per tenir un esclau, comprarem amb diners gent necessitada, amb un parell de sandàlies comprarem un pobre.»
El Senyor ho jura per la glòria de Jacob: «No oblidaré mai tot això que fan.»
Lectura de la primera carta de sant Pau a Timoteu (1Tm 2,1-8)
Primer de tot us recomano que feu a Déu pregàries, oracions, súpliques i accions de gràcies per tots els homes, pels reis i per tots els qui tenen autoritat, perquè puguem portar una vida tranquil·la i serena, tota donada a la pietat i a l’honestedat. Pregar així és bo i agradable a Déu, el nostre salvador, que vol que tots els homes se salvin i arribin al coneixement de la veritat. Hi ha un sol Déu. El mitjancer entre Déu i els homes és també un de sol, l’home Jesucrist, que es donà ell mateix per rescatar tots els homes. El testimoniatge sobre tot això ha estat fet públic al temps apropiat, i jo n’he estat fet herald i apòstol, mestre per instruir en la fe i en la veritat els qui no són jueus. Això que dic és veritat, no menteixo. Desitjo que els homes preguin pertot arreu, i que puguin alçar les mans netes, evitant les baralles i les discussions.
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 16,1-13)
En aquell temps, Jesús deia als seus deixebles: [«A un home ric li van denunciar que el seu administrador malversava els seus béns. Ell el cridà i li digué: “Què és això que sento dir de tu? Dóna’m comptes de la teva administració: d’ara endavant ja no podràs administrar els meus béns.” L’administrador va pensar: “Què podré fer, ara que el meu amo em despatxa de l’administració? Per cavar, no tinc prou força; anar a captar em fa vergonya. Ja sé què he de fer per trobar qui em vulgui a casa seva quan perdré l’administració.”
»I cridà un per un els qui tenien deutes amb el seu amo. Al primer li digué: “Quant deus al meu amo?” Ell li contestà: “Cent bidons d’oli.” Li digué: “Aquí tens el teu rebut. Seu de pressa i escriu-ne un que digui cinquanta.” A un altre li digué: “I tu, quant deus?” Li contestà: “Cent sacs de blat.” Li diu: “Aquí tens el teu rebut. Escriu-ne un que digui vuitanta”.»
I aquest administrador de riquesa enganyosa, el Senyor el lloà així: «Ha estat prudent, perquè, en el tracte amb els homes de la seva mena, els homes del món són més prudents que els fills de la llum.
»I jo us dic: Guanyeu-vos amics a costa de la riquesa enganyosa, perquè quan desaparegui, trobeu qui us rebi eternament a casa seva.]
»L’home que és fidel en els béns que valen poc també ho serà en els de més valor, i l’home infidel en els béns que valen poc, també ho serà en els de més valor. Per això, si no fóssiu fidels en l’administració de les riqueses enganyoses, qui us confiaria les riqueses veritables? Si no fóssiu fidels en les riqueses que són d’un altre, qui us confiaria les que de dret us corresponen? Ningú no pot servir dos amos: si estima l’un, no estimarà l’altre, si fa cas de l’un, no en farà de l’altre. No podeu ser servidors de Déu i de les riqueses.»
Homilia:
Amb aquest tema del tràfec d’influències no sé si hem llegit el diari o l’Evangeli! Jesús, atent a la situació d’aquells que l’escolten, no massa diferent dels del temps del profeta Amós que hem escoltat a la primera lectura, ni tampoc tan diferent d’avui, exposa la seva opinió en forma de paràbola; una manera de dir, aparentment molt innocent, atraient, en realitat molt punyent.

Aquesta paràbola parla d’una història escandalosa, ens parla d’un administrador trampós, que usa la seva astúcia per sortir airós de la seva situació. Així, els que escoltaven la narració ben segur que esperaven de Jesús unes paraules de condemna d’aquell administrador falsari, trampós. Jesús no pot aprovar, pensen, una actuació semblant. Però quina és, per altra part, la seva sorpresa? O potser la nostra? Quan enlloc de reprovar aquell home injust, estafador, Jesús l’alaba! Jesús no alaba ni el fals administrador per la seva trampa, ni els deutors perquè l’accepten. Lloa la seva la seva astúcia, el seu enginy per salvar-se d’una situació complicada. Com si digués que es lamenta que els bons no facin servir també l’astúcia per fer el bé.

Jesús vol que els fills de la llum actuïn amb el mateix esforç i el mateix afany per construir un món més just. I això no serà mai possible fins que no es compleixi la màxima que d’ell hem escoltat: “No podeu ser a l’hora amics de Déu i de les riqueses”.

