diumenge, 29 de desembre del 2013

Lectures i homilia de la festivitat de la Sagrada Família

Avui es continua necessitant el caliu, el suport, la capacitat de perdó de la família; un model que no caduca, fonamentat en la confiança, el respecte i l’amor.
Les famílies que hagin patit el desarrelament, moments de crisi, i fins ruptures o separacions poden renéixer a una nova vida si s’obren al Déu que, amb nosaltres, celebrem per Nadal
Mn. A. Roquer
Lectura del llibre de Jesús, fill de Sira (Sir 3,2-6.12-14)
En els fills, el Senyor fa l’elogi del pare i sentencia a favor de la mare. Qui honora el pare expia els pecats, qui honora la mare es guanya un tresor. Els fills seran la felicitat del qui honora el pare; quan pregui, Déu se l’escoltarà. Qui honora el pare viurà molts anys, qui honora la mare obtindrà del Senyor la recompensa.
Fill meu, acull el teu pare en la vellesa, no l’abandonis mentre visqui. Si s’afebleix el seu enteniment, sigues compassiu, no el menyspreïs quan et veus en plena força. Déu no oblidarà la pietat que tens pel pare; te la tindrà en compte per a compensar els teus pecats, en farà un monument per expiar les teves culpes.
Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Colosses (Col 3,12-21)
Germans, tingueu els sentiments que escauen a escollits de Déu, sants i estimats: sentiments de compassió, de bondat, d’humilitat, de serenor, de paciència; suporteu-vos els uns als altres, i si alguns tinguéssiu res a dir contra un altre, perdoneu-vos-ho. El Senyor us ha perdonat; perdoneu també vosaltres. I com a coronament de tot això estimeu-vos, que l’amor tot ho lliga i perfecciona. Que la pau de Crist coroni en els vostres cors els combats que manteniu; recordeu que en aquesta pau heu estat cridats a formar un sol cos. I sigueu agraïts.
Que la paraula de Crist tingui estada entre vosaltres en tota la seva riquesa; instruïu-vos i amonesteu-vos els uns als altres amb tota mena de doctrina; agraïts a Déu, canteu-li en els vostres cors amb salms, himnes i càntics de l’Esperit; tot allò que feu, sigui de paraula, sigui d’obra, feu-ho en nom de Jesús, adreçant per ell a Déu, el Pare, una acció de gràcies.
Dones, cal que sigueu submises al marit en el Senyor. Marits, estimeu l’esposa, no us malhumoreu amb ella. Fills, creieu en tot els pares; això agrada al Senyor. Pares, no importuneu els vostres fills, que no es desanimin.
Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 2,13-15.19-23)
Quan els mags van ser fora, un àngel del Senyor s’aparegué a Josep en somni i li digué: «Lleva’t de seguida, pren el nen amb la seva mare, fuig cap a Egipte i queda-t’hi fins que jo t’ho digui, perquè Herodes buscarà el nen per matar-lo.» Es llevà, prengué el nen amb la seva mare, sortí de nit cap a Egipte, i s’hi quedà fins que Herodes va morir. S’havia de complir allò que el Senyor havia anunciat pel profeta: «He cridat d’Egipte el meu fill.»
Tan bon punt Herodes va morir, un àngel del Senyor s’aparegué en somni a Josep, allà a Egipte, i li digué: «Pren el nen amb la seva mare i vés-te’n al país d’Israel, que ja són morts els qui el buscaven per matar-lo.» Ell, doncs, es llevà, prengué el nen amb la seva mare i tornà al país d’Israel. Però quan sentí dir que a Judea Arquelau havia heretat el reialme d’Herodes, el seu pare, no gosà anar-hi, sinó que, seguint una indicació rebuda en un somni, es retirà a la regió de Galilea i se n’anà a viure al poble de Natzaret. Així es complí allò que havien anunciat els profetes: «Li diran Natzarè.»
Homilia:
Dins de la vuitada de Nadal, com cada any, avui també posem la mirada en aquella família de Natzaret. El misteri de l’encarnació del fill de Déu que es fa home comença en una família de poble. I no ho oblidem... segons la versió de Natanael, d’un poble de mala mort: Natzaret. Jesús naixerà, creixerà, viurà... la major part de la seva vida en aquesta població i formant part d’aquella família.

