diumenge, 30 de novembre del 2014

Lectures i homilia del diumenge 1r d’Advent

Comencem el temps d’Advent com una nova etapa a la nostra vida, una nova oportunitat que ens ofereix per retornar altra vegada a l’alegria de l’Evangeli que “ens alliberi, diu el Papa, de la tristesa del buit interior”.
Mn. A. Roquer
Lectura del llibre d’Isaïes (Is 63,16b-17.19b.64,2b-7)
Vós, Senyor, sou el nostre pare, el vostre nom és, des de sempre, El-nostre-redemptor. Senyor, per què deixeu que ens desviem dels vostres camins, que els nostres cors s’obstinin a no creure en vós? Reconcilieu-vos amb nosaltres per amor dels vostres servents, per amor de les tribus que heu pres per heretat. Oh, si esquincéssiu el cel i baixéssiu, si davant vostre es fonguessin les muntanyes!
Cap orella no ha sentit ni cap ull no ha vist mai un Déu, fora de vós, que salvés els qui esperen en ell. Vós veníeu a trobar els qui feien el bé i es recordaven dels vostres camins.
Però ara us heu disgustat amb nosaltres, que hem pecat i ens hem rebel·lat sempre contra vós. Tots som semblants a persones impures, cap de les nostres bones obres no és més que la roba tacada d’impureses.
Ens marcim tots nosaltres com la fulla caiguda i les nostres culpes se’ns emporten com el vent. No hi ha ningú que invoqui el vostre nom, que es recolzi en vós en desvetllar-se, perquè ens heu amagat la vostra mirada i ens abandoneu a les nostres culpes. Però enmig de tot, Senyor, sou el nostre pare; nosaltres som l’argila, i vós, el terrisser; tots som obra de les vostres mans.
Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint (1Co 1,3-9)
Germans, us desitjo la gràcia i la pau de Déu, el nostre Pare, i de Jesucrist, el Senyor. Sempre beneeixo Déu per vosaltres, pensant en la gràcia que us ha donat en Jesucrist. De tot us ha enriquit en ell: de tot do de paraula i de coneixement.
El testimoniatge que doneu de Crist s’ha refermat tant entre vosaltres que no us manca cap mena de do, mentre viviu esperant la manifestació de Jesucrist, el nostre Senyor. Ell també us mantindrà ferms fins a la fi, perquè el dia de Jesucrist, el nostre Senyor, sigueu trobats irreprensibles. Déu és fidel, i és ell qui us ha cridat a viure en comunió amb el seu Fill Jesucrist.
Lectura de l’evangeli segons sant Marc (Mc 13,33-37)
En aquell temps, deia Jesús als seus deixebles: «Estigueu atents, vetlleu. No sabeu quan vindrà el temps decisiu. L’home que se’n va a terres llunyanes, sortint de casa deixa els seus criats responsables de les tasques que confia a cadascun, i al porter li recomana que vetlli. Igual heu de vetllar vosaltres, perquè no sabeu quan tornarà l’amo de casa; no sabeu si vindrà al vespre, a mitjanit, al cant del gall, a la matinada. El tindreu aquí a l’hora menys pensada: mireu que no us trobi dormint. I això que us dic a vosaltres, ho dic a tothom: Vetlleu.»
Homilia:
Avui comencem un nou any litúrgic amb el temps d’Advent. I no ho fem només per recordar uns fets passats, sinó, sobretot, per reviure un present: El Senyor va venir; i el Senyor, avui, ve! I això vol dir fins i tot la paraula advent. Déu ha donat una resposta als anhels més íntims i pregons de la persona humana, enviant-los l’únic que és realment el camí, el fill.

També enguany, en el món convuls que vivim, obtenim una resposta a la manera d’enfocar i de viure realment la vida, per a que sigui vida; el desig més notable, el més noble, el més intens que nia en el cor humà. Què fórem sense Nadal? El poeta ens dirà així: “Tros de carn i pensament. Que no sap ni on va ni on para. Pell d’home arrossegada pel corrent.”

Acollim al Déu que ve a salvar-nos podem oferir una paraula consoladora i esperançadora, que obri nous camins, nous horitzons. Però... que no serà endebades donar respostes a preguntes que potser molts ni és fan?

L’Advent ens projecta des de la història, que ja ha passat, cap a una història que encara ha de venir. Amb la confiança que si el Senyor va venir, el Senyor tornarà. I la seva primera vinguda és garantia de la segona. Déu s’ha fet proper a la història humana fent-se home com nosaltres. I aquesta proximitat serà plena més enllà d’aquesta vida terrenal; per això el tema central de l’Advent no és altre que aquest “El Senyor vindrà”. I per això ens demana estar atents, estar a l’aguait, desperts... per acollir-lo quan vingui.

I l’esperança futura no pot desentendre’ns del present. L’Advent és el temps de l’espera. El que també passa en temps de Joan Baptista, per això el papa Francesc fent-se ressò d’aquests sentiments tan intensos, tan universals, ens convida a desvetllar-nos i ens parla de l’alegria de l’Evangeli. Ens demana que ens posem en el camí que porta a un canvi; que ens deixem tocar, diu ell, per la trobada amb Jesús que és qui ens pot portar l’alegria veritable de viure; diu: “Déu ens vols feliços”.

Comencem el temps d’Advent com una nova etapa a la nostra vida, una nova oportunitat que ens ofereix per retornar altra vegada a l’alegria de l’Evangeli que “ens alliberi, diu el Papa, de la tristesa del buit interior”.

Potser no ens n’adonem, podem perdre el gust per la vida, i ens mantindrem simplement en un caminar automàticament només per caminar, sense saber on anem. Llavors aquest camí és absurd. Tot això passa quan la vida va buidant-se d’interessos veritables. Ara, doncs, necessitem retrobar la font de l’alegria per poder viure. Nadal ens la vol portar una altra vegada.

Que la vinguda del Senyor sigui font d’alegria. Bona notícia per al nostre món d’avui atabalat. Perquè l’alegria de l’Evangeli sigui, per al nostre món, tan ple de conflictes, d’injustícies, de violència, un nou alè. I en bona fe que el necessitem.


Comencem l’Advent com ens demana Joan Baptista, amb nova empenta: “Déu de l’univers, renoveu-nos. Feu néixer en nosaltres una nova alegria”.

dimarts, 25 de novembre del 2014

Homilia de la Missa de l’aparició. Missa votiva de “Santa Maria, mare de l’Esperança”

I aquesta esperança és l’alè que ens fa caminar sempre sense defallir en el nostre camí, no sempre fàcil,
de la vida.
Mn. A. Roquer
Homilia:
Avui, en vigílies ja del temps d’Advent que començarem diumenge, és ben adient, em sembla, celebrar la missa votiva, perquè no hi ha cap sant especial, de “Santa Maria, mare de l’Esperança”, donat que l’Advent és el temps de l’esperança.

El concili Vaticà II l’anomena “Torxa radiant d’esperança certa i consol del poble que camina”. Per això en el cant de la “Salve” li diem “Vida, dolcesa i esperança nostra”. I a la festa de la seva nativitat, el 8 de setembre, diem “Esperança de salvació”. Ella és aquella esperança que en Eva se’ns havia perdut. I el 15 d’agost, festa de l’Assumpció, diem a la Mare de Déu “En vós reviu la nostra esperança”. I en alguns llocs, el dia 9 de juliol, celebren la memòria de Maria mare de la Santa Esperança. El motiu no és altre que aquest: Ella mantingué sempre la virtut de l’esperança perquè sempre confià en les promeses de Déu per estranyes que fossin (“Tindràs un fill”). En el prefaci d’avui direm: “Va posar en el Senyor tota esperança i esperant va concebre per la fe el fill de l’home que els pobres esperàvem”.

I ara, assumpta al cel, és esperança de tots nosaltres. “Tot allò que el Senyor t’ha fet saber es complirà” li diu la seva cosina Elisabet en la Visitació. I així ho podem dir també nosaltres: tot allò que el Senyor ens ha fet saber amb la seva paraula es complirà. I aquesta esperança és l’alè que ens fa caminar sempre sense defallir en el nostre camí, no sempre fàcil, de la vida. Allò que el Senyor ens ha dit, allò que el Senyor ens ha promès, el Senyor ho complirà.

