dilluns, 26 d’octubre del 2015

Missa de l’aparició. Missa votiva de Sta. Maria, Reina de l’Alegria.

Jesús, en venir al món, porta una gran alegria. Aquest és l’anunci als pastors: “Us portem una gran alegria”.
I ressuscitant va portar als apòstols també una gran i inesperada alegria. I assegut a la dreta del Pare envia l’Esperit, alegria de tot cristià.  
Homilia:
Avui, com que no és cap festa especial... bé, el 25 sempre és festa grossa aquí al Santuari... però no tenim cap sant... i m’ha semblat bé triar la missa votiva de Santa Maria, Reina de l’Alegria.

Jesús, en venir al món, porta una gran alegria. Aquest és l’anunci als pastors: “Us portem una gran alegria”. I ressuscitant va portar als apòstols també una gran i inesperada alegria. I assegut a la dreta del Pare envia l’Esperit, alegria de tot cristià. En contrast amb la tristesa que porta Eva amb la seva desobediència.

Per això l’Església ben aviat comença a venerar Maria amb el títol de Causa de la nostra alegria. Fins i tot ben a prop, al poble de Tiana, prop de Badalona, tenen l’ermita de la Mare de Déu de l’Alegria, Montalegre.

La missa d’avui, Maria causa de la nostra alegria, ens ho recorda i amb goig podem dir: causa de la nostra alegria, perquè ho és. Ella ha estat revestida amb un mantell de felicitat i de joia. Per això trobem en aquesta missa expressions com aquestes: “Vestida amb un mantell de felicitat”, “Crida de goig”, “Estigues contenta”, “Salve, alegria de tota la humanitat”.

El naixement de Maria va anunciar un goig per a tot el món. I en la Visitació a la seva cosina Elisabet diu plena de joia el Magníficat. I amb la resurrecció del seu fill, aquesta alegria arriba a la plenitud. I amb la seva assumpció al cel ens espera a tots perquè, amb ella, fruïm de la visió de Déu, plenitud de tota alegria.

Quan per Maria Jesús va venir al món, l’Església va entendre que la Verge Maria, per la seva col·laboració com a mare, era causa, origen i font d’una gran alegria. Aquella alegria que no té fi. Per això l’anomenarà Causa de la nostra alegria; perquè era conscient de que ens havia portat una alegria robada en altre temps per Eva. Que plena de sentit és la imatge de la Immaculada aixafant el cap de la serp que fou la que porta la tristor al món.

Per això, quan l’àngel anuncia a Maria, la primera paraula que diu l’àngel és aquesta: “Haire”, en grec, que vol dir Alegra’t.

I a Reus, l’advocació de Maria com a mare de Misericòrdia fou una alegria per a tot el poble. Des d’aquell benaurat 25 de setembre de 1592 Reus torna a saber que és l’alegria.


Ara, assumpta al cel, ens espera plena d’alegria, com a mare, per a que fruïm amb ella eternament de la plena visió de Déu, que és per a tot creient la plenitud de tota alegria.

