dilluns, 26 de gener del 2015

Missa de l’aparició. Festivitat de sant Timoteu i sant Titus.

Allò que Pau demana a Timoteu i a Titus ens ho demana avui també a tots nosaltres quan diu: “Sigueu fidels a la fe en que heu cregut”.
Mn. A. Roquer
Homilia:
És ben escaient que l’endemà de la festa de la Conversió de sant Pau fem memòria avui de dos dels seus més significats deixebles: sant Timoteu i sant Titus.

Timoteu, deixeble predilecte de Pau, fill de pare pagà i de mare jueva, convertit per l’Apòstol; Timoteu el trobem acompanyant sant Pau en el seu tercer viatge. Titus convertit també per l’Apòstol i a qui Pau anomena “el meu fill en la fe”; a Titus, Pau el deixa responsable de la comunitat de Creta. Timoteu el trobem com a responsable de la comunitat cristiana de Listra, més tard també de Tessalònica; i el mateix Pau, un cop presoner a Roma, li demana que hi vagi, que el necessita. Titus, convertit per l’Apòstol en el seu primer viatge, a qui sant Pau anomena “el meu germà”.

La seva festa, que celebrem l’endemà de la Conversió de sant Pau, ens vol ajudar a tots a ser bons seguidors de Pau... que vol dir bons seguidors de Jesús, amb el compromís de viure d’acord amb la fe que diem que professem.

Allò que Pau demana a Timoteu i a Titus ens ho demana avui també a tots nosaltres quan diu: “Sigueu fidels a la fe en que heu cregut”.

Celebrar els dos deixebles de l’Apòstol no és només un record històric, no és només una recomanació; és, sobretot, una exigència avui per a tots nosaltres. Siguem, doncs, allò que realment hem de ser: seguidors de Jesús, a les verdes i a les madures; oberts sempre a la Paraula de Déu que aquí escoltem; que no sigui només una paraula que escoltem sinó també una vida que vivim; que portem una vida santa i honrada, com demanem a l’antífona de les vespres de la festa d’avui.

Els sants, que són homes i dones com nosaltres, no són només per celebrar, són també per  imitar. La carta de Pau a Titus ja ens ho diu: “Presenteu-vos com exemple de bones obres”. Tot un programa senzill i concret de comportament personal com a seguidors de Jesús. El deixeble, el bon deixeble, no és només aquell que aprèn les lliçons del mestre, és el que fa allò que el mestre diu. Ho diu sant Pau al seu deixeble Titus: “Presenta’t com a exemple de bones obres”. Ben cert, no cal pas res més; tot un programa de vida cristiana, de bon deixeble.


Que sant Timoteu i sant Titus ens siguin un exemple a imitar i una vida a viure.

diumenge, 25 de gener del 2015

Lectures i Homilia de la festivitat de la Conversió de St.Pau

El camí de Damasc amb un cavall,
o amb un 2 cavallsés igual, tothom el té un dia o altre.
És el trobament d’aquell que és la veritat. 
Mn. A. Roquer
Lectura dels fets dels Apòstols (Ac 22,3-16)
En aquells dies Pau digué al poble: «Jo sóc un jueu, nascut a Tars de Cilícia, educat en aquesta ciutat, format als peus de Gamaliel en l’observança exacta de la Llei dels nostres pares, ple de zel per Déu, com n’esteu avui tots vosaltres. »Jo vaig perseguir a mort aquest grup: agafava homes i dones i els posava a la presó. El gran sacerdot i tot el sanedrí en són testimonis. D’ells vaig rebre cartes adreçades als germans jueus de Damasc, i me n’hi anava amb la intenció d’endur-me’n presos els qui trobés allà, perquè fossin castigats a Jerusalem. »Pel camí, quan ja m’acostava a Damasc, de sobte, cap al migdia, esclatà al voltant meu una gran llum que venia del cel, vaig caure a terra i vaig sentir una veu que em deia: “Saule, Saule, per què em persegueixes?” Jo vaig respondre: “Qui sou, Senyor?” Ell em digué: “Jo sóc Jesús, el Natzarè, que tu persegueixes.” Els qui anaven amb mi veieren la llum, però no van entendre què em deia la veu que em parlava. Jo li vaig dir: “Què haig de fer, Senyor?” El Senyor em respongué: “Aixeca’t, vés a Damasc, i allà et diran tot el que tinc ordenat que facis.” »Jo, encegat per aquella llum, no veia res, però els qui m’acompanyaven em donaren la mà i em conduïren a Damasc. Un tal Ananies, home piadós segons la Llei, molt considerat de tots els jueus que residien a Damasc, em vingué a trobar i em digué: “Saule, germà meu, recobra la vista.” I a l’instant el vaig veure. Llavors em digué: “El Déu dels nostres pares et tenia destinat a fer-te conèixer el seu voler, a veure el Just i a sentir les paraules dels seus llavis, perquè davant de tots els homes, tu li has de ser testimoni de tot allò que has vist i has sentit. I ara, què esperes? Invoca el seu nom i bateja’t, i quedaràs net dels teus pecats”.»
Lectura de la carta de l’apòstol sant Pau als romans (Rm 15,15-16.20-25.28-29)
Germans, he rebut de Déu el do de ser servidor de Jesucrist entre els pagans, exercint-hi la funció sagrada d’anunciar l’evangeli de Déu, perquè així ells es converteixin a Jesucrist en una ofrena que li sigui agradable, santificada per l’Esperit Sant. Per això, he tingut com a punt d’honor d’anunciar l’evangeli només allà on el nom de Crist, no era conegut, per tal de no edificar sobre els fonaments posats per uns altres; en això segueixo l’Escriptura: Hi veuran els qui no l’havien sentit anunciar; comprendran els qui no l’havien sentit parlar. Per tot això m’ha estat sempre impossible de venir a veure-us. Però ara ja no tinc cap més acció en aquestes regions, i d’altra banda, sento des de fa molts anys un fort desig de venir-vos a trobar, cosa que penso fer quan vagi cap a Hispània. Espero, doncs, que tot anant-hi us podré visitar, i que em donareu ajuda per arribar-hi, després de fruir una mica de la vostra companyia. De moment, però, me’n vaig a Jerusalem, ja que estic fent un servei al poble sant. Així, doncs, quan hauré acomplert amb aquesta missió i els hauré consignat el fruit de la col·lecta, passaré a visitar-vos tot anant cap a Hispània. Sé que, quan us vingui a trobar, hi vindré amb la plena benedicció del Crist.
Lectura de l’evangeli segons sant Marc (Mc 16,15-18)
En aquell temps Jesús s’aparegué als onze i els digué:«Aneu per tot el món i prediqueu a tothom la bona nova de l’evangeli. Els qui creuran i es faran batejar, se salvaran; els qui no creuran, seran condemnats. Els qui hauran cregut faran miracles com aquests: expulsaran dimonis pel poder del meu nom, parlaran llenguatges nous; si agafen serps amb les mans o beuen metzines no els faran cap mal, els malalts a qui hauran imposat les mans, es posaran bons.»
Homilia:
Quin dia va tenir lloc l’esdeveniment de la Conversió de sant Pau, no el sabem. Ho celebrem el 25 de gener. És un fet que trasbalsa, no només a Pau, sinó tota l’Església. Una Església de la qual ell en forma part, tot i que se l’anomena Apòstol afegit.

Som tots membres d’una Església. Una Església apostòlica, dels apòstols. Això és un honor certament, però també és una responsabilitat.

La narració bíblica d’allò que va passar al camí de Damasc, que va capgirar com un mitjó a sant Pau, ho hem escoltat. De ser un perseguidor de cristians, passa a ser un apòstol. Ell mateix ens dirà: “Vosaltres ja sabeu com em comportava quan perseguia amb tanta fúria l’Església de Déu. Jo la volia destruir”.

I tot comença amb una pregunta. Una pregunta clau: “Qui sou, Senyor?”. Una pregunta que, d’una manera o altra, un dia o altre, s’ha de fer tot cristià. La resposta pot transformar, com en el cas de Pau, tota una vida.

