12-5-2021: Defunció de la ceramista Neus Segrià Fortuny (E.P.R.)

12-5-2021: Defunció de la ceramista Neus Segrià Fortuny (E.P.R.)
Fotografia de la família Vila-Segrià durant la seva donació del reutale de "El Sant Sopar" (Joan Rebull) al Santuari de Misericòrdia (2017)

dilluns, 25 de febrer de 2013

Homilia de la missa de l’aparició


Ell és, com ningú, qui perdona, compren i no condemna mai. I perquè som conscients d’això, podíem pagar nosaltres amb una moneda diferent? 
Mn. A. Roquer

Homilia:
Avui, enlloc de fer un comentari sobre l’evangeli que hem escoltat, he estat temptat, simplement, de tornar-lo a llegir i prou. Que no és pas poc. A vegades fa por que el comentari que es fa sobre un fragment de l’Evangeli quedi, potser, menys clar que el mateix Evangeli, que per altra part és Paraula de Déu, i la meva no! És que aquest evangeli de sant Lluc que ara hem escoltat és més clar que l’aigua i toca molt de peus a terra; és terriblement, lamentablement de vegades, realista.

No hem de ser compassius, ni hem de judicar, ni hem de condemnar, ni hem de perdonar... simplement perquè som bones persones, perquè som educats, perquè som correctes. És, ni  més ni menys, si hem de fer tot això, perquè ho hem aprés de Déu; i Ell és, com ningú, qui perdona, compren i no condemna mai. I perquè som conscients d’això, podíem pagar nosaltres amb una moneda diferent? Altrament fórem com aquell de l’Evangeli que, tot i que el seu amo li perdona una gran quantitat del seu deute, quan troba un amic que li deu uns quants diners l’agafa i l’escanya fins que no ho paguis tot.

En una paraula: el nostre Déu, si el coneixem bé, és generós (més dels que ens imaginem), és perdonador (més el que podríem esperar), més enllà fins i tot diria del que és raonable. És clar, perquè Ell és Déu! I no hi ha pitjor pecat que fer el contrari d’això, fer que Déu sigui com nosaltres, fer un déu a la nostra imatge i semblança; fora un ídol, però fora el nostre ídol, el que ens hem fabricat nosaltres, el que ens convé, el que ens agrada.

“Sigueu bons del tot (ens diu Jesús) com ho és el vostre Pare del cel”. A vegades penso: pobres de nosaltres si Déu ha de fer la mateixa mesura que nosaltres fem! Qui pensa que Déu és mesquí, és avar, és ranci, és raquític... deu ser, potser, que ho és ell i no ho sap. Llavors invertim els termes: enlloc de fer nosaltres com Déu, voldríem que Déu fes com nosaltres. Jo ho he sentit això, vosaltres també: Això no es pot perdonar, això no té perdó de Déu! Que vol dir, ras i curt: Això, jo no ho perdono!

La Quaresma és un temps ideal per apropar-nos a la realitat de Déu, no a la nostra imatge; i per intentar comprendre que Ell és amor i a vegades nosaltres, no! La prova irrefutable no és altra que Jesús clavat a la creu, i a més a més clavat a la creu dient al Pare: “Pare, perdona’ls, no saben el què fan”.

“Déu us farà la mesura que vosaltres haureu fet”. No en tenim prou, sabem com som, volem la seva mesura que sempre “és més generosa i esplèndida, atapeïda, curulla fins a vessar”. Més que la nostra!

