diumenge, 31 de maig del 2015

Lectures i homilia de la festivitat de la Santíssima Trinitat

Només l’amor de Déu pot superar-ho tot!

Mn. A. Roquer
Lectura del llibre del Deuteronomi. (Dt 4,32-34.39-40)
Moisès digué al poble: «Recorre totes les èpoques que t’han precedit, des del dia que Déu creà l’home sobre la terra; investiga d’un cap a l’altre del cel, a veure si mai ha succeït un fet tan gran com aquest, si mai s’ha sentit dir que un poble hagi escoltat la veu de Déu que li parlés d’enmig del foc, com tu l’has escoltada, i hagi continuat amb vida; si mai s’ha sentit dir que cap déu hagi intentat anar a treure per a ell un poble que vivia en poder d’un altre, combatent contra l’opressor amb senyals i prodigis, amb mà forta i braç poderós, amb fets esglaiadors i extraordinaris, com el Senyor, el vostre Déu, ho ha fet per vosaltres a Egipte, i vosaltres ho heu vist amb els vostres ulls. Reconeix avui que el Senyor és l’únic Déu: ni dalt al cel ni aquí baix a la terra no n’hi ha d’altre; recorda-ho sempre en el teu cor. Compleix els seus decrets i els seus manaments que jo et dono avui, perquè siguis feliç amb els teus descendents, i visquis molts anys en el país que el Senyor, el teu Déu, et dóna per sempre.»
Lectura de la carta de Sant Pau als cristians de Roma (Rm 8,14-17)
Germans, tots els qui viuen portats per l’Esperit de Déu són els fills de Déu. Perquè vosaltres no heu rebut pas un esperit d’esclaus que us faci viure una altra vegada en el temor, sinó un esperit que ens ha fet fills i ens fa cridar: «Abbà, Pare!» Així l’Esperit s’uneix al nostre esperit per donar testimoni que som fills de Déu. I si som fills, també som hereus: hereus de Déu i hereus amb Crist, ja que sofrim amb ell per arribar a ser glorificats amb ell.
Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 28,16-20)
En aquell temps, els onze deixebles se n’anaren cap a Galilea, a la muntanya que Jesús els havia indicat. En veure’l es prosternaren. Alguns, però, dubtaren. Jesús s’hi acostà i els digué: «Déu m’ha donat plena autoritat al cel i a la terra. Aneu a convertir tots els pobles, bategeu-los en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant, i ensenyeu-los a guardar tot el que jo us he manat. Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món.»
Homilia:
Hem acabat ja el temps pasqual, la Pentecosta; i abans de reprendre els Temps Ordinari de Durant l’Any, el temps de color verd, tenim dues festes. Una avui, la Trinitat, i diumenge que ve Corpus.

Avui no em proposo pas fer una classe de Teologia amb el tema complicat que es titula De Trinitate. Per altra part mai un misteri pot ser explicat; s’ha de veure des de la foscor impenetrable; més aviat, diria, com una tímida llum que ens insinua la presència i el per què del nostre Déu, perquè puguem conèixer qui és Ell i també puguem conèixer qui som nosaltres.

La Bíblia quan parla de la Trinitat de Déu ho sol fer en relació justament amb nosaltres. Les lectures d’avui en són una mostra. Déu és déu d’un poble per ajudar-lo a passar de l’esclavatge a la llibertat, una veritable obsessió del nostre Déu, ajudar-lo a trobar el camí de la pau i de la felicitat. Aquest mateix Déu ens ha donat el seu fill per a que visquem com a fills seus; lluny de la por, en plena confiança, tal com ho va viure Jesús.

Tot això ens ha de portar a saber-nos estimats, valorats, portadors d’una gran dignitat que ningú no ens pot prendre ni ens pot negar. Aquesta és la nostra fe! Una fe que la vivim superant els dubtes de cada dia, certament; i la vivim en la nostra condició humana. Per tant  fràgil, limitada.

La fe és un camí que no acabarem mai de recórrer. Però un camí que el fem en nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant. I això ja des del nostre baptisme, quan fórem batejats, justament, en nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant. Però sempre tenim el cap allò de un sol Déu, tres persones... això és un misteri! El misteri és un altre, creieu-me, el misteri és l’amor. L’amor de Déu és el que no entendrem mai. Doncs, potser el misteri som nosaltres, tan necessitats d’estimar i de ser estimats. Tan difícil d’entendre l’amor! I quan Déu se’ns manifesta com amor diem: és un misteri.