diumenge, 25 d’octubre del 2015

Lectures i homilia del diumenge 30 de durant l’any

Avui trobem el millor exemple per acostar-nos a Jesús, i ho fem cada diumenge: demanar perdó! (”Compadiu-vos de mi”).
Mn. A. Roquer. 
Lectura del llibre de Jeremies (Jr 31,7-9)
Això diu el Senyor: «Crideu d’alegria, celebreu la sort de Jacob, la primera de les nacions, proclameu que el Senyor ha salvat el seu poble, la resta d’Israel! Jo els faré venir del país del Nord, els reuniré des de l’extrem de la terra. Tots hi seran: cecs, coixos, mares que crien; tornarà una gentada immensa. Havien sortit plorant i els faré tornar consolats. Els conduiré als rierols d’aigua, per un camí suau, sense entrebancs. Perquè jo sóc un pare per a Israel, i Efraïm és el meu fill gran.»
Lectura de la carta als cristians hebreus (He 5,1-6)
Els grans sacerdots, presos d’entre els homes, són destinats a representar els homes davant Déu, a oferir-li dons i víctimes pels pecats. No els és difícil de ser indulgents amb els qui pequen per ignorància o per error, perquè ells mateixos experimenten per totes bandes les seves pròpies febleses. Per això necessiten oferir sacrificis pels seus pecats igual que pels pecats del poble. I ningú no es pot apropiar l’honor de ser gran sacerdot: és Déu qui els crida, com va cridar Aharon. Tampoc el Crist no s’atribuí a ell mateix la glòria de ser gran sacerdot, sinó que la hi ha donada aquell que li ha dit: «Ets el meu Fill, avui t’he engendrat.» I en un altre indret diu: «Ets sacerdot per sempre com ho fou Melquisedec.»
Lectura de l’evangeli segons sant Marc (Mc 10,46-52)
En aquell temps, Jesús sortí de Jericó amb els seus deixebles i amb molta gent. Vora el camí hi havia assegut, demanant caritat, un cec que es deia Bar-Timeu. Quan sentí dir que passava Jesús de Natzaret, començà a cridar: «Fill de David, Jesús, compadiu-vos de mi.» Tothom el renyava per fer-lo callar, però ell cridava encara més fort: «Fill de David, compadiu-vos de mi.» Jesús s’aturà i digué: «Crideu-lo.» Ells criden el cec i li diuen: «Anima’t i vine, que et crida.» El cec llançà la capa, s’aixecà d’una revolada i anà cap a Jesús. Jesús li preguntà: «Què vols que et faci? Ell respon: «Rabuni, feu que hi vegi.» Jesús li diu: «Vés, la teva fe t’ha salvat.» A l’instant hi veié, i el seguia camí enllà.
Homilia:
L’evangeli ens acaba de presentar la figura del cec Bar-Timeu que demana caritat i crida, de lluny estant, demanant l’ajut de Jesús. Jesús fa una pregunta estranya al cec: “Què vols que et faci?”.

Mentre que la setmana passada veiem que la resposta era la de l’ambició personal dels deixebles, avui veiem la resposta humil i confiada del cec Bar-Timeu: “Senyor feu que hi vegi”.

Davant de l’enveja dels fariseus Jesús respon amb contundència. Davant de l’home ric, respon amb exigència. Davant de la ignorància dels apòstols, respon amb comprensió.

Avui trobem el millor exemple per acostar-nos a Jesús, i ho fem cada diumenge: demanar perdó! (”Compadiu-vos de mi”). Jesús ha vingut a trobar-se amb els que, humilment, confessen la necessitat d’un perdó, els que se saben febles, els que se saben pecadors. I Jesús mai no rebutja una súplica feta amb confiança i amb humilitat. I en aquest camí hi som tots, del més gran al més petit.

El cec està vora el camí, no es pot moure, sent que passa Jesús i no demana com fa sempre una caritat, unes monedes; demana recobrar la vista (“Feu que hi vegi”). També a la nostra vida passa Déu més sovint i més a prop del que a vegades ens pensem. El cec Bar-Timeu s’adona que passa Jesús; li prega que s’apiadi d’ell. Quan Jesús el crida ho deixa tot i, ple d’alegria, va cap a Jesús i li dimana poder-hi veure. Potser aquesta hauria de ser la nostra petició: “Senyor, feu que hi vegi”. Perquè a vegades sembla que ni que estigui núvol portem ulleres de sol.

Aquell que ha rebut el do de la fe se sent empès a seguir Jesús sense por, sense condicions. Bar-Timeu no hi veu amb els ulls, però hi veu amb el cor, que és molt important.

Quan el cec Bar-Timeu recobra la vista no dubta de seguir Jesús camí enllà. El camí que fa Jesús cap a Jerusalem és el camí de l’entrega total per amor. Aquell que ha rebut el do de la llum de la fe, per reconeixement, es troba empès a seguir Jesús amb fidelitat i sense por.

Tot el passatge de l’evangeli d’avui ve marcat per un desig: “Mestre, feu que hi vegi”. Amb aquest crit Bar-Timeu és símbol i és model de tota la humanitat. No només és feble i limitada, sinó que a vegades ho ha de reconèixer.

Ser persona no consisteix només en no ser limitat. Consisteix en reconèixer quines són les limitacions que tenim, o que patim, o que fem patir. Febles, limitats, errants, pecadors... en som tots. La persona veritable és la que està disposada a reconèixer la seva limitació, el seu error, el seu pecat; i amb aquesta persona sempre s’hi podrà dialogar.