diumenge, 24 de febrer de 2013

Homilia del diumenge II de Quaresma


Vet aquí, doncs, com l’opi del poble no és pas la religió, sinó l’excés de terrejar, sense mai pujar a la muntanya, sense escoltar mai la veu de l’enviat de Déu.
Mn. A. Roquer
Lectura del llibre del Gènesi (Gn 15,5-12.17-18)
En aquells dies, Déu va fer sortir fora Abram i li digué: «Mira el cel i posa’t a comptar les estrelles, a veure si les pots comptar; doncs així serà la teva descendència.» Abram cregué en el Senyor i el Senyor ho tingué en compte per donar-li una justa recompensa. Després li digué: «Jo sóc el Senyor, que t’he fet sortit d’Ur dels caldeus per donar-te aquest país; serà el teu heretatge.» Abram preguntà: «Quina garantia me’n doneu, Senyor?» Ell respongué: «Porta’m una vaca, una cabra i un moltó de tres anys, una tórtora i un colomí.» Li portà tots aquests animals, els partí per la meitat i posà cada meitat enfront de l’altra, però no va partir els ocells. Uns ocellots de presa volien abatre’s sobre els cossos morts, però Abram els allunyava. Quan el sol s’anava a pondre, Abram caigué en un son profund i s’apoderà d’ell un gran terror, com una foscor. Després de la posta, quan ja s’havia fet fosc, veié un forn fumejant, una torxa encesa, que passava enmig dels animals partits. Aquell dia el Senyor va fer amb Abram una aliança i es comprometé en aquests termes: «Dono aquest país a la teva descendència, des del torrent d’Egipte fins al gran riu, el riu Eufrat.»
Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Filips (Fl 3,17-4,1)
Germans, [seguiu el meu exemple i fixeu-vos en els qui viuen segons el model que teniu en mi. Us ho he dit sovint i ara ho repeteixo amb llàgrimes als ulls: N’hi ha molts que, pel seu estil de viure, són contraris a la creu del Crist. El terme on s’encaminen és de perdició, el déu que adoren és el ventre, i la seva glòria, la posen en les parts vergonyoses; tot el que aprecien són valors terrenals.
Però] nosaltres tenim la nostra ciutadania al cel; d’allà esperem un Salvador, Jesucrist, el Senyor, que transformarà el nostre pobre cos per configurar-lo al seu cos gloriós, gràcies a aquella acció poderosa que li ha de sotmetre tot l’univers.
Per tant, germans meus estimats i enyorats, vosaltres que sou el meu goig i la meva corona, manteniu-vos així, en el Senyor, estimats meus.
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 9,28b-36)
En aquell temps, Jesús prengué Pere, Joan i Jaume i pujà a la muntanya a pregar. Mentre pregava, es trasmudà l’aspecte de la seva cara i el seu vestit es tornà blanc i espurnejant. Llavors dos homes es posaren a conversar amb ell. Eren Moisès i Elies, que es van aparèixer gloriosos, i parlaven del traspàs d’ell, que s’havia d’acomplir a Jerusalem. Pere i els seus companys estaven adormits profundament, però quan es desvetllaren, veieren la glòria de Jesús i els dos homes que eren amb ell. Quan aquests anaven a separar-se de Jesús, Pere li digué: «Mestre, que n’estem de bé, aquí dalt! Fem-hi tres cabanes, una per a vós, una per a Moisès i una altra per a Elies.» Parlava sense saber què es deia. Mentre parlava es formà un núvol i els cobrí. Ells s’esglaiaren en veure que entraven dins el núvol. Llavors del núvol estant una veu digué: «Aquest és el meu Fill, el meu elegit; escolteu-lo.» Així que la veu hagué parlat, es van trobar amb Jesús tot sol. Ells guardaren el secret, i aquells dies no contaren a ningú res del que havien vist.
Homilia:
“Jesús pujà a la muntanya a pregar”. Així hem començat avui la lectura de l’evangeli. Els evangelistes tenen, a vegades, un interès especial en narrar els fets importants de la vida de Jesús citant el lloc on s’esdevenen. L’orografia, doncs, per a ells, és un escenari important; així ens parlen de la muntanya, del desert, de la vora del llac, del camí, del pou de Jacob... Que la Transfiguració tingui lloc a la muntanya no és anecdòtic, és important! Mireu només el lloc de les Benaurances, de les Temptacions, del Calvari, el lloc de l’Ascensió: en una muntanya.

En el llenguatge bíblic la muntanya és un signe de proximitat amb Déu: Moisés al Sinaí. Pels inexperts, i avui som molts, la muntanya és allà on hi ha pins i farigoles, o bé és allà on anem a buscar rovellons i para de comptar.

El desert és el lloc on ens podem buidar i el Tabor el lloc on ens podem omplir. El desert és el lloc on ens podem omplir i el Tabor el lloc on ens podem buidar. Ens omplim de Déu i ens buidem del nostre jou. La Quaresma és un buidar per omplir, perquè si no es buida no es pot omplir, ja està ple. Al desert s’escolta la veu del temptador, al Tabor s’escolta la veu del Pare: “Aquest és el meu Fill, escolteu-lo”.

Pere, Jaume i Joan estaven adormits, profundament. Però si no fossin només aquests tres els que estan adormits?. La Quaresma hauria de ser per a tots nosaltres un despertador, o bé una transfiguració, des del desert al Tabor, des de la cendra a la Pasqua.

