diumenge, 10 de novembre del 2013

Homilia del diumenge 32 de durant l’any

Nosaltres parlem del Déu autor de la vida a partir de la resurrecció de Jesús, que aquí celebrem cada diumenge.
Mn. A. Roquer
Lectura del segon llibre dels Macabeus (2Ma 7,1-2,9-14)
En aquells dies, set germans, que havien estat detinguts amb la seva mare, eren forçats pel rei, sota la tortura d’assots i de fuets, a menjar carn de porc, que la Llei prohibia. Un d’ells, parlant per tots, digué: «Què vols saber de nosaltres amb aquest interrogatori? Estem disposats a morir abans que violar les lleis rebudes dels nostres pares.»
El segon, a punt d’expirar digué: «Tu ens pots privar d’aquesta vida, botxí, però el Rei del món, als qui morim per les seves lleis, ens ressuscitarà a una vida eterna.»
Després d’aquests va ser torturat el tercer. Tragué la llengua de seguida, tan bon punt li ho demanaren, estengué les mans sense por i digué amb una noble generositat: «Les havia rebudes del cel, però per fidelitat a les lleis del cel no les planyo i espero recobrar-les d’allà dalt.» El rei mateix i els de la seva comitiva quedaren corpresos de la valentia d’aquell noi, que tenia per no res el dolor de les tortures.
Mort aquest, turmentaren el quart amb la mateixa crueltat. A punt d’expirar deia: «Ara que morim a mans dels homes, és bo de confiar en l’esperança que Déu ens dóna de ressuscitar-nos, perquè tu no ressuscitaràs pas a la vida.»
Lectura de la segona carta de sant Pau als cristians de Tessalònica (2Te 2,16-3,5)
Germans, que Jesucrist mateix, el nostre Senyor, i Déu, el nostre Pare, que ens ha estimat tant i ens ha concedit per la seva gràcia un consol etern i una bona esperança, conforti els vostres cors i els faci constants en tota mena d’obres bones i de bona doctrina.
Finalment, germans, pregueu per nosaltres: que la Paraula del Senyor es propagui pertot arreu i sigui glorificada com ho ha estat entre vosaltres, i que Déu ens alliberi dels homes irresponsables i dolents, perquè no tothom té la fe. El Senyor és fidel. Ell us farà constants i us guardarà del Maligne. Us tenim tota la confiança en el Senyor, i sabem que tot això que us recomanem ja ho feu i continuareu fent-ho. Que el Senyor encamini els vostres cors a estimar Déu i sofrir amb constància com ho féu Jesucrist.
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 20,27-38)
En aquell temps, uns saduceus anaren a trobar Jesús. Els saduceus neguen que els homes hagin de ressuscitar. [Per això li proposaren aquesta qüestió: «Mestre, Moisès ens va prescriure que si un home casat mor sense fills, el seu germà es casi amb la dona del difunt, per donar descendència al seu germà. Doncs bé: hi havia set germans. El primer, que era casat, morí sense fills. El segon, el tercer, i així fins al setè es van casar amb la dona del difunt i moriren sense deixar fills. Finalment ella també morí. Aquesta dona, per tant, en la resurrecció, de quin dels set serà l’esposa? Perquè tots set s’hi havien casat.»]
Jesús els respongué: «En el món present els homes i les dones es casen, però els qui Déu considerarà dignes de tenir un lloc en el món que vindrà i en la resurrecció dels morts no es casaran, perquè ja no podran morir mai més. Pel fet de tenir part en la resurrecció són iguals que els àngels i són fills de Déu. I que els morts han de ressuscitar, Moisès mateix ho deixa entendre en el passatge de la Bardissa que no es consumia, quan diu que el Senyor és el Déu d’Abraham, Déu d’Isahac i Déu de Jacob. Déu no és Déu de morts, sinó de vius, perquè, per a ell tots viuen.»
Homilia:
Aquests diumenges que són ja els darrers de l’any litúrgic, cada any, l’Evangeli ja no parla de paràboles ni tampoc de miracles; va molt al gra!

Els saduceus fan una pregunta que a aquelles altures no resulta important. Jesús diu les coses pel seu nom: “El nostre Déu és un déu de vius, no és déu de morts”. La lliçó és ben clara. No perdem el temps, doncs, que si galgos o que si podencos, com a la faula (ja sabeu després de la discussió què va passar). A vegades discutir de coses que no van enlloc ens fa perdre el temps i ens fa perdre de vista allò que realment és important per a la vida. Allò que cal saber és quina carta hem de jugar (espases, copes...); del que es tracta és de guanyar la partida.

La qüestió de la llei del Levirat, que presenten els saduceus, queda en no res. Jesús deixa ben clar que si hi ha resurrecció les categories d’aquest món no valen i la relació entre les persones queden superades per una altra vida. Ressuscitar és néixer a una altra vida, no tornar a aquesta vida d’aquí. La vida d’ara és veu subjecta a tot una colla de limitacions, de contratemps; cosa impensable en la vida eterna, on no hi ha límits ni limitacions de cap mena.

Deixem, doncs, les preocupacions estèrils i inútils, i anem a allò que realment ens interessa. L’esperança que Déu ens ressuscitarà quedarà garantida amb el seu fill, Jesucrist, que comparteix el pa del dolor amb tots nosaltres i el converteix en pa de vida eterna. Amb aquesta esperança vivim i amb aquesta esperança mengem el pa de la vida eterna cada diumenge.

Nosaltres mirem la mort com un final, Déu veu la vida més enllà de la mort. Nosaltres veiem, perquè ho patim, el cansament, les limitacions... Déu, que veu més enllà, veu llum i vida en l’esperit, que és el que dóna realment la vida.

Hi ha persones que veuen la religió com una càrrega difícil de suportar, que fa encara molt més difícil la vida com si no ho fos prou; només veuen manaments, obligacions... i tot es fa molt difícil, molt carregós. Això és una caricatura estrafeta de la fe.

Per a Jesús Déu no pot espatllar la vida, perquè és l’autor de la vida. Ell ve a donar la vida. Jesús no ens explica com és Déu. No és pot explicar; que el que s’explica no serà Déu. Jesús, jo diria, ve a dir que Ell viu amb Déu, i li diu Pare. I com a Pare vol la vida pels seus fills. Sant Ireneu ens dirà La glòria de Déu és que l’home visqui. I sant Pau afirma Amb Déu vivim, ens movem i som. Aquest principi és el nucli d’una fe autèntica.

Cert que si ara mirem la naturalesa i veiem com cauen les fulles dels arbres podem pensar en una mort; però cal saber esperar que arribi la primavera, que sempre arriba. I aquesta experiència tardor-primavera en la vida dels arbres és una experiència per mirar la nostra vida després de l’hivern, del nostre hivern. Tota forma de viure la fe dóna vida. Una fe que porta la mort és falsa; això no ajuda a viure en l’esperança d’una vida amb Déu. Déu vol la vida, no la mort. Així ho diu Jesús, i quan ell parla de Déu ja podem suposar que sap de qui parla. “Déu és déu de vius (diu) i no de morts”

Fem nostra avui la pregària de sant Pau: “Déu ens ha estimat tant i ens ha donat el consol i l’esperança. Que ell conforti els nostres cors i els faci constants en tota bona obra”.


Nosaltres parlem del Déu autor de la vida a partir de la resurrecció de Jesús, que aquí celebrem cada diumenge.