“Vés, la teva fe t’ha salvat”. Aquestes paraules són el centre de l’evangeli d’avui. Jesús torna la vista a Bar-Timeu i a tots els bar-timeus que demanen veure-hi clar.

Jesús pot donar la vista a tots els cecs perquè Ell és la llum del món. Jesús parla d’un amor generós, parla d’un perdó. El miracle també pot ser veure-hi clar; veure la importància de l’amor a la nostra vida; veure la importància del perdó, de la confiança; però Jesús no diu que hi vegi, diu “la teva fe t’ha salvat”.


Veure, creure en Jesús i el seu Evangeli, és veure ben clar quina és la salvació que Ell ens ha portat.

diumenge, 18 d’octubre del 2015

Lectures i homilia del diumenge 29 de durant l’any.

No oblidem que la nostra fe no porta només a demanar, sinó, sobretot, a seguir.
El seguiment de Jesús no es mesura pels honors, pels millors llocs, sinó per la voluntat de servir.
Mn. A. Roquer.
Lectura del llibre d’Isaïes (Is 53,10-11)
El Senyor volgué que el sofriment triturés el seu Servidor. Quan haurà donat la vida per expiar les culpes veurà una descendència, viurà llargament, i per ell el designi del Senyor arribarà a bon terme. Gràcies al sofriment de la seva ànima ara veu la llum; el just, amb les penes que ha sofert, ha fet justos els altres després de prendre damunt seu les culpes d’ells.
Lectura de la carta als cristians hebreus (He 4,14-16)
Germans, mantinguem ferma la fe que professem, ja que en Jesús, el Fill de Déu, tenim el gran sacerdot que, travessant els cels, ha entrat davant Déu. Perquè el gran sacerdot que tenim no és incapaç de compadir-se de les nostres febleses: ell, igual que nosaltres, ha estat provat en tot, encara que sense pecar. Per tant, acostem-nos confiadament al tron de la gràcia de Déu perquè es compadeixi de nosaltres, ens aculli i ens concedeixi, quan sigui l’hora, l’auxili que necessitem.
Lectura de l’evangeli segons sant Marc (Mc 10,35-45)
En aquell temps, [Jaume i Joan, els dos fills de Zebedeu, anaren a trobar Jesús i li digueren: «Mestre, voldríem que ens concedíssiu un favor que us demanarem.» Jesús els preguntà: «Què voleu que faci?» Ells li digueren: «Concediu-nos que, el dia que sereu glorificat, puguem seure l’un a la vostra dreta i l’altre a la vostra esquerra.» Jesús els respongué: «No sabeu què demaneu. ¿Podeu beure el calze que jo beuré i ser batejats amb el baptisme amb què jo seré batejat?» Ells li digueren: «Sí que podem.» Jesús els respongué: «És cert, vosaltres beureu el calze que jo beuré i sereu batejats amb el baptisme amb què jo seré batejat, però seure a la meva dreta i a la meva esquerra no sóc jo qui ho ha de concedir; és per a aquells a qui Déu ho ha reservat.» Quan els altres deu ho sentiren, s’indignaren contra Jaume i Joan. Jesús els cridà i els digué:] (Jesús cridà els seus deixebles i els digué:) «Ja sabeu que, a totes les nacions, els qui figuren com a governants disposen dels seus súbdits com en fossin amos, i els grans personatges mantenen els altres sota el seu poder. Entre vosaltres no ha de ser pas així: qui vulgui ser important, ha de ser el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer, ha de ser l’esclau de tots, com el Fill de l’home, que no ha vingut a fer-se servir, sinó a servir els altres i a donar la seva vida com a preu de rescat per tots els homes.»
Homilia:
Avui és un d’aquells dies que l’evangeli és prou clar. I no caldria afegir res més!

Els dos germans, Jaume i Joan, s’apropen a Jesús per demanar un favor, però ho fan en un mal moment: van cap a Jerusalem. Cosa que posa més de manifest encara que no saben on van, ni què demanen. Jesús acaba de parlar del que li espera a Jerusalem; però no entenen res... o no ho volen entendre. I és que això que li demanen, precisament, ocupar els primers llocs... Jesús regnarà des de la creu i ells demanen els primers llocs del regne de la Glòria.