Sant Pau explica la nostra vocació com la crida a viure una relació filial amb aquest Déu que és Pare, com a germans de Jesucrist, moguts tots per un mateix Esperit.

Estem lluny de viure d’acord amb la vocació rebuda. L’important és posar-nos cada dia en camí. Ell mateix ens dóna el coratge per caminar, vencent amb Ell les dificultats, perquè Ell és amor, ja que hi ha dificultats que només amb amor es poden superar.

Diguem doncs, com tantes vegades hem dit cantant, “Que el vostre amor, Senyor, no ens deixi mai; aquesta és l’esperança que posem en Vós”. Sense oblidar mai aquella expressió de Jesús als seus: “Jo estaré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món”.

Si l’Eucaristia que anem a celebrar és sempre una acció de gràcies, avui ho és més. Donem gràcies a Déu per ser qui som. Perquè Ell vol que tota la humanitat, tots nosaltres també, formem part de la seva família; i col·laborem amb el seu projecte. Això no ens ho hem de deixar perdre mai, ni per dificultats i per entrebancs.


Només l’amor de Déu pot superar tot!

dilluns, 25 de maig del 2015

Homilia de la missa de l’aparició

Que sempre ens sentim i ens comportem com el que realment som: subjectes privilegiats de la misericòrdia maternal de Déu,  manifestada en Maria.
Mn. A. Roquer

Homilia:
Reina i Mare de Misericòrdia. Dos títols ben adients per anomenar a la Mare de Déu. Tots dos, reina i mare, són plens de tendresa. El de reina celebra la dignitat de Maria; i dóna sentit a la realitat de la reina Ester de l’Antic Testament; que per això la tenim, en imatge la reina Ester, a dalt al Cambril, símbol de Maria.

Ella, Maria, la nova Ester, prega pel seu poble, prega per nosaltres. I així esdevé reina clement perquè ella està sempre al costat del seu poble. I així podem ben dir: Esperança Nostra.

Amb el títol de Mare de Misericòrdia, títol que per primera vegada li donà l’abat de Cluny l’any 942... donar aquest títol a la Mare de Déu és per haver donat a llum aquell que és la Misericòrdia visible de Déu, Jesucrist. També la podem anomenar Mare clementíssima, Mare plena de tendresa.

Ella presenta al fill les necessitats dels seus fills, intercedeix a favor nostre. Ho fa com la reina Ester. I així proclama i presenta al seu fill les nostres necessitats; cadascú sap quines són. Ella és mare d’aquell que sempre està a punt de manifestar la nostra necessitat de ser perdonats. Per això dirà: “L’amor que té als qui creuen en ell s’estén de generació en generació”.

Ella en el seu cant del Magníficat lloa dues vegades la misericòrdia de Déu: “L’amor que té als qui creuen en ell s’estén de generació en generació”. “Ha protegit Israel el seu servent”. Per això ens plau cantar el Magníficat amb Maria, misericòrdia palpable de Déu.

I nosaltres els de Reus encara més, perquè el títol que li hem donat a casa nostra és Mare de Déu de Misericòrdia. I sabem que ella està sempre a punt per intercedir per tots nosaltres. Els de Reus ho sabem molt bé. I encara no sabem fins a quin punt l’encertem de mig a mig donant a Maria el títol de Mare de Déu de Misericòrdia.

El papa Joan Pau II digué de Maria: Maria com ningú va conèixer la misericòrdia de Déu.


Que sempre ens sentim i ens comportem com el que realment som: subjectes privilegiats de la misericòrdia maternal de Déu,  manifestada en Maria. Si dic maternal no és ni home ni dona.