I ella, Maria, és la garantia de la nostra esperança. Ella mira per tots els fills d’Adam com un senyal d’esperança certa fins que arribi el dia del Senyor.

Que Maria sigui la mestra que ens ensenya allò que ella sap com ningú pot saber, allò que en ella s’ha realitzat, que és també allò que es realitzarà en tots nosaltres. I per això en la pregària inicial d’aquesta missa li hem demanat: “Concediu a aquells que sofreixen per la duresa de la vida, que refugiant-se en ella, trobin consol. I aquells que es desanimin aixequin el cor”.

Per a aquest temps d’Advent que estem a punt de començar ella ens serà la mestra que ens ensenyarà com es viu l’esperança fins que arribi el dia del Senyor.


Per a nosaltres dir misericòrdia és reconèixer que allò que el Senyor ha promès ho ha fet. Ho ha fet i ho farà sempre.

diumenge, 23 de novembre del 2014

Lectures i homila de la festivitat de Crist Rei

Ell, Jesús, és el que obre i tanca el temps; és el primer i el darrer; l’alfa i l’omega; el principi i la fiAixí ho deia santa Teresa: “Al final serem examinats d’amor”.
Mn. A. Roquer
Lectura de la profecia d’Ezequiel (Ez 34,11-12.15-17)
Això diu el Senyor Déu: «Jo mateix buscaré les meves ovelles i en faré el recompte. Les comptaré com el pastor recompta el seu ramat el dia que es troba amb les ovelles dispersades, i les recolliré de tots els llocs on s’havien dispersat el dia de núvols i boira. Jo mateix faré pasturar les meves ovelles, i jo mateix les duré a reposar, diu l’oracle del Senyor Déu. Buscaré l’ovella perduda, faré tornar la que s’havia allunyat, embenaré la que s’havia fet mal, faré posar bona la malalta, mantindré les grasses i robustes, les pasturaré totes amb justícia.» I a vosaltres, el ramat, el Senyor Déu us diu això: «Judicaré entre l’un i l’altre, moltons i cabrits.»
Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint (1Co 15,20-26.28)
Germans, Crist ha ressuscitat d’entre els morts, el primer d’entre tots els qui han mort. Ja que la mort vingué per un home, també per un home vindrà la resurrecció dels morts: tots són d’Adam, i per això tots moren, però tots viuran gràcies al Crist, cadascun al moment que li correspon: Crist el primer; després, a l’hora que ell vindrà, els qui són de Crist; a la fi, quan ell destituirà tota mena de sobirania, d’autoritat o de poder, com a coronament de tot, posarà el Regne en mans de Déu, el Pare. Perquè ell ha de regnar fins que Déu haurà sotmès tots els enemics sota els seus peus. El darrer enemic destituït serà la Mort. I quan tot li haurà estat sotmès, el Fill mateix se sotmetrà a Déu, que li ho haurà sotmès tot. Així Déu serà tot en tots.
Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 25,31-46)
En aquell temps Jesús digué als seus deixebles: «Quan el Fill de l’home vindrà amb el seu poder, acompanyat de tots els àngels, s’asseurà al seu tron gloriós i es reuniran davant d’ell tots els pobles. Llavors els separarà entre ells com un pastor separa les ovelles i les cabres, i posarà les ovelles a la dreta, i les cabres a l’esquerra.
»Després el Rei dirà als de la seva dreta: Veniu, beneïts del meu Pare: preneu possessió del Regne que ell us tenia preparat des de la creació del món. Vosaltres, quan jo tenia fam, em donàreu menjar; quan tenia set, em donàreu beure; quan era foraster, em vau acollir; quan em veiéreu despullat, em vau vestir; quan estava malalt, em vau visitar; quan era a la presó, vinguéreu a veure’m.
»Els justos li respondran: Senyor, quan us vam veure afamat i us vam donar menjar, o que passàveu set, i us vam donar beure? Quan us vam veure foraster i us vam acollir, o despullat, i us vam vestir? Quan us vam veure malalt o a la presó, i vinguérem a veure-us?
»El Rei els respondrà: Us ho dic amb tota veritat: Tot allò que fèieu a cadascun d’aquests germans meus, per petit que fos, m’ho fèieu a mi.
»Després dirà als de la seva esquerra: Lluny de mi, maleïts: aneu-vos-en al foc etern preparat per al diable i els seus àngels. Vosaltres, quan jo tenia fam, no em donàreu menjar; quan tenia set, no em donàreu beure; quan era foraster, no em vau acollir; quan em veiéreu despullat, no em vau vestir; quan estava malalt o a la presó, no em vau visitar.
»Ells li respondran: Senyor, quan us vam veure afamat o que passàveu set, foraster, despullat, malalt o a la presó, i no vam fer res per vós?
»Ell els contestarà: Us ho dic amb tota veritat: Tot allò que deixàveu de fer a cadascun d’aquests, per petit que fos, m’ho negàveu a mi.
»I aniran als suplicis eterns, mentre que els justos entraran a la vida eterna.»
Homilia:
D’entrada convé tenir ben present que el títol de la festa d’avui “Crist Rei del tot el món” no només és Crist com si es tractés d’un títol de rei o de noblesa; la celebrem com un acabament, com un colofó de tot el que anem celebrant en el transcurs de l’any cada diumenge. Avui, doncs, tanquem amb aquesta festa l’any litúrgic i el començarem diumenge que ve amb el Temps d’Advent. Ell, Jesús, és el que obre i tanca el temps; és el primer i el darrer; l’alfa i l’omega; el principi i la fi.

Potser se’ns fa una mica estrany celebrar la festa de Crist Rei i no escoltar aquelles conegudes paraules del diàleg de Pilat amb Jesús quan se li pregunta “Ets tu el rei dels jueus?”; i se’ns ofereix, en canvi, el fragment de l’evangeli de Mateu d’un Crist Rei que dirà als uns “Veniu” i dirà als altres “Lluny de mi”.

No em digueu que no sigui un bon avantatge saber per endavant quina serà la pregunta de l’examen final. De quina cosa es tracta? De fer un discerniment, de posar les coses al seu lloc, de saber on és la veritat i de saber on és la mentida; de conèixer quines són les regles del joc. I en aquest examen no es perdona ni es condemna des de fora. No! “A mi m’ho fèieu. A mi m’ho negàveu”. I no es pronuncien paraules grandiloqüents, no! Surt la paraula solidaritat, amor, però un amor en concret, no un amor només paraula bonica; la paraula amor pot ser molt abstracta. “Tot allò que fèieu a cadascú d’aquests (i això és molt concret) m’ho fèieu a  mi”. Vet aquí el camí que mena de debò a Déu; el camí que mena, doncs, a la vida. Així ho deia santa Teresa: “Al final serem examinats d’amor”. La vida ens la juguem a una sola carta, la de descobrir en cadascú dels germans, per petit que sigui, el rostre de Jesús. “A mi m’ho fèieu!”.

La predicació de Jesús no és una doctrina, és una vida. No és el rei que perdona o condemna. La seva voluntat és de salvació; la nostra tossuderia, a vegades, pot ser de perdició. Però no sé ben bé perquè hi ha més tendència a posar l’accent en allò que és negatiu que en allò que és positiu. Potser sí que hauríem de potenciar allò de “Veniu, beneits del meu Pare” que no pas aquella altra “Lluny de mi”.

Jo vull creure que Jesús, el Jesús que coneixem de l’Evangeli, més que infondre por, vol donar confiança. Altrament, com gosem demanar en cada celebració del diumenge “Veniu Senyor Jesús”? Si ens fa por, més aviat tindrem temor de que vingui. Potser més que una amenaça, ho hem de veure com una benedicció. Des de quan... o per què l’espera d’un premi ha de fer por? No! “Nosaltres esperem el vostre retorn”.

Per això Aquell que ve ve a fer un judici. “La vostra bondat i el vostre amor  m’acompanyen tota la vida. I viuré anys i més anys a la casa del Senyor”. Déu vol regnar sobre una humanitat reconciliada per la creu del seu fill, no sobre un camp de runes després d’una derrota humiliant.

A la primera lectura la salvació s’ofereix al poble amb la possibilitat de triar dos camins, el de la benedicció o el de la maledicció. Tot depèn de la tria. Potser no s’ha de veure tant com una amenaça, sinó com un oferiment a prendre un camí o un altre.


Nosaltres avui tornem a escoltar “Veniu, beneits del meu Pare. Preneu possessió del Regne que us tenia preparat des de la creació del món”. Doncs “Veniu, Senyor Jesús”!

diumenge, 16 de novembre del 2014

Lectures i homilia de diumenge 33 de durant l’any

Si entenem per talents tot allò que hem rebut, en primer lloc cal agrair la confiança que el Senyor ha depositat en nosaltres. Déu confia en nosaltres.
Mn. A. Roquer
Lectura del llibre dels Proverbis (Pr 31,10-13.19-20.30-31)
Que en té de valor una bona esposa! És molt més preuada que les perles. El cor del seu marit hi confia, no són escassos els guanys que en traurà. Durant tota la vida el farà feliç, i no desgraciat. Es procura la llana i el lli, que les seves mans transformen com vol. Pren a les mans la filosa, i els seus dits agafen el fus. Obre les mans als pobres, allarga el braç als indigents.
L’encant és aparença, la bellesa s’esvaeix; l’esposa que creu en el Senyor és la que val tots els elogis. Dediqueu-li cants pels fruits del seu treball: que la seva obra l’elogiï davant de tot el poble.
Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Tessalònica (1Te 5,1-6)
Germans, no cal que us escrivim quan i en quins moments arribarà el Dia del Senyor: vosaltres mateixos ja sabeu prou bé que vindrà com un lladre a la nit. La gent es pensarà que tot està en pau i ben assegurat, quan de sobte vindrà la devastació, com els dolors a la dona que ha de tenir un fill, i no se n’escaparà ningú. Però a vosaltres, germans, que no viviu en la foscor, aquell dia no us podrà sorprendre com un lladre, ja que tots sou fills de la llum i del dia. No som pas de la nit ni de la foscor. Per això no hem de dormir, com els altres, sinó vetllar i viure sòbriament.
Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 25,14-30)
En aquell temps, Jesús digué als deixebles aquesta paràbola: «Un home que se n’anava a fora del país cridà els seus administradors i els confià els seus béns. A un li donà cinc milions, a l’altre dos i a l’altre un, segons la capacitat de cadascú, i se n’anà. [El qui n’havia rebut cinc anà de seguida a negociar-hi, i en guanyà cinc més. També el qui n’havia rebut dos en guanyà dos més. Però el qui n’havia rebut un guardà en un amagatall els diners del seu amo.]
Al cap de molt temps l’amo tornà i els demanà comptes. Es presentà primer el qui havia rebut cinc milions, portà també els cinc que havia guanyat i digué: Senyor, m’havíeu confiat cinc milions i n’he guanyats cinc més. [L’amo li va dir: Molt bé. Ets un administrador bo i de tota confiança. El que t’havia encomanat ho has administrat fidelment. Ara t’encomanaré molt més. Entra a celebrar-ho amb el teu Senyor.
Es presentà després el qui n’havia rebut dos i digué: Senyor, m’havíeu confiat dos milions i n’he guanyats dos més. L’amo li va dir: Molt bé. Ets un administrador bo i de tota confiança. El que t’havia encomanat ho has administrat fidelment. Ara t’encomanaré molt més. Entra a celebrar-ho amb el teu Senyor.
Es presentà també el qui n’havia rebut un, i digué: Senyor, sé que sou un home exigent, que voleu collir on no havíeu sembrat i aplegar on no havíeu escampat. Per això vaig tenir por i vaig amagar els vostres diners. Aquí teniu allò que és vostre. L’amo li contestà: Ets un administrador dolent i gandul. Tu sabies que vull collir on no he sembrat i aplegar on no he escampat? Doncs havies de posar al banc els meus diners, i ara podria recobrar allò que és meu amb els interessos. Preneu-li aquest milió i doneu-lo al qui en té deu, perquè als qui tenen, els donaré encara més i en tindran a vessar, però als qui no tenen, els prendré fins allò que els queda. I aquest administrador inútil, traieu-lo a fora, a la fosca. Allà hi haurà els plors i el cruixir de dents».]
Homilia:
Avui és un d’aquells diumenges que no caldria fer comentari de l’evangeli perquè s’explica tot sol.

Avui és el penúltim diumenge abans d’acabar l’any litúrgic. L’acabarem diumenge que ve amb la festa de Crist Rei. Cada any les lectures ens parlen de la segona vinguda de Crist aquests dies; el que popularment en diem la fi del món. I davant d’aquest fet ens diu com hem de valorar el temps present, mirant cap a la meta on anem, que és el que ens interessa: on volem arribar? I hem de saber quin camí hi porta.

Jesús evita sempre donar dades informatives sobre la fi del món. La seva missió no és satisfer la nostra curiositat o calmar els nostres neguits, sinó ensenyar-nos a viure el moment present que és, a l’hora, transitori i necessari. Perquè és transitori no li podem donar un valor definitiu, perquè és necessari l’hem de valorar positivament com les realitats d’aquest món; són totes un do de Déu.

A l’emprendre un viatge sempre fem la llista de tot allò que ens caldrà, mudes de roba, paraigua per si plou... però el més greu fora que ens deixéssim el mapa de carreteres. A la vida cal saber on anem per saber quin camí hi porta allà on volem anar.

A la paràbola dels talents... el talent era una mesura que equivalia, més o menys, avui diríem a uns 20 Kg. A la paràbola dels talents de l’Evangeli el senyor de la paràbola confia els seus bens als servents i marxa sense marcar dia de retorn. S’equivoca de mig a mig el servent prudent que, per excés de prudència, guarda els talents com aquell que guarda una penyora. Si entenem per talents tot allò que hem rebut, en primer lloc cal agrair la confiança que el Senyor ha depositat en nosaltres. Déu confia en nosaltres.

Per la persona de fe allò que és veritablement valuós és, justament, la fe. Cada diumenge afegim una mica més a aquest tresor. Per això al final se’ns demana quin rendiment n’hem tret de tot allò que hem rebut, allò que aquí cada diumenge rebem, no només escoltem! Allò que cal és posar-ho en pràctica. Recordem les paraules de Credo que diem cada diumenge “Tornarà gloriós a judicar...”. Aquestes paraules que diem de memòria, i potser una mica de rutina, són el ressò del començament de la paràbola d’avui: “Se n’anà fora del país i al cap de molt temps tornà”.

No se’ns diu com hem d’actuar. Els dos primers administradors per fer rendir el capital confiat, però, la felicitació que reben és aquesta: “Entra a celebrar-ho amb el teu senyor”. El tercer administrador, en canvi, és el model de la por: “Vaig tenir por”. I la por paralitza. I la seva actitud és a les antípodes dels dos primers. Aquí s’obre un camí per veure com cal viure la nostra relació amb Déu. La por impedeix d’entrar a celebrar-ho amb el Senyor.

I per aquí va també la recomanació de Pau: “No heu de dormir sinó vetllar, i viure sòbriament”. El final de la història no acabarà amb un repartiment de premis o de diplomes; acaba amb un banquet, amb un dinar d’amics; una festa d’amor gratuït, on tots aportarem tot allò de que som capaços i rebrem tot allò que necessitem, i més.


L’Eucaristia que celebrem cada diumenge és una avançament del món futur. Si la vivim a fons... només si la vivim a fons, l’Eucaristia dominical ens ensenyarà a construir aquest món segons el voler de Déu i a celebrar-ho anticipadament. No sabem quan vindrà el Senyor però sabem que cada diumenge és aquí, amb nosaltres.