Potser, sovint, en la nostra vida de fe, som d’aquells que no paren de demanar. I a vegades no sabem què demanem. No oblidem que la nostra fe no porta només a demanar, sinó, sobretot, a seguir. Jesús sap que no són conscients dels què demanen (“Podeu veure el calze que jo veuré?”). No som conscients del què demanem, però sí que ells fan un pas des de l’amor i la confiança que han posat en Jesús.

I els altres deu s’indignen davant de la petició dels dos germans. Jesús ho aprofita per donar-los una lliçó: “Qui vulgui ser important ha de ser el darrer”. Amb aquesta afirmació Jesús vol corregir l’ambició dels deixebles. I això també ens serveix a tots nosaltres! La nostra vida, com a seguidors de Jesús, no es mesura pels honors, pels millors llocs, sinó per la nostra voluntat de servir; un servei que no busca el reconeixement dels homes.

Volem la glòria de l’eixida estan, com els pastors del poema de Nadal. Amb contrast amb això, Jesús, posa aquest criteri: “Com el Fill de l’home, que no ha vingut a fer-se servir, sinó a servir”. Aquesta actitud apareix moltes vegades a l’Evangeli (“Qui vulgui salvar la vida, la perdrà”). Jesús va entendre que el poder és una temptació i no hi va caure. Ell ha vingut a servir fins el màxim que es pot donar com a servei: donar la vida.

Juntament amb la petició dels dos germans hi ha la reacció dels altres deu. Això li dóna peu a Jesús per alliçonar-los. “Qui vulgui ser important ha de ser el vostre servidor. Qui vulgui ser el primer ha de ser l’esclau de tots”. Amb aquestes afirmacions Jesús vol corregir les ambicions dels seus deixebles. I això també ens serveix a nosaltres. El seguiment de Jesús no es mesura pels honors, pels millors llocs, sinó per la voluntat de servir. Un servei que no busca l’aplaudiment dels homes, sinó que busca la glòria de Déu.


Aquest evangeli que ens serveixi per ser conscients del lloc que ocupem en relació amb els altres, com a pares, com a fills, com empresaris, com a treballadors, com autoritat o com a simples ciutadans. El nostre referent no ha de ser el lloc que ocupem, ha de ser quina feina fem.

diumenge, 4 d’octubre del 2015

Lectures i homilia del diumenge 27 de durant l’any

No ens cansem de recordar que el projecte de Déu comença i acaba sempre amb l’amor.
Mn. A. Roquer.
Lectura del llibre del Gènesi (Gn 2,18-24)
El Senyor-Déu digué: «No seria bo que l’home estigués sol. Li faré qui l’ajudi i l’acompanyi.» El Senyor-Déu modelà amb terra totes les bèsties salvatges i tots els ocells, i els presentà a l’home, a veure quin nom els donaria: el nom que l’home donava a cada un dels animals era el seu nom. L’home donà el nom a cadascun dels animals domèstics i salvatges i a cadascun dels ocells, però no en trobà cap capaç d’ajudar-lo i fer-li companyia. Llavors el Senyor-Déu va fer caure l’home en un son profund. Quan quedà adormit, li prengué una de les costelles i omplí amb carn el buit que havia deixat. Després, de la costella que havia pres, el Senyor-Déu va fer-ne la dona, i la presentà a l’home. L’home digué: «Aquesta sí que és os dels meus ossos i carn de la meva carn. El seu nom serà l’esposa, perquè ha estat presa de l’espòs.» Per això l’home deixa el pare i la mare per unir-se a la seva esposa, i des d’aquell moment ells dos formen una sola família.
Lectura de la carta als cristians hebreus (He 2,9-11)
Germans, Jesús, abaixat, va ser posat un moment per sota dels àngels, però ara, després de la passió i la mort, el veiem coronat de glòria i de prestigi, perquè Déu, que ens estima, va voler que morís per tots. Déu, que ho ha creat tot i ho ha destinat tot a ell mateix, volia portar molts fills a la glòria, i convenia que aquell qui els havia de guiar a la salvació fos consagrat pels sofriments. Tant el qui santifica com els qui són santificats tenen un mateix pare, i per això no s’avergonyeix d’anomenar-los germans.
Lectura de l’evangeli segons sant Marc (Mc 10,2-16)
En aquell temps, els fariseus anaren a trobar Jesús per provar-lo, i li preguntaren si el marit es podia divorciar de la seva dona. Ell els preguntà: «Què us va ordenar Moisès?» Li respongueren: «Moisès permet de donar a l’esposa un document de divorci i separar-se.» Jesús els digué: «Moisès va escriure aquesta prescripció perquè sou tan durs de cor. Però al principi, Déu creà l’home i la dona. Per això deixa el pare i la mare, per unir-se a la seva esposa, i ells dos formen una sola família. Per tant, ja no són dos, sinó una sola família. Allò que Déu ha unit, l’home no ho pot separar.» Un cop a casa, els deixebles tornaren a preguntar-lo sobre això mateix. Jesús els digué: «Aquell qui es divorcia de la seva dona i es casa amb una altra comet adulteri contra la primera, i si la dona es divorcia del seu marit i es casa amb un altre, comet adulteri.»
[La gent portava a Jesús uns nens perquè els imposés les mans, però els deixebles renyaven els qui els havien portat. A Jesús li sabé greu que els renyessin, i els digué: «Deixeu venir els nens, no els exclogueu, el regne de Déu és per als qui són com ells. Us ho dic amb tota veritat: Qui no rebi el regne de Déu com el rep un nen, no hi entrarà pas.» I els prenia als braços i els beneïa imposant-los les mans.]
Homilia:
Aquestes paraules de Jesús sobre el matrimoni i el divorci estan a la base de la posició que adopta l’Església sobre aquest tema. No cal dir que avui el matrimoni i el divorci són una qüestió viva i difícil a l’hora... a l’Església i a la societat. Podem dir que és un dels temes, potser el que més, que enfronta la sensibilitat de la gent i la posició moral de l’Església.