El Déu que havia cridat a Abraham a sortir de la seva terra i emprendre un nou camí, s’assembla el Jesús que convida als seus deixebles a fer camí, a pujar la muntanya que els obrirà uns altres horitzons. La Quaresma cada any ens convida, a tots, a fer un camí. I tot camí, la Quaresma també, té un final, i un final gloriós, com el del Tabor: la Pasqua; aprendre a veure la vida i a les persones tal com Déu les veu; fer-nos capaços d’entendre quins són els valors autèntics de la vida. Els camins de Déu no els marquem nosaltres, en tot cas els seguim, és Ell que els marca. I a vegades nosaltres voldríem marcar els camins de Déu, i li dictem per on ha de passar, per on ha de venir. Si fos així no hauria nascut en un estable, si fos així no hauria passat ni la Passió ni la mort en creu; només Tabor i pedres convertides en pans, això si que ens va bé; tot foren palmes, tot foren al·leluies... que és allò que ens agrada.

A la societat en general, i a les persones que en formem part, hi ha una dosi força gran de desencís, de desconfiança fins i tot. Tantes institucions que garantien un futur... s’estan esberlant; i això afecta la família, l’economia... tot allò que toca de prop les persones.

L’evangeli d’avui ens suggereix aquesta pregunta: Què és el que pot transfigurar la nostra societat, la nostra vida? Jesús convida els seus a convertir, a compartir la pregària. Això permet a la persona entrar en el més pregon de la seva pròpia existència i veure la seva veritat.

Avui Déu Pare ens convida a dialogar amb el Fill: “Escolteu-lo”. Aprenem d’ell la manera de ser persones, persones de veritat. Col·laborar amb el projecte de Déu de fer néixer un món nou, diferent. Fer néixer persones segons el model de Jesucrist. Tot un programa per viure la Quaresma, de preparar degudament la Pasqua, que és la veritable i la total Transfiguració.

Vet aquí, doncs, com l’opi del poble no és pas la religió, sinó l’excés de terrejar, sense mai pujar a la muntanya, sense escoltar mai la veu de l’enviat de Déu.

diumenge, 17 de febrer de 2013

Homilia del diumenge I de Quaresma


L’orgull, que pretén fer de Déu un objecte, de sotmetre’l a les nostres proves de laboratori, no pot trobar Déu de cap manera.
Mn. A. Roquer
Lectura del llibre del Deuteronomi (Dt 26,4-10)
Moisès digué al poble: «El sacerdot rebrà de les teves mans la cistella on portes les primícies dels fruits de la terra, i la deixarà davant l’altar del Senyor, el teu Déu. Després, a la presència del Senyor, el teu Déu, declararàs: “El meu pare era un arameu errant que baixà amb poca gent a l’Egipte per viure-hi com a foraster. Allà es convertiren en un gran poble, fort i nombrós. Els egipcis ens maltractaren, ens oprimiren i ens imposaren una feina dura. Llavors vam cridar al Senyor, Déu dels nostres pares, i ell escoltà el nostre clam i tingué en compte la nostra opressió i el nostre treball forçat. El Senyor ens va fer sortir d’Egipte amb mà forta i amb braç poderós, enmig de senyals, de prodigis i d’un gran pànic, ens va introduir en aquest lloc i ens va donar aquest país que regalima llet i mel. Per això he portat aquestes primícies dels fruits de la terra que vós, Senyor, m’heu donat.”
»Després deixa aquells fruits davant el Senyor, el teu Déu, i adora’l.»
Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Roma (Rm 10,8-13)
Què diu l’Escriptura, germans? «Tens la paraula molt a prop teu; la tens als llavis i al cor.» Aquesta «paraula» és la fe que proclamem: si amb els «llavis» reconeixes que Jesús és el Senyor i creus de «cor» que Déu l’ha ressuscitat d’entre els morts, seràs salvat, perquè la fe que ens fa justos la portem al cor, i la professió de fe que ens duu a la salvació la tenim als llavis. Diu l’Escriptura: «Cap dels qui creuen en ell no serà defraudat.» Aquí no hi ha cap diferència entre jueus i no jueus: uns i altres tenen el mateix Senyor, que enriqueix tots els qui l’invoquen, perquè «tothom qui invocarà el nom del Senyor serà salvat».
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 4,1-13)
En aquell temps, Jesús, ple de l’Esperit Sant, se’n tornà del Jordà, i durant quaranta dies l’Esperit el conduïa pel desert, i era temptat pel diable. Durant aquells dies no menjava res i a la fi quedà extenuat de fam. El diable li digué: «Si ets Fill de Déu, digues a aquesta pedra que es torni pa.» Jesús li va respondre: «Diu l’Escriptura que l’home no viu només de pa.» Després el diable se l’endugué amunt, li ensenyà en un instant tots els reialmes de la terra i li digué: «Et puc donar tot aquest poder i la glòria d’aquests reialmes; tot m’ha estat confiat a mi, i ho dono a qui jo vull; adora’m i tot serà teu.» Jesús li respongué: «L’Escriptura diu: “Adora el Senyor, el teu Déu, dóna culte a ell tot sol.”» Després el conduí a Jerusalem, el deixà dalt la cornisa del temple i li digué: «Si ets Fill de Déu, tira’t daltabaix des d’aquí; l’Escriptura diu que “ha donat ordre als seus àngels de guardar-te” i que “et duran a les palmes de les mans, perquè els teus peus no ensopeguin amb les pedres”.» Jesús li respongué: «Diu l’Escriptura: “No temptis el Senyor, el teu Déu.”»
Esgotades les diverses temptacions, el diable s’allunyà d’ell, esperant que arribés l’oportunitat.
Homilia:
Cada any, ja ho sabeu, en aquest primer diumenge de Quaresma proclamem l’evangeli anomenat de les Temptacions; i en fem, com cada diumenge, un comentari de l’Evangeli. Avui permeteu-me que el comentari ens el faci el papa Benet. Ho trec del seu llibre Jesús de Natzaret. El motiu d’aquest cometari fet directament pel Papa ja el podeu suposar. Sabem tots que el Papa pot abdicar però sempre ens quedarà el seu magisteri.

