Per això avui, per entendre tot el misteri de Nadal,
no calen paraules;
hi ha gestos que valen més totes les paraules.
Mn. A. Roquer
Lectura
del llibre d’Isaïes (Is
52,7-10)
|
Quin goig de sentir a les muntanyes els passos del
missatger que anuncia la pau i porta la bona nova, que anuncia la salvació i
diu a la ciutat de Sió: «El teu Déu és rei.» Escolta els crits dels teus
sentinelles, escolta quins esclats de goig: veuen cara a cara com el Senyor
torna a Sió. Danseu, ruïnes de Jerusalem, alceu totes el crit d’alegria: el
Senyor ha consolat el seu poble, ha redimit Jerusalem. Als ulls de tots els
pobles el Senyor ha estès el seu braç sant, i d’un cap a l’altre de la terra
veuran la salvació del nostre Déu.
|
Lectura
de la carta als cristians hebreus (He 1,1-6)
|
En diverses ocasions i de moltes maneres Déu
antigament havia parlat als pares per boca dels profetes; però ara, en
aquests dies que són els darrers, ens ha parlat a nosaltres en la persona del
Fill, que ell ha constituït hereu de tot, per mitjà del qual ja havia creat
el món. Ell, que és resplendor de la glòria de Déu i empremta del seu mateix
ésser, i que sosté l’univers amb el poder de la seva paraula, acabada l’obra
de purificació dels pecats s’ha assegut a les altures, a la dreta de la
majestat divina, i ocupa un lloc tant més superior als àngels com més
incomparable és el títol que posseeix en herència. Perquè, a quin dels àngels
Déu ha dit mai: «Ets el meu Fill, avui t’he engendrat»? I encara: «Jo seré el
seu pare, i ell serà el meu Fill»? Diu també quan presenta al món el seu
primogènit: «Que es prosternin davant d’ell tots els àngels de Déu.»
|
Lectura
de l’evangeli segons sant Joan
(Jn 1,1-18)
|
Al principi ja existia el qui és la Paraula. La
Paraula era amb Déu i la Paraula era Déu. Era, doncs, amb Déu al principi.
Per ell tot ha vingut a l’existència, i res del que ha vingut a existir no hi
ha vingut sense ell. Tenia en ell la Vida, i la Vida era la Llum dels homes.
La Llum resplendeix en la foscor, però la foscor no ha pogut ofegar-la.
[Déu envià un home que es deia Joan. Era un testimoni; vingué a donar testimoni de la Llum, perquè per ell tothom arribés a la fe. Ell mateix no era la Llum; venia només a donar-ne testimoni.] Existia el qui és la Llum veritable, la que, en venir al món, il·lumina tots els homes. Era present al món, al món que li deu l’existència, però el món no l’ha reconegut. Ha vingut a casa seva, i els seus no l’han acollit. Però a tots els qui l’han rebut, als qui creuen en el seu nom, els concedeix poder ser fills de Déu. No són nascuts per descendència de sang, ni per voler d’un pare o pel voler humà, sinó de Déu mateix. El qui és la Paraula es va fer home i plantà entre nosaltres el seu tabernacle, i hem contemplat la seva glòria, que li pertoca com a Fill únic del Pare, ple de gràcia i de veritat. [Donant testimoni d’ell, Joan cridava: «És aquell de qui jo deia: El qui ve després de mi m’ha passat davant, perquè, abans que jo, ell ja existia.» De l’abundància de la seva plenitud tots nosaltres hem rebut gràcia sobre gràcia. Perquè la Llei, Déu la donà per Moisès, però la gràcia i la veritat ens han vingut per Jesucrist. Déu ningú no l’ha vist mai; Déu Fill únic, que està en el si del Pare, és qui l’ha revelat.] |
Homilia:
“Aquell que
és la Paraula s’ha fet home. Ha parlat”. Aquesta frase de l’evangeli de Joan és
la clau de tot el misteri de Nadal, que ara ja no és misteri; ara sabem qui és
el nostre Déu! I per aquesta paraula, feta carn humana en el fill, ara ho
entenem tot. S’ha fet una paraula entenedora, ha parlat el nostre llenguatge,
hem vist la glòria de Déu. Una paraula que, per no enlluernar ningú, l’escoltem
en un infant, justament, que no sap pronunciar cap paraula. Les paraules
humanes, a vegades, enlloc d’aclarir les coses encara les compliquen.
El pròleg de
l’evangeli de Joan que hem llegit és una síntesi teològica de tot el seu
evangeli. “Aquesta paraula és la llum. És la vida que ve de Déu”. Ja no cal dir
res més! Està dit tot!
Ni nosaltres
som estranys a Déu, ni Déu és estrany a nosaltres. Sant Agustí ens dirà que Déu
és més íntim en nosaltres que nosaltres mateixos. Per això avui, per
entendre tot el misteri de Nadal, no calen paraules; hi ha gestos que valen més que totes les paraules, fins i tot en el context humà. Allò que la mare diu
al seu fill, acabat de néixer, que no entén rés... El fill pot entendre el
petó, la carícia... El llenguatge del gest, el petó, és més entenedor que una
paraula. Allò que Déu havia dit per boca dels profetes ara, en el naixement
humà del seu fill, s’entén tot el llenguatge de Déu. Tot gest fruit de l’amor
és més expressiu que totes les paraules.
“Ens ha
nascut un noi, ens ha estat donat un fill”. Aquestes paraules d’Isaïes enceten
la celebració de Nadal. Avui la pau ha baixat del cel. Ho dèiem aquesta nit. I
tota la humanitat descobria que aquesta pau ve de l’amor de Déu. Aquest amor de
Déu és el do més preuat que ens ha arribat a nosaltres.
Era de nit i
en la fosca dels segles naixia la llum d’una Bona Notícia. Acabat el temps d’Advent
ens hem trobat un infant. Un infant, sí, res més. Nosaltres esperàvem qui sap
què. Un infant nascut, a més a més, en un estable. Déu és així. I mentre no el
busquem per aquest camins no el trobarem mai. I mentre no anem per aquest camí
per on es troba Déu, Déu sempre serà un estrany en la nostra vida.
Mirant-lo ajagut
en la menjadora confessem amb l’evangelista: justament quan el veiem en una
menjadora, nosaltres hem contemplat tota la glòria de Déu. Aquí hi ha la veritat.
La paraula
és la manifestació del nostre pensament. Per això necessitem tantes paraules
per expressar allò que sentim, allò que vivim. Déu té una sola paraula per dir.
I és aquí on entrem en conflicte amb el nostre pensament i Déu.
La paraula,
que en venir al món, il·lumina tots els homes. La paraula que era present en el
món. El món que li deu l’existència. I el món no l’ha reconegut! La humanitat
només entén allò que li convé entendre, la humanitat només entén allò que li
agrada entendre. Aquest serà sempre el nostre drama humà. Des de l’estable de
Betlem fins a la creu del Calvari.
Nadal, la
creu, volen ser per a nosaltres un testimoni d’amor. Són sempre un testimoni de
fe perquè són el gran do de Déu.
