dilluns, 26 de juliol del 2010

Missa de l'aparició

De la senzillesa d’un matrimoni humil de Judà en neix la dona més singular de la història de la Salvació: Maria.

 Mn. Roquer
Al coincidir, enguany, el dia 25 de juliol, el dia de sant Jaume, en diumenge ens dóna l’oportunitat de celebrar avui la festa de sant Joaquim i santa Anna. No queda pas fora de lloc que aquí, al santuari de la Mare de Déu, avui celebrem joiosament els pares de Maria.

Els noms de Joaquim i Anna els trobem a l’evangeli apòcrif de sant Jaume. Són del segle II. Tot el què sabem d’ells dos, en quant els noms, és provinent de la literatura apòcrifa (no sempre unànime en totes les coses i menys amb els noms). Molt abans que nosaltres ja ho celebraven els cristians grecs. Nosaltres, fins fa ben poc, celebràvem aquests dos sants en dies diferents, separats: el 26 de juliol, avui, santa Anna; i el 16 d’agost (ho recordareu) sant Joaquim. La litúrgia renovada del Vaticà II, potser per ser un matrimoni, els ha posat de celebració el mateix dia (lògic). El calendari actual ens els ha posat, doncs, a celebrar avui, 26 de juliol. Els noms, doncs, de Joaquim i Anna han esdevingut, a part de ser una llegenda com a noms, popularment molt acceptats a casa nostra: n’hi ha molts encara d’annes i joaquims. Però més enllà de tradicions, de llegendes... avui celebrem els pares de Maria, tinguin el nom que tinguin. I és tradició molt repetida als santuaris marians, fixeu-vos-hi, tenir-los a banda i banda, al costat, de la imatge de la Mare de Déu, la filla, com és en el nostre cas amb les dues escultures, bellíssimes, de Joan Rebull.

Les lectures que hem escoltat corresponen al dilluns de la divuitena setmana, i no fan referència als sants d’avui. Podria haver agafat, per fer-ne el comentari, la primera lectura amb el tema de la fidelitat del profeta Jeremies; bon tema. Però també m’ha semblat que el tema de l’evangeli era molt adient... amb allò del gra de mostassa o la mesura petita de llevat que posa la dona per fermentar tota la pasta. A cop d’ull podria semblar que de la menudesa d’un gra de mostassa no en podem esperar gran cosa. Però com tota llavor, per petita que sigui, porta tota la força de la vida i per tant del creixement. I la força del creixement no ve de la mesura de la llavor. D’una llavor de carbassa, que és bastant grossa, en surt només una carbassera que s’arrastra per terra. De la llavor de mostassa, petita, i potser encara massa, com un cap d’agulla, en surt un arbre. Les paradoxes de la vida, les paradoxes de Déu.

De la senzillesa d’un matrimoni humil de Judà en neix la dona més singular de la història de la Salvació: Maria. Com Jesús farà l’elogi d’aquella dona que fa l’ofrena més petita perquè ha donat tot el què tenia. Com potser, també, d’una paraula amable en un moment determinat pot néixer una confiança, una relació d’amistat. Per dir-ho, allò què val no és el poc o el molt sinó l’esperit en què es fa. Nosaltres podem sembrar la llavor, però qui la fa créixer no som nosaltres. Per les matemàtiques de Déu, el poc, fet  amb generositat pot ser molt; i el molt, fet amb prepotència, pot ser poc.

Maria viu més amb la força de Déu que actua en ella que no pas de la potència humana d’ella mateixa. “El Senyor ha fet en mi meravelles”, la més gran de les meravelles humanes. Ha fet meravelles en Maria perquè, justament, “ha mirat la petitesa (!) de la seva serventa”. Els camins de Déu són aquests. Tan diferents moltes vegades dels nostres. Millor dit, normalment, els camins de Déu (gràcies a Déu !) no són com els nostres.

Allò del gra de mostassa no només valia pels que escoltaven la paràbola dels llavis de Jesús. També val avui per a nosaltres, per això l’hem llegida. Definitivament, el món dels senzills és el món de Déu.

diumenge, 25 de juliol del 2010

Festivitat de sant Jaume, Apòstol.


Si avui coneixem sant Jaume no és perquè ha mantingut als altres sota el seu poder sinó perquè s’ha mantingut fidel a la seva fe fins a donar la pròpia vida.
Mn. A. Roquer.
Lectura dels Fets dels Apòstols (Ac 11,19-21.12,1-2.24)
 En aquells dies, els creients de Jerusalem, dispersats en la persecució que va seguir a la mort d’Esteve, van arribar fins a Fenícia, Xipre i Antioquia, i predicaven la paraula, però només als jueus; tanmateix, n’hi havia alguns de Xipre i de Cirena que en arribar a Antioquia anunciaven també als pagans la bona nova de Jesús, el Senyor. I com que la força del Senyor els afavoria, n’hi hagué molts que cregueren i es convertiren al Senyor. En aquells dies el rei Herodes detingué alguns de l’Església per fer-los mal. Féu matar amb l’espasa Jaume, el germà de Joan. Però la paraula del Senyor s’anava escampant i difonent.
Lectura de la segona carta de sant Pau als cristians de Corint (2Co 4,7-15)
Germans, portem el tresor del ministeri que Déu ens ha confiat com en gerres de terrissa. Així queda ben clar que aquest poder altíssim ve de Déu, i no pas de nosaltres. Quan les contrarietats ens envolten pertot arreu, no quedem del tot encerclats; quan no sabem com escapar-nos, a la fi trobem la sortida; quan els qui ens persegueixen ja ens tenen a les mans, no quedem del tot abandonats; quan ens trobem per terra en la lluita, no arribem a perdre-hi la vida. Sempre i pertot arreu portem la mort de Jesús en el nostre cos, perquè també en el nostre cos es manifesti en el seu esclat la vida de Jesús. És ben bé així: nosaltres vivim, però per causa de Jesús sempre estem a mercè de la mort, i així la vida de Crist es manifesta en la nostra carn mortal.
Jesús manifesta el seu esclat en la nostra carn mortal. D’aquesta manera, ni la mort no deixa mai de fer en nosaltres la seva obra, ni la vida en vosaltres.
L’Escriptura diu: «Em sento ple de fe, i per això he parlat.» Nosaltres, doncs, que tenim el mateix Esperit de la fe, també ens sentim plens d’aquesta fe, i per això parlem, i sabem que aquell qui ressuscità Jesús, el Senyor, també ens ressuscitarà a nosaltres amb Jesús i ens portarà a la seva presència juntament amb vosaltres. Perquè tot això és en bé vostre; així la gràcia de Déu, que es multiplica a mesura que s’estén a molta gent, farà que sigui desbordant l’acció de gràcies a la seva glòria.
Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 20,20-28)
En aquell temps, la mare de Jaume i Joan, fills de Zebedeu, anà a trobar Jesús amb els seus fills i es prosternà per demanar-li un favor. Jesús li digué: «Què demanes?» Ella li respongué: «Maneu que en el vostre Regne aquests dos fills meus seguin l’un a la vostra dreta i l’altre a la vostra esquerra.» Jesús contestà: «No sabeu què demaneu. Podeu beure el calze que jo he de beure?» Ells li diuen: «Sí que podem.» Els diu Jesús: «És cert, vosaltres beureu el meu calze, però seure a la meva dreta i a la meva esquerra, no sóc jo qui ho ha de concedir; és per a aquells a qui el meu Pare ho ha reservat.»
Quan els altres deu sentiren tot això s’indignaren contra els dos germans, però Jesús els cridà i els digué: «Ja sabeu que, a totes les nacions, els governants disposen dels seus súbdits com si en fossin amos, i els grans personatges mantenen els altres sota el seu poder. Entre vosaltres no ha de ser pas així: qui vulgui ser important entre vosaltres ha de ser el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer ha de ser el vostre esclau, com el Fill de l’home, que no ha vingut a fer-se servir, sinó a servir els altres i a donar la seva vida com a preu de rescat per tots els homes.»
Homilia:
Aquesta escena de l’Evangeli que acabem d’escoltar és ben coneguda per tots. Estic segur. I des d’un cert de punt de vista humà ens pot resultar molt comprensible: una mare que demana el millor per als seus fills. Un amor apassionat, a l’hora de demanar, no es queda mai curt.

“Maneu que en el vostre Regne aquests dos fills meus seguin l’un a la vostra dreta i l’altre a la vostra esquerra”. La reacció de Jesús és immediata: “No sabeu què demaneu”. I així desfà el malentès. El deixeble de Jesús és ben bé tot el contrari d’allò que ha demanat la mare de Jaume i Joan. Tot cristià, si és que no ho sabia, des d’aquell moment ha de saber que per seguir a Jesús només hi ha un camí, i no és una autopista. Un camí: quina cosa més curta de dir, quina cosa més llarga de seguir dirà el poeta.

Enguany, molts (!) fan el camí cap a Santiago, peregrinant fins a la tomba de l’apòstol. Un camí que ens porta a recordar el camí de la vida. Caminar és anar sempre endavant; quan caminem i quan vivim. És moure’s, és avançar, però avançar lentament; a un ritme, jo diria, humà. Caminar és el ritme que ens imposa el fet de ser humans. Cert que suposa un esforç (puja i baixa, i cansa...), que hem de carregar amb la motxilla, però...també és cert que només hi podem portar, com a la vida, allò que és indispensable; no cal més; allò què portem de més a més, potser, ho haurem de deixar pel camí. I apareixen llagues als peus, dolors musculars... No trobareu res que sigui més semblant a la vida que caminar. També en el temps de la vida apareixen ferides al cor. Potser hi ha més ganes de triomfar que capacitat per acceptar i afrontar els fracassos.