Diu el Papa comentant l’evangeli:

La temptació se li presenta així: “Si ets fill de Déu digues que... Si ets fill de Déu tira’t d’alta baix”. Des de quan Jesús per demostrar que és fill de Déu ha de fer allò que diu el temptador? “Jo he vingut a fer la voluntat del Pare” dirà. Aquesta paraula “Si ets fill de Déu...” la tornarem a sentir, com a escarni, al peu de la creu: “Si ets fill de Déu baixa de la creu”.

I aquesta exigència també la podem presentar nosaltres a Déu... i a l’Església. Direm a Déu: si existeixes demostra’ns-ho; si tu ets fill de Déu i no un d’aquest il·luminats que sempre surten per tot arreu, demostra-ho. I fes també que la teva Església, si és que és la teva Església, sigui més convincent. Quina cosa hi ha que sigui més tràgica que contradir la fe en un Déu bondadós, la fe que vol salvar el món, que la fam que hi ha en aquest món?

Vam posar el Senyor a prova quan dèiem “el Senyor és o no és amb nosaltres?” de la mateixa manera com se sotmet una mercaderia a control.

L’orgull, que pretén fer de Déu un objecte, de sotmetre’l a les nostres proves de laboratori, no pot trobar Déu de cap manera. I no només reconeixerem que està a l’abast de les nostres mans; no hi està. Dels nostres coneixements; no hi està. D’allò que nosaltres podem arribar a experimentar. El que pensa així, ell es fa un déu; i no només rebaixa a Déu sinó que es rebaixa com a persona.

Mireu la tercera temptació. El temptador li mostra tots els reialmes de la terra i li ofereix el seu domini. El regne de Crist no va per aquest camí, no és com els regnes d’aquest món; no és aquesta la Glòria que Ell vol. La glòria que ofereix al món és aparença i es dissol. El regne de Crist no cal que adopti l’esplendor dels regnes polítics. Moltes vegades s’ha provat de seguir aquest camí amb el pretext, equivocat, d’assegurar la fe. I aquestes abraçades sempre han estat contraproduents i han degradat la fe.

La lluita per la llibertat de l’Església, per evitar que el regne de Crist no s’identifiqui amb cap credo polític, cal que ho aprenguem sempre. Sinó el preu que en pagarem serà molt car. Al final la fe es posa al servei del poder i es doblega a les seves conveniències.

Els regnes de la terra, que Satanàs aquell dia li oferia al Senyor, a hores d’ara tots han caigut, tots han desaparegut. La seva esplendorosa glòria era aparença. Amb tot, ni Pere ho havia entès. Quan Jesús parla de la Passió, Pere li diu “Això a vós no us pot passar”; i Jesús li diu “Ves-te’n  d’aquí Satanàs. Em vols fer caure. Tu també ets un temptador. No veus les coses amb els ulls de Déu sinó amb els ulls dels homes”.

La divinització del poder, la promesa falsa d’un benestar a base de que tothom tingui resolta l’economia i prou... Satanàs ho contraposa a la divinitat de Déu. És la divinització del poder. El Senyor respon: “Adora el Senyor, el teu Déu, i dóna culte només a Ell”.

Fins aquí el comentari del Papa sobre el tema de les temptacions.

Fins el dia 28 celebrarem l’eucaristia amb comunió amb el papa Benet, i després continuarem gaudint i alimentant-nos del seu mestratge, de la seva paraula, perquè “No només de pa viu l’home”.

diumenge, 10 de febrer de 2013

Homilia del diumenge 5 de durant l’any

El cert és que l’oblit de Déu va acompanyat, moltes vegades, de la pèrdua del sentit moral. L’amor perdonador de Déu no anul·la la persona, la fa créixer
Mn. A. Roquer
Lectura del llibre d’Isaïes (Is 6,1-2a,3-8)
L’any que morí el rei Ozies vaig veure el Senyor assegut en un tron alt i prominent. Els plecs del seu mantell omplien el temple. L’assistien, drets, uns serafins que cridaven l’un a l’altre: «Sant, sant, sant és el Senyor de l’univers, tota la terra és plena de la seva glòria.» Aquell crit feia estremir els muntants de les portes i l’edifici s’omplia de fum. Jo vaig dir: «Ai de mi, no podré parlar! Jo que sóc un home de llavis impurs i visc enmig d’un poble de llavis impurs, he vist amb els meus ulls el rei, el Senyor de l’univers.» Llavors un dels serafins volà cap a mi duent amb uns molls una brasa que havia pres de l’altar. Em tocà els llavis amb aquella brasa i em digué: «Això t’ha tocat els llavis: ja ha desaparegut la teva culpa, el teu pecat ja ha estat esborrat.» Després vaig sentir la veu del Senyor que deia: «Qui enviaré? Qui ens hi anirà?» Jo vaig respondre: «Aquí em teniu: envieu-m’hi.»
Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint (1Co 15,1-11)
Germans, [us recordo la bona nova que us vaig anunciar i que vosaltres acollíreu; fins ara us hi manteniu ferms i per ella obteniu la salvació. No crec pas que us convertíssiu en va a la fe. Per tant, si encara ho reteniu, recordeu amb quines paraules us vaig anunciar la bona nova.] Primer de tot us vaig transmetre el mateix ensenyament que jo mateix havia rebut, és a dir, que Crist, com deien ja les Escriptures, morí pels nostres pecats, que fou sepultat i que al tercer dia, com deien ja les Escriptures, ressuscità. Que després s’aparegué a Quefes i després als dotze. Després s’aparegué a més de cinc-cents germans a la vegada; molts d’aquests encara viuen, però alguns ja són morts. Després s’aparegué a Jaume, i més tard a tots els apòstols. Finalment, el darrer de tots, com un que neix fora de temps, se m’aparegué fins i tot a mi.
[Perquè jo sóc el més petit dels apòstols i ni tan sols mereixo que em diguin apòstol, perquè vaig perseguir l’Església de Déu. Però per gràcia de Déu sóc el que sóc, i la gràcia que ell m’ha donat no ha estat infructuosa. Al contrari, he treballat més que tots, no jo, sinó la gràcia de Déu que ha treballat amb mi. Però, què hi fa?]
Tant si sóc jo com si són ells, això és el que vosaltres heu cregut.
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 5,1-11)
En una ocasió la gent s’aglomerava sobre Jesús per escoltar la paraula de Déu. Ell, que es trobava vora l’estany de Genesaret, veié dues barques a la platja. Els pescadors n’havien baixat i rentaven les xarxes. Pujà en una de les barques, que era de Simó, li demanà que l’apartés una mica de terra, s’assegué i ensenyava la gent de la barca estant.
Quan acabà de parlar, digué a Simó: «Tira endins, i caleu les xarxes per pescar.» Simó li respongué: «Mestre, ens hi hem escarrassat tota la nit i no hem pescat res, però ja que vós ho dieu calaré les xarxes.» Així que ho feren agafaren tant de peix que les xarxes s’esquinçaven. Llavors feren senyal als pescadors de l’altra barca que vinguessin a ajudar-los. Ells hi anaren, i ompliren tant les barques que quasi s’enfonsaven.
Simó Pere, en veure això, es llançà als genolls de Jesús i li deia: «Senyor, allunyeu-vos de mi, que sóc un pecador.» Ni ell ni cap dels qui anaven amb ell no se sabien avenir d’una pesca com aquella. Igual passà amb Jaume i Joan, fills de Zebedeu, que eren socis de Simó. Però Jesús digué a Simó: «No tinguis por: des d’ara seràs pescador d’homes.» Llavors tornaren a terra les barques, ho deixaren tot i se n’anaren amb ell.
Homilia:
Acabem d’escoltar a la lectura de l’Evangeli d’avui una escena ben coneguda de tots, però amb el perill de quedar-nos, som així!, només amb l’anècdota del miracle de la pesca miraculosa; això sempre enlluerna!. Però ens cal donar un pas més i mirar de treure l’entrellat d’aquesta pesca miraculosa. Els miracles no tenen el propòsit de fer-nos creure en Jesús sinó de confirmar allò que ja creiem de Jesús.

