diumenge, 18 de juliol del 2010

Homilia diumenge 16 de durant l'any

La lliçó més important és que, en el seguiment de Jesús, escoltar la Paraula ens ha de portar a l’acció
Mn. A. Roquer.
Lectura del llibre del Gènesi (Gn 18,1-10a)
En aquells dies, el Senyor s’aparegué a Abraham a l’alzina de Mambré. Abraham seia a l’entrada de la tenda, quan la calor del dia era més forta. Alçà els ulls i veié tres homes aturats davant d’ell. Així que els veié corregué a rebre’ls des de l’entrada de la tenda, es prosternà, inclinà el front fins a terra i digué: «Senyor, si m’heu concedit el vostre favor, us prego que no passeu sense aturar-vos amb el vostre servent. Permeteu que portin aigua per rentar-vos els peus i reposeu a l’ombra de l’alzina. Entretant aniré a buscar unes llesques de pa i refareu les vostres forces per a continuar el camí que us ha fet passar prop del vostre servent.» Ells li respongueren: «Molt bé. Fes tal com has dit.»
Abraham entrà de pressa a la tenda i digué a Sara: «Corre, pren tres mesures de farina blanca, pasta-la i fes-ne panets.» Després corregué cap al ramat, trià un vedell tendre i gras i el donà al mosso perquè el preparés de seguida. Quan tot era a punt, prengué mató, llet i el vedell, els ho serví i es quedà dret al costat d’ells sota l’ombra de l’alzina, mentre ells menjaven. Llavors li preguntaren: «On és Sara la teva esposa?» Abraham respongué: «És dintre la tenda.» Ell li digué: «L’any que ve tornaré aquí, i Sara, la teva esposa, haurà tingut un fill.»
Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Colosses (Col 1,24-28)
Germans, ara estic content de patir per vosaltres. Així continuo en la meva pròpia carn allò que encara falta als sofriments del Crist en bé del seu cos, que és l’Església. Ara jo sóc servidor d’aquesta Església: Déu m’ha confiat la missió de dur a terme en vosaltres les seves promeses, el seu misteri i secret, que d’ençà que existeixen els segles i les generacions humanes ell guardava amagat, però que ara ha revelat al seu poble sant. Déu ha volgut fer-li conèixer la riquesa i la grandesa d’aquest misteri que ell es proposava a favor dels qui no són jueus. El propòsit de Déu és aquest: que Crist, l’esperança de la glòria que ha de venir, estigui en vosaltres. Nosaltres l’anunciem. Sense fer distincions, amonestem tots els homes i els instruïm en tots els secrets de la saviesa per conduir-los al terme del seu desplegament en Crist.
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 10,38-42)
En aquell temps, Jesús entrà en un poblet, i l’acollí una dona que es deia Marta. Una germana d’ella que es deia Maria, asseguda als peus del Senyor, escoltava la seva paraula, mentre Marta estava molt atrafegada per obsequiar-lo. Marta, doncs, vingué i digué: «Senyor, no us fa res que la meva germana m’hagi deixat sola a servir? Digueu-li, si us plau, que m’ajudi.» El Senyor li respongué: «Marta, Marta, estàs preocupada i neguitosa per moltes coses, quan només n’hi ha una de necessària. La part que Maria ha escollit és la millor, i no li serà pas presa.»

Homilia:
Un evangeli bonic. Més encara, diríem un evangeli bellíssim. Ep! Si no agafem el rave per les fulles. Vull dir: si sabem aprendre la lliçó que ens vol donar, amb aquest fragment d’evangeli, sant Lluc. Per altra part és un fragment exclusiu d’aquest evangelista, no el narra cap més.

Ens mostra en dos deixebles, seguidors, fidels a Jesús, dues actituds diferents; i a més a més, dues dones. Poc comú!. Marta i Maria. Molt innovador!, més del què ens pensem si tenim present que la Llei jueva prohibia comunicar els secrets de Déu als pagans i a les dones. El mestre de la Llei Jeotà recomanava fer aquesta pregària als jueus: Sigueu beneit, Senyor, perquè no he nascut ni pagà, ni dona, ni ignorant. Bé, la tercera condició, potser, la podem posar una mica en dubte.

Maria asseguda als peus de Jesús. La postura clàssica del deixeble. Sant Pau també ens dirà: “He estat instruït als peus del Mestre de Melià”. Marta, la mestressa de casa, preocupada, neguitosa, per atendre el seu hoste. L’actitud, molt típica d’Orient, ho hem escoltat a la primera lectura.