diumenge, 24 de maig del 2015

Lectures i homilia del diumenge de Pentecosta

És Déu qui actua a través de les nostres celebracions.
Mn. A. Roquer
Lectura dels Fets dels Apòstols (Ac 2,1-11)
Durant la celebració de la diada de la Pentecosta, es trobaven tots junts en un mateix lloc quan, de sobte, se sentí venir del cel un so com si es girés una ventada violenta, i omplí tota la casa on es trobaven asseguts. Llavors se’ls aparegueren com unes llengües de foc, que es distribuïren i es posaren sobre cadascun d’ells. Tots quedaren plens de l’Esperit Sant i començaren a expressar-se en diversos llenguatges, tal com l’Esperit els concedia de parlar. Residien a Jerusalem jueus piadosos provinents de totes les nacionalitats que hi ha sota el cel. Quan se sentí aquell so, la gent hi anà i quedaren desconcertats, perquè cadascú els sentia parlar en la seva pròpia llengua. Estranyats i fora de si deien: «No són galileus, tots aquests que parlen? Doncs, com és que cadascun de nosaltres els sentim en la nostra llengua materna? Entre nosaltres hi ha parts, medes i elamites, hi ha residents a Mesopotàmia, al país dels jueus i a Capadòcia, al Pont i a l’Àsia, a Frígia i a Pamfília, a Egipte i a les regions de Líbia, tocant a Cirena, hi ha forasters de Roma, hi ha jueus i prosèlits, hi ha cretencs i àrabs, però tots nosaltres els sentim proclamar les grandeses de Déu en les nostres pròpies llengües.»
Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint (1Co 12,3b-7,12-13)
Germans, ningú no pot confessar que Jesús és el Senyor si no és per un do de l’Esperit Sant. Els dons que rebem són diversos, però l’Esperit que els distribueix és un de sol. Són diversos els serveis però és un de sol el Senyor a qui servim. Són diversos els miracles, però tots són obra d’un sol Déu que els fa valent-se de cadascun de nosaltres. Les manifestacions de l’Esperit distribuïdes a cadascú són en bé de tots. Perquè el Crist és com el cos humà: és un, encara que tingui molts membres, ja que tots els membres, ni que siguin molts, formen un sol cos. Tots nosaltres, jueus o grecs, esclaus o lliures, hem estat batejats en un sol Esperit per formar un sol cos, i a tots ens ha estat donat com a beguda el mateix Esperit.
Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 20,19-23)
El vespre d’aquell mateix diumenge, els deixebles eren a casa amb les portes tancades per por dels jueus, Jesús entrà, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres.» Després els ensenyà les mans i el costat. Els deixebles s’alegraren de veure el Senyor. Ell els tornà a dir: «Pau a vosaltres. Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres.» Llavors alenà damunt d’ells i els digué: «Rebeu l’Esperit Sant. A tots aquells a qui perdonareu els pecats, els quedaran perdonats, però mentre no els perdoneu, quedaran sense perdó.»
Homilia:
D’aquesta Pasqua d’avui, la Pasqua de la Pentecosta, en diem popularment la Pasqua Granada. El poble té bon nas; està molt ben dit. Avui és la pasqua de l’Esperit Sant, i l’Esperit Sant és el fruit madur de Jesús ressuscitat. Un fruit que té molts gustos. Recordem-ho de quan anàvem al Catecisme. Els fruits de l’Esperit són: amor, goig, pau, paciència, bondat, fidelitat, mansuetud, sobrietat.

Després de la vinguda de l’Esperit Sant ja no cal esperar res més. Ho tenim tot. No calen més aparicions de la Mare de Déu, no calen més miracles, no calen més coses noves. La novetat sempre sorprèn i agrada però només és una novetat. Ara ja està dit tot. Déu ja ho ha fet tot. Potser el que ens cal és mirar si nosaltres sordegem una mica. Llavores és qüestió de mirar les nostres orelles.

El do de l’Esperit no va ser un esdeveniment puntual, d’un moment, d’un dia, d’una sola vegada. En cada celebració de l’Eucaristia diem: “Que el vostre esperit davalli sobre aquest pa i aquest vi...” i es convertiran en el cos i en la sang del Senyor. L’Esperit és el que dóna vida a tots els sagraments. Això ho sabem, doncs això ho hem de viure. Això és la fe! No és qüestió de saber, és qüestió de viure.

Pentecosta és el començament d’un nou temps. És veritat que hi ha incertesa, que hi ha dubtes, que hi ha foscor... Però el fruit és clar, madur. Ni que de vegades sigui de nit a la vida, l’endemà sempre surt el sol.

L’oració de la missa d’avui expressa molt bé el sentit d’aquesta festa: “Déu -diu- santifica l’Església en mig de pobles i nacions”. Això ens fa adonar que és Déu qui actua a través de les nostres celebracions. No és qüestió de si la missa m’agrada o no m’agrada; de si l’església, l’edifici, és més bonic o menys bonic... La cosa va més a fons: és Ell l’únic protagonista de la nostra celebració. L’Esperit fa possible allò que sembla impossible, perquè parla totes les llengües, i llavores el pot entendre tothom, tothom que vol; cadascú en la seva pròpia llengua; ningú ha de renunciar a la seva pròpia identitat per rebre l’Evangeli. L’Esperit no anul·la la diversitat, ben al contrari. Només des de la pròpia identitat es pot rebre.

