El cert és que l’oblit de Déu va acompanyat, moltes vegades, de la pèrdua del sentit moral. L’amor perdonador de Déu no anul·la la persona, la fa créixer
Mn. A. Roquer
Lectura del
llibre d’Isaïes (Is 6,1-2a,3-8)
|
L’any que morí el rei Ozies vaig veure el Senyor
assegut en un tron alt i prominent. Els plecs del seu mantell omplien el
temple. L’assistien, drets, uns serafins que cridaven l’un a l’altre: «Sant,
sant, sant és el Senyor de l’univers, tota la terra és plena de la seva
glòria.» Aquell crit feia estremir els muntants de les portes i l’edifici
s’omplia de fum. Jo vaig dir: «Ai de mi, no podré parlar! Jo que sóc un home
de llavis impurs i visc enmig d’un poble de llavis impurs, he vist amb els
meus ulls el rei, el Senyor de l’univers.» Llavors un dels serafins volà cap
a mi duent amb uns molls una brasa que havia pres de l’altar. Em tocà els
llavis amb aquella brasa i em digué: «Això t’ha tocat els llavis: ja ha
desaparegut la teva culpa, el teu pecat ja ha estat esborrat.» Després vaig
sentir la veu del Senyor que deia: «Qui enviaré? Qui ens hi anirà?» Jo vaig
respondre: «Aquí em teniu: envieu-m’hi.»
|
Lectura de
la primera carta de sant Pau als cristians de Corint (1Co 15,1-11)
|
Germans, [us recordo la bona nova que us vaig
anunciar i que vosaltres acollíreu; fins ara us hi manteniu ferms i per ella
obteniu la salvació. No crec pas que us convertíssiu en va a la fe. Per tant,
si encara ho reteniu, recordeu amb quines paraules us vaig anunciar la bona
nova.] Primer de tot us vaig transmetre el mateix ensenyament que jo mateix
havia rebut, és a dir, que Crist, com deien ja les Escriptures, morí pels
nostres pecats, que fou sepultat i que al tercer dia, com deien ja les
Escriptures, ressuscità. Que després s’aparegué a Quefes i després als dotze.
Després s’aparegué a més de cinc-cents germans a la vegada; molts d’aquests
encara viuen, però alguns ja són morts. Després s’aparegué a Jaume, i més
tard a tots els apòstols. Finalment, el darrer de tots, com un que neix fora
de temps, se m’aparegué fins i tot a mi.
[Perquè jo sóc el més petit dels apòstols i ni tan sols mereixo que em diguin apòstol, perquè vaig perseguir l’Església de Déu. Però per gràcia de Déu sóc el que sóc, i la gràcia que ell m’ha donat no ha estat infructuosa. Al contrari, he treballat més que tots, no jo, sinó la gràcia de Déu que ha treballat amb mi. Però, què hi fa?] Tant si sóc jo com si són ells, això és el que vosaltres heu cregut. |
Lectura de
l’evangeli segons sant Lluc (Lc 5,1-11)
|
En una ocasió la gent s’aglomerava sobre Jesús
per escoltar la paraula de Déu. Ell, que es trobava vora l’estany de
Genesaret, veié dues barques a la platja. Els pescadors n’havien baixat i
rentaven les xarxes. Pujà en una de les barques, que era de Simó, li demanà
que l’apartés una mica de terra, s’assegué i ensenyava la gent de la barca
estant.
Quan acabà de parlar, digué a Simó: «Tira endins, i caleu les xarxes per pescar.» Simó li respongué: «Mestre, ens hi hem escarrassat tota la nit i no hem pescat res, però ja que vós ho dieu calaré les xarxes.» Així que ho feren agafaren tant de peix que les xarxes s’esquinçaven. Llavors feren senyal als pescadors de l’altra barca que vinguessin a ajudar-los. Ells hi anaren, i ompliren tant les barques que quasi s’enfonsaven. Simó Pere, en veure això, es llançà als genolls de Jesús i li deia: «Senyor, allunyeu-vos de mi, que sóc un pecador.» Ni ell ni cap dels qui anaven amb ell no se sabien avenir d’una pesca com aquella. Igual passà amb Jaume i Joan, fills de Zebedeu, que eren socis de Simó. Però Jesús digué a Simó: «No tinguis por: des d’ara seràs pescador d’homes.» Llavors tornaren a terra les barques, ho deixaren tot i se n’anaren amb ell. |
Homilia:
Acabem d’escoltar a la lectura de l’Evangeli d’avui una escena ben
coneguda de tots, però amb el perill de quedar-nos, som així!, només amb
l’anècdota del miracle de la pesca miraculosa; això sempre enlluerna!.