Segons la tradició, Pau va caure del cavall. Així ens ho diu la mateixa narració de l’Escriptura. Passem d’aquell Saule, respirant amenaces i mort contra els deixebles del Senyor, a aquell altre Pau quan escolta “Jo sóc Jesús, el que tu persegueixes”. Allò que va passar al camí de Damasc va transformar a aquell home de perseguidor a predicador de la fe que perseguia. El mateix Pau ho diu a la seva Carta als cristians de la ciutat de Galàcia. Es trobava entre els que apedregàvem Esteve i ara és el gran predicador d’aquella fe. Senzillament, quan actua de bona fe, tot és possible. Pau és l’home autèntic; abans com a perseguidor, i després com a apòstol. Potser per aquí ens hi hem d’identificar.

Avui, doncs, més que celebrar una festa, celebrem que per a Déu no hi ha res impossible. Això sí, si nosaltres no hi posem traves, no li donem carabassa, quan ens diu per on hem d’anar.

El camí de Damasc amb un cavall, o amb un 2 cavalls, és igual, tothom el té un dia o altre. És el trobament d’aquell que és la veritat. Pau, o Saule, va escoltar la Paraula de Déu. Nosaltres, aquesta Paraula de Déu, l’escoltem aquí cada diumenge. Pau va canviar radicalment; nosaltres ens quedem tan amples. Nosaltres, com sant Pau, també podem dir “Sé de qui m’he fiat”.

La pregunta central de l’Evangeli no és altra que aquesta: Qui és Jesús? Jesús pregunta “I vosaltres qui dieu qui sóc?”. La resposta, en aquest cas de Pere, és ben clara, però envoltada encara d’un cert interrogant: “Vós sou el Messies”.

El convenciment d’aquesta afirmació ho pot canviar tot. En Pere, en Pau... i en tots nosaltres. Perquè tothom té, un dia o altre, una pregunta que demana una resposta... o si voleu, una caiguda de cavall.

Celebrant avui la Conversió de sant Pau, pensem que tots, un dia o un altre, hem donat un pas. Un pas que ha de capgirar moltes coses. La festa d’avui és un interrogant. I els interrogants demanen una resposta.


No perdem temps discutint de si sant Pau va venir o no va venir a la nostra terra. De si som o no som una Església apostòlica. Sinó de si la nostra manera de viure la fe és un testimoni com el de Pau!

diumenge, 18 de gener del 2015

Lectures i homilia del diumenge 2 de durant l’any

 Havien trobat la realitat de Déu, i no al Temple, no a la sinagoga, sinó en la persona de Jesús, el de Natzaret.
Mn. A. Roquer
Lectura del primer llibre de Samuel (1Sm 3,3b-10.19)
En aquell temps Samuel, que encara era un noi, dormia en el santuari del Senyor, on hi havia l’arca de Déu. El Senyor el cridà, i Samuel respongué: «Aquí em teniu.» Corregué cap a Elí i li digué: «He sentit que em cridàveu. Aquí em teniu.» Elí replicà: «No t’he cridat pas. Vés-te’n a dormir.» I el noi se n’anà a dormir. El Senyor el tornà a cridar, i Samuel s’aixecà, anà on Elí dormia i li digué: «He sentit que em cridàveu. Aquí em teniu.» Elí replicà: «Fill meu, no t’he cridat pas. Torna-te’n a dormir.» Samuel encara no sabia reconèixer el Senyor, la paraula del Senyor encara no se li havia revelat. Per tercera vegada el Senyor cridà Samuel, i ell s’aixecà, anà on Elí dormia i li digué: «He sentit que em cridàveu. Aquí em teniu.» Llavors Elí comprengué que era el Senyor qui cridava el noi, i digué a Samuel: «Vés a dormir i, si et torna a cridar, digues-li: “Parleu, Senyor, que el vostre servent us escolta.”» El Senyor es presentà i el cridà com les altres vegades: «Samuel, Samuel.» Ell li respongué: «Parleu, que el vostre servent us escolta.» Samuel es va fer gran. El Senyor l’afavoria sempre i no deixà de complir mai cap de les seves profecies.
Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint (1Co 6,13c-15a.17-20)
Germans, el cos no és per a fornicar, sinó per al Senyor, i el Senyor, per al cos. I Déu, que ressuscità el Senyor, també ens ressuscitarà a nosaltres amb el seu poder. ¿No sabeu que els vostres cossos són membres de Crist? El qui s’uneix al Senyor forma amb ell un sol esperit. Fugiu de la fornicació. Els altres pecats que l’home comet són exteriors als seu cos, però el fornicador peca contra el seu propi cos. ¿No sabeu que els vostres cossos són el santuari de l’Esperit Sant que heu rebut de Déu i que resideix en vosaltres? No sabeu que no sou vostres? Déu us ha adquirit a un preu molt alt: glorifiqueu-lo en el vostre cos.
Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 1,35-42)
En aquell temps Joan estava amb dos dels seus deixebles i, fixant-se en Jesús que passava, digué: «Mireu l’anyell de Déu.» Quan els dos deixebles van sentir que Joan deia això, van seguir Jesús. Ell es girà i, en veure que el seguien, els preguntà: «Què voleu?» Ells li digueren: «Rabí», que vol dir ‘mestre’, «on us allotgeu?» Jesús els respon: «Veniu i ho veureu.» Ells hi anaren, veieren on s’allotjava i es quedaren amb ell aquell dia. Eren vora les quatre de la tarda. Un dels dos que havien sentit el que deia Joan i havia seguit Jesús, era Andreu, el germà de Simó Pere. El primer amb qui Andreu es trobà fou el seu germà Simó, i li digué: «Hem trobat el Messies», que vol dir ‘l’Ungit’. I l’acompanyà on era Jesús. Jesús se’l mirà i li digué: «Tu ets Simó, fill de Joan. Tu et diràs Quefes, que vol dir Pedra.»
Homilia:
Un cop acabades les festes de Nadal, quan hem pogut contemplar i també agrair el naixement de Jesús, retornem altra vegada al ritme ordinari dels diumenges, que no vol dir que sigui la trobada menys important; cada diumenge és el dia del Senyor.

Avui hem escoltat les primeres paraules de Jesús a l’evangeli de Joan. Pregunta “Què busqueu?”. Una pregunta que es repetirà, un cop ressuscitat a Maria Magdalena: “Què busques?”.  “Veniu i ho veureu”. I què van veure? Què va passar aquella tarda? És Jesús la resposta a la seva pregunta? I Joan, fins i tot, diu l’hora en que va passar això: “Eren les quatre de la tarda”. Havien trobat la realitat de Déu, i no al Temple, no a la sinagoga, sinó en la persona de Jesús, el de Natzaret.

Diumenge passat vam escoltar a l’evangeli del Baptisme de Jesús com Déu parlava del cel estant. Avui, a la primera lectura, hem escoltat com Samuel descobreix la veu de Déu: “Parleu, que el vostre servent us escolta”. Déu parla, i parla a cau d’orella; i el que no hi té un tap, a l’orella, el pot sentir. Doncs cal estar atents perquè ens pot parlar; i no és tant el que jo pugui dir, sinó el que Ell hem pugui dir. Només que trobar Déu... és Ell que es deixa trobar a nosaltres. On hi ha crisi de fe... potser el que hi ha són taps a les orelles.

És que Jesús és la Paraula de Déu que ens parla aquí cada diumenge. I la crida esdevé experiència vital que pot transformar la nostra vida. “Veniu i ho veureu”. I es varen quedar amb Ell aquell dia. La vida, a partir d’aquell moment, mostra un abans i un després; marca d’una manera definitiva, la decisió de seguir-lo d’aquells dos deixebles.

Durant molt de temps, en el nostre context de llarga tradició cristiana, tenim la sensació que la fe es transmet de generació en generació i de manera automàtica. Ara ja no és així. Avui pot ser un bon dia per agrair a aquells que ens han fet possible la nostra trobada amb Jesús i descobrir, en Ell, el Mestre. El primers deixebles escolten Joan Baptista: “Mireu, l’anyell de Déu”; i el segueixen. Avui és un bon dia per recordar, doncs, i agrair tots aquells que ens han ajudat a veure en Jesús l’anyell de Déu, i a seguir-lo i confessar-lo com el Messies.

Una experiència de fe que ha marcat, certament, la nostra vida. La trobada amb Jesús provoca sempre un canvi a la vida. Altrament pregunteu-ho a Pere, millor dit, es deia Simó; i al seu germà Andreu quan diuen “Hem trobat el Messies”. La trobada de Pere, fins i tot, fa que li canviï el nom: “Et diràs, no Simó, et diràs Pere”.

Entusiasmar-se per Jesús en un moment determinat és fàcil. Tothom té sentiments. Seguir-lo ja no és tan fàcil. Però “On anirem, Senyor? Només vós teniu paraules de vida eterna”. I això es repeteix en cada cristià que es troba amb Jesús de veritat.

Es diu que l’home d’avui ha oblidat Déu. Però el cert és que no és fàcil fer cau i net de la nostàlgia de Déu. Potser l’hem de buscar... vés a saber, des de l’angoixa, des del desànim... Déu no juga a fet i amagar. Déu sempre serà en el més íntim de nosaltres mateixos.


Mentre vivim nosaltres, el Senyor viu en nosaltres. Per això podem preguntar i Ell ens dirà: “Visc en tu. No busquis més enllà.”

diumenge, 11 de gener del 2015

Lesctures i homilia de la festa del Baptisme de Jesús

La festa del Baptisme del Senyor, pròpiament, tanca el cicle nadalenc. Les tres manifestacions: als pastors, o sigui al poble d’Israel; als Mags, o sigui a tot el món; i al Jordà, es revela com fill del Pare, ple de l’Esperit Sant. 
Mn. A. Roquer
Lectura del llibre del profeta Isaïes (Is 42,1-4.6-7)
Això diu el Senyor: «Aquí teniu el meu servent, de qui he pres possessió, el meu estimat, en qui s’ha complagut la meva ànima. He posat en ell el meu Esperit perquè porti el dret a les nacions. No crida ni alça la veu, no es fa sentir pels carrers, no trenca la canya que s’esberla, no apaga la flama del ble que vacil·la; porta el dret amb fermesa, sense defallir, sense vacil·lar, fins haver-lo implantat a la terra, fins que les illes esperin les seves decisions. »Jo, el Senyor, t’he cridat bondadosament, et prenc per la mà, t’he configurat i et destino a ser aliança del poble, llum de les nacions, per tornar la vista als ulls que han quedat cecs, per treure de la presó els encadenats i alliberar del calabós els qui vivien a la fosca.»
Lectura de la primera carta de sant Joan (1Jn 5,1-9)
En aquell temps, Joan predicava així: «Després de mi ve el qui és més poderós que jo, tan poderós que no sóc digne ni d’ajupir-me a deslligar-li la corretja del calçat. Jo us he batejat només amb aigua; ell us batejarà amb l’Esperit Sant.» Per aquells dies Jesús vingué des de Natzaret de Galilea, i Joan el batejà en el Jordà. A l’instant, quan sortia de l’aigua, veié que el cel s’esquinçava i que l’Esperit, com un colom, baixava cap a ell, i es va sentir una veu des del cel: «Ets el meu Fill, el meu estimat, en tu m’he complagut.»
Evangeli segons sant Marc (Mc 1,7-11)
Estimats, tothom qui creu que Jesús és el Messies ha nascut de Déu, i no hi ha ningú que estimi el pare sense estimar els fills que han nascut d’ell. Si estimem Déu i complim els seus manaments, no hi ha dubte que estimem els fills de Déu, ja que estimar Déu vol dir guardar els seus manaments. I aquests manaments no són feixucs, perquè cada fill de Déu és un vencedor del món. La nostra fe és la victòria que ja ha vençut el món. Qui venç el món, sinó el qui creu que Jesús és el fill de Déu? Ell, Jesucrist, ha vingut a complir la seva missió per l’aigua i per la sang; no per l’aigua solament, sinó per l’aigua i per la sang, i l’Esperit en dóna testimoni, ja que l’Esperit és la veritat. Perquè són tres els qui donen testimoni: l’Esperit, l’aigua i la sang, i tots tres concorden. El testimoniatge dels homes, tot i que nosaltres l’acceptem, no es pot comparar amb el de Déu. Doncs bé, el testimoni que donen aquests tres és el de Déu a favor del seu Fill.
Homilia:
La festa del Baptisme del Senyor, pròpiament, tanca el cicle nadalenc. Les tres manifestacions: als pastors, o sigui al poble d’Israel; als Mags, o sigui a tot el món; i al Jordà, es revela com fill del Pare, ple de l’Esperit Sant. No és una successió de fets cronològics, de fulls de calendari que es van arrencant, sinó el misteri de la seva persona.

Jesucrist no dubte de posar-se a la cua de les rebaixes... ah! No, no, de les rebaixes no, a la cua dels pecadors. I a la creu l’acompanyaran dos lladres, perquè no ha vingut a condemnar, ha vingut a salvar. I és reconegut com el fill únic del Pare, per aquella veu que diu: “Aquest és el meu fill, el meu estimat”, l’autèntica manifestació de qui és el nen de Betlem: el fill estimat de Déu Pare.

L’Evangeli no ens explica només un fet, sinó que des del principi respon a la pregunta fonamental: Qui és aquest Jesús? Aquesta és la pregunta que ens ha d’acompanyar sempre a tots. Potser tampoc podem passar per alt el que ens diu el prefaci de la festa d’avui; diu: “Perquè vós en el Jordà anunciàreu amb signes admirables el nou Baptisme". Aquest nou Baptisme és el primer dels sagraments de l’Església.

En cada eucaristia ressonen aquelles paraules que diu el celebrant després del Parenostre: “Mentre esperem la manifestació de Jesucrist, el nostre salvador”. Aquesta manifestació a l’Eucaristia ens demana que no apaguem el foc de l’Esperit que viu en nosaltres i ens fa dir a Déu: Pare.

Avui no és una àngel que anuncia. És el Pare que diu: “Aquest és el meu fill”. I així queda ben clara quina és l’actitud que hem de prendre davant d’aquesta proclamació de l’amor de Déu.

No podem ser ni espectadors ni admiradors només davant de la manifestació de Déu. No encaixa una actitud d’espectadors, o potser, si voleu, d’entesos en la matèria, que ja saben per endavant com es van desenvolupant els esdeveniments. No som acompanyants dels actes de Jesús, ni en som aplaudidors. A Jesús no se l’acompanya només amb el cap, sinó també amb el cor. Una actitud que comporta la fe.

Els fets de la vida de Jesús han de tenir una resposta en nosaltres. Sant Joan, avui, a la Segona Lectura ens escriu l’actitud interior que hem de tenir per comprendre qui és Jesús.

Estimar Déu vol dir guardar els seus manaments. Els qui creuen que Jesús és el fill de Déu vencen el mal. Aquesta és la actitud que comporta la fe... i l’amor.

La vida de Jesús, la seva paraula, no són una vida més, una paraula més. Per a nosaltres, la veu del Pare al Jordà és la millor garantia que la vida del cristià no te altre punt de mira que aquest Jesús que s’identifica amb nosaltres. “Aquest és el fill estimat del Pare”.

No diguem mai aquest evangeli ja el sé! Que l’Evangeli no és quelcom a aprendre, sinó una vida a viure, a practicar. I aquesta és al vida de Déu. Nosaltres, pel Baptisme, hem nascut a la vida de Déu.

Si fem retallades a l’amor de Déu la fe es torna fosca. La fe ens la fabriquem a la nostra mida, a la nostra escassa mida; o segons les nostres conveniències i aspiracions, les nostres pobres aspiracions i conveniències.


No apaguem el foc de l’Esperit que habita en nosaltres des del nostre Baptisme. “La nostra fe és la victòria que ja ha vençut al món” com diu l’apòstol Joan.