L’evangeli d’avui es compon de 4 escenes ben diferenciades. La primera: presentació dels personatges; Jesús i un grup de pescadors del llac de Galilea desanimats per no haver pogut pescar res. Segona: Jesús demana a Pere una barca; Pere té la barca i l’ofici de pescador, i no ha pescat res; Jesús és de terra endins i, sense barca, pesca!. Tercera: Pere reconeix el seu fracàs i fa cas de la paraula de Jesús i s’arrisca. Quarta: amb la barca plena de peix, Pere se sent indigne i diu que és “pecador”; en aquest cas, doncs, més que pescador resulta que ara sap que també és pecador. I aquí acaba el relat evangèlic i aquí, alhora, comença la missió dels dotze: “Sereu pescadors d’homes”.

Els de Natzaret, ho vèiem diumenge passat, fan fora a Jesús del seu poble perquè ells són dels bons, ells són els perfectes. I avui Pere diu “allunyeu-vos de mi”; també el fa fora però “perquè sóc un pecador”; al revés ben bé!. Quan Pere diu que és “pecador” sap què diu i sap a qui ho diu. Sap que Déu fa sortir el sol sobre bons i dolents i fa ploure sobre justos i injustos.

Freud demana eliminar la consciència de pecadors perquè diu que això pot perjudicar la nostra personalitat. Marx ens diu que el pecat no és a les persones sinó a les estructures. El cert és que l’oblit de Déu va acompanyat, moltes vegades, de la pèrdua del sentit moral. O bé no llegiu o veieu les notícies?. Però mai un creient se sent més humà que quan es reconeix pecador. El pecador té remei, l’impenitent no!. I no ho dic jo: quan Pere es reconeix pecador, Jesús li diu “No tinguis por”.

Els creients sabem que quan som capaços de reconèixer que som pecadors reneix en nosaltres un home nou, una nova manera de viure. L’amor perdonador de Déu no anul·la la persona, la fa créixer. No és fàcil, i menys a l’home d’avui, admetre que és pecador. Ningú vol reconèixer la pròpia culpa, la culpa sempre és dels altres; i com una mena de cançó de l’enfadós anem repetint si no fos... tot i que sabem allò de “Qui estigui net de pecat que tiri la primera pedra”. Al menys els que ho van sentir en temps de Jesús foren sincers: no hi quedà cap.

Normalment el pecat l’hem vist com una cosa estranya, com un os fora de lloc; quan en realitat, si volem ser sincers, com sant Pere al menys, és el més normal del món. En som! Pere pot ser sant Pere quan reconeix el seu pecat; i quan el plorarà amargament a casa de Caifàs quan negarà que coneix a Jesús. El pitjor que ens pot passar no és ser pecadors sinó no ser prou valents, prou sincers, prou nets de cor per reconèixer que en som! El pecat, si  volem, té remei! “Sóc un pecador” diu Pere, i Jesús li respon “Tu seràs pescador d'homes . Déu no rebutja el pecador sinó el pecat, que és molt diferent. El pecat del pecador li ha costat molt car: la mort en creu. Com voleu que no perdoni?

Si avui he parlat del pecat i del pecador no és només perquè ho diu l’Evangeli, sinó també perquè és oportú parlar-ne avui, ja en vigílies dels temps quaresmal, un temps molt encertat per reconèixer el nostre pecat i ser capaços de demanar-ne perdó, temps propici per sentir-nos el que som i no voldríem ser. Per dir sincerament, com Pere, com sant Pere: “Aparteu-vos de mi que sóc un pecador”. O, potser millor: no us aparteu de mi perquè us necessito que sóc pecador.