No és fa camí per fer camí. El pelegrí no camina per caminar; no fa l’esforç per caminar; va a la tomba de l’apòstol. Es fa camí per anar a un lloc. Tot camí té un objectiu molt clar: on volem anar. I farem el què calgui per assolir el fi que ens hem proposat, malgrat, fins i tot, la duresa i la dificultat del camí.

Nosaltres, en el nostre caminar, no hem arribat, encara, al terme que ens havíem proposat. Per arribar a on ens hem proposat convé, primer, com en la vida, mirar on posem els peus; i, segon, mirar on volem anar. Així el camí de la vida, així el camí de la fe. Però convé que mirem bé que, amb la més bona voluntat del món, podem fer marrada i no arribar a on volíem. Sant Jaume vol ser el primer; i ho serà, però primer donarà la vida pel seu mestre. També sant Jaume fa un camí que el porta de l’ambició de ser el primer i manar, a ser el primer en generositat.

El cristià ha de saber que per ser gran només hi ha un camí: fer-se servidor dels altres com ho va fer el seu mestre. Jesús ha marcat el camí. El camí del poder, ni que sigui en nom de l’Evangeli, és equivocat; és el nostre de camí, però no és el de Jesús. Pretendre dominar, ni que sigui per a fer el bé, és un error, inverteix els termes; i és tant fàcil autoenganyar-nos. La mentida piadosa és la pitjor de totes, perquè no solament és una mentida, sinó que tapa una veritat.

Els malentesos no han desaparegut. Vés a saber per quins set sous allò que l’apòstol Jaume no va fer li hem fet fer nosaltres. Curiosament, i per una d’aquestes paradoxes de la història, hem fet de sant Jaume, l’apòstol disposat a morir per defensar la fe, un guerrer encarregat de salvar la pàtria dels seus invasors a cop d’espasa, a tort i a dret (penseu en la batalla de Clavijo). Aquest no és l’apòstol sant Jaume. Aquest és aquell qui nosaltres hem manipulat per beneir les nostres batalles. És a l’inrevés de l’Evangeli; és agafar l’Evangeli cap per avall. Diguem-ho ben clar: fer de l’apòstol sant Jaume un heroi al servei de l’espasa és deformar greument què vol dir ser deixeble de Jesús.

Sempre haurem d’anar purificant la nostra fe de tot allò que s’hi adhereix, que la falseja, que la converteix en una caricatura del què hauria de ser. Però per rectificar el camí, el primer que cal és saber que anem errats. Si avui coneixem sant Jaume no és perquè ha mantingut als altres sota el seu poder, Jesús diu que això ho fan els governants de les nacions, sinó perquè s’ha mantingut fidel a la seva fe fins a donar la pròpia vida.

Fem el nostre camí de la vida, fem el nostre camí de la fe amb fermesa, ben cert, però amb humilitat; seguint no pas els nostres propis criteris, sempre tan fàcils de ser manipulats en benefici propi, sinó seguint aquell qui ha dit “Jo sóc el camí, la veritat i la vida”. Només seguint aquest camí arribarem on hem d’anar.

