diumenge, 26 de setembre del 2010

Homilia Diumenge 26 de durant l'any


El què és perillós no és ser ric o ser pobre, el què és perillós és que la riquesa ens porti a oblidar el pobre.

Mn. A. Roquer.
Lectura de la profecia d’Amós (Am 6,1a.4-7)
Això diu el Senyor, Déu de l’univers: «Ai dels qui viuen tranquils a Sió, dels qui es creuen segurs al turó de Samaria! S’estiren en llits de marfil, s’aclofen en els seus sofàs, mengen els anyells més tendres i els vedells engreixats a les estables, improvisen al so de l’arpa, creen com David les seves melodies, beuen el vi en grans copes, i s’ungeixen amb els perfums més fins, però no els fa cap pena el desastre de les tribus de Josep. Per això ara seran els primers en les files dels deportats; així s’acabarà l’orgia dels vividors.»
Lectura de la primera carta de sant Pau a Timoteu (1Tm 6,11-16)
Home de Déu, busca de practicar sempre la justícia, la pietat, la fe, l’amor, la paciència, la mansuetud. Lluita en el noble combat de la fe i guanya’t la vida eterna. És per a obtenir-la que vas ser cridat i vas confessar noblement la fe en presència de molts testimonis. Davant Déu, font de tota vida, i davant Jesucrist, que sota Ponç Pilat donà testimoni amb la seva noble confessió, et recomano que guardis irreprensible i sense falta el manament rebut, fins que es manifestarà Jesucrist, el nostre Senyor.
Quan serà l’hora, farà aparèixer la seva manifestació aquell qui és de debò feliç i l’únic Sobirà, el Reis dels reis i el Senyor dels senyors, l’únic que té com a pròpia la immortalitat i habita en una llum inaccessible: Cap home no l’ha vist mai, ni és capaç de veure’l. A ell l’honor i el poder per sempre. Amén.
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 16,19-31)
En aquell temps, Jesús digué als fariseus: «Hi havia un home ric que anava vestit de porpra i de lli finíssim, i cada dia celebrava festes esplèndides. Un pobre que es deia Llàtzer s’estava estirat vora el seu portal amb tot el cos nafrat, esperant satisfer la seva fam amb les engrunes que queien de la taula del ric. Fins i tot venien els gossos a llepar les seves úlceres. El pobre morí, i els àngels el portaren a la falda d’Abraham. El ric també morí i el van sepultar.
»Arribat al país dels morts i estant en un lloc de turments, alçà els ulls, veié de lluny Abraham, amb Llàtzer a la falda, el cridà i li digué: “Abraham, pare meu, apiada’t de mi i envia Llàtzer que mulli amb aigua la punta del seu dit i em refresqui la llengua, perquè sofreixo molt enmig d’aquestes flames.” Abraham li respongué: “Fill meu, recorda’t que en vida et van tocar béns de tota mena, i a Llàtzer mals, però ara ell ha trobat consol i tu, sofriments. Pensa també que entre nosaltres i vosaltres hi ha una fossa immensa, tant que si algú volgués passar del lloc on sóc jo cap on sou vosaltres, no podria, ni tampoc del vostre lloc al nostre.”
»El ric digué: “Llavors, pare, et prego que l’enviïs a casa meva. Hi tinc encara cinc germans. Que Llàtzer els adverteixi, perquè no acabin també en aquest lloc de turments.” Abraham li respongué: “Ja tenen Moisès i els profetes: que els escoltin.” El ric contestà: “No, pare meu Abraham, no els escoltaran. Però si anava a trobar-los algú que torna d’entre els morts, sí que es convertiran.” Li diu Abraham: “Si no fan cas de Moisès i dels profetes, ni que ressuscités algú d’entre els morts no es deixarien convèncer”.»
Homilia:

L’Evangeli d’avui, com podeu veure, té una continuïtat amb el del diumenge passat; són un mateix capítol de  l’evangeli de Lluc, amb una mateixa consigna. Jesús acaba la lliçó sobre l’ús del bens de la terra amb una paràbola, la que acabem d’escoltar, en la que al final ja no sabem qui és el ric i qui és el pobre.

Hi ha una frase entre les dues paràboles, la diumenge passat i la d’avui, que és una llàstima que no formi part de les lectures dominicals perquè és definitiva (al menys, així ho crec jo). Diu així: “Quan els fariseus, amics del diner, sentien això, es reien de Jesús”. No es fieu del que riu primer!. I per aquí va la paràbola d’avui: en contrast amb la riquesa desnivelladora apareix la mort alliberadora. Més encara diria jo: trasbalsadora!. Ho canvia tot. Per tant, a l’hora, és una realitat que forma part del nostre viure quotidià.

La realitat de la paràbola és patètica. I és probable que, quan Jesús parla del ric, els qui l’escoltaven tinguessin algú molt present; com també quan retratava la imatge del pobre Llàtzer. Perquè els rics tenen una cosa molt concreta, noms i cognoms, i els pobres també.

Però no passem per alt una cosa que jo considero molt i molt important, i sembla un detall i no ho és; sant Lluc posa els punt sobre les i molt bens posats. Em refereixo al detall del nom: el pobre és diu llàtzer, Llàtzer vol dir Déu ajuda’m; el ric no té nom. Recordem ara el llibre de l’Apocalipsi quan diu: “Els justos tenen escrits els seus noms al llibre de la vida, els altres no”. Fins i tot la bèstia de l’Apocalipsi té un número, no un nom.

Jesús ho capgira tot. L’abundància de bens materials era considerada en aquell temps com una benedicció de Déu, com a compensació de la meva fidelitat i del meu compliment exacte dels manaments de la Llei; el pobre era un maleït de Déu (alguna cosa deu haver fet aquest). El què és perillós no és ser ric o ser pobre, el què és perillós és que la riquesa ens porti a oblidar el pobre. El pecat del “ric” no és que sigui ric, és que no veu el pobre Llàtzer tot i que està assegut a la porta de casa seva.

El diàleg imaginari de l’ultratomba ho aclareix tot: “Fill meu, recorda’t que en vida et van tocar béns de tota mena, i a Llàtzer mals, però ell ara ha trobat el consol i tu, sofriments”. Jesús ens mostra l’autèntica cara de la realitat. Allò que sembla un viure esplèndid (avui en diríem a tope) està tocat de mort, i allò que era l’avantguarda de la mort és la porta de la vida. Recordem allò de les benaurances: “Feliços els pobres... (no perquè són pobres, eh!; perquè la pobresa no és cap felicitat) Feliços els pobres perquè el regne del cel és per a ells”.

En aquests regne d’aquí han estat tots els Llàtzers deixats de la ma de Déu...(més aviat hauríem de dir deixats de la ma dels homes; cadascú que carregui amb la seva culpabilitat), i tindran el regne del cel, o sigui riuran després.

La crisi econòmica que tenim avui ens hauria de fer pensar molt; ens hauria de ser, com a mínim, un revulsiu per a que les coses poguessin canviar, els principis poguessin canviar. Ho hem vist en els casos en que s’ha posat de manifest la corrupció a on porta l’amor al diner; o els contravalors d’un suposat benestar que havia d’aportar tenir riquesa. La crisi també posa de manifest fins a quin punt l’economia té els peus de fang. I també ha posat de manifest fins a quin punt nosaltres ens hem interessats pels immigrants quan són ma d’obra barata, i deixats al portal quan són una nosa. Sort de Càritas!.

Ara veiem fins a quin punt necessitem escoltar la paraula de Déu: “Ja tenen Moisès i els profetes: que els escoltin.” El ric contestà: “No, pare meu Abraham, no els escoltaran. Però si anava a trobar-los algú que torna d’entre els morts, sí que es convertiran”. És que justament aquí, nosaltres, cada diumenge, escoltem el què ens diu un que ha ressuscitat d’entre els morts, Jesucrist!. Aquí tenim la gran escola si volem aprendre. Cada diumenge seiem tots a la taula dels germans com una anticipació del banquet de la taula celestial; és la taula dels pobres i dels pecadors que sempre tindrem necessitat de la seva misericòrdia, perquè som tan pobres.

El Senyor es manté fidel per sempre, el Senyor dóna pa als qui tenen fam.

diumenge, 19 de setembre del 2010

Homilia Diumenge 25 de durant l'any

Els pobres poden tenir una riquesa que els nostres diners ens han robat.

Mn. A. Roquer.
Lectura de la profecia d’Amós (Am 8,4-7)
Escolteu això, vosaltres que us abraoneu sobre els pobres per anorrear els desvalguts del país, vosaltres que dieu: «Quan haurà passat la festa de la lluna nova per poder vendre queviures! Quan haurà passat el dissabte per poder obrir els graners! Vendrem el gra amb mesures més petites i, per cobrar, pesarem la moneda amb pesos més grans. Farem trampa amb les balances i vendrem el rebuig barrejat amb el gra. Per tenir un esclau, comprarem amb diners gent necessitada, amb un parell de sandàlies comprarem un pobre.»
El Senyor ho jura per la glòria de Jacob: «No oblidaré mai tot això que fan.»
Lectura de la primera carta de sant Pau a Timoteu (1Tm 2,1-8)
Primer de tot us recomano que feu a Déu pregàries, oracions, súpliques i accions de gràcies per tots els homes, pels reis i per tots els qui tenen autoritat, perquè puguem portar una vida tranquil·la i serena, tota donada a la pietat i a l’honestedat. Pregar així és bo i agradable a Déu, el nostre salvador, que vol que tots els homes se salvin i arribin al coneixement de la veritat. Hi ha un sol Déu. El mitjancer entre Déu i els homes és també un de sol, l’home Jesucrist, que es donà ell mateix per rescatar tots els homes. El testimoniatge sobre tot això ha estat fet públic al temps apropiat, i jo n’he estat fet herald i apòstol, mestre per instruir en la fe i en la veritat els qui no són jueus. Això que dic és veritat, no menteixo. Desitjo que els homes preguin pertot arreu, i que puguin alçar les mans netes, evitant les baralles i les discussions.
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 16,1-13)
En aquell temps, Jesús deia als seus deixebles: [«A un home ric li van denunciar que el seu administrador malversava els seus béns. Ell el cridà i li digué: “Què és això que sento dir de tu? Dóna’m comptes de la teva administració: d’ara endavant ja no podràs administrar els meus béns.” L’administrador va pensar: “Què podré fer, ara que el meu amo em despatxa de l’administració? Per cavar, no tinc prou força; anar a captar em fa vergonya. Ja sé què he de fer per trobar qui em vulgui a casa seva quan perdré l’administració.”
»I cridà un per un els qui tenien deutes amb el seu amo. Al primer li digué: “Quant deus al meu amo?” Ell li contestà: “Cent bidons d’oli.” Li digué: “Aquí tens el teu rebut. Seu de pressa i escriu-ne un que digui cinquanta.” A un altre li digué: “I tu, quant deus?” Li contestà: “Cent sacs de blat.” Li diu: “Aquí tens el teu rebut. Escriu-ne un que digui vuitanta”.»
I aquest administrador de riquesa enganyosa, el Senyor el lloà així: «Ha estat prudent, perquè, en el tracte amb els homes de la seva mena, els homes del món són més prudents que els fills de la llum.
»I jo us dic: Guanyeu-vos amics a costa de la riquesa enganyosa, perquè quan desaparegui, trobeu qui us rebi eternament a casa seva.]
»L’home que és fidel en els béns que valen poc també ho serà en els de més valor, i l’home infidel en els béns que valen poc, també ho serà en els de més valor. Per això, si no fóssiu fidels en l’administració de les riqueses enganyoses, qui us confiaria les riqueses veritables? Si no fóssiu fidels en les riqueses que són d’un altre, qui us confiaria les que de dret us corresponen? Ningú no pot servir dos amos: si estima l’un, no estimarà l’altre, si fa cas de l’un, no en farà de l’altre. No podeu ser servidors de Déu i de les riqueses.»
Homilia:
D’entrada aquesta paràbola que hem escoltat de l’administració infidel, que Jesús anomena “prudent”, d’entrada, dic, ens pot desconcertar, ens pot deixar una mica perplexes. Com és que un home, que es manifesta obertament injust, estafador, Jesús li diu “prudent”? I no poso noms, perquè això passava en temps de Jesús, però encara passa avui.

Jesús no fa un judici del seu comportament; en lloa, això sí, la manera de procedir, la seva astúcia, perquè ha trobat els mitjans adequats per obtenir la fi que ell s’havia proposat. Intentar treure l’entrellat de tot això pot fer que el llegir ens faci perdre l’escriure.