És molt sa i és veritat que sempre serem uns fills perdonats. Altrament no podríem dir amb sinceritat: Senyor, tingueu pietat. De què?

diumenge, 3 de febrer de 2013

Homilia del diumenge 4 de durant l’any


El Senyor ressuscitat continua present i actiu entre nosaltres cada diumenge.
Déu sempre serà sorprenent per a nosaltres.
Mn. A. Roquer
Lectura del llibre de Jeremies (Jr 1,4-5.17-19)
En temps de Josies, el Senyor em va fer sentir la seva paraula i em digué: «Abans que et modelés a les entranyes de la mare ja et vaig conèixer; abans de néixer ja et vaig consagrar i et vaig fer profeta, destinat a les nacions. Ara, doncs, cenyeix-te el vestit i vés a dir-los tot el que et manaré. No tinguis por d’ells, si no, seria jo, qui te’n faria tenir. Avui faig de tu una ciutat inexpugnable, una pilastra de ferro, una muralla de bronze que resistirà contra tot el país: contra els reis de Judà i els seus governants, contra els seus sacerdots i contra el seu poble. T’assaltaran però no et podran abatre, perquè jo et faré costat per alliberar-te. Ho diu l’oracle del Senyor.»
Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint (1Co 12,31-13,13)
Germans, [interesseu-vos més pels dons millors. Però ara us indicaré un camí incomparablement més gran.
Si jo tingués el do de parlar els llenguatges dels homes i dels àngels però no estimés, valdria tant com les campanes que toquen o els platerets que dringuen. Si tingués el do de profecia i arribés a conèixer tots els secrets de Déu i tota la veritat, si tingués tanta fe que fos capaç de transportar les muntanyes, però no estimés, no seria res. Si distribuís tot el que tinc, fins i tot si em vengués a mi mateix per esclau, sense estimar, només per ser ben vist, no em serviria de res.]
El qui estima és pacient, és bondadós; el qui estima no té enveja, no és presumit ni orgullós, no és groller ni egoista, no s’irrita ni es venja, no s’alegra de les farses, sinó de la rectitud; ho suporta tot, i no perd mai la confiança, l’esperança, la paciència. L’amor no passarà mai. Vindrà un dia que el do de profecia serà inútil, que el do de parlar llenguatges misteriosos s’acabarà, que el do de conèixer també serà inútil. Els dons de conèixer o de profecia que ara posseïm són incomplets; el dia que ho coneixerem tot, allò que era incomplet ja no tindrà utilitat. Quan jo era un nen, parlava com els nens, sentia com els nens raonava com els nens; però d’ençà que sóc un home, ja no m’és útil el que és propi dels nens. De moment coneixem com si hi veiéssim poc clar una imatge reflectida en un mirall; després hi veurem cara a cara. De moment conec només en part; després coneixeré del tot, tal com Déu em coneix. Mentrestant la fe, l’esperança i l’amor subsisteixen tots tres, però, de tots tres, l’amor és el més gran.
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 4,21-30)
En aquell temps, Jesús, a la sinagoga de Natzaret, començà així la seva explicació: «Això que avui sentiu contar de mi és el compliment d’aquestes paraules de l’Escriptura.» Tothom ho comentava estranyant-se que sortissin dels seus llavis aquelles paraules de gràcia. Deien: «No és el fill de Josep, aquest?» Jesús els digué: «De segur que em retraureu aquesta dita: “Metge, cura’t tu mateix”: hem sentit dir el que has fet a Cafar-naüm; fes-ho també aquí, al poble dels teus pares.»
Però ell afegí: «Us ho dic amb tota veritat: no hi ha cap profeta que sigui ben rebut al seu país natal. En temps d’Elies, quan el cel, durant tres anys i sis mesos, no s’obrí per donar pluja, i una gran fam s’apoderà de tot el país, ben segur que hi havia moltes viudes a Israel, però Elies no va ser enviat a cap d’elles, sinó a una viuda de Sarepta de Sidó. I en temps del profeta Eliseu també hi havia molts leprosos a Israel, però cap d’ells no va ser purificat del seu mal, sinó Naaman, un leprós de Síria.»
En sentir això, tots els qui eren a la sinagoga, indignats, es posaren a peu dret, el tragueren del poble i el dugueren cap a un cingle de la muntanya on hi havia el poble per estimbar-lo. Però ell se n’anà passant entremig d’ells.
Homilia:
Continuem on érem: Jesús comença la seva missió a la sinagoga del seu poble, a Natzaret. I la lectura de l’Evangeli que acabem d’escoltar avui comença amb les mateixes paraules amb les quals acabàvem diumenge passat: “Això que avui sentir contar de mi...” Això... aquest avui dóna importància al nostre avui. Evidentment Jesús avui ens ha parlat a nosaltres, no als de Natzaret; senzillament perquè Jesús, ara, és un avui etern! Per això acabem la lectura sempre de l’Evangeli dient És Paraula del Senyor”.