Una família que avui se’ns és proposada com un model, un model a imitar. Cosa que jo sempre he trobat una mica fora de lloc, i que em perdonin tots tres: Josep, Maria i Jesús. Perquè la de Natzaret és una família irrepetible, és una família única.

Quan les enquestes pregunten als joves quines coses són les que valoren, en general diuen la família. Avui es continua necessitant el caliu, el suport, la capacitat de perdó de la família; un model que no caduca, fonamentat en la confiança, el respecte i l’amor.

Per tant, tot i que avui es diu que la família està en crisi, crec que el que està en crisi són les relacions personals a la família i fora de la família. I, és clar, aquesta crisi afecta molt directament la institució familiar. Quan la família està feta de persones en situació de crisi, la família, evident, està en crisi! Doncs allò que cal revisar primer potser no és la institució de la família, sinó les persones que en formem part.

Voleu família amb més dificultats que la de Natzaret? L’esposa, a punt de tenir un fill, s’ha de desplaçar a tres dies de camí (i sabeu quin camí?) fins a Betlem perquè ha de néixer l’infant. Déu n’hi do! El lloc del naixement no serà pas l’hostal del poble, no tenien lloc a l’hostal; un estable. Déu n’hi do! I llavors el rei Herodes, sort que els avisa algú, vol matar el nen; han de fugir cap a Egipte. Déu n’hi do! Voleu una família amb més entrebancs? Amb més dificultats?

Doncs potser sí que més que revisar la institució familiar cal que ens revisem nosaltres personalment amb les nostres maneres de fer i de viure, d’estimar i de perdonar. Si la família està formada de persones, i aquestes persones estan en crisi, certament, la família està en crisi!

Convé avui evitar una exaltació idealitzada de la família. No somiem truites. Una família ideal no existeix. Ni en la de Natzaret ni en cap. Tampoc ells podien lligar els gossos amb llonganisses. L’Evangeli ens vol fer veure que l’única regla que ha de regir la vida familiar és la docilitat a la Paraula de Déu. Per entendre tot això, amb totes les dificultats que comporta, hi ha alguna cosa amb la que sempre es pot superar: la fe. Superar les dificultats amb fe és possible. En aquest sentit ens encoratgen les paraules del papa Francesc quan diu: “Les famílies que hagin patit el desarrelament, moments de crisi, i fins ruptures o separacions poden renéixer a una nova vida si s’obren al Déu que, amb nosaltres, celebrem per Nadal”. Això lliga amb el que ens ha dit l’apòstol Pau a la segona lectura: “Tingueu els sentiments (diu) que escauen a escollits de Déu, sants i estimats: sentiments de compassió, de bondat, d’humilitat, de serenor, de paciència; i si alguns tinguéssiu res a dir contra un altre, perdoneu-vos-ho. El Senyor us ha perdonat; perdoneu també vosaltres. I com a coronament de tot (diu) l’amor que tot ho lliga i perfecciona”.

La família ideal, doncs, no és la que no té dificultats, sinó les que les supera totes.


Que a la fe hi trobem la força per dur-ho a terme i que la família de Natzaret ens sigui un exemple i ens doni la força que ens cal per poder estimar. Que l’amor no és pas garantia, només quan totes ens ponen, d’estimació. La família de Natzaret ens és un exemple si posem l’amor per davant de tot. I això és possible. La família perfecta no és una utopia, però és un repte.

divendres, 27 de desembre del 2013

Homilia de la festivitat de Sant Joan Evangelista. Missa de l’aparició.

La nostra fe no és la dels pastors, és la dels apòstols.
Mn. Roquer.
Homilia:
Si ahir celebràvem sant Esteve, com l’endemà de Nadal, avui s’escau molt bé celebrar, com a segon dia, el que hem dit al començament, el que la litúrgia anomena “els companys de Crist”, sant Esteve i sant Joan, apòstol i evangelista. Sant Esteve, el primer que el seguí en el martiri. Avui Joan, el primer que el seguí com apòstol vora el llac de Tiberíades.

Aquesta festa ja ens ve del segle IV. Sant Joan, com sabeu, és l’autor del 4t evangeli. Sant Joan és el primer en seguir Jesús quan ell crida apòstols, i és també, i aquí s’escau plenament de celebrar-ho, en un santuari de la Mare de Déu, que Joan acollí a Maria després de la mort de Jesús per allò de “aquí tens el teu fill; aquí tens la teva mare”. D’aquí ve que, cada any, jo reivindicaré sempre una imatge de l’apòstol sant Joan en tots els santuaris de la Mare de Déu; com hi tenim, per exemple, sant Josep, l’espòs, sant Joaquim i santa Anna, els pares.

Però sí que nosaltres cada any, aquí, venim i celebrem, aquí al Santuari, la festa de l’apòstol marià. És llàstima que sant Joan tingui menys protagonisme essent l’autor del 4t Evangeli i que està al peu de la creu, l’únic home que està al peu de la creu; i el primer en acceptar el fet de la resurrecció (“Veié el sepulcre buit i cregué”). Per la fe no cal res més! Per la fe, Jesús mateix ho diu, no cal tocar!

El que tingué un gran protagonisme en la formació de les primeres comunitats cristianes havia de ser, com Joan, un home molt de fe. Per això sant Pau l’anomenarà, en la seva carta als cristians de Galàcia, “La columna de l’Església”. Per això ell podrà dir com ningú en una de les seves cartes: “Nosaltres allò que us diem ho hem vist en els nostres propis ulls, ho hem tocat amb les nostres pròpies mans”. I afegeix: “Us diem tot això per a que vosaltres tingueu el goig de creure”.

No és estrany, doncs, que avui, en plenes festes de Nadal, hàgim llegit l’evangeli de la Resurrecció. Potser a algú li estranyi una mica. Nosaltres creiem en aquest infant nat a Betlem perquè és el Ressuscitat; no perquè ha nascut en un estable. La nostra fe no és la dels pastors, és la dels apòstols. Maria Magdalena diu a Pere que s’han endut el cos del seu Senyor del sepulcre i Maria diu “i no sabem on l’han posat”. Maria Magdalena: nosaltres sabem on el tenim; i és aquí! Cada vegada es fa present en la celebració de l’Eucaristia.


Nosaltres, com Joan, els que creiem per la fe, diem: No pas moguts pel que veiem amb els nostres ulls, ni pel que toquem amb les nostres mans, sinó pel que creiem amb la nostra fe, nosaltres ho hem vist i hem cregut!. I el Senyor ens torna a dir: “Doncs feliços els que creuran sense haver vist!”.

dimecres, 25 de desembre del 2013

Lectures i homilia del dia de Nadal

Per això avui, per entendre tot el misteri de Nadal,
no calen paraules;
hi ha gestos que valen més totes les paraules.
Mn. A. Roquer
Lectura del llibre d’Isaïes (Is 52,7-10)
Quin goig de sentir a les muntanyes els passos del missatger que anuncia la pau i porta la bona nova, que anuncia la salvació i diu a la ciutat de Sió: «El teu Déu és rei.» Escolta els crits dels teus sentinelles, escolta quins esclats de goig: veuen cara a cara com el Senyor torna a Sió. Danseu, ruïnes de Jerusalem, alceu totes el crit d’alegria: el Senyor ha consolat el seu poble, ha redimit Jerusalem. Als ulls de tots els pobles el Senyor ha estès el seu braç sant, i d’un cap a l’altre de la terra veuran la salvació del nostre Déu.
Lectura de la carta als cristians hebreus (He 1,1-6)
En diverses ocasions i de moltes maneres Déu antigament havia parlat als pares per boca dels profetes; però ara, en aquests dies que són els darrers, ens ha parlat a nosaltres en la persona del Fill, que ell ha constituït hereu de tot, per mitjà del qual ja havia creat el món. Ell, que és resplendor de la glòria de Déu i empremta del seu mateix ésser, i que sosté l’univers amb el poder de la seva paraula, acabada l’obra de purificació dels pecats s’ha assegut a les altures, a la dreta de la majestat divina, i ocupa un lloc tant més superior als àngels com més incomparable és el títol que posseeix en herència. Perquè, a quin dels àngels Déu ha dit mai: «Ets el meu Fill, avui t’he engendrat»? I encara: «Jo seré el seu pare, i ell serà el meu Fill»? Diu també quan presenta al món el seu primogènit: «Que es prosternin davant d’ell tots els àngels de Déu.»
Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 1,1-18)
Al principi ja existia el qui és la Paraula. La Paraula era amb Déu i la Paraula era Déu. Era, doncs, amb Déu al principi. Per ell tot ha vingut a l’existència, i res del que ha vingut a existir no hi ha vingut sense ell. Tenia en ell la Vida, i la Vida era la Llum dels homes. La Llum resplendeix en la foscor, però la foscor no ha pogut ofegar-la.
[Déu envià un home que es deia Joan. Era un testimoni; vingué a donar testimoni de la Llum, perquè per ell tothom arribés a la fe. Ell mateix no era la Llum; venia només a donar-ne testimoni.]
Existia el qui és la Llum veritable, la que, en venir al món, il·lumina tots els homes.
Era present al món, al món que li deu l’existència, però el món no l’ha reconegut. Ha vingut a casa seva, i els seus no l’han acollit. Però a tots els qui l’han rebut, als qui creuen en el seu nom, els concedeix poder ser fills de Déu. No són nascuts per descendència de sang, ni per voler d’un pare o pel voler humà, sinó de Déu mateix.
El qui és la Paraula es va fer home i plantà entre nosaltres el seu tabernacle, i hem contemplat la seva glòria, que li pertoca com a Fill únic del Pare, ple de gràcia i de veritat.
[Donant testimoni d’ell, Joan cridava: «És aquell de qui jo deia: El qui ve després de mi m’ha passat davant, perquè, abans que jo, ell ja existia.» De l’abundància de la seva plenitud tots nosaltres hem rebut gràcia sobre gràcia. Perquè la Llei, Déu la donà per Moisès, però la gràcia i la veritat ens han vingut per Jesucrist.
Déu ningú no l’ha vist mai; Déu Fill únic, que està en el si del Pare, és qui l’ha revelat.]
Homilia:
“Aquell que és la Paraula s’ha fet home. Ha parlat”. Aquesta frase de l’evangeli de Joan és la clau de tot el misteri de Nadal, que ara ja no és misteri; ara sabem qui és el nostre Déu! I per aquesta paraula, feta carn humana en el fill, ara ho entenem tot. S’ha fet una paraula entenedora, ha parlat el nostre llenguatge, hem vist la glòria de Déu. Una paraula que, per no enlluernar ningú, l’escoltem en un infant, justament, que no sap pronunciar cap paraula. Les paraules humanes, a vegades, enlloc d’aclarir les coses encara les compliquen.

El pròleg de l’evangeli de Joan que hem llegit és una síntesi teològica de tot el seu evangeli. “Aquesta paraula és la llum. És la vida que ve de Déu”. Ja no cal dir res més! Està dit tot!

Ni nosaltres som estranys a Déu, ni Déu és estrany a nosaltres. Sant Agustí ens dirà que Déu és més íntim en nosaltres que nosaltres mateixos. Per això avui, per entendre tot el misteri de Nadal, no calen paraules; hi ha gestos que valen més que totes les paraules, fins i tot en el context humà. Allò que la mare diu al seu fill, acabat de néixer, que no entén rés... El fill pot entendre el petó, la carícia... El llenguatge del gest, el petó, és més entenedor que una paraula. Allò que Déu havia dit per boca dels profetes ara, en el naixement humà del seu fill, s’entén tot el llenguatge de Déu. Tot gest fruit de l’amor és més expressiu que totes les paraules.