Però ens cal donar un pas més i mirar de treure l’entrellat d’aquesta pesca
miraculosa. Els miracles no tenen el propòsit de fer-nos creure en Jesús
sinó de confirmar allò que ja creiem de Jesús.
L’evangeli d’avui es compon de 4 escenes ben diferenciades. La primera:
presentació dels personatges; Jesús i un grup de pescadors del llac de Galilea
desanimats per no haver pogut pescar res. Segona: Jesús demana a Pere una
barca; Pere té la barca i l’ofici de pescador, i no ha pescat res; Jesús és de
terra endins i, sense barca, pesca!. Tercera: Pere reconeix el seu fracàs i fa
cas de la paraula de Jesús i s’arrisca. Quarta: amb la barca plena de peix,
Pere se sent indigne i diu que és “pecador”; en aquest cas, doncs, més que
pescador resulta que ara sap que també és pecador. I aquí acaba el relat
evangèlic i aquí, alhora, comença la missió dels dotze: “Sereu pescadors
d’homes”.
Els de Natzaret, ho vèiem diumenge passat, fan fora a Jesús del seu poble
perquè ells són dels bons, ells són els perfectes. I avui Pere diu
“allunyeu-vos de mi”; també el fa fora però “perquè sóc un pecador”; al revés
ben bé!. Quan Pere diu que és “pecador” sap què diu i sap a qui ho diu. Sap que
Déu fa sortir el sol sobre bons i dolents i fa ploure sobre justos i injustos.
Freud demana eliminar la consciència de pecadors perquè diu que això pot
perjudicar la nostra personalitat. Marx ens diu que el pecat no és a les
persones sinó a les estructures. El cert és que l’oblit de Déu va acompanyat,
moltes vegades, de la pèrdua del sentit moral. O bé no llegiu o veieu les
notícies?. Però mai un creient se sent més humà que quan es reconeix pecador.
El pecador té remei, l’impenitent no!. I no ho dic jo: quan Pere es reconeix
pecador, Jesús li diu “No tinguis por”.
Els creients sabem que quan som capaços de reconèixer que som pecadors
reneix en nosaltres un home nou, una nova manera de viure. L’amor perdonador
de Déu no anul·la la persona, la fa créixer. No és fàcil, i menys a l’home
d’avui, admetre que és pecador. Ningú vol reconèixer la pròpia culpa, la culpa
sempre és dels altres; i com una mena de cançó de l’enfadós anem repetint si
no fos... tot i que sabem allò de “Qui estigui net de pecat que tiri la
primera pedra”. Al menys els que ho van sentir en temps de Jesús foren sincers:
no hi quedà cap.
Normalment el pecat l’hem vist com una cosa estranya, com un os fora de
lloc; quan en realitat, si volem ser sincers, com sant Pere al menys, és el més
normal del món. En som! Pere pot ser sant Pere quan reconeix el seu pecat; i
quan el plorarà amargament a casa de Caifàs quan negarà que coneix a Jesús. El
pitjor que ens pot passar no és ser pecadors sinó no ser prou valents, prou
sincers, prou nets de cor per reconèixer que en som! El pecat, si volem, té remei! “Sóc un pecador” diu Pere, i
Jesús li respon “Tu seràs pescador d'homes . Déu no rebutja el pecador sinó el
pecat, que és molt diferent. El pecat del pecador li ha costat molt car: la
mort en creu. Com voleu que no perdoni?
Si avui he parlat del pecat i del pecador no és només perquè ho diu l’Evangeli,
sinó també perquè és oportú parlar-ne avui, ja en vigílies dels temps
quaresmal, un temps molt encertat per reconèixer el nostre pecat i ser capaços
de demanar-ne perdó, temps propici per sentir-nos el que som i no voldríem ser.
Per dir sincerament, com Pere, com sant Pere: “Aparteu-vos de mi que sóc un
pecador”. O, potser millor: no us aparteu de mi perquè us necessito que sóc
pecador.
És molt sa i és veritat que sempre serem uns fills perdonats. Altrament
no podríem dir amb sinceritat: Senyor, tingueu pietat. De què?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada