Missa de l'aparició

De la senzillesa d’un matrimoni humil de Judà en neix la dona més singular de la història de la Salvació: Maria.

 Mn. Roquer

Al coincidir, enguany, el dia 25 de juliol, el dia de sant Jaume, en diumenge ens dóna l’oportunitat de celebrar avui la festa de sant Joaquim i santa Anna. No queda pas fora de lloc que aquí, al santuari de la Mare de Déu, avui celebrem joiosament els pares de Maria.

Els noms de Joaquim i Anna els trobem a l’evangeli apòcrif de sant Jaume. Són del segle II. Tot el què sabem d’ells dos, en quant els noms, és provinent de la literatura apòcrifa (no sempre unànime en totes les coses i menys amb els noms). Molt abans que nosaltres ja ho celebraven els cristians grecs. Nosaltres, fins fa ben poc, celebràvem aquests dos sants en dies diferents, separats: el 26 de juliol, avui, santa Anna; i el 16 d’agost (ho recordareu) sant Joaquim. La litúrgia renovada del Vaticà II, potser per ser un matrimoni, els ha posat de celebració el mateix dia (lògic). El calendari actual ens els ha posat, doncs, a celebrar avui, 26 de juliol. Els noms, doncs, de Joaquim i Anna han esdevingut, a part de ser una llegenda com a noms, popularment molt acceptats a casa nostra: n’hi ha molts encara d’annes i joaquims. Però més enllà de tradicions, de llegendes... avui celebrem els pares de Maria, tinguin el nom que tinguin. I és tradició molt repetida als santuaris marians, fixeu-vos-hi, tenir-los a banda i banda, al costat, de la imatge de la Mare de Déu, la filla, com és en el nostre cas amb les dues escultures, bellíssimes, de Joan Rebull.

Les lectures que hem escoltat corresponen al dilluns de la divuitena setmana, i no fan referència als sants d’avui. Podria haver agafat, per fer-ne el comentari, la primera lectura amb el tema de la fidelitat del profeta Jeremies; bon tema. Però també m’ha semblat que el tema de l’evangeli era molt adient... amb allò del gra de mostassa o la mesura petita de llevat que posa la dona per fermentar tota la pasta. A cop d’ull podria semblar que de la menudesa d’un gra de mostassa no en podem esperar gran cosa. Però com tota llavor, per petita que sigui, porta tota la força de la vida i per tant del creixement. I la força del creixement no ve de la mesura de la llavor. D’una llavor de carbassa, que és bastant grossa, en surt només una carbassera que s’arrastra per terra. De la llavor de mostassa, petita, i potser encara massa, com un cap d’agulla, en surt un arbre. Les paradoxes de la vida, les paradoxes de Déu.

De la senzillesa d’un matrimoni humil de Judà en neix la dona més singular de la història de la Salvació: Maria. Com Jesús farà l’elogi d’aquella dona que fa l’ofrena més petita perquè ha donat tot el què tenia. Com potser, també, d’una paraula amable en un moment determinat pot néixer una confiança, una relació d’amistat. Per dir-ho, allò què val no és el poc o el molt sinó l’esperit en què es fa. Nosaltres podem sembrar la llavor, però qui la fa créixer no som nosaltres. Per les matemàtiques de Déu, el poc, fet  amb generositat pot ser molt; i el molt, fet amb prepotència, pot ser poc.

Maria viu més amb la força de Déu que actua en ella que no pas de la potència humana d’ella mateixa. “El Senyor ha fet en mi meravelles”, la més gran de les meravelles humanes. Ha fet meravelles en Maria perquè, justament, “ha mirat la petitesa (!) de la seva serventa”. Els camins de Déu són aquests. Tan diferents moltes vegades dels nostres. Millor dit, normalment, els camins de Déu (gràcies a Déu !) no són com els nostres.

Allò del gra de mostassa no només valia pels que escoltaven la paràbola dels llavis de Jesús. També val avui per a nosaltres, per això l’hem llegida. Definitivament, el món dels senzills és el món de Déu.