diumenge, 18 de juliol del 2010

Homilia diumenge 16 de durant l'any

La lliçó més important és que, en el seguiment de Jesús, escoltar la Paraula ens ha de portar a l’acció
Mn. A. Roquer.
Lectura del llibre del Gènesi (Gn 18,1-10a)
En aquells dies, el Senyor s’aparegué a Abraham a l’alzina de Mambré. Abraham seia a l’entrada de la tenda, quan la calor del dia era més forta. Alçà els ulls i veié tres homes aturats davant d’ell. Així que els veié corregué a rebre’ls des de l’entrada de la tenda, es prosternà, inclinà el front fins a terra i digué: «Senyor, si m’heu concedit el vostre favor, us prego que no passeu sense aturar-vos amb el vostre servent. Permeteu que portin aigua per rentar-vos els peus i reposeu a l’ombra de l’alzina. Entretant aniré a buscar unes llesques de pa i refareu les vostres forces per a continuar el camí que us ha fet passar prop del vostre servent.» Ells li respongueren: «Molt bé. Fes tal com has dit.»
Abraham entrà de pressa a la tenda i digué a Sara: «Corre, pren tres mesures de farina blanca, pasta-la i fes-ne panets.» Després corregué cap al ramat, trià un vedell tendre i gras i el donà al mosso perquè el preparés de seguida. Quan tot era a punt, prengué mató, llet i el vedell, els ho serví i es quedà dret al costat d’ells sota l’ombra de l’alzina, mentre ells menjaven. Llavors li preguntaren: «On és Sara la teva esposa?» Abraham respongué: «És dintre la tenda.» Ell li digué: «L’any que ve tornaré aquí, i Sara, la teva esposa, haurà tingut un fill.»
Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Colosses (Col 1,24-28)
Germans, ara estic content de patir per vosaltres. Així continuo en la meva pròpia carn allò que encara falta als sofriments del Crist en bé del seu cos, que és l’Església. Ara jo sóc servidor d’aquesta Església: Déu m’ha confiat la missió de dur a terme en vosaltres les seves promeses, el seu misteri i secret, que d’ençà que existeixen els segles i les generacions humanes ell guardava amagat, però que ara ha revelat al seu poble sant. Déu ha volgut fer-li conèixer la riquesa i la grandesa d’aquest misteri que ell es proposava a favor dels qui no són jueus. El propòsit de Déu és aquest: que Crist, l’esperança de la glòria que ha de venir, estigui en vosaltres. Nosaltres l’anunciem. Sense fer distincions, amonestem tots els homes i els instruïm en tots els secrets de la saviesa per conduir-los al terme del seu desplegament en Crist.
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 10,38-42)
En aquell temps, Jesús entrà en un poblet, i l’acollí una dona que es deia Marta. Una germana d’ella que es deia Maria, asseguda als peus del Senyor, escoltava la seva paraula, mentre Marta estava molt atrafegada per obsequiar-lo. Marta, doncs, vingué i digué: «Senyor, no us fa res que la meva germana m’hagi deixat sola a servir? Digueu-li, si us plau, que m’ajudi.» El Senyor li respongué: «Marta, Marta, estàs preocupada i neguitosa per moltes coses, quan només n’hi ha una de necessària. La part que Maria ha escollit és la millor, i no li serà pas presa.»

Homilia:
Un evangeli bonic. Més encara, diríem un evangeli bellíssim. Ep! Si no agafem el rave per les fulles. Vull dir: si sabem aprendre la lliçó que ens vol donar, amb aquest fragment d’evangeli, sant Lluc. Per altra part és un fragment exclusiu d’aquest evangelista, no el narra cap més.

Ens mostra en dos deixebles, seguidors, fidels a Jesús, dues actituds diferents; i a més a més, dues dones. Poc comú!. Marta i Maria. Molt innovador!, més del què ens pensem si tenim present que la Llei jueva prohibia comunicar els secrets de Déu als pagans i a les dones. El mestre de la Llei Jeotà recomanava fer aquesta pregària als jueus: Sigueu beneit, Senyor, perquè no he nascut ni pagà, ni dona, ni ignorant. Bé, la tercera condició, potser, la podem posar una mica en dubte.

Maria asseguda als peus de Jesús. La postura clàssica del deixeble. Sant Pau també ens dirà: “He estat instruït als peus del Mestre de Melià”. Marta, la mestressa de casa, preocupada, neguitosa, per atendre el seu hoste. L’actitud, molt típica d’Orient, ho hem escoltat a la primera lectura.

Si ho interpretéssim com a dues actituds oposades, com deia, agafaríem el rave per les fulles. Totes dues són bones, però totes dues tenen un perill. L’activitat de Marta es pot convertir, si no vigila, en un activisme. La contemplació de Maria, si no vigila, es pot convertir en una evasió de les realitats quotidianes. El perill no és quina de les dues... El perill és l’exclusivitat. Amb tot, Jesús diu que Maria ha triat la part millor. Simplement perquè alimentar l’esperit sempre és més important que alimentar el cos. L’esperit és més que el cos. Si som deixebles de Jesús ho som per l’esperit, no per el cos. I aquí es parla de ser deixebles.

I avui, en ple estiu, això ens ve com l’anell al dit. Temps de lleure, temps de vacances, temps de descans... I jo pregunto: Què vol dir el lleure? Què vol dir descansar? Què comporta fer vacances de veritat? Però, realment, l’home sap descansar?. Avui hem aprés a treballar, i potser, encara, no hem fet l’aprenentatge de saber descansar. No tenim temps per escoltar; no tenim temps per a res, no tenim temps per al silenci.

Moltes vegades... em penso que aquell grup d’excursionistes que em vaig trobar em vam donar una bona lliçó: el diumenge a la tarda pujo a Siurana per celebrar l’Eucaristia; hi ha un grup d’excursionistes plantant les tendes de campanya; hi estaran tota la setmana, fins l’altre diumenge; i em fan els grans elogis del lloc que han triat, un poble tranquil, aquí es respira pau, un lloc ideal per descansar...; arribo el diumenge següent i els excursionistes no hi són; pregunto als de Siurana i em diuen que van marxar el dimecres matí perquè estaven cansats i avorrits.