“Els dons que rebem són diversos però l’Esperit és un de sol”. Sant Pau ens dirà: “El Crist és com el cos humà, és un encara que tingui molts membres”.

La riquesa de l’ensenyament de Jesús és inexhaurible. No és pas amb raonaments humans que podrem arribar a conèixer a Déu; sinó amb el do de l’Esperit és com ho entendrem tot. Sinó, pregunteu-ho als apòstols.

No caminem a les palpentes, sinó a la llum de la fe. I és aquesta llum la que ens ajuda a valorar totes les circumstàncies de la vida, tots els esdeveniments que hi ha en el món. Ell és una nova llum. “Quan vindrà l’Esperit Sant us ho farà entendre tot. Com el Pare m’ha enviat a mi -diu Jesús- jo també us envio ara a vosaltres”. Som, doncs, enviats; enviats a proclamar i, sobre tot, a viure allò que creiem.


L’Eucaristia que aquí celebrem és obra del mateix Esperit i d’aquí traurem la força per viure l’Evangeli. Viure’l i proclamar-lo vivint-lo. Si és així de la Pasqua de Pentecostés en podrem, doncs, ben dir la Pasqua Granada, la Pasqua que dóna fruit.

diumenge, 17 de maig del 2015

Lectures i homilia de la festa de l'Ascensió del Senyor

“L’ascensió del Crist, el vostre fill, és també la nostra elevació i a la glòria on ha arribat Ell que és el cap també nosaltres que som els membres tenim l’esperança d’arribar-hi”.
Mn. A. Roquer
Lectura dels Fets dels Apòstols (Ac 1,1-11)
En la primera part del meu llibre, Teòfil, he parlat de tot el que Jesús va fer i ensenyar, des del principi fins al dia que fou endut al cel, després de confiar, en virtut de l’Esperit Sant, la seva missió als apòstols que ell havia elegit. Després de la Passió se’ls presentà viu, i ho comprovaren de moltes maneres, ja que durant quaranta dies se’ls aparegué, i els parlava del regne de Déu. Estant reunit amb ells, els manà que no s’allunyessin de Jerusalem i els digué: «Espereu aquí la promesa del Pare que vau sentir dels meus llavis quan us deia que Joan havia batejat només amb aigua; vosaltres, d’aquí a pocs dies, sereu batejats amb l’Esperit Sant.» Els qui es trobaven reunits li preguntaven: «Senyor, és ara que restablireu la reialesa d’Israel?» Ell els contestà: «No és cosa vostra de saber quins temps i quines dates ha fixat l’autoritat del Pare, però quan l’Esperit Sant vindrà sobre vosaltres rebreu una força que us farà testimonis meus a Jerusalem, a tot el país dels jueus, a Samaria i fins als límits més llunyans de la terra.» Quan hagué dit això s’enlairà davant d’ells, i un núvol se l’endugué, i el perderen de vista. Encara s’estaven mirant al cel com ell se n’anava quan es presentaren dos homes vestits de blanc, que els digueren: «Homes de Galilea, per què us esteu mirant al cel? Aquest Jesús que ha estat endut d’entre vosaltres cap al cel, tornarà de la manera com vosaltres acabeu de contemplar que se n’anava al cel.»
Lectura de la carta de sant Pau als cristians d’Efes (Ef 1,17-23)
Germans, demano al Déu de nostre Senyor Jesucrist, el Pare gloriós, que us concedeixi els dons espirituals d’una comprensió profunda i de la seva revelació, perquè conegueu de veritat qui és ell; li demano també que il·lumini la mirada interior del vostre cor perquè conegueu a quina esperança ens ha cridat, quines riqueses de glòria us té reservades l’heretat que ell us dóna entre els sants. Que conegueu també la grandesa immensa del poder que obra en vosaltres, els creients, vull dir l’eficàcia de la seva força i de la seva sobirania amb què obrà quan ressuscità el Crist d’entre els morts, i el féu seure a la seva dreta dalt el cel, per damunt de tots els governants i dels qui tenen autoritat, poder o senyoria, per damunt de tots els títols que es poden donar en el nostre món i en l’altre. Tot ho ha posat sota els seus peus, i a ell l’ha fet cap de tot i l’ha donat a l’Església, que és el seu cos i el seu complement, ell que té en totes les coses la seva plenitud.
Lectura de l’evangeli segons sant Marc (Mc 16,15-20)
En aquell temps, Jesús s’aparegué als onze i els digué: «Aneu per tot el món i anuncieu la bona nova de l’evangeli a tota la humanitat. Els qui creuran i seran batejats se salvaran, però els qui no creuran es condemnaran. Els senyals que acompanyaran els qui hauran cregut seran aquests: en nom meu trauran dimonis, parlaran llenguatges que no coneixien, agafaran serps amb les mans, i, si beuen alguna metzina, no els farà cap mal; imposaran les mans als malalts, i es posaran bons.» Jesús, el Senyor, després de parlar-los, fou endut al cel i s’assegué a la dreta de Déu. Ells se n’anaren a predicar pertot arreu. El Senyor hi cooperava, i confirmava la predicació de la paraula amb els senyals prodigiosos que l’acompanyaven.

