diumenge, 25 d’agost del 2013

Homilia del diumenge 21 de durant l’any

Advertiment seriós avui per a nosaltres.
Potser, a vegades, estem molt segurs perquè som dels de dins, i els de dins no podem quedar mai fora.

Mn. A. Roquer
Lectura del llibre d’Isaïes (Is 66,18–21)
Això diu el Senyor: «Jo conec les obres dels homes i els seus pensaments. Jo mateix vindré a reunir la gent de totes les nacions i de totes les llengües. Tots vindran aquí i veuran la meva glòria, i faré un prodigi enmig d’ells. Després enviaré alguns dels supervivents a les altres nacions, a Tarsís, a Fut i a Lud, a Mòsoc i a Ros, a Túbal i a Javan, a les illes llunyanes, que mai no havien sentit parlar de mi ni havien vist mai la meva glòria, i anunciaran la meva glòria entre les nacions. I de totes les nacions portaran els vostres germans com una ofrena al Senyor. Els portaran a cavall, en carruatges, en lliteres, muntats en mules o en dromedaris, fins a la muntanya santa de Jerusalem, diu el Senyor. Els presentaran tal com els israelites presenten en vasos purs la seva ofrena en el temple del Senyor, i jo fins en prendré alguns d’entre ells per fer-ne sacerdots o levites.»
Lectura de la carta als cristians hebreus (He 12,5-7.11-13)
Germans, heu oblidat les paraules encoratjadores que l’Escriptura us adreça com a fills: «Fill meu, no desestimis la correcció que ve del Senyor, no et cansis quan ell et reprèn, perquè el Senyor repta aquells que estima, fa sofrir els fills que ell prefereix.» És per a la nostra correcció, que sofrim: Déu us tracta com a fills. Perquè, quin fill hi ha que el seu pare no corregeixi? La correcció, de moment, no sembla que porti alegria, sinó tristesa, però més tard, els qui han passat per aquest entrenament en cullen en pau el fruit d’una vida honrada. Per això enfortiu les mans que es deixen anar i els genolls que es dobleguen, aplaneu el camí per on passa el vostre peu, perquè el qui va coix no es faci més mal, sinó que es posi bé.
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 13,22-30)
En aquell temps, Jesús, tot fent camí cap a Jerusalem, passava per viles i pobles i ensenyava. Algú li preguntà: «Senyor, són pocs els qui se salven?» Ell contestà: «Correu, mireu d’entrar per la porta estreta, perquè us asseguro que molts voldran entrar-hi i no podran.
»Després que el cap de casa s’haurà alçat a tancar la porta, de fora estant començareu a trucar i direu: “Senyor obriu-nos.” Ell us respondrà: “No sé d’on sou.” Llavors començareu a dir-li: “Menjàvem i bevíem amb vós i ensenyàveu pels nostres carrers.” Ell us respondrà: “No sé d’on sou. Lluny de mi, tots vosaltres que obràveu el mal.”
»Allà hi haurà els plors i el cruixir de dents quan veureu Abraham, Isahac i Jacob amb tots els profetes en el regne de Déu, mentre que a vosaltres us hauran tret fora. I vindrà gent d’orient i d’occident, del nord i del sud i s’asseuran a taula en el regne de Déu. Mireu, ara són darrers els qui llavors seran primers, i són primers els qui llavors seran darrers.»
Homilia:
L’evangeli que acabem d’escoltar forma part de tot una colla de dites i de petites paràboles pronunciades en diferents moments i recollides aquí en un sol lloc. El fil conductor que les uneix totes és aquest: el regne de Déu. I la pregunta és, continua sent: Com s’hi entra? Qui hi entra? Qui hi queda fora? Curiosa estadística!

La pregunta quants són els que se salven? encaixa molt bé amb la mentalitat jueva d’aquell temps. Pertànyer al poble escollit per Déu és garantia absoluta de salvació. Els pagans, en canvi, ho tenen molt pelut!

Advertiment seriós avui per a nosaltres. Potser, a vegades, estem molt segurs perquè som dels de dins, i els de dins no podem quedar mai fora, que per això són dins! No m’aclareixo!

Jesús parla d’una porta estreta i nosaltres moltes vegades demanem, i cada vegada més, una porta més ampla, o una màniga més ampla. Vull suposar que qui té raó és Jesús. No podem abaratir l’Evangeli; l’Evangeli no té temporada de rebaixes. No ho sabeu que som seguidors d’un crucificat per dir la veritat?

A l’estiu, quan sembla que tot es relaxa una mica, o un bon tros, l’Església ens surt ara amb aquest evangeli que és l’altra cara de la moneda. L’Evangeli, a vegades, és aspre com un codony; però nosaltres sabem fer codonyat i és més dolç, i l’abaratim. “Entreu per la porta estreta” i això no ho podem esborrar.

On queda l’evangeli, doncs, de les Benaurances? És molt més bonic! Però no es tracta de que sigui bonic sinó que sigui veritat. L’Evangeli no és per a estrets de pit. Hi ha expressions de Jesús que és impossible d’escoltar-les sense experimentar una certa incomoditat. No m’agrada! Però diu-ho-me, sóc jo que m’haig d’adaptar a l‘Evangeli? O és l’Evangeli que s’ha d’adaptar a la meva mesura i al meu gust?

Perquè formem part de l’Església ens pensem que això, per si sol, ja és garantia de ser bons. “Menjàvem i bevíem amb vós i ensenyàveu pels nostres carrers”. “Sou dels nostres”. “No sé qui sou”. I rebla el clau: “Ara són darrers els qui llavors seran primers, i són primers els qui llavors seran darrers”. Més clar, impossible! Que ens agradi o no es agradi és una altra qüestió. Sincerament, a mi tampoc m’agrada; què voleu que us digui? Sentir-se segur només perquè som dels de dins és temerari. Al cristià que camina, com tot bon caminat, no l’interessa només com és el camí, sinó si aquell camí, sigui com sigui, el portarà on ell vol anar.

No ens ha de preocupar quants són els que se salven perquè, em penso, que són més dels que ens pensem i més, potser segons alguns, dels que voldrien.

Notem la força de la lliçó: “Vindran gent d’orient, d’occident, del nord i del sud, i s’asseuran a taula en el regne de Déu”. Una bona lliçó per aprendre. Però no ens refiem; tota la humanitat és convidada a la taula de Regne. I nosaltres, que érem del món pagà, també hem estat convidats.

Les  matemàtiques de Déu no són les nostres matemàtiques. Les estadístiques de Jesús no són les nostres estadístiques. Amb tot, la resposta del Senyor no és per desanimar ningú, ben al contrari! És per animar a tothom: “Correu”.


Sí, aquests advertiments de Jesús són molt durs per a aquells que van excessivament refiats d’ells mateixos. Són també una esperança i una seguretat per a tots aquells que, amb penes i treballs, aquí caic i allà m’aixeco, van fent amb pena el seu camí que, n’hi que sigui estret, porta allà on volen anar, que és el que ens interessa.