Maria... i totes les maries saben triar el millor. Només les bones maries saben triar el millor. Per què? Allò que és el millor cansa. Potser que ens ho fem mirar!. Fins les nostres pregàries a vegades estan farcides (massa farcides!) de coses que demanem, necessitats materials normalment (Senyor, doneu-nos això..., doneu-nos..., doneu-nos...) Senyor, doneu-nos una estona de silenci que no en tenim i ho necessitem. Senyor, doneu-nos el nostre pa de cada dia, i doneu-nos, també, capacitat per assaborir-lo i temps per poder-lo pair tranquil•lament.

Que el llegir no ens faci perdre l’escriure. No és qüestió d’exclusivitat, o d’una manera o de l’altra, és allò de o Pere o Pau. Allò que cal és, potser, Jo sóc com Marta, però quan convé sé fer com Maria. Jo sóc com Maria, però quan convé sé fer com Marta. El més bonic, i potser fins i tot més evangèlic, és una Marta fent l’elogi de la seva germana Maria (que bé que ho has fet, germana, quin gaspatxo més bo). Si no fos per Marta, avui, tampoc dinaríem. Si no fos per Maria, per altra part, Jesús estaria allà sol com un mussol.

El servei de la caritat és ocupació per atendre l’amic com amic. Sant Lluc ens ha presentat dos deixebles de Jesús, i les dues actituds mostren dues maneres d’entendre i d’acollir l’amic. Faríem una mala lectura d’aquest evangeli si l’entenguéssim com una condemna a la manera de fer de Marta, o com una exaltació absoluta de la manera de fer de Maria. I encara pot ser pitjor si d’aquest text en traguéssim una mena de canonització de la vida contemplativa com a única i superiora a tot. L’evangelista no va per aquí. Tant santa és Marta com santa és Maria. La lliçó més important és que, en el seguiment de Jesús, escoltar la Paraula ens ha de portar a l’acció, i l’acció ens ha de portar al servei del germà i a la contemplació.

Sant Lluc ha parlat del camí que feia Jesús cap a Jerusalem. També nosaltres fem camí cap a Jerusalem. La Jerusalem celestial. I mentre fem camí tenim el goig de gaudir, cada diumenge, en aquesta celebració de la presència del Senyor a casa nostra. L’acollim com cal. Preparem amb il•lusió i amb ganes aquesta trobada, i escoltem la seva paraula. Que sempre en sortim confortats i consolats. I que puguem marxar, després d’escoltar-lo com Maria, i disposats a servir-lo com Marta.

diumenge, 11 de juliol del 2010

Homilia diumenge 15 de durant l'any


Allò que ens interessa és saber quin camí porta cap el cel!

Mn. A. Roquer.
Lectura del llibre del Deuteronomi (Dt 30,10-14)
Moisès s’adreçà al poble i li digué: «Escoltaràs el Senyor, el teu Déu, guardant els seus manaments i els seus decrets escrits en el llibre d’aquesta Llei, i et convertiràs al Senyor, el teu Déu, amb tot el cor i amb tota l’ànima. La Llei que avui et dono no és massa difícil per a tu, ni és fora del teu abast. No és pas al cel, que puguis dir: Qui és capaç de pujar-hi per anar-la a buscar i fer-nos-la conèixer, perquè la puguem practicar? Ni és tampoc a l’altra banda del mar, que puguis dir: Qui és capaç de travessar-lo per anar-la a buscar i fer-nos-la conèixer, perquè la puguem practicar? Són paraules que tens molt a prop teu per poder-les complir: les tens als llavis, les tens al cor.»
Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Colosses (Col 1,15-20)
Jesucrist és imatge del Déu invisible, engendrat abans de tota la creació, ja que Déu ha creat totes les coses per ell, tant les del cel com les de la terra, tant les visibles com les invisibles, trons, sobirans, governs i potestats. Déu ha creat tot l’univers per ell i l’ha destinat a ell. Ell existeix abans que tot, i tot es manté unit gràcies a ell.
Ell és també el cap del cos, que és l’Església. Ell n’és l’origen, és la primícia dels qui retornen d’entre els morts, perquè ell ha de ser en tot el primer. Déu volgué que residís en ell la plenitud de tot el que existeix; per ell Déu volgué reconciliar-se tot l’univers, posant la pau en tot el que hi ha, tant a la terra com al cel, per la sang de la creu de Jesucrist.
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 10,25-37)
En aquell temps, un mestre de la Llei, per provar Jesús s’alçà i li va fer aquesta pregunta: «Mestre, què he de fer per tenir l’herència de la vida eterna?» Jesús li digué: «Què hi ha escrit a la Llei? Què hi llegeixes?» Ell contestà: «Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes les forces, amb tot el pensament, i estima els altres com a tu mateix.» Jesús li diu: «Has respost bé: fes-ho així i viuràs.»
Ell, amb ganes de justificar-se, preguntà a Jesús: «I per a mi, qui són aquests altres?» Jesús prosseguí: «Un home baixava de Jerusalem a Jericó i caigué en mans de lladres, que el despullaren, l’apallissaren i se n’anaren deixant-lo mig mort. Casualment baixava pel mateix camí un sacerdot que el veié, però passà de llarg per l’altra banda. Igualment un levita, quan arribà al lloc, passà de llarg per l’altra banda. Però un samarità que viatjava per aquell indret, quan arribà i el veié se’n compadí, s’hi acostà, li embenà les ferides, després d’amorosir-les amb oli i vi, el pujà a la seva pròpia cavalcadura, el dugué a l’hostal i se n’ocupà. L’endemà, quan se n’anava, donà dues monedes de plata a l’hostaler dient-li: Ocupa’t d’ell i, quan jo torni, et pagaré les despeses que hagis fet de més. Quin d’aquests tres et sembla que va veure l’altre que hem d’estimar, en l’home que havia caigut en mans de lladres?» Ell respongué: «El qui es va compadir d’ell.» Jesús li digué: «Doncs tu fes igual.»
Homilia:
“Mestre, què he de fer per tenir l’herència de la vida eterna?”. I alguns pensen Bona pregunta! Molt interessant! Però jo dic Quina pregunta més insulsa! Tots ho sabem què hem de fer!. Voleu dir que ho hem de preguntar?. Ho portem als llavis i ho portem al cor.