Homilia:
La festa d’avui, la festa de l’Ascensió, sembla un final. I és al revés, és un començament. “Jo estaré amb vosaltres, cada dia, fins a la fi del món”. No ha pujat al cel, el Senyor, per apartar-se de nosaltres, sinó per estar amb nosaltres sempre. I així ha de ser d’una altra manera. Altrament no tindria sentit la salutació tan repetida al començar una celebració cristiana: “El Senyor sigui amb vosaltres”.

Jesucrist, el fill de Déu, s’ha fet home no només per acompanyar-nos i compartir la nostra condició humana sinó molt més! Per conduir-nos on Ell és. Si Ell ha vençut la mort, amb ell també nosaltres la podem vèncer.

Ara, digueu-me, què té de trist la festa de l’Ascensió? És una festa, doncs, que anima la nostra esperança. Si seguim els seus passos, on Ell ha arribat, també nosaltres tenim l’esperança d’arribar-hi. Si és així aquesta festa és també la nostra festa.

D’aquesta esperança podem viure, d’aquesta esperança hem de viure. El fill de Déu s’ha fet home com nosaltres no només per compartir la nostra condició, sinó per conduir-nos on Ell és. Si Ell ha vençut la mort amb Ell nosaltres també la podem vèncer. Digueu-me si això és motiu de tristesa o d’alegria.

L’Evangeli és molt escuet al parlar de l’Ascensió. En canvi s’esplaia més al dir quin paper tenim nosaltres ara, després de l’Ascensió. La carta als efesis ens ha donat una pista; ens ha dit com s’acompleix la voluntat de Déu en nosaltres, que és que arribem a la plenitud de la talla del Crist. La festa d’avui és l’anunci d’aquesta esperança que hem de viure, i que de fet vivim, tots els cristians.

El fill de Déu s’ha fet home no només per compartir la nostra condició humana sinó per conduir-nos, com a Bon Pastor, a ser com Ell, a ser amb Ell. Si Ell ha vençut la mort, els que estem units a Ell pel Baptisme, també la podem vèncer. “Per a que vosaltres estigueu allò on jo estic, i per sempre” diu Ell.

La primera lectura ens fa adonar que la vida cristiana és permanentment un mirar més enllà, un mirar una mica més amunt. No mirant les musaranyes, mirant el cel. De Déu ho esperem tot; només d’Ell ho podem esperar tot. Mirar el cel des de la terra és una mateixa mirada; i tothom que camina mira un va, però també mira per on passa. Mirar cap al cel i mirar cap a la terra és una mateixa mirada. Mirar al cel esperant-ho tot de Déu, mirant a la terra estimant-la com Déu l’estima. “Facis la vostra voluntat aquí a la terra com es fa en el cel”. I això no ho diem resignadament, sinó que ho diem convençudament; ho diem perquè a la terra és on fem camí cap el cel, un enllà desconegut però cert. No ens ha de preocupar com és el cel, sinó com és la vida aquí a la terra per anar cap el cel.


A l’oració del principi de la celebració d’avui hi trobem el sentit més ple i més genuí de la festa de l’Ascensió: “L’ascensió del Crist, el vostre fill, és també la nostra elevació -i continua- i a la glòria on ha arribat Ell que és el cap també nosaltres que som els membres tenim l’esperança d’arribar-hi”. Aquest és el sentit ple de la festa de l’Ascensió.