La conclusió on ens vol portar sant Lluc és ben clara, tan clara que no la podem esquivar: “No podeu ser servidors de Déu i de les riqueses”. No diu que no les fem servir, ens diu que no ens manin, o bé que no en fem el primer o l’únic (!) objectiu de la vida. La fe és una altra cosa, va per un altre camí. I fa bé Jesucrist d’advertir-nos, perquè normalment el que es valora entre nosaltres són les coses materials, no pas les espirituals; el que es valora és l’extern, no l’intern de la persona; el material, no l’espiritual; en una paraula: el diner per damunt de l’amistat, de l’honradesa,... fins i tot de l’amor. I així anem com anem.

Però la veritat és que no podem viure sense diners. Ben cert. Jesús no ens diu això. Cada dia en necessitem: hem de comprar el menjar, hem de comprar roba, hem de pagar l’aigua, la llum... Per tant, com podem lligar allò de “No podeu ser servidors de Déu i de les riqueses” amb la necessitat de l’ús del diner que ens imposa la vida de cada dia?. No busquem cinc peus al gat. Jesús no diu que no en tinguem, Jesús no diu que no en fem ús. Diu que no hi posem el cor, que és diferent; que no en fem l’únic mòbil de la nostra vida. Més ben dit: que no en fem un déu. Que entenguem que el diner és un mitjà, no una fi. Que tractem les coses pel què són, no pel què valen. En una paraula: que siguem realistes! Que no ens deixem enganyar, cada cosa al seu lloc, i cada cosa té el lloc que li pertoca; ni més ni menys.

El missatge de Jesús obliga, això sí, a un replantejament, a vegades, de les coses. Escoltant l’Evangeli d’avui endevinem que se’ns invita a comprendre d’una manera radicalment nova el sentit de fons de moltes coses. Així ho entenia sant Francesc d’Assis, i qui s’atreveix a dir: Francisco, no n’hi havia per tant?. Potser calia que sant Francesc es despullés del tot per fer-nos entendre a nosaltres de què anem vestits.

Jesús no desconeixia el diner; només ens avisa que no hi posem el cor, com deia. No ens autoenganyem. Teòricament, però només teòricament, ja ho entenem que és així, però no ens sentim interpel·lats. Sempre ens pensem que va per a l’altre. Només ens ho pensem de tant en tant, perquè a vegades també pensem que els rics són els altres. No ens podem autoenganyar pensant en tot això. L’amor al diner tant el pot tenir un pobre com un ric. L’Evangeli ens vol dir que si el mateix interès que posem en el tenir bens materials el poséssim en tenir bens de l’esperit, també fórem rics. Diu que hi ha un home que era tan pobre, tan pobre, que, pobret, només tenia diners!.

Allò que valorem de les persones, normalment, i això ens passa a tots, és el que tenen de valor de l’esperit. Valorem l’honradesa, la sinceritat, la solidaritat, la bonhomia; la persona val per allò que és, no per allò que té. O no?. Doncs l’Evangeli, una vegada més, té raó.

La situació de crisi econòmica que viuen moltes famílies és greu, i preocupa, certament. Com a mínim tan greu com la crisi de valors humans que viuen molta gent. I també sap greu. Per viure, per viure de veritat, no n’hi ha prou en tenir diners. Els pobres poden tenir una riquesa que els nostres diners ens han robat. Diuen, i és veritat, que el diner mou el món; però també hauríem de dir, i és veritat, que el diner no mou els cors.

diumenge, 12 de setembre del 2010

Homilia Diumenge 24 de durant l'any

  Quan ens trobem perduts tenim una cosa segura: Déu ens està buscant, només cal que ens deixem trobar

Mn. A. Roquer.
Lectura del llibre de l’Èxode (Ex 32,7-11.13-14)
En aquells dies, el Senyor digué a Moisès: «Vés, baixa a la plana: s’ha pervertit el teu poble, que tu havies fet pujar de la terra d’Egipte. De seguida s’han desviat del camí que jo els havia prescrit. S’han fet un vedell de fosa i l’han adorat, li han sacrificat víctimes i diuen: “Poble d’Israel, aquí tens els teus déus, els qui t’han fet sortir d’Egipte”.» Per això el Senyor digué a Moisès: «Veig que aquest poble és rebel al jou. Deixa’m que s’inflami la meva indignació i no en deixaré rastre. Després et convertiré en un gran poble.»
Però Moisès apaivagava el Senyor, el seu Déu, i li deia: «Senyor, per què s’encén el vostre enuig contra el vostre poble, que havíeu fet sortir de la terra d’Egipte amb gran poder i amb mà forta? Recordeu-vos d’Abraham, d’Isaac i d’Israel, els vostres servents; recordeu que els vau jurar per vós mateix i els vau dir: “Faré que la vostra descendència sigui tan nombrosa com les estrelles del cel, i tot aquest país que jo us havia dit el donaré als vostres descendents i el posseiran per sempre”.»
Llavors el Senyor es desdigué del mal que havia amenaçat de fer al seu poble.
Lectura de la primera carta de sant Pau a Timoteu (1Tm 1,12-17)
Estic agraït a Jesucrist, el nostre Senyor. És ell qui m’ha donat forces. Li agraeixo que m’hagi considerat prou fidel per a confiar-me un servei a mi, que primer blasfemava contra ell i el perseguia i l’injuriava. Però Déu s’apiadà de mi, perquè quan encara no tenia fe no sabia què feia. La gràcia del nostre Senyor ha estat pròdiga amb mi, juntament amb la fe i l’amor en Jesucrist.
Això que ara et diré és cert, i del tot digne de crèdit: que Jesucrist vingué al món a salvar els pecadors, i entre els pecadors jo sóc el primer. Però Déu se n’apiadà perquè Jesucrist pogués demostrar primerament en mi tota la grandesa de la seva paciència, fent de mi un exemple dels qui es convertiran a la fe i tindran així la vida eterna.
Al rei de tot el món, Déu únic, immortal, invisible, honor i glòria pels segles dels segles. Amén.
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 15,1-32)
En aquell temps, veient que tots els cobradors d’impostos i els altres pecadors s’acostaven a Jesús per escoltar-lo, els fariseus i els mestres de la Llei murmuraven entre ells i deien: «Aquest home acull els pecadors i menja amb ells.» Jesús els proposà aquesta paràbola: «¿Qui de vosaltres, si tenia cent ovelles i en perdia una, no deixaria en el desert les noranta-nou i aniria a buscar la perduda fins que la trobés? I quan l’hagués trobada, ¿oi que se la posaria tot content a les espatlles i, arribant a casa, convidaria els amics i els veïns dient-los: “Veniu a celebrar-ho: he trobat l’ovella que havia perdut”? Us asseguro que al cel hi haurà també més alegria per un sol pecador convertit que no pas per noranta-nou justos que no necessiten convertir-se.
»I si una dona tenia deu monedes de plata i en perdia una, ¿no encendria el llum i escombraria la casa i la buscaria amb tot l’interès fins que la trobés? I quan l’hagués trobada, oi que convidaria les amigues i les veïnes dient-los: “Veniu a celebrar-ho: he trobat la moneda que havia perdut”? Us asseguro que hi ha una alegria semblant entre els àngels de Déu per un sol pecador convertit.»
[I també els digué: «Un home tenia dos fills. Un dia el més jove digué al pare: “Pare, dóna’m la part de l’herència que em toca.” Ell els repartí els seus béns. Pocs dies després, el més jove arreplegà tot el que tenia, se n’anà cap a un país llunyà i, un cop allà, dilapidà els seus béns portant una vida dissoluta. Quan ho hagué malgastat tot vingué una gran fam en aquell país i començà a passar necessitat. Llavors es llogà a un propietari d’aquell país, que l’envià als seus camps a pasturar porcs. Tenia ganes d’atipar-se de les garrofes que menjaven els porcs, però ningú no li’n donava. Llavors reflexionà dintre seu: “Quants treballadors del meu pare tenen pa de sobres, i aquí jo m’estic morint de fam! Aniré a trobar el meu pare i li diré: Pare he pecat contra el cel i contra tu; ja no mereixo que em diguin fill teu; pren-me entre els teus treballadors.” I se n’anà a trobar el seu pare.
»Encara era lluny, que el seu pare el veié i es commogué, corregué a tirar-se-li al coll i el besà. El seu fill li digué: “Pare, he pecat contra el cel i contra tu; ja no mereixo que em diguin fill teu.” Però el pare digué als criats: “Porteu de pressa el vestit millor i vestiu-lo, poseu-li un anell i calçat, porteu el vedell gras per celebrar-ho, mateu-lo i mengem, perquè aquest fill meu, que ja donava per mort, ha tornat viu; ja el donava per perdut i l’hem retrobat.” I es posaren a celebrar-ho.
»Mentrestant el fill gran tornà del camp. Quan s’acostava a casa sentí músiques i balls i cridà un dels criats per preguntar-li què era allò. Ell li digué: “Ha tornat el teu germà. El teu pare, content d’haver-lo recobrat amb bona salut, ha fet matar el vedell gras.” El germà gran s’indignà i no volia entrar. Llavors sortí el pare i el pregava. Però ell li respongué: “He passat tants anys al teu servei, sense haver desobeït mai ni un sol dels teus manaments, i no m’has donat mai un cabrit per fer festa amb els meus amics; i ara que torna aquest fill teu després de consumir els teus béns amb dones públiques, fas matar el vedell gras?” El pare li contestà: “Fill, tu sempre ets amb mi, i tot el que jo tinc és teu. Però ara hem d’alegrar-nos i fer festa, perquè aquest germà teu, que ja donàvem per mort, ha tornat viu; ja el donàvem per perdut i l’hem retrobat”.»]
Homilia:
Aquesta paràbola que acabem d’escoltar, ja coneguda per tots, com hem sentit és de l’evangelista Lluc; i sant Lluc és anomenat, té el títol de l’evangelista de la Misericòrdia de Déu. Doncs aquesta paràbola és més adient dir-ne la paràbola de la Misericòrdia de Déu que la paràbola, com acostumem a dir, del Fill Pròdig, perquè el protagonista és el pare. I no és per allò de mirar la mitja ampolla plena o la mitja ampolla buida, no!. És perquè és així!

Sant Lluc ens mostra un Déu sempre disposat a perdonar. D’aquí ve l’alegria de la moneda, o de l’ovella, o del fill recuperat.

No en va, la paràbola ve després que els fariseus i els mestres de la Llei (“els bons”, ho dic entre cometes) critiquessin l’actitud de Jesús perquè menjava amb els pecadors. Jesús presenta la paràbola, si us heu fixat, en forma interrogativa (!): Què faríeu vosaltres si perdíeu una moneda, o una ovella, o un fill?. I l’accent és posa en l’alegria del retrobament. Si nosaltres som capaços, doncs, de fer els esforços que calguin per trobar allò que havíem perdut, què no farà el Déu de la Misericòrdia?. I això ens fa pensar també que la iniciativa de tot retorn, sempre, ve de Déu. I d’aquí ve quan Déu pot obtenir el què havia perdut, tingui una gran alegria i organitzi una gran festa (veniu, celebrem-ho, he trobat...).

Sant Pau, partint de la pròpia experiència, ho té molt clar. Diu ell mateix: “Això que ara et diré és cert, i del tot digne de crèdit: que Jesucrist vingué al món a salvar els pecadors, i entre els pecadors jo sóc el primer”. Perquè on son els justos que no necessiten cap conversió?. No n’hi ha cap!. No hi ha pitjor pecat que creure’s perfecte, sense la necessitat de l’oferta generosa i salvadora de Déu. És així com aquest Evangeli serà per a nosaltres una bona notícia.

No vull pas dir que hem de ser pecadors, no!; dic, només, que en som. No vull pas dir que Déu ha de ser misericordiós, no!; dic que ho és. Per això sempre que en el fons de tot pecat hi ha una espurna de misericòrdia, hi ha el do de Déu. És quan el fill reconeix el seu pecat que li ve la idea del retorn, perquè sap com és el seu pare i sap com és ell. Quin contrast: el fill que és lluny de casa se sent a prop del pare, i el fill que no ha marxat de casa se sent lluny del pare.

Quina llàstima que a vegades s’hagi d’arribar a les tres pedretes per poder reaccionar. A la paràbola, i a la vida, és dóna aquest gran contrast entre la nostra actitud tan infantil d’aquell dóna’m el què em pertoca i la misericòrdia, incomprensible a vegades, de Déu.

El poble d’Israel adora un vedell d’or, o potser el que adora realment és l’or d’un vedell, vés a saber. I Déu actua amb tota la seva misericòrdia penedint-se de l’amenaça. I Pau experimenta la compassió del Déu que persegueix. I el fill pròdig dilapida allò que ha reclamat com a seu i el pare, quan torna, fa una gran festa. Només quan prenem consciència del nostre pecat ens sentim necessitats de salvació.

No és difícil a la vida arribar a la sensació d’anar perduts. El fracàs, la decepció, el desencís... són presents a la vida, i ens arriben molt endins. Quants n’hi ha que experimenten el resultat d’un pecat que, teòricament, els havia de portar a ser més lliures, a ser més feliços. Edith Piaf ho diu ben clar en el seu testament, i és escruixidor: He viscut per a no res.

Hi ha una cosa que els creients no hem d’oblidar mai: per molt perduts que anem, per molt pecadors que siguem, per molt culpables que ens sentim, sempre hi ha una sortida. Quan ens trobem perduts tenim una cosa segura: Déu ens està buscant, només cal que ens deixem trobar. Només llavors podem dir: beneïdes garrofes que m’han fet enyorar el pa de casa.

Al final de la paràbola, el pare que, generosament, ha sortit ha buscar el fill, ara entra a buscar generosament el fill que hi ha a casa, aquell qui, teòricament, sempre ha estat fidel però que ha estat també incapaç de comprendre que ara, amb el retorn del germà, s’ha de fer una festa.

No sempre, alerta!, som capaços d’entendre l’Evangeli de la misericòrdia de Déu. I quan l’Evangeli no és una bona notícia, què és?. I si la bona notícia d’un Déu misericordiós no és bona notícia, què ho és?.

diumenge, 5 de setembre del 2010

Homilia Diumenge 23 de durant l'any

No es tracta de negar l’estim a la família o a la pròpia vida, sinó de subordinar-ho tot a l’amor de Déu que és el primer. Fugim d’un radicalisme que no té
Mn. A. Roquer.
Lectura del llibre de la Saviesa (Sv 9,13-18)
Quin home pot conèixer què desitja Déu? Qui pot descobrir la voluntat del Senyor? Perquè els raonaments dels mortals són insegurs, són incertes les nostres previsions: el cos que es descompon afeixuga l’ànima, aquesta cabana de terra és una càrrega per a l’esperit, capaç de meditar. Si amb prou feines ens afigurem les coses de la terra, si ens costa descobrir allò mateix que tenim entre mans, qui haurà estat capaç de trobar un rastre de les coses del cel? Qui hauria conegut mai què desitjàveu, si vós mateix no haguéssiu donat la saviesa, si no haguéssiu enviat de les altures el vostre Esperit Sant? Així s’han redreçat els camins dels habitants de la terra, els homes han après a conèixer què és del vostre grat, i la saviesa els salva.
Lectura de la carta de sant Pau a Filèmon (Flm 9b-10.12-17)
Estimat: Jo, Pau, ambaixador de Crist i pres per causa d’ell, recorro a tu intercedint a favor del meu fill Onèsim, jo que l’he engendrat en la fe estant a la presó. Ara te’l retorno com si t’enviés el fruit de les meves entranyes. Jo hauria volgut retenir-lo al meu costat perquè em servís en lloc teu mentre seré a la presó per causa de l’evangeli, però no he volgut fer res sense el teu consentiment: no m’hauria agradat obligar-te a fer un favor com aquest, si tu no el feies de bon grat. Qui sap si, providencialment, Onèsim se separà un moment de tu perquè ara el recobris per sempre, i no com esclau, sinó molt més que això: com un germà estimat. Ho és moltíssim per a mi, però més encara ho ha de ser per a tu, tant humanament com en el Senyor. Per tant, si em comptes entre els qui tenim part en uns mateixos béns, rep-lo com em rebries a mi mateix.
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 14,25-3)
En aquell temps, Jesús anava amb molta gent. Ell es girà i els digué: «Si algú vol venir amb mi i no m’estima més que el pare i la mare, que l’esposa i els fills, que els germans i les germanes, i fins i tot que la pròpia vida, no pot ser deixeble meu. Qui no porta la seva creu per venir amb mi, no pot ser deixeble meu.
»Suposem que algú de vosaltres vol construir una torre. ¿No us asseureu primer a calcular-ne les despeses per veure si teniu recursos per acabar-la? Perquè, si després de posar els fonaments, no podíeu acabar l’obra, tots els qui ho veurien començarien a burlar-se’n i dirien: “Aquest home havia començat a construir, però no pot acabar.” Si un rei vol anar a combatre amb un altre, ¿no s’asseurà primer a deliberar si amb deu mil homes podrà fer front al qui ve contra ell amb vint mil? I si veia que no pot, quan l’altre encara és lluny li enviarà delegats a negociar la pau. Així també ningú de vosaltres no pot ser deixeble meu si no renuncia a tot el que té.»

Homilia:
Aquest Evangeli que acabem d’escoltar, si l’hem escoltat bé, potser hauria estat millor escoltar-lo assegut. És un Evangeli que, escoltat bé repeteixo, ens pot agafar mareig, i és millor que estiguem assentats. “Qui no porta la seva creu per venir amb mi, no pot ser deixeble meu. Qui no m’estima més que el pare i la mare,... i fins i tot que la pròpia vida no pot ser deixeble meu.” És molt fort; és molt clar, massa i tot!.

No per posar-hi sordina, ni amb cap intent d’aigualir l’Evangeli, Déu me’n guard de fer això, però sí que convé situar-lo en el lloc que li correspon i no treure’l del context, que ho falsejaria. És així com el podem entendre correctament; fugim d’un radicalisme que no té.

En primer lloc, diu que el seguia molta gent i que anaven a Jerusalem; Jesús els adverteix què vol dir anar a Jerusalem: allà l’espera la creu. I pregunta si tots aquells que l’acompanyen també estan disposats a seguir el seu camí fins el final, com aquell home que vol construir una torre. Perquè una cosa és acompanyar-lo i l’altra cosa molt diferent és seguir-lo fent el mateix camí i la mateixa fi. És el mateix que diu als germans Jaume i Joan quan volen ocupar els primers llocs (“Esteu disposats a veure el calze que jo he de veure?”).

En segon lloc, quan Lluc escriu el seu evangeli, corren temps difícils de persecució per a aquells que segueixen a Jesús. Els deixebles han estat expulsats de la sinagoga perquè són seguidors del Natzaré. Fins alguns hauran de segellar la seva fe amb la pròpia vida.

Seguir Jesús perquè cura malalts, perquè multiplica pans i peixos...s’ha acabat. Seguir Jesús havia de ser no el fruit d’un entusiasme messiànic, sinó una conseqüència molt més seriosa. Un compromís molt seriós, molt comprometedor, fins i tot, si convé, heroic. Jesús no vol enganyar a ningú, no ven res. El secret de Jesús no ha de venir marcat per si som molts o per si som pocs, sinó per si som conseqüents amb allò en què creiem fins al final; no en els moments d’entusiasme i prou.

Dotze apòstols... millor dit onze... eren pocs, però van fer molta feina. És qüestió de qualitat, no de quantitat.

També Hernan Cortés va cremar les naus per evitar una fugida, i no per això l’hem tingut per un eixelebrat.

Referent a la sentència “Qui no m’estima més que el pare i la mare no pot ser deixeble meu” convé matisar, sense aigualir. No es tracta de negar l’estim a la família o a la pròpia vida, sinó de subordinar-ho tot a l’amor de Déu que és el primer. No és, doncs, o ells o jo. Sinó ells i jo, jo i ells.

Això ho hem dit sempre i ningú s’ha posat les mans al cap. Primer manament de la Llei de Déu: Estimar Déu sobre totes les coses. I ho hem trobat el més normal del món.

L’home té una tendència normal a adorar els ídols. Els té per Déu, i ell hi sotmet la seva voluntat; perquè l’ídol satisfà les nostres aspiracions i els nostres desigs, és la nostra projecció: és un déu fet per nosaltres. Per això quan, amb gest d’innocència o de pretesa llibertat, es diu jo faig el què em dóna la gana...no fas el què et dóna la gana, fas el què t’ha manat l’ídol, perquè t’agrada.

El camí que proposa Jesús sempre és una opció de llibertat. Ell ha començat dient això: “Si algú vol venir amb mi ...” Per altra part, ficats de ple en la monotonia de la vida de cada dia parem poc esmen en el què fem, i a vegades no sabem ni perquè ho fem.

Quan Jesús ens avisa, anant cap a la creu, ens mostra què hi ha darrera la creu. No és la creu per la creu, fora masoquisme. És fer allò que Déu vol, ni que sigui passant per la creu. És prendre’s aquella medecina, ni que sigui amarga, perquè el què volem és la salut.

Per arribar a on ens hem proposat passarem pel camí que sigui. Aquell “Confio el meu alè a les vostres mans” de Jesús a la creu és un present; després d’això hi ha Déu.