Però és que el mestre de la Llei que fa la pregunta no juga net. No va de bona fe. Diu que li va fer aquesta pregunta per temptar-lo. St. Lluc, aquí, fa servir el mateix verb que quan parla de Jesús que és temptat en el desert.

Mireu, allò que de veritat ens interessa no és saber on és el cel, no és saber com és el cel!. Allò que ens interessa és saber quin camí hi porta!. Ja hi farem cap.

La paràbola ens ho diu net i clar. Per això acaba dient: “Doncs tu fes igual.” Així de senzill. La paràbola que hem escoltat és un bon exemple de com el bon deixeble ha de fer el camí. Hi ha qui va per la vida fem camí cap al cel, i això és una cosa molt lloable: no s’ha de reprovar gens!. Però convé no mirar només endavant. Hem de mirar també on posem els peus, i si no ho fem així possiblement ensopeguem amb les pedres i ens podem donar una morrada de solemnitat.

No només el mestre de la Llei, tots (!) sabem quin és el camí de la vida eterna. I ens preocupa allò que cal fer, quin camí hi porta. O bé nosaltres voldríem un altre camí. En una paraula: volem anar al cel o volem que el cel vingui a nosaltres?.

Després de dir Jesús al mestre de la Llei on ha de posar l’atenció (“Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes les forces, amb tot el pensament, i estima els altres com a tu mateix”), cosa que se suposa que ell ja ho sap, que per això és mestre, amb uns cert deix d’ironia, Jesús li dirà “Has respost bé...” ets un bon mestre, doncs fes això que ja saps. I sobren les preguntes. O bé per què em preguntes allò que ja saps?.

Mireu, el camí del cel té un nom: Estimar. I no ho dic jo, ho diu Jesús. Doncs si és així preguntem-nos per què tenim cada sorpresa que ens farà caure de clatell. Només aquells qui ho han entès així trobaran que això és el més normal del món. Hi ha cristians que ells són els únics qui saben qui s’ha de salvar i qui s’ha de condemnar. Fins es creuen amb una certa autoritat per dir qui pot anar al cel i qui no hi pot anar. El cel, segons l’Evangeli, està ple de samaritans. Tant si ens agrada com si no, perquè, gràcies a Déu, nosaltres no fem la tria.

Els deixebles de Jesús fem el camí de la Vida, de la Vida en majúscules. Caminant per aquest món i no volant pels aires.

“Un home baixava de Jerusalem a Jericó...” Si venia de la Ciutat Santa ben segur que hi era per assistir al Temple, que aquest era el motiu pel qual els jueus pujaven a Jerusalem. I el camí... tots els camins... són plens de sorpreses, d’imprevistos. Qui el comença no sap ni si l’acabarà. I si no pregunteu a alguns dels qui, amb il·lusió, comencen el Camí de Santiago. També el camí de la fe és ple de contingències, de cruïlles que ens fan dubtar (per on tirem?). La vida dels homes i dones del poble, de tots els pobles, és un teixit de desenganys, d’il·lusions frustrades, de joies i de penes, de lluita i de calma, de victòria i de fracassos. Ho sabem tots. Un camí que terreja malgrat tenir el cel per objectiu. I el camí del seguidor de Jesús no és diferent. Tots fem la nostra ruta tot portant a coll el fardell de les nostres debilitats, i a l’hora, també, les provisions per la nostra fe. Déu-nos en guard de ser deixebles que ignoren la realitat de la duresa del camí; estan abocats al fracàs.