“Ens ha nascut un noi, ens ha estat donat un fill”. Aquestes paraules d’Isaïes enceten la celebració de Nadal. Avui la pau ha baixat del cel. Ho dèiem aquesta nit. I tota la humanitat descobria que aquesta pau ve de l’amor de Déu. Aquest amor de Déu és el do més preuat que ens ha arribat a nosaltres.

Era de nit i en la fosca dels segles naixia la llum d’una Bona Notícia. Acabat el temps d’Advent ens hem trobat un infant. Un infant, sí, res més. Nosaltres esperàvem qui sap què. Un infant nascut, a més a més, en un estable. Déu és així. I mentre no el busquem per aquest camins no el trobarem mai. I mentre no anem per aquest camí per on es troba Déu, Déu sempre serà un estrany en la nostra vida.

Mirant-lo ajagut en la menjadora confessem amb l’evangelista: justament quan el veiem en una menjadora, nosaltres hem contemplat tota la glòria de Déu. Aquí hi ha la veritat.

La paraula és la manifestació del nostre pensament. Per això necessitem tantes paraules per expressar allò que sentim, allò que vivim. Déu té una sola paraula per dir. I és aquí on entrem en conflicte amb el nostre pensament i Déu.

La paraula, que en venir al món, il·lumina tots els homes. La paraula que era present en el món. El món que li deu l’existència. I el món no l’ha reconegut! La humanitat només entén allò que li convé entendre, la humanitat només entén allò que li agrada entendre. Aquest serà sempre el nostre drama humà. Des de l’estable de Betlem fins a la creu del Calvari.


Nadal, la creu, volen ser per a nosaltres un testimoni d’amor. Són sempre un testimoni de fe perquè són el gran do de Déu.

diumenge, 22 de desembre del 2013

Lectures i homilia del diumenge 4t. d’Advent

Per Nadal podem ben dir
s’ha manifestat plenament l’amor de Déu. 
Lectura del llibre d’Isaïes (Is 7,10-14)
En aquells dies, el Senyor digué a Acaz: «Demana al Senyor, el teu Déu, un senyal prodigiós, tan avall com vulguis, a les profunditats del país dels morts, o tan amunt com vulguis, dalt al cel.» Acaz respongué: «No en vull demanar cap; no vull temptar el Senyor.» Llavors digué Isaïes: «Escolteu, doncs, casa de David: No en teniu prou de fer-vos pesats als homes que fins us feu pesats al meu Déu? Per això el Senyor mateix us donarà un senyal: La noia tindrà un fill i li posarà Emmanuel.»
Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Roma (Rm 1,1-7)
Pau, servent de Jesucrist, cridat a ser apòstol, destinat a anunciar la bona nova de Déu, que ell ja havia promès pels seus profetes en les escriptures santes. Aquesta bona nova es refereix al seu Fill Jesucrist, Senyor nostre, el qual, pel seu llinatge humà, nasqué de David, però per l’esperit que santifica va ser constituït Fill poderós de Déu des que va ressuscitar d’entre els morts.
Per ell he rebut el do de ser apòstol, missioner del seu nom a gent de tots els pobles, perquè siguin obedients a la fe. Entre aquests hi sou vosaltres, que Jesucrist ha cridat. Als cristians de Roma, estimats de Déu, cridats a ser-li consagrats, us desitjo la gràcia i la pau de Déu, Pare nostre, i de Jesucrist, el Senyor.
Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 1,18-24)
Jesús, el Messies, vingué al món d’aquesta manera: Maria, la seva mare, promesa amb Josep, abans de viure junts es trobà que esperava un fill per obra de l’Esperit Sant. Josep, el seu espòs, que era un home bo, no volent fer-ho saber públicament, es proposava de desfer en secret l’acord matrimonial. Mentre ell hi pensava, se li aparegué en somni un àngel del Senyor que li digué: «Josep, fill de David, no tinguis por de prendre a casa teva Maria com a esposa. És cert que ella ha concebut per obra de l’Esperit Sant; ha de tenir un fill i li has de posar el nom de Jesús, perquè ell salvarà dels pecats el seu poble.» Tot això va succeir perquè es complís el que el Senyor havia anunciat pel profeta: «La verge tindrà un fill, i li posaran Emmanuel», que vol dir Déu-és-amb-nosaltres. Josep es despertà i, complint el que l’àngel del Senyor li havia manat, la prengué a casa com a esposa.
Homilia:
Després de la figura del Baptista que cada any se’ns fa present en el Temps d’Advent, sobre tot el segon i tercer diumenge d’Advent, vet aquí que avui, el quart diumenge, ja ben a prop de Nadal, la figura que sobresurt és Maria, la mare, la que portà al món l’Emmanuel, el Deu-amb-nosaltres; i també la figura de Josep, l’home just, l’home injustament oblidat, de totes maneres a Misericòrdia el tenim a dalt de tot, el que no posarà mai en dubte allò que el Senyor li diu: “Li posaràs per nom Jesús, que vol dir Deu salva”.