Avui es parla molt de la crisi de fe, i es diu provocada pel racionalisme contemporani. I em penso que ens oblidem que aquest allunyament de la fe té el seu origen en el poder seductor del diner.

Segons Jesús aquell que s’arrapa al diner, o que està atrapat pel diner, acaba allunyant-se de Déu, té un altre déu. El diner tendeix a deshumanitzar-nos i és la deshumanització que ens aparta de Déu.

La paràbola de Jesús busca impactar en l’oient quan contraposa l’autoritat de Déu a l’autoritat del diner, que també mana. Toquem de peus a terra, siguem realistes, també ens mana a nosaltres.

És que aquesta paràbola va ser dita per a aquells que en aquell temps l’escoltaven, o avui ha estat llegida a nosaltres perquè l’hem escoltat i hem fet cas? El missatge evangèlic no ha perdut actualitat. Dóna al diner el valor que li correspon, ni més ni menys. I a Déu també! Jesús tracta el diner amb gran realisme. Per damunt del dret de propietat hi ha la llei de la solidaritat.

La tristesa que massa sovint ens envaeix té molt a veure amb la paràbola d’avui. Si fonamentem la felicitat només en procurar tenir més, resultarà que això sempre és impossible. Llavors ens serà impossible copsar la bellesa, la solidaritat, l’alegria de la gratuïtat. Tot consisteix en superar les categories egoistes, que quan ens allunyem de Déu ens allunyem del germà, ens allunyem també del mateix Déu.

Vés si ara resultarà que encara estem en temps del profeta Amós. “Quan passaran les festes dedicades a Déu per poder continuar fent les nostres trampes i els nostres negocis mesquins?”

Tots els casos de corrupció política i bancària no són fruit només d’una mala gestió econòmica, sinó d’un afany desmesurat, dient-ho com l’Evangeli: “un amor al diner”.


Que torni el profeta Amós, que torni Jesús i ens ho expliqui!