I l’inconvenient de trobar, sense esperar-ho, per altra part, un home malferit a la cuneta. Si passem de llarg perquè nosaltres fem via perquè anem cap el cel... la veritat, no sé on farem cap!.

En el camí de la vida, en el camí cap el cel, ens hi esperen casualitats que no hem programat. Tots tenim a prop, potser a casa mateix, algú que es troba al marge, un marginat, que sense dir res... espera. I tot i saber-ho encara gosem a preguntar Què haig de fer per anar al cel?.

El camí del cel passa per la terra dels homes. No sé si cal fer cap més comentari!. Entendre-ho i prou. Perquè entendre-ho ja ho entenem. El què cal és, en tot cas, “Doncs tu fes igual.”. Excuses per justificar-nos i poder passar de llarg olímpicament les tenim. Passar de llarg és fàcil. Però, llavors, preguntem-nos si realment allò que de veritat ens interessa és, o no!, anar al cel.

Si ho dubtem, pregunteu-ho a l’home malferit que hi ha a la cuneta. Ell ho té molt clar.

diumenge, 4 de juliol del 2010

Homilia Diumenge 14 de durant l'any


 No calen ni bossa, ni sarró, ni calçat”, però sí que cal un nou estil de vida.
Mn. A. Roquer.
Lectura del llibre d’Isaïes (Is 66,10-14c)
Alegreu-vos amb Jerusalem, feu festa, tots els qui l’estimeu. Estigueu contents amb ella tots els qui portàveu dol per ella; sereu alletats amb l’abundància del seu consol i xuclareu les delícies de la seva llet. Això diu el Senyor: «Jo decantaré cap a ella, com un riu, la pau i el benestar, la riquesa de les nacions, com un torrent desbordant. Els teus nodrissons seran portats al braç i amanyagats sobre els genolls. Com una mare consola el seu fill, jo també us consolaré: a Jerusalem sereu consolats. Quan ho veureu, el vostre cor bategarà de goig i reviuran com l’herba els vostres ossos.» La mà del Senyor es farà conèixer als seus servents.
Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Galàcia (Ga 6,14-18)
Germans, Déu me’n guard de gloriar-me en res que no sigui la creu de nostre Senyor Jesucrist. En ella és com si el món fos crucificat per a mi i jo per al món. Ni la circumcisió ni la incircumcisió no tenen cap valor. L’únic que val és que hàgim estat creats de nou. Que la pau i la misericòrdia de Déu reposin sobre tots els qui mantenen aquest criteri i sobre l’Israel de Déu. A part d’això, que ningú no m’amoïni, perquè jo porto en el meu cos les marques distintives de Jesús. Germans, que la gràcia de nostre Senyor Jesucrist sigui amb el vostre esperit. Amén.
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 10,1-12.17-29)
En aquell temps, el Senyor en designà encara setanta-dos, i els envià que s’avancessin de dos en dos cap a cada poble i a cada lloc on ell mateix havia d’anar. Els deia: «Hi ha molt a segar i pocs segadors: demaneu a l’amo dels sembrats que enviï homes a segar-los. Aneu. Us envio com anyells enmig de llops. No porteu bossa, ni sarró, ni calçat, no us atureu a saludar ningú pel camí. Quan entreu en una casa digueu primer: Pau en aquesta casa. Si hi viu un home de pau, la pau que li desitgeu reposarà en ell; si no, retornarà a vosaltres. Quedeu-vos en aquella casa i compartiu allò que tinguin per menjar i beure: els treballadors bé es mereixen el seu jornal. No aneu de casa en casa. Si en un poble us reben bé, mengeu el que us posin a taula, cureu els malalts que hi hagi i digueu a la gent d’aquell lloc: El regne de Déu és a prop vostre.
[Però si en un poble no us volen rebre, sortiu als carrers i digueu: Fins la pols d’aquest poble que se’ns ha posat als peus, us la deixem. Però sapigueu això: El regne de Déu és a prop. Us asseguro que quan vingui el gran dia, la sort de Sodoma serà més suportable que la d’aquell poble.» Els setanta-dos tornaren tots contents i deien: «Senyor, fins els dimonis se’ns sotmeten pel poder del vostre nom.» Jesús els digué: «Sí, jo veia Satanàs que queia del cel com un llamp. Us he donat poder de trepitjar les serps i els escorpins i totes les forces de l’enemic: res no us podrà fer mal. Però no us alegreu que els esperits se sotmetin a vosaltres; alegreu-vos que els vostres noms estiguin escrits en el cel.»]
Homilia:
Eren 72. Els nombres a l’Evangeli no són només una quantitat per què sí. Així com els apòstols són 12 que representen les 12 tribus d’Israel, per tant tot (!) el país d’Israel. Per tant els 72 poden representar tots els països de la Terra, que segons el capítol 10 del Gènesi eren aquesta quantitat, o sigui tota la Terra (!). La missió, per tant, de Jesús, de part de Déu és universal. És per a tothom.