Sovint parlem de Jesús com d’un passat; com es podria parlar, per exemple, d’un personatge molt important de la història, quan en realitat el Senyor ressuscitat continua present i actiu entre nosaltres cada diumenge. Present, actiu i, també, sorprenent! Déu sempre serà sorprenent per a nosaltres, com ho fou pels de Natzaret, no ens enganyem. El perill de fer-nos un Déu a la nostra mida, a la nostra capacitat d’entendre i de comprendre... aquest l’acceptaríem sempre, aquest déu el tenim sempre. Jo pregunto als de Natzaret: Per què el fill de Déu no pot ser el fuster del poble? Quan el més normal és que Déu ens sorprengui sempre, per fer de fuster o per al que sigui. O potser perquè és més a prop del que nosaltres ens pensem i el voldríem lluny, dalt del cel. O bé és perquè nosaltres ens hem fabricat un concepte de Déu equivocat, petit, a la nostra mesura de comprensió. Allò que Déu ens demana no és pas que l’entenguem sinó que l’acceptem i sapiguem que no ens enganya. Que voleu dir que això és molt diferent del que fa el pare i la mare amb el fill petit quan no pot entendre les coses que ha de fer? També Pilat té els seus dubtes quan pregunta a Jesús a l’hora del judici “I tu, d’on ets?”. En canvi sant Pere l’encerta de mig a mig quan afirma: “Tu ets el Messies, el Fill del Déu viu” I Jesús s’afanya a dir-li: “Això no t’ho a revelat cap home de sang i carn sinó el meu Pare del cel”.

Entendre qui és Jesús només s’encerta amb una mirada de fe. Llavors l’entenem del tot. Només des de la fe s’endevina qui és aquell que fins el mar o el vent obeeixen!.

Els de Natzaret eren curts de vista. Però si només fossin els de Natzaret...rai! No hi veien més enllà del nas. En Jesús només hi poden veure una cosa: “No és el fill del fuster, aquest?” Doncs a què ens ve ara?. I Natanahel encara hi afegiria més quan Felip li diu que han trobat el Messies, i Natanahel afegirà, posant més llenya al foc, amb una ironia: “Que vols dir que de Nazaret en pot sortir res de bo?”. Nosaltres no el traurem fora com els de Natzaret. El volem a casa nostra, el volem a la nostra vida. “I a qui anirem, Senyor, si només vos teniu paraules de vida eterna?”.

I per què el Fill de Déu no pot ser el fuster?. Potser perquè nosaltres no ho faríem si fóssim Déu. Per tant el problema no és Ell, el problema som nosaltres. No és, doncs, qüestió de ser nosaltres semblants a Déu, sinó Déu semblant a nosaltres.

Déu ofereix dos exemples ben coneguts per als de Natzaret, si els volen entendre. Perquè sempre és qüestió de voler entendre. El primer del profeta Elies: el relat de la viuda de Sarepta, d’una ciutat estrangera, fenícia, fora d’Israel (no és dels nostres). I el segon el d'Eliseu: amb la curació de Naaman, un altre estranger, un altre que no és dels nostres. Elies és enviat a salvar una estrangera, Eliseu cura un estranger, i Jesús és l’enviat de Déu per salvar a tots. És tan fàcil voler un déu que sigui dels nostres, que sigui de la nostra corda. Un déu esquifit només el poden voler els esquifits.

“Llavors el feren fora del poble per estimbar-lo”. Feu una referència...és una al·lusió ben clara a la mort de Jesús fora de Jerusalem, en un turó anomenat Calvari. I haurà de ser al Calvari, quan per boca justament d’un estranger, el centurió, es farà aquesta afirmació de fe definitiva, desafiant als de Natzaret i a tots els que ho semblen: “Veritablement aquest home és el Fill de Déu”.

A Natzaret no va poder curar cap malalt, no per manca de ganes, per manca de fe.