diumenge, 15 de setembre del 2013

Homilia del diumenge 24 de durant l’any

Si el pecador pogués intuir l’alegria de Déu, que l’espera constantment, el camí de retorn fora més fàcil. 
Mn. A. Roquer
Lectura del llibre de l’Èxode (Ex 32,7-11.13-14)
En aquells dies, el Senyor digué a Moisès: «Vés, baixa a la plana: s’ha pervertit el teu poble, que tu havies fet pujar de la terra d’Egipte. De seguida s’han desviat del camí que jo els havia prescrit. S’han fet un vedell de fosa i l’han adorat, li han sacrificat víctimes i diuen: “Poble d’Israel, aquí tens els teus déus, els qui t’han fet sortir d’Egipte”.» Per això el Senyor digué a Moisès: «Veig que aquest poble és rebel al jou. Deixa’m que s’inflami la meva indignació i no en deixaré rastre. Després et convertiré en un gran poble.»
Però Moisès apaivagava el Senyor, el seu Déu, i li deia: «Senyor, per què s’encén el vostre enuig contra el vostre poble, que havíeu fet sortir de la terra d’Egipte amb gran poder i amb mà forta? Recordeu-vos d’Abraham, d’Isaac i d’Israel, els vostres servents; recordeu que els vau jurar per vós mateix i els vau dir: “Faré que la vostra descendència sigui tan nombrosa com les estrelles del cel, i tot aquest país que jo us havia dit el donaré als vostres descendents i el posseiran per sempre”.»
Llavors el Senyor es desdigué del mal que havia amenaçat de fer al seu poble.
Lectura de la primera carta de sant Pau a Timoteu (1Tm 1,12-17)
Estic agraït a Jesucrist, el nostre Senyor. És ell qui m’ha donat forces. Li agraeixo que m’hagi considerat prou fidel per a confiar-me un servei a mi, que primer blasfemava contra ell i el perseguia i l’injuriava. Però Déu s’apiadà de mi, perquè quan encara no tenia fe no sabia què feia. La gràcia del nostre Senyor ha estat pròdiga amb mi, juntament amb la fe i l’amor en Jesucrist.
Això que ara et diré és cert, i del tot digne de crèdit: que Jesucrist vingué al món a salvar els pecadors, i entre els pecadors jo sóc el primer. Però Déu se n’apiadà perquè Jesucrist pogués demostrar primerament en mi tota la grandesa de la seva paciència, fent de mi un exemple dels qui es convertiran a la fe i tindran així la vida eterna.
Al rei de tot el món, Déu únic, immortal, invisible, honor i glòria pels segles dels segles. Amén.
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 15,1-32)
En aquell temps, veient que tots els cobradors d’impostos i els altres pecadors s’acostaven a Jesús per escoltar-lo, els fariseus i els mestres de la Llei murmuraven entre ells i deien: «Aquest home acull els pecadors i menja amb ells.» Jesús els proposà aquesta paràbola: «¿Qui de vosaltres, si tenia cent ovelles i en perdia una, no deixaria en el desert les noranta-nou i aniria a buscar la perduda fins que la trobés? I quan l’hagués trobada, ¿oi que se la posaria tot content a les espatlles i, arribant a casa, convidaria els amics i els veïns dient-los: “Veniu a celebrar-ho: he trobat l’ovella que havia perdut”? Us asseguro que al cel hi haurà també més alegria per un sol pecador convertit que no pas per noranta-nou justos que no necessiten convertir-se.
»I si una dona tenia deu monedes de plata i en perdia una, ¿no encendria el llum i escombraria la casa i la buscaria amb tot l’interès fins que la trobés? I quan l’hagués trobada, oi que convidaria les amigues i les veïnes dient-los: “Veniu a celebrar-ho: he trobat la moneda que havia perdut”? Us asseguro que hi ha una alegria semblant entre els àngels de Déu per un sol pecador convertit.»
[I també els digué: «Un home tenia dos fills. Un dia el més jove digué al pare: “Pare, dóna’m la part de l’herència que em toca.” Ell els repartí els seus béns. Pocs dies després, el més jove arreplegà tot el que tenia, se n’anà cap a un país llunyà i, un cop allà, dilapidà els seus béns portant una vida dissoluta. Quan ho hagué malgastat tot vingué una gran fam en aquell país i començà a passar necessitat. Llavors es llogà a un propietari d’aquell país, que l’envià als seus camps a pasturar porcs. Tenia ganes d’atipar-se de les garrofes que menjaven els porcs, però ningú no li’n donava. Llavors reflexionà dintre seu: “Quants treballadors del meu pare tenen pa de sobres, i aquí jo m’estic morint de fam! Aniré a trobar el meu pare i li diré: Pare he pecat contra el cel i contra tu; ja no mereixo que em diguin fill teu; pren-me entre els teus treballadors.” I se n’anà a trobar el seu pare.
»Encara era lluny, que el seu pare el veié i es commogué, corregué a tirar-se-li al coll i el besà. El seu fill li digué: “Pare, he pecat contra el cel i contra tu; ja no mereixo que em diguin fill teu.” Però el pare digué als criats: “Porteu de pressa el vestit millor i vestiu-lo, poseu-li un anell i calçat, porteu el vedell gras per celebrar-ho, mateu-lo i mengem, perquè aquest fill meu, que ja donava per mort, ha tornat viu; ja el donava per perdut i l’hem retrobat.” I es posaren a celebrar-ho.
»Mentrestant el fill gran tornà del camp. Quan s’acostava a casa sentí músiques i balls i cridà un dels criats per preguntar-li què era allò. Ell li digué: “Ha tornat el teu germà. El teu pare, content d’haver-lo recobrat amb bona salut, ha fet matar el vedell gras.” El germà gran s’indignà i no volia entrar. Llavors sortí el pare i el pregava. Però ell li respongué: “He passat tants anys al teu servei, sense haver desobeït mai ni un sol dels teus manaments, i no m’has donat mai un cabrit per fer festa amb els meus amics; i ara que torna aquest fill teu després de consumir els teus béns amb dones públiques, fas matar el vedell gras?” El pare li contestà: “Fill, tu sempre ets amb mi, i tot el que jo tinc és teu. Però ara hem d’alegrar-nos i fer festa, perquè aquest germà teu, que ja donàvem per mort, ha tornat viu; ja el donàvem per perdut i l’hem retrobat”.»]
Homilia:
La coneixem tan bé aquesta paràbola anomenada del “fill pròdig” però tot i coneixent-la molt ens va tan bé tornar-la a escoltar!

Aquesta coneguda paràbola de sant Lluc la llegim normalment el IV diumenge de Quaresma. Avui, a diferència del temps quaresmal, ve precedida de dues paràboles més, la pèrdua d’una ovella i la pèrdua d’una moneda de plata, abans de parlar de la pèrdua d’un fill. Així com en temps quaresmal es posa l’accent en la reconciliació, en el perdó del pare envers del fill, avui l’accent es posa més en l’alegria del retorn; avui, més que posar l’accent en el fill, el posem en el pare.