Si ho interpretéssim com a dues actituds oposades, com deia, agafaríem el rave per les fulles. Totes dues són bones, però totes dues tenen un perill. L’activitat de Marta es pot convertir, si no vigila, en un activisme. La contemplació de Maria, si no vigila, es pot convertir en una evasió de les realitats quotidianes. El perill no és quina de les dues... El perill és l’exclusivitat. Amb tot, Jesús diu que Maria ha triat la part millor. Simplement perquè alimentar l’esperit sempre és més important que alimentar el cos. L’esperit és més que el cos. Si som deixebles de Jesús ho som per l’esperit, no per el cos. I aquí es parla de ser deixebles.

I avui, en ple estiu, això ens ve com l’anell al dit. Temps de lleure, temps de vacances, temps de descans... I jo pregunto: Què vol dir el lleure? Què vol dir descansar? Què comporta fer vacances de veritat? Però, realment, l’home sap descansar?. Avui hem aprés a treballar, i potser, encara, no hem fet l’aprenentatge de saber descansar. No tenim temps per escoltar; no tenim temps per a res, no tenim temps per al silenci.

Moltes vegades... em penso que aquell grup d’excursionistes que em vaig trobar em vam donar una bona lliçó: el diumenge a la tarda pujo a Siurana per celebrar l’Eucaristia; hi ha un grup d’excursionistes plantant les tendes de campanya; hi estaran tota la setmana, fins l’altre diumenge; i em fan els grans elogis del lloc que han triat, un poble tranquil, aquí es respira pau, un lloc ideal per descansar...; arribo el diumenge següent i els excursionistes no hi són; pregunto als de Siurana i em diuen que van marxar el dimecres matí perquè estaven cansats i avorrits.

Maria... i totes les maries saben triar el millor. Només les bones maries saben triar el millor. Per què? Allò que és el millor cansa. Potser que ens ho fem mirar!. Fins les nostres pregàries a vegades estan farcides (massa farcides!) de coses que demanem, necessitats materials normalment (Senyor, doneu-nos això..., doneu-nos..., doneu-nos...) Senyor, doneu-nos una estona de silenci que no en tenim i ho necessitem. Senyor, doneu-nos el nostre pa de cada dia, i doneu-nos, també, capacitat per assaborir-lo i temps per poder-lo pair tranquil•lament.

Que el llegir no ens faci perdre l’escriure. No és qüestió d’exclusivitat, o d’una manera o de l’altra, és allò de o Pere o Pau. Allò que cal és, potser, Jo sóc com Marta, però quan convé sé fer com Maria. Jo sóc com Maria, però quan convé sé fer com Marta. El més bonic, i potser fins i tot més evangèlic, és una Marta fent l’elogi de la seva germana Maria (que bé que ho has fet, germana, quin gaspatxo més bo). Si no fos per Marta, avui, tampoc dinaríem. Si no fos per Maria, per altra part, Jesús estaria allà sol com un mussol.

El servei de la caritat és ocupació per atendre l’amic com amic. Sant Lluc ens ha presentat dos deixebles de Jesús, i les dues actituds mostren dues maneres d’entendre i d’acollir l’amic. Faríem una mala lectura d’aquest evangeli si l’entenguéssim com una condemna a la manera de fer de Marta, o com una exaltació absoluta de la manera de fer de Maria. I encara pot ser pitjor si d’aquest text en traguéssim una mena de canonització de la vida contemplativa com a única i superiora a tot. L’evangelista no va per aquí. Tant santa és Marta com santa és Maria. La lliçó més important és que, en el seguiment de Jesús, escoltar la Paraula ens ha de portar a l’acció, i l’acció ens ha de portar al servei del germà i a la contemplació.

Sant Lluc ha parlat del camí que feia Jesús cap a Jerusalem. També nosaltres fem camí cap a Jerusalem. La Jerusalem celestial. I mentre fem camí tenim el goig de gaudir, cada diumenge, en aquesta celebració de la presència del Senyor a casa nostra. L’acollim com cal. Preparem amb il•lusió i amb ganes aquesta trobada, i escoltem la seva paraula. Que sempre en sortim confortats i consolats. I que puguem marxar, després d’escoltar-lo com Maria, i disposats a servir-lo com Marta.