Avui, pocs dies abans de Nadal, les paraules cediran el lloc al silenci, perquè Nadal, més que paraules, és silenci. I el silenci parla.

L’evangeli de Mateu comença amb la lletania de noms que, des dels avantpassats de Jesús, ens parlen de David, Abraham... Només Mateu ens revela el dubte de Josep. Josep és posat a prova davant d’una situació complicada. Jo penso: Des de quan, si Déu entra a la nostra vida, no ens la complica una mica?

El missatge comporta una missió. Déu té necessitat de Josep, de la seva docilitat, per a la seva obra salvadora. Déu salva! Però no sense nosaltres. Déu salva, però per portar a terme la seva salvació necessita de tots nosaltres. Josep accepta i permet que es puguin dur a terme les promeses de Déu fetes pels profetes.

És a la llum del ressuscitat que entendrem el misteri de Nadal. Que és més, molt més, evidentment, que la molsa del pessebre, el bou i la mula, la dona que renta, l’àngel de l’Anunciata, els pastors i els pastorets.

Els textos de la missa d’avui ens preparen per acollir la gran revelació de Déu. És a la segona lectura quan sant Pau, escrivint en aquell temps als cristians de Roma, avui ens ho ha dit a nosaltres, als cristians que ens reunim aquí cada diumenge a Reus, que com ell som cridats, també nosaltres, a seguir Jesús i a fer possible la realitat del seu Evangeli, per a que arribi a tothom la Bona Nova.

El temps d’Advent és un temps propici per assumir com Maria, com Josep, com Pau, com tants d’altres, el projecte de Déu, amb confiança i, a l’hora, amb humilitat. Un temps propici per obrir el Senyor, que truca, la porta del cor, la porta de la nostra llar o de la nostra vida. Per a que siguem capaços de mantenir l’esperança. L’esperança més gran és que el nostre Déu ve a nosaltres, es fa home com nosaltres, perquè així podrà redimir tota la humanitat.

Així els cristians de Roma en el temps de sant Pau i nosaltres avui som els estimats de Déu. I no pels nostres mèrits, prou que ho sabem, o per les nostres bones obres, sinó perquè Déu ho ha volgut així. Déu estima més enllà de la nostra manera de ser. I Nadal, també enguany, continuarà sent el clam de sempre: “Pau a la terra”.

L’Evangeli no és la narració d’uns fets que van passar i prou. L’evangelista no és un periodista, ni és un cronista que ha de deixar constància del que passa. L’evangelista és una revelació que ens vol fer saber fins on Déu, avui també, ens estima. Per Nadal podem ben dir s’ha manifestat plenament l’amor de Déu.

No cal pas, com el rei Acaz, que demanem un senyal prodigiós. Aquest senyal prodigiós ja el tenim, només cal saber-lo entendre. I l’amor no és fàcil d’entendre. I el missatge de Nadal és amor. I un cop entès, saber-lo respondre amb la nostra fe.


Déu, des del primer Nadal, té dret a esperar de nosaltres una resposta. I per Nadal, de resposta només n’hi una!