Podríem resumir la nostra trobada dominical en les paraules del fill: “Aniré a trobar el meu pare”. Què és la celebració dominical aquí, cada diumenge? És això, una trobada amb aquell que ens espera sempre amb els braços oberts i fa festa.

La celebració de la missa dominical sempre s’obre amb l’acte penitencial per a que tota la celebració estigui imbuïda de l’alegria de l’encontre amb aquell que és el nostre pare. Ell és qui ve al nostre encontre per vèncer les nostres monotonies de cada dia, les nostres tristeses, els nostres fracassos, les angoixes i els egoismes.

Allò de “i ara que torna aquell fill teu”... això és fora de lloc. O també aquell altre “dóna'm la part de l’herència que em toca”. Tot allò que tenim se’ns ha donat, és fruit de la generositat del nostre Déu.

Si no arribem fins aquí, la paràbola no va més enllà d’una escena bonica, i bucòlica i tot. I és més, molt més que una paràbola només bonica. I podem aprendre l’actitud del pare, en la reflexió del fill petit, i també, per què no?, de la incomprensió del fill gran. Fixem-nos com l’accent no es posa tant en el pastor i en l’ovella, sinó sobretot en l’alegria del retrobament per part del pare.

Hem insistit molt en el pecat i poc en l’alegria del perdó. I no ens va gens malament perquè això de l’alegria no és massa comú, no és pas el nostre fort, a vegades. Quan la mateixa paraula evangeli ja vol dir bona notícia! Alegrar-nos de l’alegria de l’altre no és massa comú, i menys encara si l’altre no és amic meu.

Jesús ho presenta com un interrogant. “Qui de vosaltres si perd una ovella... o una moneda de plata... o un fill...?” Com si digués no busqueu cinc peus al gat. Somrieu a la vida que jo us he portat! És el mateix Déu que s’alegra de la conversió del pecador.

A l’evangelista sant Lluc hi ha dues característiques que sempre van juntes: la conversió i l’alegria. Totes dues juntes fan la proclamació de la bona nova de la misericòrdia de Déu. L’alegria d’un pecador que es penedeix hauria de ser la nostra alegria. Si nosaltres fem tot el que cal per retrobar allò que ens interessa, allò que hem perdut, què no farà Déu?

Potser sí que fora més adient, de la paràbola d’avui, enlloc de nomenar-la del “fill pròdig” dir-ne de l’alegria del perdó. Si el pecador pogués intuir l’alegria de Déu, que l’espera constantment, el camí de retorn fora més fàcil. El fill pròdig era molt conscient del mal que havia fet però també el pare era molt conscient de l’amor que tenia pel fill.


Avui és festa. És diumenge, no només perquè ahir era dissabte. Ho és sobretot perquè el Pare també ens acull avui a nosaltres a casa seva amb gran alegria. Aquests és el motiu més profund de la festa del diumenge. Doncs, celebrem-ho!

diumenge, 8 de setembre del 2013

El naixement de Maria és extremadament simple.
Déu és la simplicitat per essència.
Mn. A. Roquer.
Lectura de la profecia de Miquees
Això diu el Senyor: «Tu Bet-Lèhem Efrata, petita per figurar entre les famílies de Judà: de tu en sortirà el qui ha de regir Israel». Els seus orígens són llunyans, des dels temps eterns. Els tindrà abandonats fins que la mare haurà tingut un fill; aleshores la resta dels germans tornarà cap al poble d'Israel. Es presentarà a fer de pastor amb la majestat del seu Déu, amb la glòria del nom del Senyor. I viuran en pau, perquè ara serà gran d'un cap a l'altre de la terra. Ell serà la pau.