Els fariseus recorden a Jesús la legislació permissiva de Moisés. Jesús remet al principi. “Al principi Déu creà l’home i la dona”. Aquest és el principi i aquesta és la raó de la posició de Jesús i la pràctica de l’Església. Jesús no dóna una norma nova, remet al principi; és a dir, la manera de ser de l’home i la dona sortits de la ma de Déu.

No sé ben bé si Jesús defensa el matrimoni o bé defensa els drets de la dona, perquè qui podia demanar el divorci era el marit, la muller no!

No oblidem que allò que fan els fariseus no és buscar una solució; no busquen un camí. Allò que pretenen és fer caure Jesús. I la resposta no deixa de sorprendre: “Allò que Déu ha unit, l’home no ho pot separar”. Jesús, en la resposta que dóna als fariseus, només entén el divorci des de la mentalitat del cor dur dels mateixos fariseus. No oblidem que la llei de Moisés estava a favor del marit, deixant la dona infravalorada. El marit podia demanar el divorci; l’esposa, no.

Amb aquesta llei no avançarem gaire. La llei que ve a portar Jesús és la llei de l’amor. L’amor, en aquest cas, és mutu. El matrimoni esdevé, per l’amor, signe, sagrament de l’amor de Déu.

Aquest tema interessa també els deixebles i viem com ells li tornen a preguntar sobre la família i sobre el divorci. I encara sorprèn més la fermesa de Jesús quan insisteix més en la unitat del matrimoni. Aquet és el projecte de Déu. No és l’únic projecte de Déu que nosaltres hem aigualit. Malgrat la dificultat i els sofriments que travessen moltes parelles casades i abandonades injustament per l’altre, no podem deixar de perdre l’ideal de la fidelitat, de la comunió matrimonial, que és un gran tresor que cal defensar.

Hi ha situacions tan difícils que només Déu pot jutjar. Com a cristians convé estar sempre al costat dels qui més pateixen aquestes situacions. No ens cansem de recordar que el projecte de Déu comença i acaba sempre amb l’amor.

Com a punt final no hem de deixar indiferents aquelles últimes paraules de Jesús: “Deixeu venir els petits, no els exclogueu”. Ells són moltes vegades els que més pateixen les conseqüències de les separacions, del trencament de la família. I ells sense culpa.


Al sínode de la Família, celebrat a Roma, el missatge de l’amor incondicional ens l’ha recordat avui l’Església. Per això, nosaltres escoltem l’Evangeli, escoltem l’Evangeli de la misericòrdia, de l’acolliment, de la comprensió. No dèiem mai aquella veritat de Jesús d’estimar-nos sempre? L’amor no és un sentiment!