diumenge, 28 d’abril del 2013

Homilia del diumenge V de Pasqua


Els cristians som cridats per distingir-nos en una manera diferent d’entendre l’amor
Mn. A. Roquer
Lectura dels Fets dels Apòstols (Ac 14,21b-27)
En aquells dies, Pau i Bernabé se’n tornaren a Listra, a Iconi i a Antioquia. Confortaven els convertits de nou i els exhortaven que es mantinguessin fidels a la fe. Els recordaven que per entrar al regne de Déu hem de passar per moltes tribulacions. Ordenaren preveres en cadascuna de les comunitats, i amb pregàries i dejunis els encomanaren al Senyor, en qui havien cregut. Continuaren el seu viatge a través de Pisídia i arribaren a Pamfília. Després d’anunciar a Perga la paraula, baixaren a Atàlia, i d’allà se’n tornaren per mar a Antioquia, des d’on la comunitat els havia confiat a la gràcia de Déu perquè duguessin a terme l’obra que acabaven d’acomplir. Així que arribaren, reuniren la comunitat per anunciar-los tot el que Déu havia fet junt amb ells, i que Déu havia obert les portes de la fe als qui no són jueus.
Lectura de l’Apocalipsi de sant Joan (Ap 21,1-5a)
Jo, Joan, vaig veure un cel nou i una terra nova. El cel i la terra d’abans havien desaparegut, i de mar ja no n’hi havia. Llavors vaig veure baixar del cel, venint de Déu, la ciutat santa, la nova Jerusalem, abillada com una núvia que s’engalana per al seu espòs, i vaig sentir cap a l’indret del tron una veu forta que cridava: «És el tabernacle on Déu es trobarà amb els homes. Viurà amb ells, ells seran el seu poble i el seu Déu serà Déu-que-és-amb-ells. Els eixugarà totes les llàgrimes dels ulls i no existirà més la mort, ni dol, ni crits, ni penes. Les coses d’abans han passat.» Llavors el qui seia al tron afirmà: «Jo faré que tot sigui nou.»
Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 13,31-33a.34-35)
Quan Judes va ser fora del cenacle, Jesús digué: «Ara el Fill de l’home és glorificat, i Déu és glorificat en ell. Si Déu és glorificat en ell, és que també Déu el glorificarà en Déu mateix, i el glorificarà ben aviat.
»Fillets, és per poc temps que encara estic amb vosaltres. Us dono un manament nou: que us estimeu els uns als altres. Tal com jo us he estimat, estimeu-vos també vosaltres. Per l’estimació que us tindreu entre vosaltres tothom coneixerà si sou deixebles meus.»
Homilia:
A la Pasqua tot, absolutament tot, esdevé nou, des del cos glorificat de Jesucrist. “Jo faré que tot sigui nou” ha dit Joan a la segona lectura. I Jesús, a l’evangeli, ens ha parlat també d’un manament nou. I parla també de la nova Jerusalem. I la mateixa paraula evangeli vol dir bona nova. Pasqua és una manera nova d’entendre-ho tot. Per això el batejat és un home nou, té uns criteris nous, una vida nova.

El manament d’estimar Déu sobre totes les coses ve de l’Antic Testament. La novetat de l’amor de Jesús és “tal com jo us he estimat”. Una manera nova d’entendre l’amor. És Jesús que ens ensenya a estimar fins i tot els enemics. I això és molt nou. En l’amor de Jesús hi  ha una nova dimensió; arrela en el mateix amor de Déu. Així, més que un camí de retorn (estimar els que ens estimen), és l’amor incondicional (“Estimeu aquells que no us estimen”). I és que aquest és el senyal distintiu dels que creuen en Jesús: “Per l’amor que us tindreu els uns als altres coneixeran si sou deixebles meus”.

Realment l’expressió de Joan a l’Apocalipsi: “Un cel nou, una terra nova. Una nova Jerusalem. Jo faré que tot sigui nou”... aquesta és realment una nova creació. Aquest és el món nou que Déu ha recreat amb Jesucrist. Aquesta és la manera d’estimar que va captivar el món pagà (“Mireu com s’estimen”). Era una cosa nova.

Qualsevol observador sincer de la nostra societat sap que tantes coses a les quals avui s’anomena amor no s’assemblen a l’amor de què parla Jesús ni pel forro. No sé si és exagerat dir que avui parlar d’amor no té res a veure amb allò que parla l’Evangeli. La paraula amor l’hem gastada tant que ja no sabem què vol dir. Cert que l’amor necessita d’una manera externa d’expressar-se. Però no tota expressió externa respon a una realitat autèntica d’amor.

En una societat on es corre al darrere d’un ideal que ompli els nostres desitjos, les nostres pobres aspiracions, que satisfaci totes les nostres apetències... s’assembla una mica, i em fa pensar amb allò del Petit Princep; diu: Només coneixem les coses que estimem. Els homes ja no tenen temps de conèixer res. Tot ho compren fet a les botigues, i com que de botigues d’amics no n’hi ha, els homes no tenen amics.

Els cristians som cridats per distingir-nos no per una saviesa molt peculiar, molt única; ni per una doctrina molt sublim, molt original; ni per l’observança d’unes normes, d’unes lleis. La nostra verdadera identitat, el nostre distintiu original és això que es basa en una manera diferent d’entendre l’amor. I justament avui, quan vivim en un món de plàstic, la nostra manera d’entendre l’amor encara sona a més diferent. És una flor que fa olor, les de plàstic no en fan, però són boniques.

L’amor sempre serà un manament nou. He dit un manament, no ho oblideu! No és l’amor espontani, és l’amor com un manament. No podria ser que fos tan nou, tan nou, que per a molts encara fos un amor per estrenar?

El que vagi per aquest camí de l’amor descobrirà que només l’amor fa que la vida valgui la pena de ser viscuda. Ni que sigui donant-la. No hi ha amor més gran que donar la pròpia vida per amor. I això era tan veritat ahir com avui. Això és tan difícil avui com ahir. Però és Pasqua.