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Roma
Germans, nosaltres sabem que Déu ho disposa tot en bé dels qui l'estimen, dels qui ell ha cridat per decisió seva; perquè ell, que els coneixia d'abans que existissin, els destinà a ser imatges vives del seu Fill, que ha estat així el primer d'una multitud de germans.
Ell, que els havia destinat, els crida, els fa justos i els glorifica.
Lectura de l'evangeli segons sant Mateu.
Jesús, el Messies, vingué al món d'aquesta manera: Maria, la seva mare, promesa amb Josep, abans de viure junts, es trobà que esperava un fill per obra de l'Esperit Sant. Josep, el seu espòs, que era un home bo, no volent fer-ho saber públicament,
es proposava de desfer en secret l'acord matrimonial. Mentre ell hi pensava, se li aparegué en somni un àngel del Senyor que li digué: «Josep, fill de David, no tinguis por de prendre a casa teva Maria com a esposa. És cert que ella ha concebut per obra de l'Esperit Sant; ha de tenir un fill i li has de posar el nom de Jesús, perquè ell salvarà dels pecats el seu poble».
Tot això va succeir perquè es complís el que el Senyor havia anunciat pel profeta: «La verge tindrà un fill, i li posaran Emmanuel», que vol dir «Déu-és-amb-nosaltres».
Homilia:
La festa d’avui, de la Nativitat de la Mare de Déu, que tenim el privilegi de celebrar-la, ni que sigui en diumenge, als santuaris dedicats a Maria, és una festa que ens ve de l’Església d’Orient, on ja se celebrava molt antigament. Passà a Roma el segle VIIè. Fixeu-vos que la  celebrem 9 mesos després de la festa de la Immaculada, el 8 de desembre.

Com totes les festes de la Mare de Déu té un lligam, evidentment, en el seu fill Jesús. Tot el que puguem dir de Maria és perquè és Mare de Déu. És per això que antigament s’anomenava a aquesta festa L’Aurora del Món Nou. Com l’aurora, que és la primera llum del sol que sortirà, així Jesús. I Maria serà la que anunciarà el naixement de la nova llum.

El fill etern del Pare, fet home a les entranyes de Maria, que com Ell mateix dirà “Jo sóc la llum del món”, ens fa celebrar avui la festa dedicada a la seva mare Maria. És així com en totes les festes de Maria el culte de la nostra fe va adreçat a Maria a través de Jesús, el seu fill; que si es feu de la nostra família humana va ser com a fill d’una dona, Maria de Natzaret.

Només celebrem el naixement de dos sants: Maria i Joan Baptista. Fixeu-vos que tots dos estan estretament lligats amb la vida de Jesús.

Que fàcil és parlar de la vida de la Mare de Déu. I més en un dia com avui. Més fàcil encara si som en un santuari dedicat a Maria. Més fàcil encara si la tenim a la nostra ciutat per patrona.

Però també que difícil és parlar de la Mare de Déu si la volem posar en el lloc que li pertoca, que sempre va més enllà, molt més enllà del nostre sentiment i de la nostra devoció personal.

Avui celebrem quelcom més que l’aniversari del naixement de la Mare de Déu. “El vostre naixement (com diu l’antífona del Laudes) ha omplert el món d’alegria”. A vegades en alguns esdeveniments, com en el naixement de Maria, com en la seva immaculada concepció, hi podem veure com una excepció, quelcom que és com una mica complicat perquè surt del normal; quan és el més normal del món, perquè és més simple. Sempre tendim a buscar complicacions on hi ha, justament, la simplicitat. El naixement de Maria és extremadament simple. Déu és la simplicitat per essència; els complicats som nosaltres. I sempre ens pensem que és al revés, que Déu és molt complicat.

Ja que la vostra maternitat fou l’aurora de la salvació, que la festa de la seva Nativitat ens porti un augment de pau, així ho demanem avui.

Els textos de la celebració d’avui tots són ben explícits, en faré un recull. “De vós ens ha nascut el sol de justícia, Crist Jesús que ens allibera de tota mort”. “Hem estat alliberats de la vella arrel del pecat”. “Déu s’ha complagut en la bellesa de Maria”. “Ella fou per a tot el món esperança de salvació”. “Ella és la pedra angular que uneix l’Antic i el Nou Testament”. “Avui, la creació sencera està preparada per hostatjar a aquell que li donà començament”. “Ella és l’aurora de la llum de Nadal”.

I la lletania de textos fora llarguíssima. Tots els textos que podem citar de la festa d’avui traspuen una alegria, com en tot naixement! Per això Maria, que és serventa i és a l’hora reina, no ens sorprèn; és el més normal del món. Reina i serventa a l’hora, per a no estar en contradicció amb allò que dirà Jesús: “El que s’humilia serà enaltit”. En Maria s’ha donat.

Així en ella hi veiem la nostra mare i senyora. En el nostre cas la Reina i Mare de Misericòrdia.


I així podem pregar amb la litúrgia de la festa d’avui dient: “Feu que, ajudats per la vostra intercessió, aconseguim en el regne celestial la glòria que pertoca a tots els fills de Déu”. Que així sigui!