I les recomanacions que fa Jesús als enviats són molt concretes. El missatge que porten no és seu, ells són uns enviats. Cal tenir-ho molt present. Els adverteix que no s’alarmin, “Hi ha molt a segar i pocs segadors”, hi ha molta feina. I també afegeix “Us envio com anyells enmig de llops.”. Això no pot engrescar gaire. I a més a més una norma pràctica: “No porteu bossa, ni sarró,... quan entreu en una casa digueu primer: Pau en aquesta casa.” El missatge és, bàsicament i sobretot, un missatge de pau. L’Evangeli no entra per la força, no entra per la cabota, no entra amb calçador i menys amb violència.

El nostre poble té una dita que diu d’on no n’hi ha, no en pot rajar. Pot ser per això, la Pau, un do tan preuat, és tan escàs i resulta tan car. La Pau és més, molt més (!), que una paraula bonica. Ara es repeteix molt aquesta paraula, i em fa més por que goig, perquè podria ser, justament, el desig d’allò que no tenim. El que té gana sempre parla de pa. Talment com quan ens donem la Pau en la celebració de l’Eucaristia: no és una salutació, no és Que tal, com està?, no és  Hola!, com estem?. No... És una comunicació, és una donació de la Pau. Ningú no pot donar allò que no té. Es pot donar la ma sense donar la Pau. No podem ser portadors de Pau si no estem disposats a pagar el preu que calgui per aquesta Pau. Tot això ens fa pensar que el missatge de l’Evangeli, que la celebració de l’Eucaristia són expressions i realitats que no són nostres, que no depenen del nostre estat d’ànim d’aquell moment, són obra de Déu (!). “Alegreu-vos que els vostres noms estiguin escrits en el cel”.

Encara entenem malament, potser, la proclamació de l’Evangeli. Ho entenem d’una manera exclusivament doctrinal. Evangelitzar, llavors, fora portar l’Evangeli a aquell qui encara no el coneix. Si ho entenem així les conseqüències són ben clares. Necessitem mitjans, poder, diners, influències,... per poder assegurar la proclamació del missatge en front d’altres doctrines, altres ideologies, altres opinions. És necessari que els enviats estiguin ben preparats, que tinguin a l’abast tots els mitjans necessaris per fer ben profitosa la seva missió, més convincent, més atractiva; necessitem més estructures, més tècnica, més pedagogia,...Hi ha molta feina a fer; i el contrast és fort; davant de tanta feina “No porteu bossa, ni sarró,...”. Sense eines. Tots els mitjans són necessaris, però no es qüestió de fer, sinó de ser. Quan anem a fons en a la qüestió veiem com actua Jesús.

Les coses canvien radicalment. L’Evangeli no és només, i sobretot, una doctrina. L’Evangeli és, per damunt de tot, una persona, Jesús. L’experiència vital i salvadora de Jesús de Nazaret. Iniciada per Ell pels pobles i camins de Palestina; i continuada, a tot el món i a través dels segles, per l’Església. D’aquí ve que evangelitzar no és propagar una doctrina, sinó fer present en el cor dels homes i dones la força salvadora de Jesús, i això no es fa de qualsevol manera. Això no es duu a terme, només, amb bons mitjans, sinó amb bons missatgers. I per dur a terme aquesta experiència els mitjans més adequats no són pas ni el poder, ni el diner ni la tècnica; sinó els mitjans pobres, els mateixos que emprava Jesús. El Fill de l’home no té un reposar el cap. “Els ocells tenen nius, però el Fill de l’home no té on reposar el cap.” I nosaltres sempre pensem en una poma per a la set. “Compartiu allò que tinguin per menjar i beure”.

Això sí, allò que és més important, allò que de veritat és necessari són uns testimonis en la vida dels quals si endevina la força alliberadora del missatge que porten. El testimoni sí que és necessari, però sobretot no calen tantes estructures, ni tanta pedagogia, ni tantes institucions. To això és important, és pràctic, però no és imprescindible. Allò que és imprescindible és predicar una vida que ens allibera i que vegin que aquell qui ho predica està alliberat. Una vida que ens omple i que vegin que aquell qui la predica n’està ple.

Només un, un de sol, sant Francesc d’Assis ho va entendre i ho va fer així. I ell sol va capgirar mig món. Només ell, sant Francesc, ho hauria hagut de dir Pau en aquesta casa perquè donava tot el què tenia, donava l’única cosa que tenia: la Pau i el perdó.

Potser sí que hauríem d’escoltar més sovint i amb més atenció les recomanacions de Jesús, tant vàlides ahir com avui. No calen ni bossa, ni sarró, ni calçat”, però sí que cal un nou estil de vida.